dissabte, 26 de maig del 2012

DELS FIORDS AL CAP NORD II. EL HURTIGRUTEN

A cada ciutat o port que fèiem estada, durant el nostre viatge, sentíem una hora o altre el soroll peculiar del Hurtigruten que anunciava la seva entrada a port.

Va ser creat a finals del s. XIX, com vaixell correu, per enllaçar el sud amb el nord, on en les eternes nits sense dia d’hivern àrtic, la neu i el glaç aïllaven completament aquells paratges per terra. La corrent càlida del Golf , que recorre la costa oest de Noruega, fa que l’oceà no és glaci mai, per això és va enllaçar el nord i el sud per mar. Al Hurtigruten li diuen L’ Exprés del Litoral, doncs cada dia de l’any, hi ha vaixells que pugen i baixen, fent parada a tots el poblets i ports de la costa noruega, transportant el correu, les persones i carga diversa, des de Bergen a Kirkenes, ja prop la frontera amb Rússia.

Durant la segona meitat del s. XX, aquell primer vaixell és va anar transformant i sense perdre la seva funció de correu i transport de persones i embalums, va afegir-hi el transport d’oci, fer de creuer. Construint vaixells més moderns i confortables. L’atracció principal d’aquest creuer, però, és la bellesa dels paratges per on transcorre, navegant entre els fiords, per arribar a aquell petit poblet costaner, passant entre penya-segats i grans cascades d’aigua, o travessant passos estrets, que sembla que gairebé frega les roques.

Aquell gran barco despertava la nostre curiositat, si als poblets petits feia parada de mitja hora, a les ciutats i pobles grans, la parada durava quatre hores, amb les portes obertes. Els turistes podien visitar la ciutat, i els curiosos podien veure el vaixell per dintre, només s’havia de tenir cura de sortir abans d’emprendre la sortida.
A Honningsvag, la petita ciutat més al nord d’Europa, dins l’illa Mageroya, una colla de gent del grup, vam decidir entrar a visitar el vaixell. Vam recórrer les seves cobertes, els seus salons, la gran biblioteca, els salons de lectura i un ample gimnàs amb tota mena d’aparells. Per una estona ens vam creure passatgers d’aquell fantàstic creuer, i vam fer les pertinents fotos.

Al migdia la guia ens va presentar a una parella que havia arribat amb el Hurtigruten, i s’afegia al grup per fer la visita al Cap Nord i tornar a casa amb el nosaltres, el primer comentari que van fer
- Es la primera vegada que sentim i parlem català en vuit dies.
Després vam saber que eren de Manresa, aquella parella joveneta que havia viscut la experiència de viatjar amb el Hurtigruten.

Al vespre vam coincidir a la taula, sopant allà en aquell restaurant de cara al mar, abans d’anar a gaudir de la nit més màgica, a l’ample mirador del Cap Nord, guaitant el sol travessar la fina línia entre l’est i l’oest, la nit i la matinada, la fina línia que apuntava directament al Pol Nord, aquell sostre de la terra que tan proper teníem.

Sopant ens vam explicar les vivències a bord del Hurtigruten, les meravelles dels paisatges i dels fiords. Es van passar els vuit dies entre el gimnàs i les cobertes. La tranquil•litat i la pau que van assaborir, el descans de no haver de fer maletes contínuament. Les visites al llogarets i ciutats en les parades, sempre parlant en anglès i una mica a corre cuita, però l’espectacularitat del viatge no tenia preu.
Després vam donar-nos els telèfons i l’e-mail, per continuar l’amistat quan fóssim a casa, i quina coincidència , el xicot es deia com jo de segon cognom.
- A veure si encara serem família –vaig fer jo bromejant.
- La meva mare tenia uns cosins a Berga, abans ens havíem vist vegades.
- No seràs el fill de la M. Carme? el Joaquim?
Doncs si eren el fill i la nora de la meva cosina. Ja és una bona casualitat anar a trobar uns familiars quasi desconeguts en un d’aquest racons perduts de l’ample món.

-Maig de 2012-

2 comentaris:

  1. Anna, acabes de donar fe d'allò que es diu, que vagis on vagis, trobaràs algun català...Però que a més sigui un familiar que no coneixíeu, em sembla la "repanotxa"...
    I tu anar fent dentetes de paisatges idíl·lics.
    Això que no es faci de nit, pels turistes suposo que és espectacular , però pels que hi viuen sempre, potser arriba a cansar...
    Petons de dissabte al vespre.

    ResponElimina
  2. Hola M. Roser,
    doncs si, de catalans per tot arreu se'n troben i alguna vegada et trobes amb alguna sorpreseta.
    Això de no fer-se de nit suposo que no és massa problema per la gent d'allà, ja que es llavors quan aprofiten per fer les coses que no poden fer als llargs hiverns, quan sempre és fosc,ja algun mes, que només clareja una mica i ja es torna a fer negra nit. Els cicles vegetatius també són més cuts,i intensos, ja que s'han d'adaptar als messos de sol.
    Petons de diumenge a la tarda

    ResponElimina