dimarts, 28 de febrer del 2017

LLEGENDA DE LES BRUIXES D’EL BRULL.


En la nostra visita al poble d’El Brull trobàvem una referencia a una llegenda sobre bruixes lligada a les restes del castell. Com el tema de les bruixes es reiteratiu en la nostra cultura vaig buscar alguna dada documentada del fet. En el blog “Llegendes Catalanes” de Rubèn Rubio  Herrera, de data 31/10/2011, he trobat aquest escrit. Com em sembla ben escrit i documentat  passo a copiar-lo i donar-vos-el a conèixer.  

“El poble d’El Brull, amb la seva església romànica sota l’advocació de Sant Martí,  es troben a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda 

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions. 

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte. 

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat. 

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió. 

El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici. 

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa.

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull”.
 
He trobat la narració interessant; i malgrat vull escriure una altra variant, tal vegada fantástica; m’ha semblat adient fer-la conèixer 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 26 de febrer del 2017

HORTA DE SANT JOAN -I- LA TERRA ALTA



Un grup de persones del Casal de la gent Gran de Berga, ara Centre Cívic, hem fet una sortida de tres dies a l’altre extrem de Catalunya, la Terra Alta, i el Matarranya, ja a l’Aragó. L’estada era a Horta de Sant Joan, des d’on hem visitat diferents llocs de les contrades. Han estat tres dies molt ben aprofitats i hem descobert pobles, racons i història  que si bé els havíem sentit nomenar  i alguns els havíem visitat, altres ens eren totalment desconeguts i ens han sorprès gratament, també gràcies a les explicacions del excel·lent guia que hem tingut.


Els Ports de Besseit emmarquen aquestes  dues comarques. Crestes altes i escarpades, on es pot practicar el senderisme, l’escalada, anar a cavall  o en bicicleta i altres esports d’aventura. Nosaltres no hem fet res d’això. Hem  gaudit dels paisatges i petits poblets encantadors, que són part del nostre país i de la nostra història.
Una petita explicació i algunes imatges que en aquesta primera part  seran sobre la comarca de la Terra alta, la capital Gandesa, on només van visitar el celler  modernista al final de  la sortida.

HORTA DE SANT JOAN, amb unes magnifiques vistes en la part Sud del Ports que gaudíem des de l’hotel Miralles on estàvem allotjats. Com tots els petits poblets encimbellats dalt d’un turó, amb els carrerons  amb gran pujades. Important via de comunicació, ja que hi passava el camí ral entre Tortosa i la meseta, sobretot Val-de roure, on s’havien reunits en Corts els parlaments Catalunya, Mallorca, Valencia i Aragó . El passat templer que va aportar riquesa i prosperitat a la vila, va començar a decaure amb els hospitalers. La decadència total al 1713 amb el decret Felip V que va anular tots els camins important que no passaven per centre. La Plaça major, porxada, (dels s. XIV i XV) la església de Sant Joan Batista, l’Ajuntament Renaixentista del s. XVI, l casa del Delme, són edificis que recorden el passat d’esplendor de la vila.

Pablo Picasso va passar una llarga temporada a l’adolescència a casa del pintor Manuel Pallares i el fill d’aquest de la mateixa edat del jove Pauet , tal com l’anomenarien la gent del poble, entre 1897 i 1898, segons ell mateix havia dit  moltes vegades,  que allà, en contacte amb la natura i el món rural va aprendre tot el que sabia i va començar a pintar . L’altre estada al 1909, ja famós, s’allotjaria amb la seva parella al hostal de la plaça.   Més de 200 obres entre dibuixos i pintures són d’aquestes estades.



CORBERA D’EBRE. Poble nou i vell. Impressionant el poble vell, completament destruït en la batalla del Ebre, pels dos bàndols, entre la serra de Pandols i la serra de Cavalls, al mig el poble, runes i mes runes, només les parets i el campanar de l’Església romanien  en pau. La zona de l’esglesia recoberta per vidres , avui  un espai d’interpretació dels horrors d’aquella època, perquè mai més es tornin a donar. La raó per la qual el campanar va romandre en peu era perquè servia de referència als dos bàndols per bombardejar l’avantguarda del enemic.


ARNÉS. L’últim poble de Catalunya abans d’entrar a l’Aragó, també com tots dalt d’un turó. En destaca l’església de santa Magdalena, d’estil barroc, construïda sobre una altre d’estil gòtic.
L’Ajuntament és l’edifici més important  del nucli. Data de 1584, és un dels primers d’estil renaixentista; destaca el gran porxo en la planta baixa, amb arcades de mig punt, els bells finestrals de la segona planta.  Teulada amb una  cornisa , i gàrgoles. Declarat Patrimoni Històric Cultural , per la Generalitat al 1992. Veritablement impressionant. 
També vam visitar el Museu de la mel. Amb tot el procés d’aquesta, des de les abelles , i les diferents fases d’aquestes amb imatges i audiovisuals. La mel i els arnes, es el que dona el nom a aquest bonic poble.



