divendres, 31 de maig del 2019

LA TENDRESA



La noia mirava amb ulls tendres la seva criatura. Sí, era seva sola. Aquella nena l’havia volgut per voluntat pròpia. Mai havia volgut a cap home. No li agradaven els seus modal, almenys els que voltaven al seu voltant en aquell perdut poble de muntanya.

Feia anys havia pujat a exercir el treball de mestra. Però mai havia pensat que aquella gent fos tan allunyada mentalment de la civilització.

Ja més gran va voler tenir un fill, però no havia cap home que li fes el suficient pes. A més, els que coneixia li haguessin demanat la paternitat de la criatura. Això li semblava que era com prendre-li la meitat del seu fill.

Finalment va consultar a una clínica de la capital i va aconseguir la fecundació mediant un donant desconegut.

Ara tenia en els seus braços  aquella criatura petita i de galtes rosades. La seva filla sense que ningú pugues reclamar-l’hi res. Aquestes hores fosques i plenes d’esgarips periòdics que havien precedit al part l’havien fer pensar en l’esdevenidor.

No tornaria al poble, demanaria una altra destinació. Potser el primer a fer és aconseguir unes vacances o una excedència, durant cert període de temps. Quan tornés a fer classes aquest petit ésser fruit del seu desig maternal ja serà una mica més crescuda.

La tendresa del moment va fer que unes llàgrimes rodolessin del seus ulls.

Miquel Pujol Mur

dimarts, 28 de maig del 2019

XEMENEIA DE LA TEULERIA . AGRAMUNT URGELL.



Restes de l’antiga Teuleria, mostra de l’arquitectura industrial del segle XX.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 26 de maig del 2019

ORQUIDEAS SILVESTRES



Després de les pluges dels últims dies , avui el sol brilla i escalfa aquest bonic mati d’un diumenge de maig,  per això decidim pujar a Queralt per fer una petita caminada i gaudir del plàcid dia i de l’esplèndid paisatge que des d’allà s’albira en els dies clars.

Passem a  fer una vista a la  Verge  de Queralt , com sempre que hi pugem. Admirem una vegada més la bonica vista que el gran mirador ens brinda  i fem la petita caminada del dia, on sempre trobes gent que puja a caminar per aquells entorns.

Una altre afició que s’ha posat de moda ara per aquests vorals és l’escalada. Parelles i pares amb nens petits , comencen a iniciar-los en aquest esport d’aventura per les roques de mitjana alçada que voregen el santuari i els miradors . Veus menuts que s’enfilen roques amunt sense por, davant la mirada i les instruccions dels pares.

Avui el que m’ha sorprès és la verdor de l’entorn  i la quantitat de flors silvestres que lluïen per tot arreu , adornant  els vorals i els marges  dels camins. No en va som els més de maig, el més de les flors i de les pluges freqüents..

Una mostra és aquesta bella orquídia silvestre, de color rosat, que  en mig d’altres, creixien i  donaven vida i color a la cinglera, entre esbarzers  i altre flors més petitones,   sota la barana del mirador de la plaça de dalt del santuari.


26/05/2019/   

divendres, 24 de maig del 2019

OLIVERES



Oliveres quants anys és marquen en els vostres retorçats troncs.
Quants amors i quantes guerres han passat al vostre redòs.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 21 de maig del 2019

AL BON GELAT DE VAINILLA


Sempre he estat un bon noi. Vaig néixer en un petit poble de muntanya. La meva vida la vaig passar rodejat per la meva protectora família. El poble on vivíem, a poc a poc, va quedar abandonat per la gent jove. Per sort l’avi havia exercit de mestre, quan era jove, i va saber donar-me els primers valors de l’ensenyança i certa cultura.

Però finalment vaig cansar.me d’estar tancat de muntanyes, malgrat eren un tresor per la vista i la pau de l’esperit. Impulsat, per què negar-ho, pel desig de tenir una xicota vaig baixar a la capital.  

De feina em vaig trobar de seguida. Fort, educat i sincer en pocs dies treballava de valent en una empresa. Però allò que no em funcionava, era relacionar-me amb noies.

Jo era amable i considerat. Sempre quan anava a veure-les els hi portava un cucurutxo de gelat de vainilla. Conversava seriosament  amb elles de molts temes transcendentals, era galant, m’ha aixecava i els obria la porta. De veritat, actualment, crec que era un “plasta”.

La darrera mossa, molt simpàtica, em va tornar el cucurutxo de gelat, sense ni tocar-lo i va dir-me :
¾     Hauries d’aprendre alguna cosa més.

Aviat la vaig veure acompanyada d’un xicot, no tan amable ni tan simpàtic com jo. Vaig veure com l’agafava per la cintura i li donava un petó, Al poc temps van casar-se i al complir l’any de les seves noces tenien un infant que els acompanyava per tot arreu.

I jo què? Jo res! El meu únic plaer era menjar un cucurutxo de gelat de vainilla cada dia. O dos! Finalment un company de feina va dir-me:
¾     Noi, que ja no vius dalt de les muntanyes amb els pares.

I em va recomanar, i em va convidar, a fer un viatge a un país de  Sud-Amèrica, a allò que li diuen fer turisme sexual. Vaig acompanyar-los, érem una bona colla. En un local van presentar-me una noia bonica, agradable i fàcil d’estimar. Vam acordar un preu i va conduir-me a un hotel.

A l’entrar el conserge va cobrar-me l’habitació. Al veurem un xic nerviós va dir-me a cau d’orella.
¾     On porta el cucurutxo? Porti’n més d’un, de vegades ...

Vaig quedar bocabadat. Què volia dir? Tant es notava el meu delit pel sabor de la vainilla. Vaig mirar-me’l sorprès i aleshores vaig adonar-me que m’assenyalava una caixa de profilàctics.

En aquell precís instant vaig comprendre que no tot el cucurutxos serveixen per posar-hi gelat de vainilla.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 20 de maig del 2019

RECONCILIACIÓ


Micro-relat (30 paraules)


)


Estava tant desesperada que no es va adonar que ell entrava per la porta amb un gran ram de roses a la ma i una disculpa dibuixada en la cara.

20/03/2019/


divendres, 17 de maig del 2019

HISTÒRIA D’UN COLOR


La caverna està de festa, els homes han tornat de cacera i un gros animal és enmig de l’espai lliure. Els homes, les dones i el nens ballen joiosos per què la fam és foragitada durant un cert espai de temps. Mentre la gent jove festeja la caça un grupet d’ancians s’ho mira des d’un racó. Saben que també en menjaran de la presa i que serà repartida entre tots. Però saben, per què també ho van fer quan eren joves  que les seves minses forces no els hi permeten ballar fins l’esgotament. Entre aquests homes i dones un home ja gran, però malferit en alguna batalla que l’ha deixat baldat, raona per ell mateix.

Estic desesperat, ploro ple de ràbia. Ja ho sé que no tinc el vigor dels joves. Ni actualment l’astúcia per perseguir els animals que serveixen per alimentar la tribu. Ploro de pensar que tampoc puc ja ballar per celebrar la bona cacera. Ara els envejo quan tots i totes salten al voltant del foc, tips de menjar i plens de desig.

Actualment ho he de mirar acompanyat de homes i dones tan desdentegats i cansat de viure com jo.

Déu, no sé quin nom donar-te ajudem per aconseguir el meu desig. Ja he aconseguit l’ocre més o menys fosc , el negre i el vermell em serveixen per fer ratlles i traços als dibuixos. Però digueu-me els minerals, els greixos, les plantes per aconseguir plasmar dins les coves aquest reflex que em manca.

Ja pinto destrament els animals, les persones, les danses i mil coses del nostre temps, són com un llegat a la història. Però per ser de veritat un transmissor de la nostra realitat i de la vostra obra em manca un color. Sabeu de sobres el meu desig per aconseguir pintar en les parets aquest cel blau que en il·lumina cada matí.

A veure,  un xic d’això , una mica de pols d’allò altre, ho barrejo i afegeixo llimona. Maleit sia!! No és això!

Sembla ser que finalment l’artista no va acabar de complir el seu desig.

Miquel Pujol Mur

dijous, 16 de maig del 2019

LA FIRA DE PRIMERS DE MAIG II


Vaig deixar la tassa de cafè i agafant pel braç a la Raquel vaig fer l’acció de marxar.  La dona  em va deturar, agafant-me pel braç,
¾    Te’ns tot el dret a no voler saber res de mi res, sis-plau,  escolta’m un moment. Volia demanar-te perdó.  Em sap molt greu tot el que et vaig fer, per la meva inconsciència, la meva vanitat i orgull. Si no em perdones ho entenc, però t’ho havia de dir.

Una esgarrifança va recórrer la meva esquena. Aquelles paraules eren com una brisa suau per mi, però no les volia sentir, només volia fugir d’allà. Llavors em va fer pena aquella dona, vaig sentir llàstima per ella, però el més important, vaig pensar que si volia recobrar la pau amb mi mateixa era necessari donar  aquell pas,
¾    No vull tenir ressentiment amb ningú. Estigues tranquil·la, el passat està oblidat.
¾    Gràcies,  no oblidaré mai la teva generositat.  La necessitava per poder afrontar la vida de nou ... i ...tot  el que està passant la meva filla.

Em van sorprendre aquelles paraules, llavors vaig veure aquella tristesa reflectida en la seva mirada, rere aquells ulls tan maquillats
¾     Potser també li estan fent “bulling” a la teva filla –vaig preguntar.

Em va fer que si amb el cap, estava avergonyida, va abaixar la cara, sense gosar ni mirar-me i em va dir.  
¾    Per això ara comprenc tant bé tot el mal que t’estàvem fent i la desesperació que devies sentir, al intentar fer el que vas fer.
¾    Només qui es troba en una situació així pot saber tot el que et bull a dintre, tot el que et passa pel cap. Per sort, el pare va arribar abans i em va dur ràpid a l’hospital, i allà amb vam fer vomitar i treure la porqueria que havia ingerit.
¾    Era una inconscient. La vida m’ho ha tornat. La Cris també ho va intentar  l’any passat,
  – tenia la veu trencada i els ulls plorosos-  L’hem canviat d’escola, però li costa trobar amigues, desconfia de tothom.
¾    Sigues tu la seva millor amiga, que et pugui confiar el que li passa. Com va fer llavors la mare, i el que em va  anar millor va ser canviar de ciutat i d’ambient. Finalment te’n surts... costa, però te’n surts. Ella també se’n sortirà. –vaig dir-li tot posant-li la ma a l’espatlla.  

 Llavors ens vam abraçar, teníem els ulls negats de llàgrimes.  Com la gent entrava i ens mirava, ja ens vam acomiadar. La Raquel m’agafava fort del braç quan  vam sortir dallà . Encara tremolava tota i tenia els nervis  a flor de pell. Caminaven passeig avall en mig de la gent,  en silenci... la gent passava xarrant, rient, jo  no veia a ningú. La Raquel respectava el meu mutisme, però la seva companyia ho era tot per mi. Emocionada em va dir,
¾    Anem, sortim d’aquí, anem a un lloc més tranquil.

f  La música de les parades , de les atraccions, el soroll de la gent, s’anava sentit més esmorteït al allunyar-nos del centre pels carrerons. Com era molt aviat ens van asseure en una terrassa  poc concorreguda  de les afores a fer un cafè i llavors vaig explicar per primera vegada a la Raquel, el que m’havia passat de joveneta en aquell poble i a la escola, cosa que mai havia pogut parlar-ne amb ningú. Ara, ella, entenia perquè mai havia volgut tornar allà. Només en va dir - “Has estat molt valenta i et mereixes ser feliç.”

  -Març de 2019 - 



dimarts, 14 de maig del 2019

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA





Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

Per a ésser torner només calia un petit obrador, sovint era una cort transformada en taller, i tenir un o més torns de peu. Amb unes quantes eines, gúbia, ungleta, enformador,... es podia treballar. La destresa dels torners per a tornejar i moure el torn al mateix temps havia de ser considerable. D’aquesta manera varen treballar durant segles.

Segons indicis la torneria ja existia a la Vall de Ges al segle XIV. Fou durant el segle XIX quan es va viure l’expansió i es varen adoptar diferents forces motrius per a moure les màquines, com l’energia hidràulica, molt particular de la zona de Sant Pere, i finalment l’electricitat.

N’és un exemple l’embarrat que aquí podem contemplar, combinació de corretges i politges que fan moure els capçals del torn.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 13 de maig del 2019

LA FIRA DE PRIMERS DE MAIG - I


La fira del 1er de Maig era lluïda com sempre. El Passeig estava abarrotat de gent passejant amunt i avall o entrant als diferents estands i parades, el dia era esplèndid. Jo em sentia estranya allà, feia tants anys que no trepitjava la petita ciutat on vaig néixer i vaig viure fins als 13 anys. No  guardo records massa agradables d’aquells temps,  sobretot dels últims anys. Per això no havia volgut tornar mai més per aquí, però les coses canvien.

 A la feina havien programat  un dinar d’Empresa i no se’ls va acudir altre cosa que fer-lo aquí, al·legant que els convenia venir, també pels contactes de la fira. Com que amb el passat s’ha de passar pàgina, vaig creure que era un bon moment per tornar-hi.

Hem pujat amb una companya que ara és a fer una visita a un familiar llunyà, jo mentre estic passejant per la fira com havia fet molts anys enrere. Quedo absorta davant una parada de fruits secs i llaminadures, veig els tramussos  que tant em delien de joveneta, no puc resistir l’impuls i en compro una bossa, llavors m’adono que un home gran fumant un caliquenyo em mira fixament, el fum em molesta una mica,   de cop m’etziba,
¾    Tu, no ets la Núria de ca la Ramona?

Faig que si amb el cap, mirant-lo fit a fit –primer no el reconec, aquella persona envellida, però ... aquelles faccions. Tot d’una em ve un flaix,
¾    Ara, home!  Ets el Joan, el forner del costat de casa.
¾    Del forn d’abans... ja és tancat. I jo de temps jubilat. Quants anys...
¾    Si feia temps que no tornava per aquí. Quasi no reconec a ningú.

Vam estar una bona estona parlant amb aquell veí d’altres temps, la seva dona havia mort feia uns anys, em va dir  que els fills vivien lluny d’allà i ell estava a la residència del poble. Va estar molt content de veure’m i... encara xerraríem si no fos que va arribar la Raquel, llavors ens vam acomiadar.

Vam continuar les dues el recorregut per l’ample firal, suposo que seriem les primeres del grup, als altres  segurament  no els trobaríem fins al restaurant. Arribem a les atraccions, molt nombroses com sempre per aquesta fira...  cotxes de xoc, la noria, el martell, parades de tir, la casa de la bruixa i altres ... sobretot els cavallets i els matalassos inflables pels més menuts. Estem  davant de “Les cases negres” de joveneta amb flipaven i ja ens tens a les dues fent la bogeria de entrar-hi. Va ser divertit reviure aquells temps infantils, a dins fent-nos por. Hi havia algunes coses noves ... com aquells mariners que entre les onades gegants del mar embravit, just al travessar una porta se’t tirava damunt una ona gegant, que et donava la impressió de quedar ben xopa i que ni podies respirar dins l’aigua.  Quin ensurt. Vam riure molt.

Vam recórrer alguns estands, recollint propaganda i admirant alguna que altre novetat. Al del Ajuntament, vaig saludar un parell de persones que em van conèixer, si no em coneixien els altres jo no saludava a ningú, temia alguna sorpresa desagradable.   Ens vam parar a degustar un cafè, fet per aquella moderna cafetera d’última generació, en aquell moment no hi havia gairebé ningú a l’estand , una estona abans estava pleníssim. La hostessa , una dona de mitja edat , elegant perfectament pentinada i maquillada ens va atendre molt amable fent propaganda d’aquell nou artilugi. Nosaltres parlaven i  reien, sense fer-li gaire cas del que deia. De sobte se’m planta davant i mirant-me a la cara em diu,
¾    Òndia, quina sorpresa! si tu ets la Núria. Quan anys sense veure’t ni saber res de tu. Com estàs?

El cor em va donar un tomb, al mirar aquella cara de prop, llavors la vaig conèixer.  La cara se’m va crispar, un gust amarg  em va pujar per la gola.  La raó  de fugir del poble havia estat  ella. La nena que des dels deu anys em va amargar l’adolescència fen-me el buit i arrastrant amb ella totes les meves amigues. Van començar a  burlar-se de mi... de la meva timidesa, dels meus cabells rogencs, de tot i... vaig quedar sola aïllada . La depressió, les ganes de morir-me  que em va dur a un intent de suïcidi, amb només tretze anys. Li respon secament, ressentida,
¾    Crec  que no tenim res a dir-nos.

Continuarà....

divendres, 10 de maig del 2019

AQUELLA COSA QUE LI DIUEN MORT II


Després de tota l’enquesta va arribar el moment d’escatir els detalls familiars. No sabeu la de successos que tenen a veure amb la família. Bé, sí, perquè si heu llegit les novel·les de l’Agatha Christie ja sabeu els maremàgnums, entre la dona, el marit, els amants, els fills, les nores i fins hi tot els néts. Hi ha odis i rancúnies per tot arreu. Els humans, som un fàstic, pels diners ho emmerdem tot. I no parlem quan es barreja l’amor, amor entre cometes, desig, passió, luxúria, tot plegat sexe.

Després de reunir totes les proves, sense cap resultat, hem considerat que no hi ha cap motiu per continuar la nostra investigació. L’home ha mort d’un infart sobtat.

La Paola ho ha dit quants estàvem a soles:
¾     A mort per què fa massa anys va néixer i li havia arribat l’hora: Qui mort més dolça, si la mort, pot arribar a ser considerada dolça. I la figura negra?

He respost:
¾     Una falòrnia com tantes altres. Un negre o una negre, una home o dona vestits de negre. Segurament no eren ni negres, ni anaven vestits de negre. Algun, amb alguna copa de més, potser sí que de vi negre.

Han passat molts anys. Ja no penso tan ràpid com abans, ni corro tampoc amb la lleugeresa de llavors. La Paola va canviar de destí i poc després va tenir un accident en un cotxe patrulla.

Va restar la seva vida en una cadira de rodes, però ja fa anys va morir. La vaig anar a veure, poc abans del seu òbit, i en va parlar d’un negre que va passar davant del cotxe. No ho va veure amb suficient temps, va girar bruscament el volant i va estavellar-se contra un mur.

Coses de la vida i de la feina. Pobra Paola! Tantes il·lusions malmeses. Aspirava a ser una policia de prestigi i la mala sort no li va permetre.

Però avui, jo, la he vist. Rere una cantonada mentre perseguia un lladre armat. M’ha esparverat, alta, vestida de negre, la cara fosca, la mirada fonda i trista. Les mans de dits ossuts, i amb les ungles molt llargues, agafaven un dalla tant alta com ella. Malgrat tot, m’ha somrigut i he comprès que no era encara la meva hora. Poc després, el lladregot ha caigut abatut del tir d’un company.

Reflexió:
Oh! Ànima meva, no aspiris a la vida immortal,
però esgota tota l'extensió del que és possible!

Píndar, poeta grec (s. V aC)

Miquel Pujol Mur

dimarts, 7 de maig del 2019

AQUELLA COSA QUE LI DIUEN MORT I


Sóc l’Andreu, un policia novell encarregat de tota una sèrie de qüestions a la comissaria de les Corts. Vull dir amb això que els meus problemes són les petites investigacions de robatoris i demés delictes simples. Mai cap gran investigació ha depès dels meus serveis.

Amb la meva companya, la Paola, eh!, queda bé aquesta nom. La veritat es que es diu Pabla, nom del seu avi, allò de la tradició, però se l’ha sabut transformar i li queda millor.

Com sempre tota la Plana Major són reunits parlant de temes dels que no vull entrar a comentari, nosaltres érem sols a l’oficina omplint fulls d’informes i d’atestats. Aleshores ens han passat una trucada dient que havien trobat un cadàver enmig del carrer.

Immediatament amb el cotxe patrulla hem anat al lloc dels fets. És encisador conduir de pressa per la via pública fent sonar la sirena i veient apartar-se els altres cotxes.

Mentre la Paola examina el cos caigut a terra. Un home, ja gran, però encara amb bona salut, pel que sembla de  la inspecció visual. Jo he anat a indagar pels carrers del voltants. He preguntat a diverses persones. Ningú ha vist res. Una m’ha parlar d’una figura negra, que pocs instants després de la caiguda de la víctima, ha desaparegut per una cantonada. Ja hi som, he pensat, ja acusem a un negre, allò, el més fàcil del món.

He tornat enrere per compartir la meva investigació, amb el que ha  esbrinat la Paola. Jo n’estic un xic enamorat, però ella en refusa com home, em diu que m’estima només com a company de treball. Jo ho lamento, però, és tan agradable, un ofici tan desagradable com el nostre, al costat d’una bona amiga que de moment ho accepto. Ja arribarà el dia que em farà costat.

Doncs la Paola ja havia telefonat a la família. Jo no hi veia res sospitós en la mort de l’home, però les investigacions s’han de portar a terme fins lliurar-nos de qualsevol dubte.

Els fills s’han presentat i ens han dit que el pare havia anat a comprar i desprès havia marxat a passejar. Li plaïa anar a comprar i veure els supermercats i les botigues. També el triar, mirant detingudament els productes. Era un enamorat de la bona cuina i el bon menjar.

Però l’obligació i el protocol mana per damunt de la nostra voluntat. El protocol ens ha obligat a enviar el cos a l’Institut Anatòmic Forense per fer una autòpsia. Amb la Paola, mentrestant, hem continuat les perquisicions pels carrers. Poca cosa, només algú ens tornava a parlar d’una figura negra o d’un negre que portava una espasa de samurai. De veritat, la gent veu tantes pel·lícules de violència, que al final s’ho creu tot.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 5 de maig del 2019

LA VALL DEL RIU GROC


Havia passat una tarda terrible, el maldecap no li marxava amb res, al arribar a casa es va prendre dues aspirines i es va estirar al sofà. Res,  cada vegada el malestar anava en augment. No va tenir altra  opció que estirar-se  al llit amb la cambra ben fosca. Finestres i persianes ben tancades, que ni el més mínim soroll pertorbés la seva  alterada ment.

Encara que se li va alleujar una mica, el mal  no li acabava de marxar, volia dormir i no podia... un martell colpejava sens parar les seves témpores. De sobte es va trobar caminat per una vall, on transcorria un petit rierol, estava cansada, encara li durava el malt de cap  i es va deixar caure sobre l’herba, però quina cosa més estranya l’herba era groga, fa temps que no deu ploure  -vaig pensar-  però el cas es que no estava seca sinó fresca i humida. Quina cosa més estranya, no havia vist mai aquest tipus d`herba. Llavors es va adonar que l’aigua del riu també era d’aquell color grogós transparent, igual que les pedres que envoltaven el riu i les del prat. Aquella grogor li donava una estranya calma, el mal se li anava alleugerint i es trobava rarament bé i es va abandonar a aquella placidesa i laxitud. Va intentar caminar per aquell prat, però es deixava caure de nou. S’estava tant bé estirada damunt l’herba.  Mai m’havia sentit tan bé.

Llavors va mirar el cel, no era blau, sinó que tenia aquell color groc ataronjat de les postes de sol dels dies clars, quina meravella potser contemplar aquestes imatges. Mentre per llevant, la fosca ja començava a estendre’s damunt la vall, ennegrint  una part d’aquesta. Es va adonar que el silenci era total, no es sentia ni el mínim remor de l’aigua, ni el refilet de cap ocell, tan silenci feia basarda, encara que pel seu cap era el que li convenia.  Tanmateix semblava que no hi havia cap ser ni res viu en tota aquella gran vall.

Ara es trobava  caminant per entre uns planells en aquells  indrets, un mur alt tanca aquell recinte que l’hi ha aparegut de sobte al davant. La porta està oberta. Travesso  el llindar i quedo sorpresa,  un camp ple de creus que a aquella hora del crepuscle agafaven aquelles tonalitats grogues. Quina cosa més estranya, no se on soc, ni  que m’està passant. Totes aquestes creus grogues, “m’estaré tornant boja” el dolor del cap li tornava de mica en mica. La fosca s’anava estenent  i cobrint tota aquella extensió, vaig sortir d’allà, fora dels murs encara brillava la llum groga, si bé aquesta cada vegada més esblanqueïda... va córrer cap el rierol, volia tornar  a descansar damunt l’herba humida, l’hi costava d’arribar-hi, avançava lentament.

Llavors, alleujada va respirar  al escoltar unes veus al seu costat, va intentar girar el cap ,però aquest no és movia...
¾    Mira. Mira...sembla que torna en si –se sent  una veu de dona...
¾    Si, si... Mare, m’escoltes?

Els ulls se li van obrint  lentament. Veu la cara de la  filla i el gendre  que li somriuen. Observa el blanc de les parets.  Esta envoltada de tubs, ampolles, el gota-gota. Tot seguit sap que és a  l’hospital. Que li deu haver passat? Arriba un metge amb la bata blanca, la comença a observar. L’hi mira les constants vitals. Vol parlar  mou els llavis, però no li surt cap so.
¾    Sembla que la cosa va bé. –diu a les filles- llavors  dirigint-se a ella. Vas arribar una mica fumuda, fa una setmana, Sembla que has reaccionat  bé a la medicació. Haurem d’esperar uns dies o setmanes  més per saber si et recuperaràs del tot.

Mirava les parets blanques d’aquell hospital, el groc havia desaparegut del tot, començava a comprendre el que li podia haver passat i on era el lloc on havia estat tot aquest temps,  que encara recordava perfectament. Les seves ganes de viure podien més que el seu mal i els seus temors. Ara sap del cert que se’n sortirà, posarà tota l’energia a recuperar-se per poder tornar a casa, estar bé i  poder tornar a veure i jugar amb els seus dos petits  néts.

19/03/2019/ 



divendres, 3 de maig del 2019

DETALL ORNAMENTAL EN UN EDIFIC DE ARTÍES. NAUT ARAN



Sí difícil és pensar amb sis caps, no sé quins pensaments es poden tenir en aquesta posició.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau