divendres, 28 de febrer del 2014

MEMÒRIES D’UN TEMPS.

El Josep, un nen de ciutat d’aproximadament 6 anys, passeja mig enrabiat per la petita placeta del poble de muntanya on amb els seus pares ha pujat a passar una temporada de vacances. Tot ha estat a causa d’una recomanació del metge, aquell doctor Mateu de frondosa barba blanca, que digué al pares.
¾    Aquest noi està força bé de salut, però, li convindria durant uns dies canviar d’aires. Hauria de marxar de la ciutat i sortir al camp. 

El pare va quedar-se rumiant una estona i finalment contestà.
¾    Jo tinc uns familiars a pagès. Segurament trobaríem una caseta o una habitació per passar un parell de mesos. Segons veiem com li va. 

Dit i fet, una enraonada amb els cosins, i poc dies després,  amb tot, i tots embarcats amb el cotxe i cap la muntanya. 

El Josep és preguntava a si mateix, encongint les espatlles, qui són aquesta gent, perquè no els coneixia de res. Cert que la cosa tenia els seus atractius. Una casa enorme de pedra, els familiars eren simpàtics i a més quasi el més important de tot això, és que havia les gallines, els ànecs, els porcs, la vaca, la mula... 

Però havia altres petites cosetes, foteses més ben dit, que no li acabaven de fer el pes. 

Per exemple: A casa el cridaven pel seu nom, Josep. A col·legi, això almenys els mestres, ho convertien en José, així accentuada la e. I ara la cosina petita l’havia cridat Pep. Només li mancaria el Pepe, Pepillo o Pepet o Pepito. Dins seu es deia: Em posaré ferm i m’hauran de dir Josep. 

Més el cap encara li barrinava, mentre picava una puntada de peu a una pedra que sortia disparada carrer enllà.
¾    Ara diuen que l’aigua per beure l’hem d’anar a buscar, amb el cantí, a la font dels Traginers. Quasi mitja hora davallant per un retorçat camí de terra. Uf! Quanta estona serà de pujada. Caram! Si a Barcelona només girant l’aixeta surt l’aigua i és ben bona. 

Merda! Exclama emprenyat perquè al donar un altre xut a una pedra més grossa s’ha fet mal al dit del peu. Dirigint-se a un arbre que impertèrrit escolta les encoratjades paraules.
¾    I a més amb espardenyes de betes, com un pagerol. Com creuen que es pot caminar amb això mal lligat. Ai, Senyor! Quan els arribaran els carrers asfaltats i plans a aquest poble ple de pedrotes. 

Mentre volta i protesta per la seva mala sort d’anar a raure a un lloc on només és veu la carretera polsosa, els camps i algun que altre carro carregat d’herba, escolta la veu de la mare que el crida:
¾    Josep, vina que ja hem preparat el berenar i anirem a la font a menjar-nos-ho.
¾    Què hi ha per berenar, mare? – i pensà aquests de pagès són capaços de cada sortida, tal cop, pot ser portaran una arengada, d’aquestes que els hi diuen “civils”.
¾    Pa amb xocolata d’aquella gruixuda amb ametlles. 

I amb el pa amb xocolata, la font i els amics va començar una passió per un petit poble de muntanya no gaire lluny de Gironella. 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 27 de febrer del 2014

CADA DIA TÉ ELS SEUS AFANYS


Planifiquem i planifiquem , a vegades tenim coberta la nostra agenda fins a tres mesos vista. Llavors surt un contratemps que et capgira l’agenda d’aquell dia. Trucades, anul·lacions. Explicacions.
On col·loco totes les cites que he hagut d’anular avui. Tres o quatre eren urgents i tinc l’agenda plena. Hauré de mirar de fer-hi algun forat. Això comptant que demà pugui continuar, perquè amb la Júlia amb la cama enguixada necessitarà la meva atenció constant, d’un parell de dies no podrà anar a l’escola.  Valga ’m Deu, tot capgirat per un tonteria .

El dia que el cotxe em va deixar tirada a l’autopista. Un altre  dematí perdut. Reunions anul·lades. El dentista, em va canviar l’hora. La massatgista anul·lada. Amb el bé que em vam els massatges per relaxar-me una mica. Quin stress!!!

Avui son els empresaris de Taiwan que havien d’arribar a Barcelona que han retrasat un dia el viatge, apa! de nou , noves planificacions, a veure on trobo un forat la setmana vinent per encabir-hi  les coses de demà. Com planifico tantes activitats.
Un altre dia es una grip, de quaranta de febre que em fa estar tres dies al llit. Tres dies l’agenda capgirada, on col·loco les cites que tenia per avui. Llavors el menuts també agafen la grip, en comptes de tres dies una setmana. Quin caos.

He arribat a la conclusió que toca viure el dia a dia, planificar només les coses urgents. Cada dia té els seus afanys, i no hem de posar-hi els de l’altre setmana. S’han de viure el afanys de cada dia, així que es van presentant.  Cada dia té coses bones, i no tant. Coses previsibles i d’altres imprevisibles i totes s’ha d’anar  trampejant per sortir-se’n. Si es vol planificar tot, arriba que et perds coses quotidianes importants, molt més importants que una reunió  amb xinesos o americans . El dia a dia dels teus fills, la parella, els amics....que a vegades deixem a segon terme. Organitzar amb mesura , si, però unes  hores de lleure sense planificar a  la meva agenda no hi mancaran més.

26/02/2014/

dimecres, 26 de febrer del 2014

TREURE BALL A SANT FELIU SASSERRA. BAGES.

Sant Feliu és una constant en la meva vida. És una població on em lligaven llaços familiars i molts records d’infantesa, per això aquest any hem anat a veure la “Dansa de Treure Ball” que es representa el diumenge de Festa Major.
 

Sant Feliu Sasserra és actualment una població del Bages, però històricament s’ha emplaçat dins la comarca natural del Lluçanès. 

Actualment a més dels vilatans es reuneixen moltes persones lligades per família i que han cercat mitjans de viure fora del poble. 

En acabar la missa es reuneixen els assistents a la plaça Major on havia  files de cadires i un escenari des on ha tocat la cobla Rosaleda. 

Per començar la Festa en primer lloc hem sentit la tamborinada dels Grallers del poble. 

Aquest any hi havia la novetat de celebrar el 25 aniversari dels Gegants de Sant Feliu. Els Geganters han representat una adaptació de la música i dansa de Treure Ball, però ballada pel Feliu i la Magdalena, els dos gegants del poble. M’ha meravellat la gràcia com han dansat els dos gegants i en finalitzar el ball la forma com la Magdalena ha girat una i altre vegada sobre sí mateixa.  

 
Recordar que l’església de la població està sota l’advocació de Sant Feliu i l’ermita de Santa Magdalena forma part del nucli municipal.   

La dansa (el Treure Ball) és antiquíssima, perquè si comptem els compassos trobem que té els mateixos que una sardana curta; la nostra dansa tota sencera té trenta-dos compassos, però com que la repetim quatre vegades ens dóna el mateix tiratge que una sardana curta: cent vint-i-vuit. 

Pel que fa al dansar-la és senzillíssim: tenim trenta-dos passos de passeig i trenta-dos punts de saltat, amb la particularitat que en el compàs setze el ballador, passa el ram per sobre el cap de la donzella i això és tot. 

Pel que fa a la música hi trobem dues classes de melodia, és a dir, dues tirades totes de setze compassos i cada vuit la melodia va repetint. 

Antigament es ballava una dansa original de Sant Feliu que tenia dos textos, un de seriós i un altre de paròdia. Actualment la dansa del Treure Ball es balla per la Festa Major del poble (el segon diumenge de setembre), per la Festa de la Gent Gran (al mes de maig) i per la Festivitat de Sant Pere Almató (l’últim diumenge d’agost).  

Els dansaires són dues parelles que representen l’autoritat senyorial. Tot i que no hi ha una vestimenta estipulada, els homes porten barret de copa, camisa clara, pantalons foscos, faixa, espardenyes de vetes i un ram de flors a la mà dreta. Les dones es vesteixen amb xal, caputxa, faldilla estampada i espardenyes de vetes. 

En acabar, tot seguit es procedeix a ballar el Ball Robat, que és un vals-jota també amb repetició. En una primera part actuen només les dues parelles que han ballat el Treure Ball. A la segona part, dos homes del públic prenen les dues balladores a les seves respectives parelles, els quals es veuen obligats a buscar-ne d’altres entre el públic per continuar ballant. 
 

Això es va repetint mentre hi hagi homes del públic disposats a robar les parelles, de manera que s’estableix una llarga cadena fins que s’acaba la peça musical. 

Són molts els que han vibrat en les seves vides, en la seva joventut, ballant i escoltant-la. No us ho perdeu perquè seria una decepció si es perdés una  part del nostre folklore. 

No deixeu de conèixer aquestes festes populars perquè representen les arrels de la nostra Catalunya i la nostra gent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 24 de febrer del 2014

EL GAT DE LA SARA.

La Sara estava asseguda al costat de la finestra. La manta embolcallava el seu menut cos enfebrat per la grip. Les cortines, mig tapaven la llum del finestral, només permetent-li veure la transparència de la posta d’un sol vermell d’estiu. En l’habitació en penombra els mobles semblaven guardians que volessin protegir-la dels fantasmes de la casa. 

La porta, poc a poc, silenciosament com empesa per una suau aura s’obri sense fer soroll i per l’escletxa aparegué una fina mà de dona. Les venes blaves és marcaven a la pell com a mostra dels anys viscuts. Després la cara de l’àvia aparegué sense fer cap soroll només envoltant amb la seva dolça i càlida mirada el cos embolicat de la néta estimada. 

Tant lentament com s’havia obert la porta és tanca. La Sara sabia que la seva àvia l’havia guaitat per assegurar-se de la seva comoditat, però va callar perquè a vegades la solitud ajuda a pensar. De cop va escoltar-se un soroll, un cris lleuger com la trencadissa d’una copa de vidre, acompanyat d’un croc fort i vibrant com quan és una olla de ferro qui cau a terra. 

Sobtadament el gran gat siamès va entrar corrents, anant a amagar-se sota la manta que protegia a la Sara. El seu pel va fer pessigolles al peu de la nena, com demanant-li pietat i un meu dolç i untuós, potser la paraula més adient és acaronador va sorgir de la boca de l’animal. De la cuina estant la veu crispada de l’àvia va sentir-se dient:
¾    Mecàsum, el gat! Tant passar i passar a la fi ha fet caure tota la vaixella neta a terra. Com l'agafi li retorço el coll. 

El gat amagat per la manta i sota la protecció de la Sara ronronejava sabent que a l’àvia aviat li passaria l’empipament i tornaria de nou a acariciar el seu llom platejat.  

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 22 de febrer del 2014

LA PADRINA


 
Mentre baixava caminant per aquell carrer estret i pedregós, anava pensant en que era allò que l’empenyia a tornar a allà en aquell barri de pescadors de la ciutat marítima on havia viscut anys enrere hi que feia tant de temps que no hi tornava. Des que va començar a estudiar a la universitat i els seus pares es van canviar de ciutat, no hi havia tornat més.

No sabia ben bé que, una força feia dies que l’empenyia a tornar allà, i avui que tenia festa a l’hospital havia decidit anar-hi.

Al arribar a l’estret carrer que abocava a mar, va contemplar estupefacta com res havia canviat amb aquest 20 anys ; bé, si, tot estava més vell i més deixat que abans, llavors es veien flors a les finestres i balcons i el terra del carrer lluïa ben escombrat, ara porqueries i immundícies s’hi aplegaven en diferents indrets.

Va aturar-se davant el número 29, i decidida va trucar a la porta. Ningú obria tot i que va sentir una remor al seu interior; llavors va empentar la porta i aquesta es va obrir. Una forta olor a tancat i a malalt li va empudegar el nas; mentre que una tènue veu sortia de l’interior d’una cambra. Va dirigir-se cap allà amb pas segur, mentre cridava

¾   Mundeta! Que ets aquí

Quan va entrar a l’habitació va trobar la dona damunt del llit esbufegant, mentre l’olor a malaltia i a pixums era molt més intensa. Es va acostar al llit i la dona va obrir els ulls, mentre amb veu molt baixa deia,

¾   Per fi has vingut, fa tants dies que t’esperava

¾   Quants temps  fa que estàs així? Te’ns molta febre

¾   No ho se, unes dues setmanes, de primer encara podia aixecar-me, però fa tres dies que no em puc moure del llit. –diu amb veu molt dèbil.

¾   Tranquil·la, ara ja soc aquí, primer cal trucar a una ambulància.

La Mundeta fa tres  dies que es a l’hospital i ja s’està recuperant una miqueta. La doctora Soler l’entra a visitar-la. La dona li somriu.

¾   Veig que estàs millor però no podràs tornar a viure sola. T’estic buscant lloc a una residencia  perquè passis els final de la teva vida tranquil·la. Aviat hauries mort si no arribo a venir.

¾   Sabia que vindries, feia dies que et cridava i sabia que la meva fillola no em deixaria morir sola. Faré el que tu diguis perquè  he tingut un bon ensurt i a 92 anys no s’ha de ser tan tossut i voler viure sol.

¾   Aquesta es la meva Mundeta, la que recordo de quan era una petita i em cuidava i em portava a l’escola. Estaràs tres o quatre dies més aquí i llavors ja veure’m el lloc on hi trobo una plaça disponible.

¾   Gràcies noia. Ets una bona minyona.

Després de fer un petó a la galta d’aquella dona, la doctora surt de l’habitació pensant en lo estrany que va ser la força que va sentir i que la va empènyer a anar allà en aquell barri on havia viscut i on li quedava aquella personeta que l’havia cuidat quan era petita, que era com una segona mare per ella, i a qui  afectuosament li deia padrina, i de qui feia anys i panys que no en sabia res.

22/02/2014

 

divendres, 21 de febrer del 2014

INDECÈNCIES d’Alan Bennet.


Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 
He llegit el llibre “INDECÈNCIES” d’Alan Bennet publicat per “Empúries/Anagramai traducció  al català d’Ernest Riera. 

Alan Bennett (Leeds, 1934) és un dramaturg, actor, novel·lista i guionista britànic, guanyador d’un Premio Tony por la seva obra The History Boys. 

És autor de moltes i celebrades obres teatrals com Habeas Corpus, Forty One Years On, Kafka's Dick o The Madness of George III (adaptada després al cinema).  

També es apreciat el seu treball en la televisió i en el cine. Amb una dilatada literària a les seves espatlles, només ha començat a escriure prosa en la darrera dècada. 

Buscant una lectura una mica diferent vaig agafar aquest llibre cridant-me l’atenció el seu títol i he gaudit llegint-lo ja que volia trencar la monotonia trista de les darreres notícies del país gran vers els petits. Ha suposat una transgressió a la malaltia crònica dels polítics espanyols damunt els catalans.  

Dues histories formen el llibre: El rejoveniment de la senyora Donaldson i L’empara de la senyora Forbes. 

La primera situació una vídua que es dedica a fer d’actriu als estudiants de medecina sota la supervisió d’un professor que estudia el tracte del futurs metges als malalts (em farien falta molts per millorar el tracte, potser més que problema de metges és un problema de la nostra Seguretat Social). Resulta que buscant uns ingressos extres a la pensió de viudetat lloga una habitació a una parella que capgiren la monotonia de la casa i de la sexualitat adormida de la senyora Donalson.

La segona encara jo particularment la trobo més real, tracte d’allò que tots saben però tots prefereixen callar. En Graham, assessor bancari i gai és casa per interès amb una senyora rica i que sembla curta però és llesta. Però rere de l’interès s’amaguen moltes circumstàncies, i tots els personatges callen i tapen l’homosexualitat per evitar l’escàndol. 

Si voleu passar un estona rient  sarcàsticament val la pena llegir-lo. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 de febrer del 2014

FLOR SOLITÀRIA



Vas néixer a deshora, en uns dies hivernals de bonança, vas créixer a l’empara  d’aquell racó assolellat . Bella ufanosa, la única flor d’aquell camp erm i semi abandonat.  Una flor única ja diuen que no fa primavera, però dona una pinzellada de color al trist paisatge hivernal.

Uns dies seguits de fred intens, i avui un espès mantell de neu ha encatifat el terra i  han tombat el teu posat altiu, han vinclat el teu tall verd, i la teva corol·la violada . La flor amorosa  besa el terra, per protegir-se del fred i el vent,   en un intent desesperat de sobreviure a la inhòspita i inesperada situació.

El fred de l’hivern t’ha fet forta per sobreviure a moltes inclemències com  aquesta. Sobreviuràs, i  recuperaràs el   posat altiu i noble que tant et caracteritza i ens alegraràs de nou el paisatge ara i a la primavera.

20/02/2014/

dimecres, 19 de febrer del 2014

EL LLIT

El fatídic moment ha arribat  a les meves cansades fustes:
                    Dia: 23 de juny d’enguany.
                    Lloc:  foguera a l’antiga era davant de la vella casa pairal. 

Aquest matí m’ha baixat de les empolsades  golfes i han abandonat les meus pobres ossos entre caixes velles i trossos de bigues menjats pels corcs. Aquesta nit serà el darrer comiat com a flama rogenca o guspira flamígera, desprès només cendra portada pel vent d’un cantó a l’altre.
¾    Però abans vull fer un breu repàs a la meva vida.

Vaig ser comprat amb tot el parament del dormitori pel casori del Pere i l’Agnès. Sobre meu va celebrar la seva nit de noces i damunt meu van viure tota una sèrie de circumstàncies. Van engendrar amb goig el seus tres fills. 

Bé amb goig més aviat el Pere, l’Agnès semblava una màrtir. Pobra dona, tan maca què era, ho és encara, però ara és una ombra d’allò tan xamós i suau que va ser. 

L’Agnès escoltava massa al capellà i mentre un pensa en el pecat, la luxúria i el dimoni poc es pot fruir de les carícies del company. Tret que el Pere, aquell homenàs  de donar carícies en sabia poc. Damunt meu van parir amb l’ajuda de la llevadora els fills, llavors no havia hospitals per aquests tràngols. 

Al celebrar els vint-i-cinc  anys va dir-se:
¾    I sí muntem de nou l’habitació. 

Clar una de nova i em va quedar una dubte:
¾    Què seria de mi. 

De sobte un cop de palmell a la front del Pere va resoldre les meves dubtes al dir-li a l’Agnès:
¾    Noia, aquest llit encara està bé i és vinclador. Sembla nou i ara el Pere, el nostre fill, vol casar-se amb la Laia, li podem regalar i no gastarem dos rals de la dot.
¾    Garrepa l’home.- vaig pensar.  

La culpa era de l’Agnès, com em fregava i em polia tant amb aquell oli especial tant olorós la meva aparença era pràcticament nova.  

Miquel Pujol Mur                                           

dilluns, 17 de febrer del 2014

ALESHORES VA COMENÇAR...II

Com un aficionat de l’art, enamorat de la forma humana, vaig fixar-me més en la seva cara lleugerament bruna, de sol i natura. Els llavis molsuts, les orelles petites i un nas proporcionat de princesa romana. Ai! Que hi podia fer més que admirar-la abstret, com si fos una serp que guaita fixament la seva víctima, però en aquest cas era a la inversa, malgrat ella era la presa,  jo era el seu subjugat i rendit admirador. 

La front alta i pura, les celles clares, com el seu cabell daurat, i a sota els ulls d’un blau intens que seguien els moviments de la gent plens d’aquelles guspires que mostraven la seva alegria de viure i que transmetia també a les seves amigues. Desitjosa segurament de ganes d’obrir-se i fruir d’un munt d’aventures, potser inconscientment, sense adonar-se del perill a  causa de la seva joventut. 

Els seus ulls m’enlluernaven amb el blau que a vegades em recordava el color canviant del mar en una platja tranquil·la  i altres cops refulgien com l’aigua marina al xocar amb els esculls i les roques d’una costa brava. 

Que n’és de preciosa, jove i oberta a un nou món com la rosa mig oberta que vol escampar la seva fragància a tots els seus voltants. 

I la música sonava, sonava i sonava, i jo em deixava portar pels seus acords, la seva melodia i l’encantadora presència femenina que alegrava el meu cor.

Llavors va començar a sonar aquella música tan estrident que bruscament m’aparta del meus somnis barrejats de records, de tendresa i d’amor recordant-me que havia d’anar a dinar a la residència.   

Mentre caminava, ajudat pel meu fidel bastó, recordava els versos d’en Josep Carné que diuen. 

Passen tres noies, totes de blanc
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent. 

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l’herba
i que refacin el cor del món. 

¡ Oh, nova glòria, ben tost memòria!
! Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent! 

Potser records, potser vivències, potser...tantes coses que afloren i em fan reviure de nou altres instants inoblidables regalant-me un nou moment de dolç amor platònic.
 
Estranya paraula amor que abasta un sense fi de sentiments, idees i passions que reneixen sense importar l’edat,  i sense voler,  dins la nostra pròpia anima interna.   

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 16 de febrer del 2014

HO ESTÀ EL MÓN... O BÉ HO ESTEM UNA MICA TOTS?

“Definitivament haurà de rendir-se a l’evidència de què aquest món està boig”
Sacha Guitryl

Definitivament, d’avui no passo, m’hauria d’aprimar almenys 10 o 12 quilos! Per tant, després de les festes començo aquella dieta tan fantàstica que, si la faig com diuen,  els puc perdre en un tres i no res.

Haurà de fer-me afecte molt aviat, sinó no podré estrenar aquell conjunt tant mono que m’he comprat per les rebaixes. Me’l vull posar el dia que ens hem de trobar amb el meu  amic Internauta.

De fet, li vaig enviar una foto que no era la meva. No volia que sabés que sóc baixeta i una mica rabassuda. Sempre queda més bé si l’altre creu que tens un bon pamet. Ves a saber si la que m’ha enviat ell és autèntica!

Rendir-se als meus peus... Crec que, en l’últim e-mail, es va expressar d’una manera que volia dir això.  Que es rendiria als meus peus davant una bellesa com la meva.

A vegades, faig les coses de manera massa impulsiva! Després no sé  com me’n sortiré. Però no es poden perdre mai les esperances, tot i que sóc conscient que els miracles ja estan passats de moda.

L’evidència és que jo, realment, no sóc ni alta ni prima, sinó tot el contrari. Això sí... la meva simpatia dona mil voltes a la de les noies més esveltes que hi pugui haver sota la capa del cel

De totes maneres, estic convençuda que ell tampoc no m’ha dit tota la veritat. Per tracaleros els homes! No hi ha ningú que els guanyi, sobretot als italians que diuen que són molt pillos!

Què em puc imaginar d’un paio que no conec de res? És clar que... sembla sincer, quan explica sobre les propietats que té i els cotxes, però no me’n puc fiar massa...

Aquest noi seria un bon partit... si fos cert tot el que diu, és clar!

Món... em va dir que es deia Món. És un nom ben estrany! És la primera vegada que el sento com un nom de persona. Potser és un diminutiu. Qui sap, segur que també és una trola!

Està bé! S’ha acabat de pensar tantes tonteries! Ara el més important és centrar-me en la meva dieta. A veure: la verdura, el tall a la planxa, el brou diürètic...

Boig per tu... Servil i acabant boig per tu... M’agrada tant aquesta cançó de “Sau”! Ben mirat, ja ho estem tots una mica  bojos!


dissabte, 15 de febrer del 2014

LA PERRUQUERA


Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut”Anònim-

S’havia quedat sense feina com tanta altre gent. Treballava a una perruqueria i la disminució de clients va fer que haguessin d’acomiadar gent; li va tocar a ella i a una altre companya, això que ja feia sis anys que hi treballava.
A la noia li agradava molt la feina i no sabia estar-se  a casa sense fer res, encara que  tenia dos nens en edat escolar, però quan aquests  eren a l’escola s’avorria molt, a més tenia al marit també sense feina.

Era jove i tenia empenta, per això no va dubtar gens quan li va sortir aquella oportunitat d’establir-se pel seu compte. Va ser al veure aquell rètol de que es llogava una perruqueria totalment equipada, ja que feia uns mesos que s’havia jubilat la mestressa.
 
Tot i la seva joventut, va decidir provar-ho . No tenia diners, però tenia energia. Va capitalitzar l’atur i  ja en va tenir pel traspàs i amb unes poques reformes i un curset accelerat sobre noves formes de tall i nous  looks ,  va decidir obrir.

La família i la gent li deien que s’havia tornat boja, obrir una perruqueria quan hi havia tanta crisi.  Que si es donaria un clatellot. Que si ho perdria tot i es quedaria sense res..... ells sempre els responia  que,  “qui lluita pot perdre,  qui no lluita ja ha perdut”  i així desarmava els seus opositors.
El seu intent era donar un servei a la gent amb pocs recursos, persones grans,  gent aturada, per això va posar preus molt assequibles entre setmana, el dissabte aquests pujaven una mica més, però no eren cars. Amplitud d’horaris, obria moltes hores al dia, ja que els diferents horaris de treball eren una dificultat per moltes persones per accedir al servei, això ho havia constatat quan ella treballava . També va enviar propaganda a familiars, veïns i amics .

Fa vuit  mesos que ha obert i està contenta, si de primers hi anaven la família i els veïns amb la propaganda d’aquest a anat aconseguit  més clients, això dels horaris també li ha ajudat, junt amb el seu caràcter obert i el seu ull per captar el gust de les clientes i els saber aconsellar-les el que millor els hi queda. De moment va cobrint despeses, i es fa un  sou normalet, ja li està bé, sap que més endavant haurà de pujar una mica els preus, però de moment els manté .

Les darreres festes, va treballar força, hi va anar molta gent, algun dia va ser de ple total, que fins es va plantejar llogar una ajudanta, però va desistir al saber els impostos que havia de pagar de més pel fet de llogar a algú. Va decidir continuar sola, no podia pagar tants diners. Algun dia que estava molt apurada la seva germana li donava un cóp de mà  rentant caps.
De moment se’n va sortint, tot hi els mals auguris de la gent; fa una feina que l’apassiona, té una clientela fixa i es fa un jornal, que més pot demanar. De fet és ben cert el que diuen,  que qui no lluita no aconsegueix res.

 /10/02/2014/

divendres, 14 de febrer del 2014

ALESHORES VA COMENÇAR...I

Estava assegut en el parc Schierbeck situat a la part alta de Puigcerdà. Davant meu l’estany resplendia amb el sol de la primavera quan aquesta s’acosta a l’estiu. Feia pocs dies la neu havia marxat de les muntanyes, tret d’alguna glacera que blanquejava en algun indret mig amagat del Pirineu.

L’orquestra municipal oferia un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havien posat tendals i taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música i estalviar-se la consumició.

Jo, com a client preferencial de cada dia, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol, protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies vivien, en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del seu llarg periple continental.  

Sobtadament vaig adonar-me de la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa edat. Tenien les tres aquella edat imprecisa de quan una nena és converteix en dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.  

Potser la forma correcta de descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa.  

Me la mirava atentament, és que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els llavis és destensen involuntàriament en un somriure amable.

La tenia davant meu, asseguda amb les seves amigues en una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo, des del meu banc proper, però distant, podia observar-la sense que s’adonés de la meva mirada un xic especulativa. 

Vestia un vestit vermell d’una subtil roba que és movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia.

La cintura breu, era encara molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de joventut, és movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més planyen de fer entendre les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven amb els moviments d’una odalisca  captivant al enamorat. 

Llavors, com en un examen de femenina bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.  

M’esplaiava observant el seu coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la seva fisonomia.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 13 de febrer del 2014

SOPA DE CEBA


 
Quina flaire vaig sentir només entrar a casa aquell vespre. Una tebiona olor a ceba i altres aromes van inundar les meves narius. Vaig endevinar que la mare estava fent una sopa de ceba. La que més m’agradava.
 
 
Amb el constipat que tenia i el fred que feia a fora, res hi a millor que una senzilla i reconfortant  sopa de  ceba, una de les meves preferides, i la mare ve que ho sap. De fet mentre pujava l’escala pensava que no menjaria res, només tenia ganes de ficar-me al llit. Segur que tinc febre i tot, tinc fred fins al moll de l’òs.  Un antitèrmic i al catre falta gent. Però al sentir aquella oloreta de sopa calentona he canviat de parer.

Que bé se m’ha posat la sopa!  Fins penso que m’ha alleugerit el constipat. De totes maneres, al darrera amb prendré  l’antitèrmic i em ficaré  al llit, que demà serà un altre dia;  segurament em trobaré millor i podré continuar amb la feina amb normalitat. De la manera que estan les coses avui dia, hem de mirar de no perdre dies de feina.

12/01/2014


dimecres, 12 de febrer del 2014

ROMANÇOS DE QUAN EL CREADOR DESCANSÀ

Era en els dies meravellosos de la fantasia quan els homes encara no és coneixien en aquest mon i els astres, ja vells de mil·lennis, començaven a rebel·lar-se contra el seu Creador. Tal vegada el titllaven de vago perquè el darrer dia quan va acabar la tasca de Creació i se’n va anar a descansar va deixar-se moltes coses per polir.
¾    Apartat! - deia el vermell Mart a la blava Terra- no veus que fas nosa, sempre aquí, enmig del lloc per on he de passar per donar voltes a l’ardent Sol, me’n trabucaré i aniré a caure enmig de les seves flames i aleshores a més de vermell seré socarrimat.
¾    Tu estaràs socarrimat com dius, però fixat per culpa teva i del graponer i maldestre  senyor de l’Univers, aquest que fa anys i panys va marxar a reposar i encara no ha tornat. Quan vam ensopegar en la nostra anterior volta, fixa’t del cop que em vas donar en va sortir aquesta mena de cosa que diuen Lluna, que no fa més que seguir-me per tot arreu com una paparra i de qui no em puc desprendre mai.
¾    Ui! Què ets fina, filla meva? Jo d’aquestes en tinc dos i no protesto. Quan volto lluny del Sol em fan companyia i els seus xiulets al voltar a prop meu són com música celestial. Ben bé, no podia ser d’altre forma ja que nosaltres estem al Cel, m’agafés?
¾    Ets un ximplet. Si no fossis un guerrer tant busca-raons potser m’enamoraria de tu. Saps què? El vermell aquest et cau força bé, sembles un Déu.
¾    Oi que si, veritat que sóc eixerit? Ens ajuntaríem tu i jo i després en tindríem molts de petits que ens seguirien per tot arreu.
¾    Calla, calla! Com aquesta que em vigila sempre. No! Ni parlar-ne! 
¾    I aleshores si fossis Saturn que diries? Aquell vell d’allà baix, que en té varies, està molt content per que diu que són com mosses que el persegueixen i el fan sentir jove i desitjat. Crec que això de les saturnals amb deesses el porta una mica ximplet.
¾    Tu diràs el que vulguis, planeta de la Guerra, però a mi em cau l’ànima als peus tenir aquesta nosa sempre lligada, sempre donant voltes al meu costat. I per la nit, sempre la trobo mirant-me fixament per veure si dormo, jo diria que com és troba sola vol fer la xerradeta. Però no! Que encara hi ha classes i un astre tan petit i subaltern no és mereix la meva atenció. Imaginat que en comptes d’una estiguessin guaitant-me tres o quatre, per tornar-se boja! Creador, a veure si baixàs i ho arregles d’una vegada! Creu-me, n’estic farta!
¾    Bé, me’n vaig, que sinó perdo passada- Digué en Mart.- Noia, el blau et queda molt formós, però ets una mica plena d’escarafalls. Tu, no saps res de l’amor! A reveure, si canvies d’idea a la propera volta m’ho dius. 

La Terra ja s’ho va pensar i va estar a punt d’acceptar. Ben bé va anar d’un pèl, però el Creador va despertar-se i al veure el desastre del seu invent, ficant un dit a l’eteri espai el va remoure, tal cop com si nosaltres donessin volta amb una cullereta en un got d’aigua, i tot va tornar a voltar sense ensopegades. La Terra i Mart mai van trobar-se altre cop, sinó que guardant una prudent distància.

Per sort, per què altres no van tindré tanta sort, sinó fixeu-vos amb els cometes, els asteroides i altres petits cossos que volten en l’espai. Són la mostra que la trobada dels astres enamoradissos no va acabar mai gaire bé.

" Definitivament haurà de rendir-se a l'evidència de què aquest món està boig"   Sacha Guitry. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 10 de febrer del 2014

SANT JAUME DE TUIXENT. JOSA I TUIXENT. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem en aquesta ocasió l’ermita romànica de Sant Jaume de Tuixén situada al costat mateix de la carretera de Josa a Tuixén.

 
La vila de Tuixent amb les seves esglésies, entre les quals consta Sant Jaume, fou llegada pel comte Borrell II de Barcelona-Urgell a Santa Maria de la Seu en el seu testament datat el 993.

Aquesta donació posteriorment fou confirmada pel seu fill Ermengol d’Urgell i el seu nét Ermengol II d’Urgell.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
En la confirmació del 1029 realitzada per aquest darrer és on figura com a església de Tuixent, Sancti Jacobi apostoli, que queda així adscrita al capítol de la Seu d’Urgell, i de la qual no s’ha localitzat cap més notícia ni esment documental.
     
Actualment a Sant Jaume de Tuixent, sols se celebren actes religiosos de manera eventual.

És un edifici d’una sola nau, capçada allevant per un absis semicircular, obert a la nau per un plec que forma l’arc presbiteral.

La nau és coberta amb una volta de fusta, mentre que l’arc presbiteral i l’absis són coberts amb voltes a carpanell, molt rebaixades. 

La porta s’obre actualment en la façana de ponent, en arc rebaixat, i en la façana sud s’obre una finestra de sola esqueixada, mentre que l’absis no presenta cap obertura. El portal primitiu, el qual es troba tapiat pel costat de migjorn, presenta un arc de ferradura. 

Fou allargada en època posterior però la coberta d’aquesta part va caure. L’any 1983 l’església tingué obres de restauració que desmuntaren aquest allargament retornant la capella a la seva dimensió original i obrint la nova porta. 

 
A desgrat de les reformes la capella de Sant Jaume es considera una obra de final del segle XI o principis del XII. 

El temple està estretament vinculat a cal Rot, una casa propera, actualment en ruïnes, els darrers pobladors de la qual tenien dret a ser-hi enterrats.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.