dijous, 31 de maig del 2012

SENTIR O ESCOLTAR?

Paraules: anorrear, sinuós, glop i proesa + FOTO

Fa poc que s’ha fet fosc, passejo vora el riu, mentre contemplo la gran ciutat il•luminada.
M’assec a un banc i contemplo el riu, ample majestuós, la llum dels edificis propers s’hi reflexa, donant unes centellades multicolors, formant un entramat sinuós de colors d’una gran bellesa. Contemplo embadalida l’espectacle . Quina pau! quin silenci! Silenci en una gran ciutat? bé, es el que sento o el que necessito. El soroll es com un rerefons que no torba la meva tranquil•litat i es barreja amb els meus pensaments.
Els pensaments em portem a la soledat, la meva soledat.
Clavo la mirada en un d’aquells reflexes daurats,... el més brillant... la llum se’m filtra al cervell, on els pensaments turbulents m’entumeixen “ ella també ha trobat la seva parella.. .i jo m'he quedat sola altre vegada, sense una amiga amb qui sortir. Si que puc sortir amb ells, ja m’ho han dit, però no vull ser una molèstia. L’any passat la Sònia i ara ella... i jo sense trobar ningú... Quina mala sort!
-Te n’hauries d’alegrar.
-Si, i me’n alegro per ella, però jo a la meva edat i sola com un mussol. Vaja, que se’m passa l’arròs.
-Vols dir que no t’obsessiones una mica?
- Obsessionada? als 34 anys vivint amb els pares, i un treball que no em satisfà i cap persona que m’estimi i a qui estimar, mentre totes les meves amigues tenen parella.
-Canvia les coses si no t’agraden.
-Com si fos tan fàcil.
-L’any passat te’n van oferir un de treball.
-Si, a l’altre punta del món a Galicia.
-Doncs no et queixis. Pensa en les persones que no en tenen cap.
-Però és una merda de treball. Rutinari i avorrit, amb una cap insuportable. Després arribo a casa i els pares rondinant per tot. M’imposen les seves conviccions. A vegades penso que em volen anorrear com a persona.
-Be, et podries independitzar?
-Ja ho he pensat a vegades, però hi ha tantes despeses, que no em quedarien diners per viure.
-Tu esculls com t’agrada viure, no et queixis...
-Es clar, que si trobes una persona que m’estimés, si trobes aquella persona que busco i no trobo, i anar a viure junts, compartint despeses...
-Vols trobar una persona amb qui viure, perquè t’ajudi a pagar les despeses? o una persona a qui estimar i que t’estimés?
-Les dues coses. Però, sé com sóc, una mica “gafe” a més de sosa, antipàtica, lletja, i grassa... ningú es fitxarà mai en mi ...ja començo a perdre tota esperança.
-T’infravalores molt. No ets sosa, ni lletja, ni antipàtica ni grassa. El que passa que estàs tan obsessionada per trobar un home que t’estimi, que si aquest passa pel teu costat ni el veuràs.
-Si, ara miro al voltant, per si el veig. Potser és aquell borratxo que va fent esses, o aquell vell xaruc que seu a l’altre banc...
-Segur que tens la persona que busques, més a prop del que et penses. Has d’aprendre a mirar, a escoltar...
- Mirar encara més, escoltar, a qui?
-Has de ser una mica més valenta, no tenir por de fer una proesa, de decidir com vols que sigui la teva vida.
-La meva vida l’escullo jo. No vull que ningú si fiqui.
-Es el que t’estic dient, que ningú més que tu pot escollir el que vol fer amb la seva vida; el camí que vol seguir.
-I tu qui ets, per dir-me el que haig de fer?
-Encara no ho has endevinat? com que mai m’escoltes. Em sents, però no m’escoltes. A vegades tenies les coses tan fàcils, t’ho deia, però a tu t’agradava de complicar-les
-Ets? ...ets..?...
-Si, si sóc jo. El teu jo interior. Es que mai m’escoltes!
- Es que a vegades no m’agrada el qe em dius.
-Perquè no ets valenta per acceptar-ho. Costa escollir el que realment es vol ser.

El fort soroll d’una moto que passa a tocar interromp aquest diàleg. La vista fitxada encara en el riu, ara però els reflexes s’han difuminat, son més suaus, la llum daurada està tentinejant.
M’aixeco, tinc la gola seca, bec l’últim glop d’una llauna de coca-cola que tinc al costat i la llenço a una paperera de deixalles; mentre m’allunyo passeig enllà, dins el cap em ballen encara les últimes paraules: s’ha de ser valent per escollir el que realment es vol.

-27 de maig de 2012-

dimecres, 30 de maig del 2012

LA CORBATA. Conte negre.

Algú en cert moment va acusar-me de romàntic.

L’home posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable. Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper a casa seva.

Els camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front. Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.

Els camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en un núvol vermell i calent.

Nota els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.

Però el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.

De sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels camps verds.

Un suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.

Una estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus volen caminar sense camí.

Poc després l’home diu amb veu compungida:
 Tot s’ha acabat.
L’altre home respon penosament:
 Encomanen la seva ànima al Senyor.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 29 maig 2012.

dimarts, 29 de maig del 2012

ELS CONTES PODEN SER REALS

Sóc un ésser viu sense sostre ja que en aquests moments visc al carrer. Sóc el que tu en diries un indigent encara que, no sempre ha estat així, dos anys enrere residia en una casa molt gran on m’estimaven molt, sobretot el Miu. Per ell, jo era el centre de l’univers; jo formava part del seu món, dels seus jocs i de tot el que l’envoltava. Era tan feliç... Tots dos ho érem molt!

Deus pensar... Quin contrast! Això és passar d’un extrem a l’altre, i així ha estat en realitat.

Bé, no sé si hauràs pogut deduir que jo no sóc igual que tu, vull dir que sóc força diferent; molt més petit, molt més pelut, molt més feble i la manera com camino tampoc no s’assembla gens a la teva. Ho has endevinat? Sóc un gat del carrer amb el pèl un mica bigarrat, entre blanc i ros i el Miu era el nen de la casa on vaig passar els primers mesos de la meva vida. De fet vaig ser jo qui el va batejar amb aquest nom, els seus pares li havien posat un nom molt més llarg que a mi em resultava molt complicat i per això vaig optar per dir-li Miu. Ell, a mi, em deia Perico. Jo penso que durant aquell període vam formar un duet fantàstic i meravellós. Almenys a mi m’ho semblava!

Però, quasi sempre, les coses bones  s’acaben i aviat van arribar a la fi, quan el Miu es va posar malalt, molt malalt i els seus pares es posaren en contacte amb el metge, qui després de moltes proves els va informar que l’asma que patia el seu fill estava relacionada amb el meu pèl. Justament llavors que el tenia tan bonic i brillant, cosa que ara no té ni punt de comparació!

El Miu va plorar molt, crec que encara deu estar plorant, però no hi havia cap més remei que treure’m de casa ja que aquella al·lèrgia no li permetia fer una vida normal. Jo no sabia ben bé que passava, però intuïa que allò estava a punt de donar un tom; un canvi irreversible que també podria ser fatal per a mi.

Bé, en principi no tot va ser tan patètic com semblava, van venir a veure’m algunes persones, a les quals els meus amos van interrogar per saber quines intencions tenien sobre els éssers de la meva espècie. Jo crec que ells desitjaven que jo estigués el més bé possible. Finalment vaig marxar, molt a pesar a meu, a casa d’una parella que vivien en un pis que hi havia una terrasseta i, que tot sigui dit, que en principi no hi estava malament perquè ells s’esforçaven perquè m’hi sentís bé. És clar que no era ben bé el mateix, sinó més aviat una mica avorrit, jo trobava a faltar tant el Miu que a vegades pensava d’escapar-me, com fos, i acostar-me a la casa, encara que només el pogués veure de lluny, però després intentava  resignar-me pensant que la perfecció no existeix i que ja vindrien temps millors. Potser la parella, algun dia, em donarien alguna bona nova i tornaria a tenir nens per jugar! Però realment no va ser així.

Tot i que jo no entenc massa el llenguatge humà, va arribar un moment que vaig pressentir  que allò s’acabaria molt malament. Els meus amos discutien sovint, hi havia dies que feien uns crits que despertaven a tothom! Quan els sentia mirava d’amagar-me sota el llit o bé allà on podia i tornava a sortir quan la tempesta  s’havia espassat. Suposo que la causa era aquesta crisi tan forta que diuen que hi ha, les despeses de la hipoteca i no sé què més. A mi no em maltractaven, però el cas és que ells continuaven cridant un dia rere l’altre, fins al moment que, un matí, em van ficar dins del cotxe, cosa que no era massa habitual, però vaig pensar que potser marxàvem de vacances. De sobte, encara no sé com, em vaig trobar al carrer, sol i sense cap mena d’equipatge.

Aquesta experiència, per mi, ha estat de les més dures, per sobreviure i per tot. És una situació que no me l’hauria imaginat mai. Un dia fins i tot em van atropellar. No estava acostumat  a creuar-me amb aquests cotxes tan grans que tenen unes rodes enormes, només havia vist els del Miu, quan jugàvem; aquells eren petits i no feien mal! Bé, tal com t’explicava sobre l’accident doncs, per una part, em van aixafar la cua que se’m va trencar per dos llocs i per l’altra, les meves dents en van sortir molt mal parades. Encara no sé com em vaig recuperar, deu ser per això que diuen que tenim set vides...

He de dir, però, que al carrer sempre hi ha algú de bona fe que s’apiada dels més indefensos, i sort n’he tingut, sinó ara no seria aquí per explicar-t’ho. Com pots veure, m’he de buscar la vida i també els llocs per a poder-hi dormir, on no em mulli els dies de pluja. El meu pèl no té res a veure amb el que tenia abans ja que, normalment, d’allà on dormo en surto força emmascarat.

Però un dels problemes més grossos que tinc és el de les dents que vaig perdre aquell dia tan fatídic, això fa que gairebé no pugui rossegar el pinso. De totes maneres, de tant en tant, passa una persona per aquí al meu barri i em dóna una llauna de menjar d’aquell que és tan bo i tan tou, que ni tan sols cal que tingui dents per empassar-me’l. Jo sempre dic que és un ànima salvadora; ella acostuma anomenar-me “Perdut” i jo em poso molt content i li responc amb un “mèu” d’agraïment. Fins hi tot un dia em va untar amb una cosa que devia ser màgica perquè, de cop, em va exterminar tots aquells bitxos maleïts que no em deixaven viure. No saps que bé em vaig sentir  al poder-me alliberar d’aquella frisança!

Ara, però, s’ha d’anar molt en compte amb aquesta colla de burots que ha llogat l’ajuntament; diuen que donar menjar als animals, al  carrer, és incívic. A vegades penso... Per què els humans són tan inhumans? Si no volen veure els carrers bruts podrien habilitar un lloc una mica més apartat on s’hi pogués deixar quelcom per ajudar-nos a sobreviure o bé fer un pacte amb la “protectora” d’animals, que té un nom que no se’l mereix, perquè només accepten bestioles que estiguin bé i que els seus amos puguin pagar una quantitat de diners per deixar-los allà. Quina mena de protecció és aquesta? I els pobres desgraciats com jo? Què hem de fer? Els humans, si més no, poden anar a Cáritas, nosaltres només podem deambular pels carrers esperant una mica de generositat de part de qui realment és generós.

Ja ho veus amb quina situació em trobo! Per això vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar els meus drets i els dels companys que estan en la mateixa situació que la meva. Som éssers vius molt indefensos i és una pena que la societat no ens tingui més en compte! Ah! I  si algun dia  em  veus pel carrer,    -em reconeixeràs per la cua, que m’ha quedat molt torta-  t’agrairé qualsevol ajuda, per petita que sigui!

Perico                                                                           març, 2009
Àlias Perdut  
(La foto és de quan era petit)
                                                 



dissabte, 26 de maig del 2012

DELS FIORDS AL CAP NORD II. EL HURTIGRUTEN

A cada ciutat o port que fèiem estada, durant el nostre viatge, sentíem una hora o altre el soroll peculiar del Hurtigruten que anunciava la seva entrada a port.

Va ser creat a finals del s. XIX, com vaixell correu, per enllaçar el sud amb el nord, on en les eternes nits sense dia d’hivern àrtic, la neu i el glaç aïllaven completament aquells paratges per terra. La corrent càlida del Golf , que recorre la costa oest de Noruega, fa que l’oceà no és glaci mai, per això és va enllaçar el nord i el sud per mar. Al Hurtigruten li diuen L’ Exprés del Litoral, doncs cada dia de l’any, hi ha vaixells que pugen i baixen, fent parada a tots el poblets i ports de la costa noruega, transportant el correu, les persones i carga diversa, des de Bergen a Kirkenes, ja prop la frontera amb Rússia.

Durant la segona meitat del s. XX, aquell primer vaixell és va anar transformant i sense perdre la seva funció de correu i transport de persones i embalums, va afegir-hi el transport d’oci, fer de creuer. Construint vaixells més moderns i confortables. L’atracció principal d’aquest creuer, però, és la bellesa dels paratges per on transcorre, navegant entre els fiords, per arribar a aquell petit poblet costaner, passant entre penya-segats i grans cascades d’aigua, o travessant passos estrets, que sembla que gairebé frega les roques.

Aquell gran barco despertava la nostre curiositat, si als poblets petits feia parada de mitja hora, a les ciutats i pobles grans, la parada durava quatre hores, amb les portes obertes. Els turistes podien visitar la ciutat, i els curiosos podien veure el vaixell per dintre, només s’havia de tenir cura de sortir abans d’emprendre la sortida.
A Honningsvag, la petita ciutat més al nord d’Europa, dins l’illa Mageroya, una colla de gent del grup, vam decidir entrar a visitar el vaixell. Vam recórrer les seves cobertes, els seus salons, la gran biblioteca, els salons de lectura i un ample gimnàs amb tota mena d’aparells. Per una estona ens vam creure passatgers d’aquell fantàstic creuer, i vam fer les pertinents fotos.

Al migdia la guia ens va presentar a una parella que havia arribat amb el Hurtigruten, i s’afegia al grup per fer la visita al Cap Nord i tornar a casa amb el nosaltres, el primer comentari que van fer
- Es la primera vegada que sentim i parlem català en vuit dies.
Després vam saber que eren de Manresa, aquella parella joveneta que havia viscut la experiència de viatjar amb el Hurtigruten.

Al vespre vam coincidir a la taula, sopant allà en aquell restaurant de cara al mar, abans d’anar a gaudir de la nit més màgica, a l’ample mirador del Cap Nord, guaitant el sol travessar la fina línia entre l’est i l’oest, la nit i la matinada, la fina línia que apuntava directament al Pol Nord, aquell sostre de la terra que tan proper teníem.

Sopant ens vam explicar les vivències a bord del Hurtigruten, les meravelles dels paisatges i dels fiords. Es van passar els vuit dies entre el gimnàs i les cobertes. La tranquil•litat i la pau que van assaborir, el descans de no haver de fer maletes contínuament. Les visites al llogarets i ciutats en les parades, sempre parlant en anglès i una mica a corre cuita, però l’espectacularitat del viatge no tenia preu.
Després vam donar-nos els telèfons i l’e-mail, per continuar l’amistat quan fóssim a casa, i quina coincidència , el xicot es deia com jo de segon cognom.
- A veure si encara serem família –vaig fer jo bromejant.
- La meva mare tenia uns cosins a Berga, abans ens havíem vist vegades.
- No seràs el fill de la M. Carme? el Joaquim?
Doncs si eren el fill i la nora de la meva cosina. Ja és una bona casualitat anar a trobar uns familiars quasi desconeguts en un d’aquest racons perduts de l’ample món.

-Maig de 2012-

dilluns, 21 de maig del 2012

MASIA DE BADIA. SANT FELIU DE SASSERRA. BAGÉS.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a les restes de la Masia de Badia a Sant Feliu Sasserra.
Badia segons el diccionari Alcover Moll: ETIM.: reducció de abadia.