Una altre cosa que van gaudir en aquesta sortida, són els camps d’ametllers  florits, per tot arreu, estaven esplendorosos, envoltats pels altres d’oliveres o la vinya que cada dia pren més terreny als vells cultius.

26/02/2017/

  

divendres, 24 de febrer del 2017

ELS PASTORETS. II


Finalment ho ha aconseguit i han anat junts a assajar. S’ha fixat que el director se la mira molt i somriu. Per què somriu, s’ha preguntat. En fi coses de les persones grans. 

Avui, ja acabades les classes ha anat al raconet sota els arbres, que de sempre ha estat el seu refugi. La Mireia li somriu! La Mireia està contenta! La Mireia li fa un petó! La Mireia, l’abraça! La Mireia està eufòrica! La Mireia quasi balla! La Mireia ...
¾     Però que et passa- pregunta contagiat per l’entusiasme de la mossa.
¾     Saps que faré els pastorets amb vosaltres.
¾     Sí ja ho vam parlar ahir. Seràs la meva companya, la pastoreta Garrofa. 

Sense escoltar-lo ella continua:
¾     L’Arnau, el director ha vingut a casa.
¾     A casa teva?!
¾     Sí! I ha parlat amb el pare i la mare. 

Caram, pensa el noi, si que és important el paper de Garrofa. Per mi no va venir a dir res a casa meva. Clar com que és més petita d’edat, el director ha volgut tranquil·litzar a la família.
¾     El pare i la mare estan molt contents i orgullosos de mi.- continua alegre la noia.
¾     Ah sí? De veritat quedaràs força bé de Garrofa.
¾     De Garrofa? Com se t’ocorre! El director ha dit que faré de Verge Maria. Com sóc tan bonica.
¾     De Verge Maria!- exclama esglaiat- Què farà la gorda de la Susanna. Amb aquella cara plena de grans. Posada darrere en el pessebre, allà al fons, no se li veuen. Total, una mica de pólvores i la gent no se n’adonarà.
¾     Ho ha dit el mateix director. Jo tinc la cara fina i delicada. Semblo fins i tot un àngel caigut del cel.
¾     Pobre Susanna! Ara sense paper.
¾     No! Farà de Garrofa amb tu. És simpàtica no creguis. Fareu una bona parella de Garrofa i Pallanga. 

Pobre Josep! Quina decepció la Susanna al seu costat fent de Garrofa i la Mireia al costat del cregut del Ricard. 
¾     Terra, empasseu-me que en vull fondre!– Crida, desesperat. 

Per sort, la Mireia, amb els ulls plens de picardia, li diu amb veu amorosa:
¾     Recorda que t’estimo! 

Quin remei li queda, sinó conformar-se. A la Susanna si s’equivoca, i convé pot donar-li una guitza. Cosa que no faria mai a la Mireia. Té por, malgrat les paraules de la noia, i si, mirant-la enlluernat per la seva bellesa, no es recorda del seu paper, aleshores serà la Susanna qui li doni una empenta. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 21 de febrer del 2017

ELS PASTORETS. I.


El Josep és  a la seva habitació. Damunt la taula té els llibres i les llibretes. De cop, sona el telèfon. Empipat per la interrupció, pren la “tablet”, i malgrat tot, somriu al veure la cara riallera de  la Mireia a la pantalleta. Observa que li ha deixat un missatge però, prefereix no obrir-lo. La seva obligació, si vol aprovar el curs és per davant de tot, acabar de fer els deures i després estudiar les lliçons. Quan acabi i abans d’anar a dormir obrirà i escoltarà la veu de la noieta que li agrada. L’assignatura de matemàtiques és prou complicada i sap que no pot entretenir-se.  

Acabats els deures i d’estudiar el temari de demà, ho recull tot dins la motxilla. La deixa al costat de la taula preparada per demà anar a l’institut. Recolzat al llit, tanca el llum gran i encén el petit del costat del llit. Obre el mòbil cerca el missatge deixat per la Mireia. A pesar del seu domini ha estat un autocàstig esperar a l’hora d’anar a dormir sense sentir la nota de l’amiga.  

Mentre contempla la bonica cara escolta el missatge: “Demà t’espero al nostre raconet de sempre. Tinc una sorpresa per a tu. Recorda que t’estimo”.  

Es pregunta encuriosit: Una sorpresa, quina?  

Fa temps que la vol convèncer per anar una tarda al cinema. Aquesta setmana fan una pel·lícula que li agrada molt. És un xic romàntica, però també passen moltes aventures. