divendres, 17 de maig del 2019

HISTÒRIA D’UN COLOR


La caverna està de festa, els homes han tornat de cacera i un gros animal és enmig de l’espai lliure. Els homes, les dones i el nens ballen joiosos per què la fam és foragitada durant un cert espai de temps. Mentre la gent jove festeja la caça un grupet d’ancians s’ho mira des d’un racó. Saben que també en menjaran de la presa i que serà repartida entre tots. Però saben, per què també ho van fer quan eren joves  que les seves minses forces no els hi permeten ballar fins l’esgotament. Entre aquests homes i dones un home ja gran, però malferit en alguna batalla que l’ha deixat baldat, raona per ell mateix.

Estic desesperat, ploro ple de ràbia. Ja ho sé que no tinc el vigor dels joves. Ni actualment l’astúcia per perseguir els animals que serveixen per alimentar la tribu. Ploro de pensar que tampoc puc ja ballar per celebrar la bona cacera. Ara els envejo quan tots i totes salten al voltant del foc, tips de menjar i plens de desig.

Actualment ho he de mirar acompanyat de homes i dones tan desdentegats i cansat de viure com jo.

Déu, no sé quin nom donar-te ajudem per aconseguir el meu desig. Ja he aconseguit l’ocre més o menys fosc , el negre i el vermell em serveixen per fer ratlles i traços als dibuixos. Però digueu-me els minerals, els greixos, les plantes per aconseguir plasmar dins les coves aquest reflex que em manca.

Ja pinto destrament els animals, les persones, les danses i mil coses del nostre temps, són com un llegat a la història. Però per ser de veritat un transmissor de la nostra realitat i de la vostra obra em manca un color. Sabeu de sobres el meu desig per aconseguir pintar en les parets aquest cel blau que en il·lumina cada matí.

A veure,  un xic d’això , una mica de pols d’allò altre, ho barrejo i afegeixo llimona. Maleit sia!! No és això!

Sembla ser que finalment l’artista no va acabar de complir el seu desig.

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada