ROMANÇOS DE QUAN EL CREADOR DESCANSÀ

Era en els dies meravellosos de la fantasia quan els homes encara no és coneixien en aquest mon i els astres, ja vells de mil·lennis, començaven a rebel·lar-se contra el seu Creador. Tal vegada el titllaven de vago perquè el darrer dia quan va acabar la tasca de Creació i se’n va anar a descansar va deixar-se moltes coses per polir.

¾    Apartat! - deia el vermell Mart a la blava Terra- no veus que fas nosa, sempre aquí, enmig del lloc per on he de passar per donar voltes a l’ardent Sol, me’n trabucaré i aniré a caure enmig de les seves flames i aleshores a més de vermell seré socarrimat.

¾    Tu estaràs socarrimat com dius, però fixat per culpa teva i del graponer i maldestre  senyor de l’Univers, aquest que fa anys i panys va marxar a reposar i encara no ha tornat. Quan vam ensopegar en la nostra anterior volta, fixa’t del cop que em vas donar en va sortir aquesta mena de cosa que diuen Lluna, que no fa més que seguir-me per tot arreu com una paparra i de qui no em puc desprendre mai.

¾    Ui! Què ets fina, filla meva? Jo d’aquestes en tinc dos i no protesto. Quan volto lluny del Sol em fan companyia i els seus xiulets al voltar a prop meu són com música celestial. Ben bé, no podia ser d’altre forma ja que nosaltres estem al Cel, m’agafés?

¾    Ets un ximplet. Si no fossis un guerrer tant busca-raons potser m’enamoraria de tu. Saps què? El vermell aquest et cau força bé, sembles un Déu.

¾    Oi que si, veritat que sóc eixerit? Ens ajuntaríem tu i jo i després en tindríem molts de petits que ens seguirien per tot arreu.

¾    Calla, calla! Com aquesta que em vigila sempre. No! Ni parlar-ne! 

¾    I aleshores si fossis Saturn que diries? Aquell vell d’allà baix, que en té varies, està molt content per que diu que són com mosses que el persegueixen i el fan sentir jove i desitjat. Crec que això de les saturnals amb deesses el porta una mica ximplet.

¾    Tu diràs el que vulguis, planeta de la Guerra, però a mi em cau l’ànima als peus tenir aquesta nosa sempre lligada, sempre donant voltes al meu costat. I per la nit, sempre la trobo mirant-me fixament per veure si dormo, jo diria que com és troba sola vol fer la xerradeta. Però no! Que encara hi ha classes i un astre tan petit i subaltern no és mereix la meva atenció. Imaginat que en comptes d’una estiguessin guaitant-me tres o quatre, per tornar-se boja! Creador, a veure si baixàs i ho arregles d’una vegada! Creu-me, n’estic farta!

¾    Bé, me’n vaig, que sinó perdo passada- Digué en Mart.- Noia, el blau et queda molt formós, però ets una mica plena d’escarafalls. Tu, no saps res de l’amor! A reveure, si canvies d’idea a la propera volta m’ho dius. 

La Terra ja s’ho va pensar i va estar a punt d’acceptar. Ben bé va anar d’un pèl, però el Creador va despertar-se i al veure el desastre del seu invent, ficant un dit a l’eteri espai el va remoure, tal cop com si nosaltres donessin volta amb una cullereta en un got d’aigua, i tot va tornar a voltar sense ensopegades. La Terra i Mart mai van trobar-se altre cop, sinó que guardant una prudent distància.

Per sort, per què altres no van tindré tanta sort, sinó fixeu-vos amb els cometes, els asteroides i altres petits cossos que volten en l’espai. Són la mostra que la trobada dels astres enamoradissos no va acabar mai gaire bé.

" Definitivament haurà de rendir-se a l'evidència de què aquest món està boig"   Sacha Guitry. 

Miquel Pujol Mur.