El Marià és un
entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un
poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es
necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la
capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no
existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants
anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer.
Cansat del mòbil
vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació
modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat
ha anat a la Barcelona Mobile World
Congress.
Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir
les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig
d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també
el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat.
Una vegada dintre el jove públic s’expandeix
per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen
davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per
tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu
perdut i generosament el rescata de l’aldarull.
La noia parla un castellà bastant fluid i
entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens
entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen
i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert
distanciament amb la realitat actual.
El castellà de la jove, El Marià, no té cap
problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les
paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé
això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp,
que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir
malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o
núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on.
Finalment el Marià marxa després de fer la
compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant
amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap, per una curta estona d’un matí. Dintre pocs
dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.
El Marià ha rebut el nou mitja de
comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel
telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els
números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient
i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà
al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons
aconsegueix callar-lo.
La dona li pregunta:
¾ Que era tota aquesta gatzara.
¾
El
telèfon nou, Maria- li contesta.
¾
I
cada matí farà tot aquest soroll.
¾
No,
tot té solució. N’aprendré i no ho farà.
Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap
quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en
aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l
davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per
l’oremus mirant la pantalleta i cercant
la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també
seguint la moda han comprat un altre de nou.
Han passat forces mesos d’aquests fets. El
Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós.
Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental.
Cansat de píndoles, metges, receptes i quan
ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals.
Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al
mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna
a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim
mitja de comunicació que li permetia existir.
Miquel Pujol Mur.