La masia de Badia també anomenada Abadia apareix esmentada a partir de la baixa Edat Mitjana com pertanyen al paborde de Palau, fet que perdurà fins el s. XIII. En un altre capbreu, en aquest cas de bens del priorat de Lluça de l’a. 1434 hi apareix Abadia superior Sasserra formant part de la batllia de Relat. En un altre capbreu, en aquest cas de la cambreria de Santa Maria de l’Estany datats en el S. XIV- XV hi apareixen unes peces de terra. Segons altres dades la casa passarà a dependre del Monestir de l’Estany i l’a. 1395 a causa d’un incendi la comunitat va marxar del Monestir durant 41 anys. L’a. 1596 quan es posa en venda la Baronia de Lluçà, els germans Francesc i Miquel Agulló compren el castell de Lluça i els masos Badia Sobirana i Badia Jussana, fins aleshores en mans del prior.
És una masia de grans dimensions formada per un robust volum central de planta rectangular i composada de plata baixa, primer pis i golfes. Té la teulada de doble vessant en mal estat. Les parets són de maçoneria de pedra amb cantonades diferenciades i murs eixamplats a la base. En la façana principal hi predomina una gran portalada adovellada. Al damunt un gran finestral geminat d’arc lobulat parcialment derruït. A la planta baixa en la façana nord-est presenta l’accés principal i diverses obertures emmarcades amb pedra on hi destaca una espitllera. A la façana nord-est a nivell de sota teulada hi ha un petit sortint de pedra amb una obertura modificada que podria haver estat un matacà. L’edifici està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Sant Feliu de Sasserra.

Parlar de aquesta masia té un motiu emocional perquè forma part de la meva pròpia història. Saber d’on venim i quins van ser els nostres ancestres és un petit desig que a tots ens agrada conèixer.
Aquesta història familiar difuminada en el temps és remunta a mitjans del segle XIX quan Fortià Pujol va néixer a Torelló. Així saltant de graó en graó, poc en sabem de la seva joventut, fins que va casar-se amb Teresa Rosell i va viure a Folgueroles. Segurament treballava de pagès, tenim cura de ramats o de masover. Almenys una part dels primers fills són nascuts en aquesta població osonenca. Amb la seva dona la Teresa Rosell va engendrar onze criatures.
Saltant un altre graó sabem que va anar de masover a la masia de Badia. Havia enviudat de la primera muller i s’havia casat en Caterina Roca, semblà ser també de terres d’Osona, amb la que va tenir tretze fills més.
Recorda les paraules de l’avi d’un amic que va néixer en un mas proper i deia: A Badia sempre hi ha una estesa de bressols.En casa amb moltes boques hi ha molt treball per aconseguir que menjar.

El treball no mancava des de molt petits amb la gernació de família i més a pagès s’havia de col•laborar. Uns fills van abandonar el redós familiar i van construir els seus nius en diferents poblacions de les contrades: Barcelona, Manresa, Pont de Vilomara, Puig reig, Navàs, Vilada, Sallent, Berga i altres poblacions. A Sant Feliu i entre parents és parlava com de una carta de naturalesa: és dels Pujol de Badia.
Llastimosament us estic parlant d’un edifici ruïnós que només Déu sap si no s’esfondrarà i desapareixerà de la mateixa forma que desapareixem els humans i només la pols i els ossos mantindran el nostre record. Acompanyo aquesta història amb una fotografia de Joan Veiret Amat que va ser metge del poble i que ens mostra la masia en el primer quart del segle XX. També de la Cèdula Personal de l’avi Miquel datada l’a. 1889.
Un bell record de la nostra visita dos cabirols sorpresos saltant àgilment per les terres i fugint pel proper bosc.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 19 maig 2012.

dissabte, 19 de maig del 2012

DELS FIORDS AL CAP NORD

La vaig conèixer a la tarda, a la Consol, del mateix dia que varem arribar a Hèlsinki, mentre ens anàvem coneixent tot el grup que passaríem uns dies junts en aquell viatge fins al Cap Nord a Noruega. Aviat va dir-me
- A veure si pots mirar d’arreglar-me la càmera, des que hi he posat “la peli,” que s’ha encallat. Altres vegades m’anava bé, però ara no puc.

Després de dir-li que jo no entenia de càmeres, però la hi vaig mirar, i més tard la vaig acompanyar a una tenda d’electrònica, on li van dir que s’ havien de quedar la càmera fins el dilluns per poder-la observar. Érem divendres i l’endemà sortíem de ruta.
Als tres primers dies tots els del grup, catalans, mallorquins i algunes persones del centre de la península, tots van intentar arreglar la màquina de la Consol. Després a Rovannionni, altre vegada a una tenda, però allà no ens van poder fer entendre.
Tothom ja estava una mica atabalat de les explicacions de la Consol, que no és cansava de repetir que volia filmar el viatge per llavors fer un berenar amb les seves amigues i passar la pel•lícula.

La Consol, barcelonina, però resident a Mataró, tenia 74 anys, viatjava sola, era una persona molt espavilada i simpàtica, però , com anem fent totes les persones al fer-nos grans, li agradava repetir i repetir la mateixa cançó. Algú ja cansat de la musiqueta li va dir
- Consol, per què no guardes la càmera a la maleta, i no t’amargues el viatge (ni ens el amargues a tots) i agafes la màquina de retratar i fas fotos, (ja que també en portava una) i així el berenar amb les amigues podreu mirar les fotos o passar diapositives.
Hi així ho va fer, va començar a fotografiar-ho tot amb gran delit i ja tothom va restar més tranquil.
El viatge va anar molt bé, durava deu dies, , després de Rovanionni, i anar a veure el Pare Noel, a la seva cabana del Cercle Polar Artic, que per cert, al saber que érem de Barcelona ens va parlar en català, i ens va demanar pel Barça. LLavors vam seguir amb l’autocar pel nord de Suècia, fins arribar a les illes Loffoten ja a Noruega, excursions en vaixell pels fiords, pluja, boira, després altre volta al continent. Alguns fiords els travessàvem amb ferri, carregant-hi també l’autocar; sempre envoltats de paisatges idilics d’una bellesa espectacular. En una a de les excursions vam anar a alta mar a veure le balenes, amb un petit barquet pesquer, on més de la meitat dels turistes vam acabar marejats i vomitat. la Consol valenta, estava fresca com una rosa.
Vam arribar a Thomson, la París del Nord, així anomenen aquella ciutat la més gran del nord del país, on hi havia un important museu de nàutica, i l’hotel on estaven a la badia, semblava que flotes sobre el mar, i nosaltres semblavem estar entre núvols, ja que va ploure tot el dia. La propera parada va ser Alta, vam arribar-hi tard i al vespre vam sortir a fer una passejada pels petroglifs mil•lenaris . Unes roques vora el mar amb uns grabats rupestres antiquíssims. Tornàvem a l’hotel a quarts d’una de la matinada amb un sol impressionant.

Al penúltim dia del viatge, ja dins la illa de Mageroya, on vam entrar-hi per un túnel subterrani a sota del mar. Aquell dia a la nit estaríem a la punta més septentrional d’Europa, on a la una i setze minuts de la nit veuríem la posta i sortida de sol més espectacular. Allà en el punt on s’ajunten orient i occident, l’est amb el oest, allà en aquell punt on el sol, encara alt, sobre el mar en l’horitzó passaria en qüestió d’un segon de la posta a la sortida, davant d’aquells centenars de persones que miràvem encuriosides el sol de mitjanit abans de tornar a l’hotel a passar la última nit abans de tornar cap a casa,visitant també abans un poblat sami, (lapó).

Encara era la tarda d’aquell dia, quan varem fer una excursió a la Illa dels Ocells, un espai protegit on milers d’aus de diferents espècies hi niaven, hi tenien el seu hàbitat. N’hi havien de totes mides i classes. Era espectacular aquella illa rocallosa tota plena d’ocells. Anàvem a la coberta d’un vaixell, a mar obert, tots admiràvem el paisatge i fèiem fotos. La Consol també feia fotos, va ser just en aquell moment quan es va treure la càmera que portava penjada al coll, perquè un company li fes la foto, quan va venir un cop de mar, una onada gran va fer balancejar el vaixell, fent que la Consol perdés l’equilibri i caigués ben llarga al terra, i la màquina de retratar se li va despendre dels dits i... va anar lliscant, lliscant per la coberta... fins que... xap! va caure al mar, allà on encara deu ser, al fons de l’oceà Àrtic.


PD. La Consol, però, va poder fer el berenar amb les amigues amb les fotos del viatge. Tenia dos carrets fets i guardats, i tota l’altre gent del grup li varem enviar fotos dels últims dies.

Anna - setembre de 2009-

divendres, 18 de maig del 2012

CAMINANT PER LA TERCERA MARIA. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam sortir com cada divendres a fer la nostra caminada. Aquest cop portàvem un guia de excepció, el Lluís que coneix perfectament l’espai anomenat com la Tercera Maria a les terres de Capolat.
Anant per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat. Vam seguir la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol ens indicà el camí de terra fins a Torneula.
El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la nostra ruta. Aquesta època de l’any després de la pluja caiguda dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.
Primerament seguim la pista i poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.
Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències. En Lluís ens fa algun comentaris de la gent que l’habitava. Sobretot, de les dificultats de viure en un lloc aïllat, els treballs per anar els fills a col•legi quan eren petits i els camins a fer per treballar en un ofici a Berga. Res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.
La casa és abandonada, els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.
Una vegada feta una ullada a l’edifici continuem la nostra caminar que ens porta fins a Sant Salvador, santuari, punt geodèsic i on la quadribarrada bandera de la nostra terra oneja al vent. El mirador és meravellós perquè des d’aquest punt, 350- 400 m. de desnivell, és domina tota la plana propera del Berguedà Jussà o Baix fins a la serrades carenes de Montserrat.

Sant Salvador també dit Sant Salvador de la Mata és una església preromànica de planta rectangular, actualment només són visibles els murs de tramuntana i ponent. Els carreus en una part de l’edifici són ben escairats i col•locats en llargues filades. Aquest parament contrasta amb el resta. Tot l’edificació és ocupada per les plantes i els matolls que fan difícil entreveure-la gaire. Segons dades les ruïnes de l’església conserven part del paviment opus spicatum. Nosaltres no ens va ser possible apreciar-ho a causa de la feréstega vegetació.
L’església va ser consagrada l’a. 900 pel bisbe de la Seu d’Urgell, Nantigis. L’acta de consagració explica que és consagra a petició de l’abat Sunila i dels habitants del poble que l’havien restaurada en el lloc anomenat Matta monasterii. El 905 el cenobi encara subsistia, car Adalaiz, comtessa filla dels comtes Suniari i Richildis, donà per remissió de l’ànima dels seus pares tot el terme de l’Espunyola al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Esmenta en els límits de la seva donació et de partis orientis affrontat in fines de Mata monasterio. Després la història del monestir queda difuminada pel pas dels segles.

Una vegada finalitzada la nostra visita ens vam encaminar fins a la Bòfia. Ës una cavitat on s’escolta el degotar de l’aigua en el seu interior.
Acabada la nostra excursió només ens va quedar retornar al punt de sortida.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 16 maig 2012.

dimecres, 16 de maig del 2012

SANT MARTÍ DE COFORB. CAPOLAT. BERGUEDÀ JUSSÀ

Crònica de la visita a Sant Martí de Coforb de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur. Com sempre quan tenim un xic de temps ens agrada sortir a fer un vol i en aquesta ocasió van anar a Coforb a cercar l’església que segons la llista de monuments del Berguedà s’hi troba.
No sé si anomenar el municipi de Capolat i les seves agregades entitats de població de Llinars, Rossinyol i Coforb, Sant Andreu de Farners i Travil o Taravil com pertanyents al Baix Berguedà. En el seus límit sud (Cingleres de Capolat) des d’un desnivell de 350-400 m. s’atalaien les terres d’Àvia, l’Espunyola i Casserres i la resta del més pròpiament dit Baix Berguedà o Berguedà Jussà. En la part nord la serra dels Tossals emergeix com una barrera protectora. Però com al consultar una publicació del Consell Comarcal surt escrit així, hi fem cas.

El municipi de Capolat té el seu origen en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat). La família dels Cardona hi tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet i la dependència eclesiàstica al deganat de la vall de Lord vinculen històricament Capolat en la comarca de Solsona.
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys al km. 5,5 hi ha un trencall on surt una pista asfaltada amb un rètol que indica Coforb. Entremig de prats verds i camps sembrats van dirigir-nos a la recerca de l’església de Sant Martí, sota l’advocació del generós sant que va compartir la seva capa amb un captaire. Arribats a una placeta natural van veure l’estructura de l’església a la nostra dreta i ens hi vam apropar.

La parròquia és esmentada l’a. 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell sota la forma Focco Curuo, però no conserva majoritàriament cap element romànic.
El conjunt és format per l’església, el cementiri al costat esquerra i la casa annexa, antigament la rectoria. L’edifici és de planta rectangular amb la sagristia al costat nord. Situat en un terreny en cert desnivell l’entrada es fa per mitja d’uns graons en bastant mal estat. La porta és una obra posterior, potser del 1813 segons data de la llinda, formada per un arc de maó flanquejat per falsos pilars, del mateix material. L’edificació és de pedra sense treballar, de diverses dimensions i disposades en filades, després el parament de la porta és arrebossat. Damunt la porta un òcul i dalt de la façana un campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta és a dos vessants i coberta de teula àrab.

I ara ens veiem obligats a donar les gràcies a les persones que habiten la casa annexa per la seva amabilitat i permetre’ns l’accés a l’interior de l’església. Per dintre té un sorprenent bon aspecte, enguixada de blanc i tot el seu parament ben cuidat i en ordre. Sembla haver-hi vestigis de l’antiga porta encarada a migjorn que donaria pas al cementiri. Curiosa la pila baptismal enclastada en la paret nord protegida per un tancament pintat. Sobre la porta d’entrada hi ha situat el cor il•luminat per l’òcul.
Només es celebra culte un cop a l’any per les immediateses de Sant Martí.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

dimarts, 15 de maig del 2012

La Ratafia


Estava preparant la ratafia, en tinc  la recepta des de fa molts anys. El meu pare me la va passar i a ell li va passar el meu avi, i al meu avi li va passar  el meu besavi...no sé aquesta recepta  des de quantes generacions ve.    Mira que es bona!
    Agafo les herbes ( que no us diré quines son perquè no em copieu la recepta) i amb un palet les vaig triturant perquè deixin anar mes el seu aroma i amb una cullereta la vaig posant a l’ampolla amb l’alcohol fins a aconseguir el punt just que fa que la beguda sembli un regal dels deus.
   Mentre estava absort fent aquesta preparació vaig sentir un gran guirigall. De on venien aquests sorolls? No els podia identificar; tant aviat semblava el rauc sorollós i ronc d’una granota com el cant viu d’un ocell. Vaig sortir a la porta, una alenada fresca d’aire em va tocar la cara, per un moment no vaig veure res però desseguida vaig veure el mes increïble: Un vell xaruc anava carregat amb un patracol en el que no sé què hi portava, anava carregat d’estris musicals penjant del patracol, una petita botzina, uns quants picarols, una petita pandereta, unes campanetes, i no sé que mes. Ell portava un barret de palla punxegut, una gran capa vermella i uns pantalons blaus.  Era una veritable mamarratxada!! Quan es va anar acostant vaig veure que era el nostre vell enterramorts.  Que hi fa aquest pobre home per ací? em vaig preguntar....M’hi vaig acostar i li vaig preguntar que volia dir tota aquella parafernàlia i ell em va dir que venia a oferir-me un bon concert perquè jo era l’home mes venerable de tot el poblet i de les rodalies, que ell sabia que jo tenia el secret d’un beuratge miraculós, que treia les penes i donava alegria. I que en volia d’aquell beuratge, perquè ja estava tip de veure plorar gent amb la feina que feia i que si n’hi omplia una garrafa ell en podria oferir un gotet a les persones tristes que ploraven i així es posarien contentes i ell seria mes feliç i a canvi m’oferiria un concert amb el seu equip musical, aquell que portava a sobre. N’hi vaig donar una garrafa, es que em va fer pena, que podia fer si no?. Ell va marxar tot content i mentre me’l mirava com enfilava el camí de tornada al poble vaig veure que no anava gaire recte i que aquella alegria ja no era del tot natural. I llavors em vaig adonar que hi havia algú mes que feia ratafia. Però, vaja segur que no tant bona com la meva!!!  Segur! Segur!

                                                               Berga, 14/10/09



EL CARGOL

(conte infantil)

Hi havia un petit cargol que creixia feliç dintre aquella gran col, jugant amb els seus germans, cosins i amics; passant-ho d’allò més bé.
Aquella tarda de primavera, va començar a ploure molt. Que bé que s’ho van passar, els cargols, remullant-se i netejant-se. Sortint de la closca per parar la pluja i tornar-se a amagar a dintre. Quan va acabar de ploure, lliscaven feliços per la fulla tota humida. De sobte algú va cridar,
-Perill, venen els homes!!!.
Tots es van amagar allà on van poder, i es van tancar en banda dintre d e la closca.
El petit cargol enredat entre el plec d’una fulla, no entenia que passava. Va sentir que unes mans sacsejaven la col, mentre una llumeta encegadora l’atordia. Estava tot arraulit sense moure’s poc ni gota i va sentir con s’enduien els seus companys, mentre aquests gemegaven.
Quan tot va restar en silenci, el cargol va buscar els seus amics i no va trobar ningú. Estava ben sol! On se’ls envien endut els altres?
Trist va marxar de la col, va caminar i caminar, per caminets i viaranys, buscant als companys. Va topar-se amb unes cuques de llum i els va preguntar pels amics cargols, però aquestes li van respondre que no en sabien res. Llavors un cargol gran que el va sentir li va explicar la història.
-Els homes són els nostres grans enemics , ens agafen, llavors ens couen i se’ns cruspeixen. No te’n refiïs mai de cap d’aquests ser humans.

Aquella tarda l’Albert i la Núria esta estaven caminat per un caminet al llindar del bosc, i el nen va cridar,
-Mira quin cargol més bonic! - mentre ja l’agafava.
-Si porta’l amb els altres que el diumenge farem la cargolada –li contesta la germana.
-No! No! aquest és el meu cargol i ningú se’l menjarà.
El cargol es va trobar sense saber massa com, dins una capsa de sabates plena de fulletes verdes. El nen el treia cada dia a passeig i jugava amb ell i li donava fulles fresques cada dia, però el cargol enyorava ser lliure, córrer i lliscar de mata en mata.
Un dia el nen no el va treure, ni tampoc el següent , ni l’altre. El cargol ja no tenia cap fulla a la capsa, i tenia molta gana, llavors es va anar aflaquint, quasi mai sortia de la closca, sempre dormia, estava mig mort.... Un dia sent que remenen la capsa i es va posar alerta treien una mica el caparró.
-Quin fàstic, un cargol aquí!!! ja deus estar mort. Aquet trapella de xicot, se’n va de vacances i deixa aquí , perquè que es mori, quina pudor si no me’n dono compte.
El primer intent de la dona, va ser tirar-lo amb la brossa, però després al veure que encara bellugava una coseta allà dins la closca, el va agafar i el va deixar al jardí entre uns matolls curosament.
El contacte amb l’aire i la humitat de les fulles, van fer reviscolar el cargol, que va sortir de la closca aviat i va començar a menjar del verd que tenia al davant.
A la nit, quan ja no feia calor el cargol es va anar allunyant d’aquell jardí i d’aquella casa, no fos cas que tornes el nen i el fiqués a la capsa de nou. Potser el trobaria a faltar una miqueta a aquell nen que l’havia salvat i el cuidava, però recordava el que li havia dit el vell cargol " dels humans no te’n pots refiar de cap" i a més a més enyorava tan aquella llibertat.

- 10 de maig de 2012-

dissabte, 12 de maig del 2012

DESPRÉS DE LA PLUJA



Després de la pluja,
l’aire és net i pur,
fa olor de maduixes,
tarongina i marduix.

Les fulles tan verdes,
llueixen brillants,
com de conte extretes,
d’un petit infant.

Un núvol s’esberla,
de sol, traspua un raig,
pintant el paisatge,
d’aquest jorn de maig.




-25 de maig de 2011-

divendres, 11 de maig del 2012

SANT JAUME DE CODONYET. MONTMAJOR. BERGUEDÀ JUSSÀ.

Crònica de la visita realitzada per la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur al llogaret de Codonyet.
Baixaven per la carretera de Santa Maria de Sorba quan vam veure un rètol on hi ha el nom de Sant Jaume de Codonyet i ens vam deixar portar per la curiositat de veure l’església i el lloc on és situada.

Emmarcat com en un quadre de luxuriós verd dels camps sembrats destaca el petit poble, millor dit uns quantes cases i en un costat l’església sota l’advocació de Sant Jaume i davant seu el petit cementiri.
L’església surt documentada en el segle X juntament amb la de Santa Maria de Sorba de la qual ha estat sempre sufragània. Va ser cedida pel comte Borrell al monestir de Ripoll. D’aquest primera església segurament romànica no podem apreciar cap vestigi. Originàriament era dedicada a Sant Cugat però al segle XVII fou reformada a partir d’elements barrocs i passà a anomenar-se de Sant Jaume.

Edifici d’una sola nau, amb coberta a doble vessant orientada a llevant. Al costat sembla haver dues capelles o la sagristia. Té un campanar de planta quadrada adossat a la senzilla façana de ponent. El campanar té quatre finestres esveltes d’arcs de mig punt adovellats i és teulat a quatre vessants. La façana mol simple fou modificada l’a. 1834 amb l’annexió d’una porta amb llinda de pedra d’una sola peça, la data de realització i una simple creu. Un òcul ajuda a la il•luminació del temple. Curiosa la cavitat al costat de la torre del campanar.

El bisbe de Solsona, Rafael Lasala, va qüestionar la jurisdicció del monestir de Ripoll sobre les esglésies de les terres berguedanes fins que el 22 d’agost de 1753 s’arriba a un acord on l’abat de Ripoll cedia la jurisdicció i drets especials al bisbat de Solsona, entre altres s’anomena Sant Jaume de Codonyet i Santa Maria de Sorba, però malgrat tot, continuaria cobrant censos i delmes.
No he trobat cap definició sobre el topònim només en el diccionari Alcover-Moll hi ha la paraula codonyeta amb el significat de codony petit i dolç. Donada la semblança podia ser que hagués forces codonyars pels voltants?

Fotografia: Rosa Planell Grau

dijous, 10 de maig del 2012

La travessia

- Has entès quelcom del que ha explicat el profe de “filo”, Enric?
- Res de res, i tu?
- Doncs menys que tu.
- Què has entès que vol dir ètica?
- No tinc ni idea, mai havia sentit dir aquesta paraula!
- Es nota què estem en primer curs de filosofia !
- Si, tens raó, ho he trobat molt difícil, si hagués parlat en xinés ho hauria entès més , quina manera de parlar tant enrevessada, creus Enric que ho arribarem a entendré mai?
- Noi, no ho sé, però si volem aprovar el curs, ens haurem d’esforçar. Aquest cap de setmana et proposo quedar per estudiar i esbrinar què és això de la filosofia.
- Val, d’acord. A casa teva o a la meva?
- Millor la meva, els meus pares no hi seran, tindrem tota la casa per a nosaltres sols.
- Ok, col•lega!, fins dissabte a les deu.

Quan va arribar a casa, a l’Enric li va picar la curiositat, què volia dir Ètica? Se’n va anar al seu ordinador, entra a google i cerca ètica, de totes les definicions va triar una: “és el compliment correcte de totes les virtuts”. Què vol dir virtut? Continua cercant, Definició: “són aquelles qualitats de conducta que produeixen una correcta i sana convivència dels éssers humans entre sí i amb l’ambient, qualitats a les quals tots hem d’aspirar”. –Carai, no entenc res- va pensar l’Enric, però, aquell tipus de llenguatge desconegut per a ell li produïa curiositat, tenia ganes de saber-ne més.

- Ètica, virtut, valors humans..., què interessant!, com pot ser que mai he sentit a parlar d’aquests temes! A primària sols ens ensenyaven matèries de ciència, gramàtica, etc,.

L’Enric, quan estava sol li agradava pensar en veu alta, el costum li venia de petit, al voltant dels dos anys tenia un amic invisible (invisible segons deien els seus pares angoixats) ell si que el veia i tenia converses divertides, li explicava aventures que aquí, en aquest planeta, eren inversemblants. I, com és lògic , la història es va acabar quant els seus pares van decidir dur-lo al psicòleg.

- Si la nostra conducta ètica és la correcta, si el nostre comportament es basa en el bon fer i actuar no podem mirar a l’altre com a diferent, perquè, si ell, l’altre, adopta la mateixa conducta serà un mirall on podré veure’m tal com sóc, hi haurà una reciprocitat humana, ens tractarem l’un a l’altre com volem ser tractats; podré mirar-me en ell sense tenir por de ser jutjat, rebutjat ni manipulat, perquè al tenir els mateixos valors serem una sola força, una sola unitat.

- Respectarem al pròxim, respectarem el criteri personal de cada ser, sigui igual o diferent al nostre. Ens respectarem pel sol fet de ser. Res ens fa diferents, sigui quina sigui la condició de cada un: raça, religió, creences , sexe, tenir més o menys capacitats físiques o psíquiques.

Caram amb l’Enric, sense tenir ni idea de filosofia, quin discurset que ens està oferint. A veure que més esbrina:

- Valors humans, si són humans vol dir que qualsevol ser humà els posseeix, si són humans pertanyen a cada ser humà, formen part de la seva essència. Perquè es donin hi ha d’haver reciprocitat humana, hi ha d’haver autoritat moral per ambdues parts, hi ha d’haver dignitat, equitat. La qüestió és tenir la certesa de que l’escala de valors humans és la mateixa per a tota la societat. Valorar a cada individu pel que és, no pel que té o pel que fa.

Jordi comença a donar voltes sobre que és això de la filosofia, la sola paraula li produeix mareig. -Quines poques ganes que tinc d’estudiar-. Fent un gran esforç entra a google i a la wiki a veure que troba. El munt d’informació que veu l’aclapara de tal forma que opta per tancar l’ordinador i se’n va a jugar amb la seva wii; és molt més divertit! no vol saber res de filosofia, per a ell és un llenguatge inintel•ligible, que ho faci l’Enric, ja li passarà els apunts, pensa. Està vist que no vol esmerçar-se gaire, l’Enric segur que farà la feina.
Cara i creu d’una mateixa moneda. L’Enric intenta endinsar-se dins d’un món desconegut que l’arrossega, intueix que serà una aventura difícil, dura; vol fer la travessia del desert sol. Sap que cada ser humà, quan arriba a la pubertat, hauria de fer l’iniciació per descobrir quin és el sentit de la vida; i quan hagi acabat el viatge, la recompensa serà tenir la certesa d’haver deixat una via oberta per a pròxims aventurers, que com ell, senten la crida interior i volen seguir el rastre de la suor d’altres caminants que amb les seves petjades han amarant la sorra del desert.
Jordi ben al contrari, decideix quedar-se en la superfície de la seva falsa i còmoda seguretat. Quan seran adults: qui dels dos sabrà valorar a la persona pel sol fet de ser i no del tenir? Qui sabrà fe front a les dificultats de la vida sense perdre la dignitat, ni donar la culpa als altres dels seus fracassos? Qui sabrà adaptar-se a les situacions no desitjades? Qui sabrà caure i aixecar-se tantes vegades com sigui necessari?
____________________________________

Stop and Hear the Music

SANT MIQUEL DE SORBA. MONTMAJOR. BERGUEDA JUSSÀ.

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur al lloc de Sant Miquel de Sorba.

Feia dies que volíem conèixer aquest lloc però l’anterior vegada el glaç que havia damunt de la carretera ens va aconsellar no continuar la nostra ruta.
En el trencall per anar a Santa Maria de Sorba continues en línia recta fins a trobar un cartell que assenyala la presència de dues cases de pagès i només el nom de Sant Miquel sense cap més referència. Seguint la pista de terra en bones condicions arribes a una plaça on van trobar una senyora que amablement ens indica el camí per pujar.

La petita església es situada en el cim del pujol del mateix nom i s’albira el petit campanar entre els arbres que l’envolten. Van deixar el cotxe aparcat i vam seguir la pista fins trobar un petit corriol que ens porta a les envistes de l’edifici. Però Sant Miquel té un altre motiu important per ser conegut i és les excavacions que hi ha de l’antic poblat iberoromà estudiat l’a. 1922 per Mn. Joan Serra i Vilaró.
El nom de Sorba ve de Sub urbe o Suburbano indret on es detecta també l’existència d’un poblament des del Neolític. Sorba va ser un dels llocs elegits pel comte Guifré el Pilós per consolidar la repoblació de les terres del Berguedà i de la Vall del Lord. El comte Guifré i la seva dona cediren l’a. 888 les terres al monestir de Santa Maria de Ripoll especificant que es tractava de terres de frontera a la marca del comtat d’Urgell. El monestir de Ripoll no va actuar sobre aquests llocs fins l’any 939 al ser notablement insegurs.

L’església de Sant Miquel té una documentació molt pobra, no es coneixen llegats fins el segle XIV. Al segle XVIII era coneguda com Sant Miquel de Soldevila i probablement exercia de capella de la masia ja que no constava com sufragània de Santa Maria.
L’edifici d’una sola nau rectangular i amb l’absis, de menor mida, també rectangular on hi ha una petita finestra de doble esqueixada. De la porta original adovellada, encara són visibles els vestigis, era situada en el mur de migjorn però posteriorment va ser traslladada al mur de ponent. Aquest mur va ser reforçats amb dos contraforts a l’obrir la nova porta i posar el petit campanar d’espadanya. L’interior és enguixat, amb volta de canó i l’arc triomfal que separa l’absis. Conserva l’altar i en una fornícula una bonica imatge de Sant Miquel.

Ara una petita invocació a Sant Miquel perquè si va protegí el cel del dimoni vetlli per tots nosaltres.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

dimecres, 9 de maig del 2012

Un record doloros

Veig la llum, araarriba la pau. Tot aquest temps callant la meva malaltia, no, millor dit,callant la meva condició, el meu jo. Ara en llit de la mort on tot ha quedatclar he pogut apaivagar aquest foc que m’ha anat consumint.
Mai he tingut clarala meva sexualitat. Jo sempre he estat una persona amb una sensibilitat pocmasculina. Quan era petit m’agradaven més els jocs de les nenes ( cuinetes, elsvestits, els jocs de prínceps i princeses..) que els dels nens ( espases ipilotes...) Això m’havia valgut mes d’una burla de germans i amics, en canvimai havia sentit un sol retret dels pares. Jo era fidel a mi, jugava amb el quevolia i llegia el que m’agradava. Cap conflicte.
Però vaig anarcreixent i el dubte es va instaurar en mi . M’agradaven les noies i els nois?
Un cop als divuitanys un company de universitat se’m va insinuar. Em vaig sentir fatal, aquellnoi em va fer molta ràbia , vaig trigar molts dies a tapar aquellapossibilitat. Jo era un noi normal!! A mi m’agradaven les noies!! Però si ho tenia tant clar perquè aquestneguit? De mica en mica vaig anar tancant amb clau i forrellat aquest tema. Emvaig convèncer a mi mateix que no passava res, fins i tot vaig tenir novia , itot que no acabava de ser feliç anava fent bé.
Va passar en elviatge de final de carrera ( ara fa tresanys). Vaig conèixer un noi i me’n vaig enamorar. Era guapo, intel·ligent imolt cult. Des del primer dia que elvaig sentir parlar em va seduir. Varem compartir habitació. I un bon dia varemfer l’amor. Mai havia sentit aquellesemocions, la sexualitat viva com mai. Amb la meva novia mai havia estat així. Vaig plorar, vaig plorar molt, al final havia sortit aquell foc que emconsumia. I ara què? Que faria? Com ho diria als meus pares, a la meva novia,als meus amics? Em vaig desentendre del problema, em vaig dedicar a viure, nomesveia el meu company, em vaig convertir en la seva ombra. No veia que ells’aprofitava de mi sempre que podia,de fet vivia a costa meva .......i al finalem va deixar i el pitjor es que em va passar el virus.
Vaig tornar a casa, tancat en mi mateix. Vaigtrencar amb la M. Rosa. Els meus pares em veien trist però no sabien que empassava .
Ara soc al meu llitde mort . Al final vaig poder ser sincer amb les persones que estimo. Els meuspares em van escoltar plorant i al final em van dir “ t’estimen fill”
El valor de poderdir el que soc me’l va donar la M. Rosa. Un bon dia em va venir a veure i em vadir que sabia el que em passava, que de fet des del principi de la nostrarelació va veure que alguna cosa hi havia. I quant vaig voler tallar amb ellaho va tenir clar. I em va fer veure que no em podia amagar, que la mevacondició era una forma de ser, i que a la fi callant em feia molt mal a mimateix. Em va dir que ella ja havia superat el dolor de la nostra ruptura, ique ara volia ser la meva amiga i estar al meu costat. I em vaig desmuntar i livaig dir quin era el diagnòstic que just aquella tarda em van donar. I tots dosvarem plorar i plorar. Varem plorar fins que se’ns van acabar les llàgrimes.
Al costat del meu llithi ha la meva mara i la M. Rosa. Son amigues i jo tinc la certesa que la mevamara ha guanyat una filla. I penso que podré marxar tranquil. I veig aquestallum i estic preparat i veig que com va dir Shakespeare:
El foc que esmanté més ocult és aquell que més crema.

Berga a 08/05/12

ESPURNES DE DIETARI, 10

Tema del relat:
“El foc que es manté més ocult és aquell que més crema”

Dia 3 de maig de 2012

Avui  no faig res més que pensar i pensar... Ja se sap que els pensaments no es poden aturar, però... últimament crec que penso massa!

Deu ser per la situació actual: la crisi, les retallades i el malestar, en general, per la pèrdua dels llocs de treball, amb les conseqüents cues a  l’INEM que no s’acaben mai més; els desnonaments als inquilins dels pisos,  ja siguin de lloguer o de compra, perquè no es poden fer càrrec de les despeses i... no sé quantes coses més!

Hi ha una infinitat de circumstàncies que han desmuntat la nostra societat; la que,  després d’haver superat  “aquella crisi que no tenia nom”, de la postguerra, es va arribar a creure que el creixement i l’abundància serien  eterns. Només caldria “bufar i fer ampolles”. Però ara ens adonem que no és, ni serà així, per molt que ens hi esforcem!

Bé, no sé perquè m’he embolicat d’aquesta manera, si el relat està basat en una frase? Per cert, és molt bonica, però...  dóna molt per pensar, és clar, com totes les frases filosòfiques!

I parlant de frases... ara n’hi ha unes quantes que em ronden pel cap, sobretot després de veure els Telediaris.

“No vull pagar!”
Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”
“Continuarán las reformas el viernes que viene... y muy importantes!
Vengo a aclarar la verdad de los hechos y a defender mi honor y mi inocencia”

Ara no sé qui la va dir aquesta que tinc a la ment! Sí... una que em va agradar molt!
“La memòria és sinònim de record i oblit”
Hi ha qui recorda unes coses i n’oblida unes altres. De fet, a vegades recordem el que volem, i oblidem el que ens interessa oblidar. Això si no tenim consciència! Jo encara tinc presents aquells exàmens de consciència que ens amartellaven dins de la clepsa, cada setmana, abans d’anar a confessar. Ara tot ha passat a la història!  Els joves no tenen ni idea de què era tot allò, i els grans... ja anem perdent el cap!

Però alerta! De la Memòria Històrica se’n parla molt! I encara que nosaltres, en certs moments, potser no  recordem què vam menjar ahir per dinar,  no hem oblidat les vivències que ens van impedir  ser  feliços quan tot just érem uns mocosos, ni les històries latents que ens van explicar els nostres progenitors, que no eren contes de la vora del foc, per passar l’estona! Eren molt reals! Tanmateix no ens ha marxat del cap la  mancança de moltes coses i les lluites, no bèl·liques, per tirar endavant la família!

La corrupció ha sorgit després de  tanta abundància. Aquesta gent  que sempre ho han tingut tot, se’ls ha  menjat l’avarícia i l’afany de no tenir-ne mai prou, sense pensar que al món encara hi ha persones que pateixen fam! Per postres també els falla la memòria; primer diuen una cosa, després en fan una altra i... es pensen que tothom farà la vista grossa!

De sobte, però, ha sorgit aquest moviment dels que no volen pagar... Ja n’estan farts! Les seves raons són clares i contundents! Sempre acaben pagant els més “pringats!

Jo ho entenc i, per ganes, també em negaria a pagar segons quins impostos. Però la meva mentalitat encara va molt endarrerida i, quan és l’hora, no sé com fer-ho, tot i que quan veig el comportament, tant hipòcrita, de qui hauria de donar exemple, per dintre sento una ràbia...! M’identifico totalment amb aquesta frase:
“El foc que es manté més ocult és aquell que més crema"!











EL FOC MÉS OCULT...

Això de ser corresponsal de guerra a la Verònica no li agradava pas massa, però era un repte que s’havia posat en acabar al carrera periodística, ara feia un parell d’anys. Va deixar la feina a aquell diari local, per anar de corresponsal a Síria, en plena revolta militar
Allà a Damasc, dins l’hotel veient com les bombes queien a la propera ciutat, no les té totes. Sap que l’hotel és zona protegida i no els passarà res als periodistes allà allotjats. Però la seva curiositat la porta a voler viure de prop la situació, i aquella matinada, passada la tongada de bombardejos, surt al carrer. S’endinsa en una zona fumejant encara, i al tombar una cantonada troba una nena d’uns quatre anys, plorant agafada al cos del seu germà, d’uns set anys, envoltat de sang . Al apropar-se, veu que el nen és mort. Vol intentar treure la nena d’allà, però aquesta s’aferra al nen i no el vol deixar. Comencen nous bombardejos, no hi ha temps de tornar a l’hotel. S’acubilla prop d’una paret, no lluny de la nena que no es mou del costat del germà.
Més tard, cessats els bombardejos, la Veronica ha intentat parlar amb la nena, però aquesta no diu res ni tan sols la mira. Uns camions passen i recullen els morts dels carrers, s’emporten al nen, donen una empenta a la nena fent-la fora d’una revolada, aquesta queda sola plorant. La Verònica si apropa i l’estreny contra ella, està gelada, la nena s’arrapa a ella, es troba indefensa. Se l’emporta a l’hotel, li dona un vas de llet calentona i la fica al seu llit, on la nena esgotada, acabarà adormint-se.
Sap que allà no pot tenir-la. L’endemà acompanyada per un periodista que parla la seva llengua, intentaran buscar a la família de la nena. Tornen cap a aquell barri desfet , la casa de la nena està ensorrada, igual que les del costat. Una dona que passa, la reconeix, els diu que tota la família han mort, sap que tenen unes ties o cosines a un altre barriada, però no sap on, ni com estan.
Després de moltes indagacions troben als únics familiars de la nena, una dona amb cinc fills petitons, l’home de la qual està amb l’exercit, ella no té ni menjar per els seus fills, sobreviuen com poden; amb tot es farà càrrec de la petitona. Ara aquesta no vol deixar a la Verònica i s’arrapa a ella al veure que volen deixar-la. Aquesta té el cor encongit, com li agradaria poder adoptar-la i emportar-se-la, però sap que això és impossible .Li promet anar-la a veure tant sovint com pugui.
Tots els dies que restà allà, la Verònica, recull el poc menjar que pot, a l’hotel, entre els companys periodistes que l’ajuden i el porta a la casa, per la Nisrin, i les altres dones que l’han acollit, però sap que aviat haurà de tornar a Catalunya, i que passarà amb la nena i les seves cosines? Al marxar els deixa els pocs diners que li queden, per si els poden servir d’alguna cosa.
Quan la Verònica torna a Barcelona, està molt trasbalsada. Pensa canviar de feina. No vol tornar mai més a cap lloc en guerra, si no és en alguna expedició solidària. L’experiència que ha viscut l’ha marcada profundament. És com un foc ocult, molt potent que la crema per dins, tan o més que el foc de les bombes.

– 7 de maig de 2012-

dimarts, 8 de maig del 2012

LA LLUNA I ELS AMANTS

De cop regna el silenci en l’habitacle. L’únic soroll és el rellotge que marca impertorbable el pas del temps. L’home resta immòbil enfonsat en la butaca. Les cames esteses amb els peus creuats davant seu. Els colzes els manté en els braços encoixinats de la butaca. Té una mà sota la barbeta i l’altre en el templa esquerre. Tot ell és com una figura de marbre en actitud pensativa. Només el rellotge i el seu alè al respirar trenquen el silenci pesant de l’habitació. Els seus ulls oberts miren com volent albirar alguna cosa amagada en la pròpia penombra interior. Una lleu escletxa de llum, només un fill daurat, travessa els atapeïts cortinatges. La tarda cau i el sol vermell del capvespre sembla voler acomiadar-se mentre declina en l’horitzó.
S’aixeca i va a la nevera de l’habitació. Pren una botelleta de whisky. No l’hi agrada gaire aquesta beguda, sap que després se’n penedirà i tindrà mal de cap. Un got i tres glaçons per amagar el gust sec del licor. S’asseu i repassa el succeït a la tarda.

Aquesta tarda ha recollit a la Raquel quan ha plegat de la feina. La noia és la persona que pot arribar a ser un dia la seva parella. La setmana té un llarg pont i han decidit marxar a passar uns dies a la platja. S’aprofitaran de la caseta dels pares de la Raquel situada ben bé davant de la sorra i l’aigua.
El Joan i la Raquel són un home i una dona aproximadament sobre la quarantena d’anys. Després de viure un temps aparellats amb altres persones van decidir trencar la relació, o ho van decidir els altres. Han sobreviscut cert temps lliures i de nou han format noves il•lusions que han comportat noves decepcions. Van coincidir casualment en una festa informal donada per uns coneguts. Ara cerquen mútuament una amigable companyia i segurament somnien encara en l’amor que sempre es renova i mai marceix.
L’amor, el sexe i l’enteniment personal, una barreja que sempre és difícil d’aconseguir.
El Joan condueix el cotxe i la Raquel parla incessantment de llocs per visitar i conèixer junts. L’home escolta però, com en altres ocasions es deixa atrapar pel desassossec. La nit anterior havien començat a escolar-se en el seu cap tot de pensaments negatius sobre el futur de la seva relació. Preguntes com: gaudirem d’una vida en comú, l’ompliré de felicitat, em farà feliç, ens acomboiarem plegats, potser és millor seguir com ara, on ens pot portar tot això, volten en el seu cervell. Mentre torna a revisar un i mil cops totes aquestes quimeres, la Raquel feliç enraona entusiasmada oblidant-se de qualsevol experiència anterior. L’iniciï d’una nova vida fa brillar i omplir de benaurances els seus bonics ulls il•lusionats. El Joan calla i condueix tot murri. En arribar al poble de la costa s’ha fet un xic tard. Els sabuts embussaments a l’autopista ha fet que triguessin més del previst. Decideixen fer un berenar sopar abans d’entrar a casa. D’altres ocasions coneixen un petit restaurant amb una terrassa coberta damunt de la vorera. Les taules són disposades entremig de les plantes i d’aquesta forma donen una certa intimitat als comensals. Encara és d’hora i hi ha poca gent, només dos petits grups d’estrangers. Els dels país tot just arriben de la ciutat i han de desar abans el atuells que transporten.
La Raquel és joiosa i exultant, aprofitant-se de la tranquil•litat del lloc dóna un petó als llavis de l’home. El Joan que encara és absort pel menú i les seves reflexions sent la carícia i la torna mecànicament. Mentre esperen el cafè la mà de la dona agafa la mà del Joan, que reposa damunt les tovalles, i juga amb els dits sense anells de l’home. Aquest simple joc li desperta tota la coïssor interna i sobtadament diu seriós.
 Ho hem de deixar. No vull que més endavant ens féssim mal.
La Raquel se’l mira sorpresa i contesta.
 Com dius? No t’entenc!
 Que no vull continuar. Patiríem massa.
 Però...- vol parlar però l’emoció l’ennuega.
 No, no hem de parlar. Ho he decidit. Fa dies hi penso.
 Però...Ara i aquí...Així...
 Sí, és el millor.
La Raquel ferida profundament s’aixeca d’una revolada, agafa els claus del cotxe de sobre la taula i diu enutjada.
 Agafo la maleta i te les deixaré al seient.
El Joan paga la factura, dins seu no acaba de sentir-se bé. Decideix no conduir fins a casa i busca una habitació en un hotel. Té sort i en troba una al mateix carrer.

Ara assegut en la butaca beu el whisky com una purga. L’altra mà en la barbeta mentre van desfilant tot d’imatges de la seva relació amb la Raquel. La primera trobada, el voler estar junts i sols en la festa, les cites al vespre, els sopars i el principi de la relació íntima tant en casa d’un com en la d’altra. La satisfacció mútua d’arribar a l’esclat de la passió. El compromís en el joc amorós entre persones que cerquen la joia de la parella abans que la pròpia i juguen amb la maduresa dels sentits. Sense cap pressa, gaudint en tot moment de la voluptuositat i la sensualitat.
Es troba atordit i dubte si és l’acció del licor o són les dubtes de la decisió presa apressuradament a la tarda. La Raquel se li apareix contínuament: Unes vegades de manera libidinosa, el seu cos, els seus ulls, els llavis, el somriure entremaliat quan la posseeix com una deessa, la corba delicada de la seva fisonomia.
Això al Joan li encén les brases mai apagades del desig com una intensa flamarada de passió que crema fins el darrer moment de la seva conjunció. Recorda una frase de Shakespeare apresa quan era estudiant: “ El foc que és manté ocult és aquell que més crema”. Aquestes paraules li fan recordar tota una sèrie de relacions que no van encendre les brases i només van socarrar la seva idea d’estimar.
Però n’hi ha altres idees de la Raquel. La seva espontaneïtat, la seva naturalitat, el seu saber estar en qualsevol ocasió i la tendresa vers les quimeres masculines.
Analitza repetidament una i altra vegada fins adonar-se que les seves recances són producte d’anteriors aparellaments. La veritat és que té por d’estimar i compartir una nova vida, senzillament tem el trencament. Si formés una nova parella i aleshores al cap de més o menys temps es produís la ruptura l’espaordiria tornar a la buidor de la vida en solitari. Ser mig tros d’un fracàs i tornar a reprendre la vida se li feia costa amunt.
Més la Raquel té una màgia que mai ha vist en altres dones. Tot és fàcil al seu entorn. I si per una casualitat, la vida en comú fos una realitat feliç i durable. Valdria la pena intentar-ho, deixar-ho ara per por és també una covardia. En canvi si la unió fos un encert, s’acabarien totes les seves negres fantasies.
Tot d’una deixa el got damunt la tauleta propera. Aleshores agafa l’aparell de telèfon i marca un número. Els trets de la seva cara són petrificats i assenyalen la tensió interior. Sona dues vegades el timbre i la veu de la Raquel amb un so de la tristesa i de plor diu:
 Sí. Qui és...
 Raquel, sóc jo el Joan. Necessito parlar amb tu. M’he deixat portar per...No sé per què. Potser per la por a fer-te sofrir i sofrir jo també. Enraonem?
 Sí. Però ara no! Estic trasbalsada! He pres una píndola per dormir. Demà, si vols i estàs segur que de veritat vols continuar, vine a les deu a esmorzar i en parlem.
 Descansa. Vindré a esmorzar- Finalment i a contracor diu les paraules que als homes tant els costa de pronunciar- T’estimo. Perdona’m.

Després penja i surt al balcó a mirar la lluna. En una casa del poble als peus de la platja una dona surt a la terrassa i també la mira amb un somriure emmarcat per les llàgrimes que cauen dels seus ulls. La lluna insensible al sofrir humà miralla els dos somriures esperançats.

Gràcies a Isidre Grau i el seu llibre “Els amants volàtils” que m’ha servit com font d’inspiració.