dimarts, 31 de gener del 2017

UN GOIG QUE NO FA ALEGRIA.


El Marià és un entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer. 

Cansat del mòbil vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat ha anat a la Barcelona Mobile World Congress.

Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat. 

Una vegada dintre el jove públic s’expandeix per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu perdut i generosament el rescata de l’aldarull. 

La noia parla un castellà bastant fluid i entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert distanciament amb la realitat actual.  

El castellà de la jove, El Marià, no té cap problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp, que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on. 

Finalment el Marià marxa després de fer la compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap,  per una curta estona d’un matí. Dintre pocs dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.  

El Marià ha rebut el nou mitja de comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons aconsegueix callar-lo.  

La dona li pregunta:
¾     Que era tota aquesta gatzara.
¾     El telèfon nou, Maria- li contesta.
¾     I cada matí farà tot aquest soroll.
¾     No, tot té solució. N’aprendré i no ho farà. 

Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per l’oremus  mirant la pantalleta i cercant la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també seguint la moda han comprat un altre de nou.

Han passat forces mesos d’aquests fets. El Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós. Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental. 

Cansat de píndoles, metges, receptes i quan ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals. Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim mitja de comunicació que li permetia existir. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 29 de gener del 2017

LA NEVADA A BERGA


Aquest dimecres passat, per la tele, ja anunciaven nevades, però com des de fa uns anys, per aquests verals se’n veu poca de neu, ningú en va fer massa cabal. Potser nevaria una mica a la muntanya, que ja tocaria, però per aquí no faria res.

A la tarda va començar a caure alguna volva de neu. Una persona gran del carrer deia,   " És neu rodona que altre en dona,” –segur que nevarà més. Ni cas feien les veïnes que l’escoltaven. "Això és una mica de rufagada," li contestava una altra. Mica en mica es va anar enfarinant el terra, aquella pluja-neu constant va deixar un gruix d’uns dos o tres cm. Cap al vespre va parar. La gran nevada. La gent estava contenta perquè almenys havia vist caure neu.


Aquella petita enfarinada va començar a causar problemes a la gent que tornava a casa en cotxe després del treball. Els carrers amb pendent  si van entregirar alguns cotxes i van barrar el pas en d’altres. També algun cotxe va sortir de la carretera sense gaires conseqüències; com no es feia cas de les advertències la majoria de gent anava sense cadenes.

A la nit si va tornar a agafar amb ganes. Algú a qui li agrada sortir  quan els altres dormen, va agafar unes boniques  imatges de la nit nevant.


Al matí quan ens vam despertar tot Berga (i el Berguedà) era un paisatge de postal. Un gruix de mig a un pam de neu, segons els indrets, ho cobria tot...

Dijous, un dia bucòlic . Gent enviant  fotos per Whats-Apps, del diferent llocs nevats. També missatges que la gent no agafés el cotxe si no era necessari. La mainada i el jovent contents perquè com no hi havia transport escolar, el qui volia podia fer campana. Petits  i jovent pel passeig,  pels carrers jugant, o lliscant a la neu. Fins algú va sortir amb els  esquís per desplaçar-se .

La gent gran, mirant per darrera la finestra el bonic espectacle que la natura ens va deixar aquest dia, pensant en si tenien  queviures a la nevera i no haver de sortir per por de les relliscades.

Les brigades municipals treballant netejant els carrers del blanc element.  Alguns veïns amb pales traient la neu de la vorera de casa seva, com sempre s’ha fet per aquestes contrades. Els que havien de treballar anant ocm podien.


Tot un seguit de persones joves i no tant  ja pensant en el cap de setmana per anar a esquiar i gaudir de la neu caiguda,  que en llocs més alts s'haurien acumulat gruixos importants.

Aquestes boniques imatges reflecteixen alguns dels carrers i indrets de postal, que va deixar a la ciutat , aquesta  mitjana nevada del 26  de gener de 2017.


Una nevada perfecta, un dia sencer per gaudir de la neu,  perquè l’endemà,  el divendres,  una bona i constant pluja  es va cuidar d’acabar de netejar, camins, carrers i carreteres.

29/01/2017/



divendres, 27 de gener del 2017

EL DOLMEN DE VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Portats pel nostre interès de conèixer (conèixer en certes ocasions és estimar) en aquesta ocasió baixaven cap a la costa des de les nostres terres prepirinenques. Objectiu visitar el dolmen de Vallgorguina, també anomenat de la Pedra Gentil, i fer-li unes fotografies.

 
Com ho defineix el Diccionari d’Estudis Catalans dolmen és: Tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments, per oposició a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc. 

En Patrimoni de Catalunya troben aquesta explicació: Els dòlmens es bastiren a Catalunya entre el tercer i el segon mil·lenni abans de l’era actual. 

El dolmen de la Pedra Gentil fou dels primers a ser explorats. Malauradament, la disposició actual del conjunt no es correspon a l’original. Es desconeix el seu aspecte original, si bé està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell, atès l’estat de conservació en què es trobava aleshores, va tornar a col·locar la llosa superior.
 

Aproximadament se li dóna una antiguitat de 4000 anys. És un sepulcre dels anomenats de cambra simple. El dolmen és format per set pedres vertical, rústegues, que sostenen una gran llosa horitzontal de 3,5 m. per 2,5 m. Té una alçada quasi de dos metres. 

La pedra superior està trencada quasi en dues part iguals i algunes de les set que fan de suport han estat re-ubicades i afegides per mantenir l'alçada original. 

El dolmen de Vallgorguina com molts monuments antics té una llegenda de bruixes. S’explica que quan la bruixa de Vallgorguina i les seves companyes s’hi reunien i saltaven damunt la pedra feien que els núvols s’acostessin i es produïssin grans tempestes a la comarca.

 
També es comenta, que els pescadors del Maresme, antigament, deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen s'hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien. 

Aquest monument megalític és ubicat dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. La seva presència impressiona en arribar al cim del petit pujol on és situat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dimarts, 24 de gener del 2017

DIVAGACIONS.


En la nostra recerca bibliotecària en busca d’inspiració per escriure un relat el títol d’un llibre em va cridar l’atenció. “ART I LLEURE”.  Crec que van ser les seves lletres grans i blanques les que de veritat van atreure l’interès dels meus ulls. 

Aleshores què puc opinar? No vaig obrir les seves pàgines, per tant, no he llegit cap paràgraf que em portes a pensar res de les seves possibles ensenyances.   

Només van ser unes lletres blanques en caràcters tipus X. No arribo a endevinar en quina grafia eren escrites. Sí, recordo que les tapes eren de tons vermellosos. Del color de la sang que inspira a que un artista modeli, pinti o escriguí obres literàries. En alguna ocasió algun entès opina que totes aquestes coses són art. Aleshores, que he de pensar que escriure  també és art? 

Després prenen les dues paraules, escriure i art, i prement-les dins els pensament surt una altra paraula: literatura. L’art de la literatura deu ser traspassar les idees mitjançant lletres a un full de paper. Reprenc el tema mentalment i em faig aquesta pregunta: escriure un relat, una llegenda, una faula, són art. Tal vegada, sí. Observeu que escric art i literatura en lletres petites, la modèstia m’impedeix que gosi anomenar aquest tipus de treballs amb majúscules. 

Posats en aquesta camí rumio una frase i li vull donar un sentit en un escrit. El pensament és lliure i vola com a papallona en l’aire calent de l’estiu. Una mateixa frase poc dur-nos a bells paratges, i també vells en el record, per escriure sobre la impressió que ens provoquen en un moment i situació determinada.

Aquesta mateixa paraula pot ser un suplici que et faci ser incapaç de desenvolupar res de positiu. 

Resumen:

·         Paraules, situacions i frases que mancades d’interès són incapaces de fer desenvolupar paràgrafs que tinguin significat.
·         Les mateixes variants poden despertar en l’intel·lecte humà una història que plagui a tots. Aleshores l’escrit pot ser extens. L’autor pot gaudir escrivint-lo. 

Després de tantes divagacions sobre art queda la paraula lleure. Lleure és quan en total llibertat s’ha pogut expressar, amb més o menys extensió un treball. Aleshores es pot gaudir del lleure a l’haver aconseguit l’objectiu desitjat. 

Oh, llibre de lletres blanques i tapes vermelles, que pot haver millor que pàgines albes i netes per expressar els propis sentiments sense recórrer a paraules alienes.  

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 22 de gener del 2017

PISSARRA EN BLANC


Heu de comentar el que hi ha escrit a la pissarra –acaba de dir la profe- Giro el ulls cap allà i veig la pissarra en blanc. Primer quedo parada i observo el que fan els companys  que tots ens hem quedat amb la mateixa cara de moniato.

Estic una estona mirant la gran pissarra sense cap escrit, llavors veig que tothom s’ha posat ja a escriure. Tinc els ulls fixes per l’ample espai en blanc, quan tot d’una observo a dalt en un canto una taca grisosa formant un rectangle d’angles desiguals.

Quin significat deu tenir aquesta cosa estranya, segur que està relacionat amb nosaltres. Quatre ratlles desiguals, quatre angles desiguals; nosaltres som vuit persones, al voltant de la taula. Ah! És clar, quatre i quatre són vuit (angles i ratlles) que encerclen al mig gris, la taula, com a metàfora de la matèria gris del nostre cervell, que connecta amb el de la qui ens ho a posat per fer-nos esprémer un xic  aquest òrgan.

Bé, s'ha acabat el temps. Veieu com al final no era tant difícil - escolto com diu  la profe.

23/11/2016/


divendres, 20 de gener del 2017

DETURAR-SE A TEMPS. II


També els pas dels anys ajuda. Els homes i les dones ja no cercaven el seu graciós i tendre cos. Havia noies més joves i de meravelloses corbes que s’oferien gentilment. No els hi feia cap retret. Reconeixia en les seves reflexions íntimes que havia començat la seva vida de la mateixa manera. 

Avui, ha estrenat un bell descapotable de primeríssima marca. Després de treure’l del concessionari ha decidit fer una volta. Ha anat a fer una visita al seu poble. L’ha trobat molt canviat. Ningú ha reconegut a la jove que va marxar fa anys.  

La casa, on vivia amb els seus pares, també s’ha perdut en el transcurs del temps portada per aires innovadors. En el seu lloc una nova urbanització ha aixecat els seus carrers asfaltats envoltant múltiples cases amb jardí. 

Ja en poble, caminant pel carrer Major, ha vist passejar un dels seus xicots. Ha notat la seva mirada inquisitiva admirant la seva figura. Però ha endevinat que no l’ha reconegut. Ha somrigut interiorment al veure’l amb la Helena, la seva dona, una altra antiga companya de col·legi, i els seus fills. 

Ha recordat que l’Helena no era gens brillant en els estudis i va continuar vivint al poble. No va atrevir-se a provar l’aventura de la universitat. Segurament en la seva posició de dona i mare formal tampoc hauria aprovat mai la seva vida de bagassa. Com sabia que era molt ambiciosa i envejosa, tal vegada saber els molts diners guanyats li faria sentir una gran ràbia. 

La Susana ara la mira sardònicament, mentre la veu passar del bracet del seu marit i vigilant a les criatures. La seva figura ha perdut la finesa de jove i certs sacsons se li marquen a la cintura.  Amb la imaginació la veu, de més gran, com una dona grassa que maleirà a les joves i els furtius ulls del seu home. Però per un instant la serp de l’enveja li corre per dintre: la seva companya és una simple i vulgar mare de família.  

Circula lentament mentre deixa el poble enrere i marxa cap a la ciutat. El meravellós descapotable, de gran preu, al donar-li gas en lloc de sortir com un coet, fa una sobtada retenció i una lleugera tos surt del poderós motor.   

Estranyada canvia de marxes inútilment, però el rugir del motor encara decau més. El cotxe comença a circular poc a poc, però almenys de forma continua. Truca al taller, quina sort que el mans lliures de versió ultramoderna funciona perfectament. Li contesten amb veu força amable: “Ara li enviem un especialista. Vingui poc a poc cap a la ciutat i no es preocupi. El nostre operari li resoldrà fàcilment l’avaria. No hi cap problema per trobar-la, el seu vehicle, senyora, porta un xip de posicionament”. 

La Susana observa amb desesperació la carretera. El cel va enfosquint-se. El poderós automòbil encara circula més poc a poc. Passen altres vehicles que tocant la botzina es mofen de l’ostentós cotxe i la seva velocitat minvant. La por la tenalla per dintre. Per últim observa una grua amb els rètols de la marca. Fa un sospir d’alleujament. El pànic de quedar-se aturada i sola desapareix.  

El repàs de la seva vida l’ha omplert de reflexions que omplen els pensaments de la Susana Les ha tingudes mentre el fabulós esportiu circulava a baixa velocitat.  Encara és jove però la seva existència ha estat força ràpida. Urgentment portada per les necessitats i també al deixar-se davallar pel tobogan d’una vida fàcil i dolça. Però ara, transcorreguts alguns anys els records revifen punyents. La majoria dels seus perjudicis han quedat abandonats a la cuneta del camí. Els sentiments i els sentits han cremat i només són cendres oblidades a la caldera de la vida. 

Què ha aconseguit? Diners, i tal vegada riquesa, i un megameravellós  cotxe que a la primera sortida s’ha avariat. Aleshores decideix fer un tomb  a la seva existència.  

Retornà el vehicle al concessionari aprofitant-se d’una clàusula en el contracte de garantia signat, i la ràpida avaria soferta. Després finalitza la seva relació amb el bufet d’advocats. Sempre pot haver pressions d’uns i altres coneguts en la seva moguda vivència.  

Liquida totalment la seva vida urbana i marxa a una zona oblidada del país. No vol tornar al seu poble, és una part massa important de la vida que també vol oblidar. No vol records del passat. 

El seu desig és trobar un lloc on iniciar una nova vida. On els records siguin només part d’una lliçó apresa a contracorrent.  

Quina frase més xocant viure poc a poc o aturar-se completament. Del tot només és deté una vegada a la vida, la darrera, però a vegades en moltes altres circumstàncies vivim al ralentí.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 17 de gener del 2017

CADA NIT

CADA NIT...



Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit.

Alliberada ja de la feixuga càrrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric. Imperceptiblement, viatja a les profunditats del ésser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser.

Paissatges coneguts o impensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors.

Jo impotent la contemplo meravellada, contemplo  tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com  en un  remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i  que ni jo mateixa sé que ho vull.

A voltes, sóc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan  anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporcionen és tan tan gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat.

Però també, la ira, els gelos, la impotència o l’anyorança, que es manifesten amb  la brutalitat de la realitat,  em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat
.
Sento un cruixit, para i torna altre cop, paro l’orella, m’espanto, un cop més i finalment comprenc que és la fusta de l’armari .

Poc a poc em tranquilitzo i sense adonar-me’n, entro de nou  al món del no res.......

fins l’endemà.


Mercè

DETURAR-SE A TEMPS. I


"No tinguis por d'anar a poc a  poc; tingues  només de quedar-te aturat” -Proverbi xinès-
La Susana, una esplendorosa dona de trenta i algun que altre any, ha complert el somni de la seva joventut: S’ha comprat un descapotable. Ha fet realitat un caprici, desitjat durant molts anys. 

La innocència juvenil ja no s’endevina a la seva mirada. Els seus ulls, antany somniadors, tampoc somriuen com anys enrere. Ara, unes petites arrugues els envolten. A vegades, si no està atenta, els seus llavis  mostren una amargura que no havia pensat mai que fos possible. 

Sí, els estudis els va acabar fa anys. Però com altres noies, va haver de deixar la part més intima de propi jo a les mans d’algun que altre professor d’idees avançades. Allò de jo t’ajudo, tu em complaus. Les idees, és poden anomenar com avançades, o facilitadores de aprovar els estudis, però són les mateixes de sempre, des del principi de la humanitat.  El que ostenta el poder s’aprofita de les circumstancies i de la seva  situació privilegiada.

Ja posada en aquest camí va decidir que si el seu cos era vàlid para tenir bona nota en els exàmens també podia servir per omplir altres necessitats. Va comença a treballar com acompanyant de luxe. No va caure en la temptació de vendre’s per pocs diners. Una companya, que també exercia el mateix vell ofici per pagar–se els estudis, li va fer aquesta recomanació. Va aconsellar-li sobretot que no és vengués a preus baixos, perquè sinó acabaria essent una meuca més dels prostíbuls de poble. Va seguir el consell de l’amiga i va alternar en els millors estaments de la societat. Va ser durant força temps una amable i ben recompensada companya dels plaers dels adinerats. 

En aquells anys, no gaire allunyats, era una noia jove, alta, rossa i distingida. No desentonava en cap ambient al tenir estudis i ser discreta. Molts empresaris, fent-la passar per secretària, van portar-la a visitar paradisos vistos només en el cinema. No se li donava malament aquesta falsedat. Es posava unes ulleres, que emmarcaven la seva bellesa, i assistia com a convidada a diverses assemblees. Escoltava i simulava que prenia discretes notes que després entregava al seu valedor.   

Però, no tot van ser flors i violes. En ocasions, va tenir que formar part del preu per tancar els darrers pactes.  Més d’una vegada el seu cos va ser la darrera aposta que feia inclinar favorablement l’agulla de la balança en difícils negociacions. Aquesta afers, i altres no menys inconfessables, van ser ben  recompensats.  

En certs moments, generalment pocs, feia repàs a la seva vida. Tal vegada endormiscada en l’aigua tèbia d’una gran banyera d’algun luxós hotel. A soles i envoltada d’escuma i aigua, s’adonava que els somnis de jovenesa havien desaparegut portats pels vents de la vida. Oblidar-se’n li ha deixat  un bon rastre de diners a una compte corrent.  Més dins seu, es trobava cremada, els seus propis plaers sexuals home-dona possiblement allò anomenat amor por tots volgut, han desaparegut. Simplement, era una professional que donava companyia i plaer. Només era obligatori simular que sentia alguna satisfacció durant el coit. En moltes ocasions, segons amb qui, ni això era necessari. 

Professors, catedràtics, empresaris, eren només homes, cercant plaer. Els seus sentiments, eren immunes a això anomenat amor. Posats a fer companyia per diners tampoc havia refusat els desitjos d’una alguna que altra dona. Ràpidament va comprendre que fent teatre tant li era actuar amb un o amb altre sexe. Tot era simplement una funció carnal i res més. La noia de vint anys tendre i afectuosa, havia desaparegut entre els llençols de diferents llits. 

Finalment va decidir treballar en la carrera de lleis estudiada. Potser ja una mica gran per iniciar-se com a becaria. Però el temps, quan hi ha diners, ja no té tanta importància. Com tenia padrins, els seus mateixos clients carnals, la van recomanar. A canvi de la seva discreció va aconseguir treballar a un bon bufet d’advocats. Com no era gens estúpida, va canviar un xic la seva imatge i treballant de valent va ascendir ràpidament.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 16 de gener del 2017

EL TEMPS S'HA ATURAT




Feia estona que mirava la  televisió quan es va adonar  que feia estona que repetien  la mateixa escena, “una  nena que arriba a casa i després de cridar a la mare i a l’àvia s’adona que no hi ha ningú enlloc...tampoc l’àvia està fent ganxet al racó de sempre, al costat de la finestra... De nou torna a entrar a casa i es repeteix la mateixa sèrie.  És estrany tot això. Canvia de canal i fan la mateixa  escena, només que aquí `parlen en castellà. Un altre canal repeteixen el mateix però sense cap so. Tanca  enfurismada la tele.

La dona es frega els ulls i mira el rellotge que porta ... un quart de quatre. Però si aquesta és l’hora que he entrat a casa, -pensa- i  fa  estona que he arribat. Potser s’ha parat el rellotge. Llavors s’aixeca i entra a la cuina, el rellotge d’allà marca la mateixa hora, com també el despertador de l’habitació. Ostres! Això és com si s’hagués parat el temps.

Estic somiant –pensa- i s’estira al sofà de nou. Engega la televisió i encara fan el mateix, l’apaga. Llavors tanca els ulls intentant dormir una mica. Segur que es el cansament. Quan hauré  dormit una estona tot tornarà a ser normal. Com estava cansada va fer una bona becaina.  “Em convenia descansar...ui, potser ja serà fosc i tot – va pensar així que es va aixerir una mica. El sol estava brillant amunt, com a ple migdia de novembre.  El rellotge marcava un quart de quatre i la televisió repetia la mateixa escena.

Que m’estarà passant? –es preguntava. M’estaré tornant boja? Surt al balcó, el carrer està quasi buit. La mateixa parella que passava quan he arribat encara camina. Els segueix amb la mirada, quan son al capdavall del carrer, penso que ja han desaparegut, llavors mira amunt  i tornen a aparèixer al capdamunt del carrer, van baixant i de nou es creuen amb el mateix gos que he vist abans.

Hauria  de sopar i anar-me’n a dormir i demà seria un altre dia, però si fa just mitja hora que he dinat i no tinc gana.  Me’n vaig de passeig –pensa com qui a tingut una brillant idea- a comprar al centre comercial i així deixo de veure la ditxosa  parella que camina.  Agafa l’abric i baixa l’escala , quan obre la porta del carrer s’adona que de nou ha obert la porta del pis i torna a ser a dintre.

Capficada s’asseu de nou al sofà, es posa les mans al cap atribolada, llavors se li acudeix  trucar a la seva amiga Montse, li explicarà el que passa, a veure si a ella també li passen aquestes coses.  Al mòbil d’aquesta, surt el contestador automàtic,  que deixi el missatge . igual passa quan truca a la Roser, a la Carme a la Núria o a l’Ester. “Dec estar en una altre dimensió, on no passa el temps i no se com sortir-ne...”

Es deixa caure al sofà abatuda, molta estona, hores, dies, mesos... el temps no passa, el temps no existeix, es va repetint. De cop es desperta en una habitació blanca, en un llit envoltada de tubs i una infermera li està prenent la pressió. Quasi sense veu li demana.

      ¾    Sis plau noia,  em pots dir quina hora és?
      ¾    Com? Després de l’ensurt només se t’acut preguntar l’hora.
      ¾    Per favor diguem quina hora és?
      ¾    És un quart de quatre.

La dona la mira estranyada, pensa que desvarieja li somriu i surt de l’habitació.

22/11/2016/




divendres, 13 de gener del 2017

INVISIBILITAT.


Emparat en aquell racó del bar i embolcallat per les ombres, observo la gent que camina neguitosa pel carrer. 

Assegut a la taula tinc davant meu una tassa de cafè. Oblidat de tothom gaudeixo del món. Sembla ben bé, que una fada bondadosa, sense jo demanar-li, m’hagi fet el regal del do de la invisibilitat. 

La tarda és grisa, les voreres son mullades per una lleu tamborinada d’estiu. Sempre resta un petit bassiol que en ser trepitjat esquitxa i sorprèn al vianant. 

Entra una dona, ni jove ni gran, s’apropa al cambrer i demana pel Joan. Aquest amable li contesta que ignora de quina persona es tracta. Ella insisteix com si d’aquest encontre depenguis la seva vida. 

Quasi mitja hora desprès entre un home, tampoc jove, tampoc gran. La dona s’aixeca de la taula on romania frissosa després de les repetides respostes negatives del cambrer.  

Li ofereix els seus llavis. Es fan un petó apassionat ple d’amor i de desig, mentre s’abracen fortament. Ella girant-se, agafa l’anorac del respatller de la cadira. Aleshores agafats del bracet i ben junts marxen sota la salvaguarda protecció del paraigües. Torna a ploure al carrer. 

Una parella? Una aventura? Qui ho pot saber? No desitjo esbrinar-ho. Al carrer l’aigua corre rabiosa per les voreres vers els embornals. Resto en l’ombra, com si de veritat tingués el do concedit per una fada madrina. El do que em facilita el veure i no ser vist.  

Sense tenir cap dubte de les meves pròpies cuites i divertit de les alienes, frueixo del do no merescut de la invisibilitat en les ombres fosques del racó amagat del bar. 

Amagat dins les fosques ombres
m’adono dels problemes aliens
mentre amb cura protegeixo, les
dubtes dels meus propis sentiments.

 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 12 de gener del 2017

BLANC I NEGRE



Blanc i negre, dos colors oposats, o més bé el no color.  Quin contrast, quina harmonia de contraris . Una  combinació perfecte que trobem saviament representada entre aquests dos penjadors,  talment sembla que floten a l'espai.

L’obra més valuosa  de la jove artista  de moda, de la qual tothom parla a la ciutat. L’escultura més important i controvertida,  que s’exposa en aquesta sala d’art.

Feia dies que sentia a parlar d’aquesta obra, ara per fi la tinc al davant  i la puc contemplar tranquil·lament. Estic fascinada amb aquesta escultura. Quina línia més estilitzada, quina originalitat. Uns elements tan senzills com aquests... dos penjadors, un de blanc i un de negre, enllaçats ; i quines formes tant suaus, triangulars, d’extrems arrodonits. Quin material més modern l’emprat en aquesta figura, que  permet un modelat tan perfecte, quina combinació més artística  que a més es barreja perfectament amb el filferro que forma el semicercle de l’anella de penjar de cadascun. 

Una obra espectacular, senzilla, però moderna alhora. El blanc i el negre. Dos  colors que s’oposen i és complementen,  igual com el dia i la nit; el fred i la calor,  l’estiu i l’hivern... i així molts d'altres.

Creieu-me, si en teniu ocasió, no us la deixeu perdre aquesta impressionant obra d'art, la més important de la temporada.


22/05/2016/


dimarts, 10 de gener del 2017

UNA NOVA TERRA I UNES NOVES COSTUMS.


L’Igor és un noi adoptat per una família catalana. Els pares adoptius són una parella de certa edat. Vista la impossibilitat de tenir fills propis han seguit el difícil camí de fer-se pares, mitjançant portar un nen d’un altre país.  

Després de fer molt passos, finalment han adoptat un nen de sis anys provinent d’un país de la antiga Unió Soviètica. El nen és fill d’una família que ha preferit donar-lo en adopció perquè ja eren nou germans. Van preferir entregar-lo a que passes fam tots junts. A més de l’Igor també han seguit el camí de la donació quatre germans més a causa de la impossibilitat de poder sobreviure dignament a la seva pàtria. Amb els pares només van quedar els més grans. Ja eren massa grans per ser adoptats i, tots, ja eren prou forts i crescuts per ajudar a treballar en les  diverses  tasques per sobreviure.  

Malgrat ésser de ètnia blanca, el nen, té uns lleugers trets asiàtics. L’Igor està aprenent l’idioma i ha començat  anar a col·legi. Li costa posar-se al dia ja que estranya les costums, la llengua i les costums del nou país. Però a poc a poc va realitzant avanços i s’integra més a l’escola i als nous companys. 

La nova mare el mima en demesia. Vol fer-li oblidar les seves terres i la seva gent,  fins i tot, a la família. El pare, el tracte més normalment i  sempre esta molt enfeinat. Les despeses d’adopció han estat oneroses i han fet trontollar l’economia domèstica.  

Malgrat tot són arribades les festes nadalenques. Els carrers s’omplen de persones amb molta presa per comprar el regals per les persones estimades o per complir un compromís que s’arrossega any rere any. 

Les joguines omplen els aparadors. Les avingudes i tots els carrers són ornats de garlandes, estrelles i mil llums de resplendents colors, que a pesar del fred animen  a voltar.  

L’Igor ha vist estupefacte la caravana del Mags d’Orient. Amb tot aquell luxe i pompositat que comporta la presència de les divines majestats. Ha recollit caramels llençats a dojo pels servidors i les propis Mags. També ha rebut més d’una empenta d’altres nens que com si patissin fam i els dolços fossin la seva única menjada es donen empentes a dojo.  

Ah! I a quedat ensordit per les trompetes i tambors que amb música estrident han desfilat pel passeig principal. Amb els ulls esbatanats ha  contemplat tot aquell desori, tan diferent a la vida del seu poble perdut en les estepes caucàsiques. 

Ara, ja a la nit, s’ha anat a dormir abraçat al camió teledirigit que li han entregat aquell matí, segons li diuen deixat pels Mags. Com aquella joguina li era desconeguda i molt diferent al que havia rebut mai no la perdut de vista. 

No havia tampoc menjat mai tants dolços ni tantes coses bones. Una nova vida s’obre davant seu. La mare i l’àvia estan radiants d’alegria al veure els freqüents gests de sorpresa del nen. Només el pare li diu: Aprofita’t que no sempre tot és igual a la vida.  

Un senyor gran que li han presentat com l’avi remuga un xic dient: “No tot són flors i violes en aquest món. I continua amb una tirallonga de paraules explicant: “Quan jo era un nen com tu ...”. Però la família li retreia dient: “Avi, si es plau. No veu la carona feliç de la criatura, quines coses d’explicar-li. Deixi’l que en gaudeixi, no veu que és petit”.   

L’Igor ja és al llit, els joguets l’envolten i és ben abraçat al comanament del seu camió. Fa una mirada al sostre i com una petita oració diu. 

Senyor! Feu que els meus germans i els meus pares tinguin almenys una mica del que jo tinc. 

Poc després clou els ulls i s’adorm. En el seu somni es veu com un explorador que travessa terrenys nevats del seu país conduint un camió ple de regals pel seus familiars.
 

Pau en la terra als homes i dones de bona voluntat!    

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 9 de gener del 2017

EL MONSTRE DEL MIRALL



Mama per la nit, deixa la porta de la teva habitació oberta, li demano morta de por, i la de la meva també-
Penso que si de nit surt el monstre d’aquell mirall -tarat, motiu pel que es distorsionen les imatges- al veure l’habitació oberta dels meus pares, que queda davant la meva, el monstre no s’atrevirà a fer-me res. És que sóc petita, encara no tinc set anys..

La mare ja fa dos hores que ha marxat  -nosaltres vivim a un poblet al costat de Barcelona-

Ella pobra, també pateix al deixar-me sola,- estic malalta al llit i no puc acompanyar-la -, però ha d'anar a portar la feina que cus al sastre de Barcelona.

Avui quan torni, segur que em portarà un pastisset  de la pastisseria “El Cisne” del carrer Pelai  Diu que La Colmena i El Cisne són de les millors pastisseres a Barcelona.

S’ha fet fosc. He encès la llum, estic sola, engoixada, la bombeta bella i gastada parpadeja Serà el monstre del mirall? jo no trec els ulls de la porta de l’habitació, ara tancada.

He cridat ,mama... mama..., he mossegat i esquinçat el llençol; però la mama no arriba.

La veïna que viu a l’altra banda del carrer, a vegades, quan li demana la mare, ve a treure el cap per la finestra a veure’m, però avui no ha vingut, no m’ha sentit cridar.

Ploro, crido, la llum s’apaga i s’encén, passa l’estona em desespero.
Estic tan cansada, ja ni ploro ni crido, no em serveix de res.

Sento obrir la porta, ja ha arribat la mama amb el pastisset!.
M’abraça. Ja no et tornaré a deixar mai més sola, he trobat un sastre aquí al poble que em donarà feina.

L’abraço fort i l’omplo de petons enllagrimats.
Però no sé per què no li dic per què tinc tanta por?

La mateixa por no m’ho deixa dir.

Berga, Abril de 2016
Mercè López Gasulla

divendres, 6 de gener del 2017

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

PAPALLONES.

Papallones de múltiples colors volen davant del meu pensament. 

Unes són guarnides de blanques ales, altres de negres, també n’hi ha de brillants colors ataronjats i moltes de multicolors.  

Molts i molts colors irisats que voleien en un prat de primavera. La fina pols matisa els bonics èlitres de gran proporcions. 

Com la bellesa humana al ser toquejades i maltractades perden les seves virtuts. Quanta formosor ens mostra la vida sorgint d’un míser cuc. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 5 de gener del 2017

AQUEST MAR D'HIVERN


Avui he passat el dia a ran de mar, feia temps que no  m’havia apropat a veure el mar a ple hivern. Aquest  mar de  blaus i grisos... el  color que li dona la llum tamisada per un sol  baix.  Els records de la meva joventut han aflorat a frec de pell. Aquells dies que passava a casa els avis que vivien en aquest poblet, llavors de pescadors,  d’això fa una pila d’anys.

Sempre m’ha agradat el mar d’hivern, encara que per allà als anys de  joventut el vaig canviar pel mar d’estiu. Llavors gaudia de la platja, de la  calor, del color blau intens del mar, de la salabror de l’aigua, dels banys refrescants, de les jugades amb els companys. M’agradava el sol  que colrava la pell. Donava molta importància a la moda, volia lluir aquell color saludable, la pell colrada i ser l’enveja dels amics que s’havien quedat a la ciutat. Les vetllades de festa, o les nits de gresca, m’omplien de vida,  res a veure amb les disbauxes del jovent d’ara.  La casa  dels avis quines vivències, quins records més entranyables. Era prop d’aquí, al carrer del darrera.  Ells ja no hi són, ni tampoc la petita caseta i l’hortet amb flors al costat. Avui tot son blocs d’apartaments, iguals, alts i lletjos.

Ara a la tardor de la vida, en que es fa agradable la calma i la tranquil·litat  he rememorat aquells dies entranyables d’hivern prop del mar; m’he vist amb l’àvia a la platja esperant les barques i a l’avi quan tornava amb la pesca.  Tenia necessitat de contemplar una vegada més aquest mar d’hivern. Respirar l’aire humit i fresc colpint a les galtes. Contemplar la imatge de l’aigua tranquil·la calmada que s’endinsa en les emocions i els sentiments que bategen al meu interior. Aquest  gris i aquest blau, que barregen mar i cel i es tornen translúcids,  com si el blanc domines sobre el blau. Semblen els colors de l’ànima , menys brillants, més modestos, més tranquils i assossegats que traspuen una mena de  pau i serenor.

En aquests mesos en que els dies són tant curts i les nits molt llargues, entre el brogit de les llums i les festes, necessitava aquesta calma i relaxació, almenys un parell de dies,  descansar aquí davant aquest mar d’hivern.

 Ara hem passat el solstici i ja ha entrat un nou any;  el dia poc a poc comença a allargar-se de nou, potser també el meu estat d’ànim es recuperarà. Seguirem el ritme que marca la vida,  que tot recomença de nou, això vol dir que estem vius i el nostre esperit segueix els cicles vitals en que estem immersos, amb els que ens toca viure, després de trasbalsos i neguits quotidians. Tornem a aixecar-nos per seguir endavant amb aquest regal esplèndid que és la vida.

Amb totes les trifulgues i mancances de l’edat, tornem a revifar i tornem a gaudir, mentre esperem els nous dies, saludem aquest mar d’hivern que evoca els colors de l’ànima.

02/01/2017/



dimarts, 3 de gener del 2017

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

VIOLES


La vida dels humans hauria de ser com una humil flor. 

Sorgeix d’un minúscul boto. Aleshores com poncella delerosa cerca pel món mostrant els seus bonics colors. 

Fructifica, madura i lliura al món noves vides. Després sola lentament fineix. 

El seu record en el pensament hauria de ser com l’aroma d’un perfum que ningú hagués mai d’oblidar. 

Miquel Pujol Mur.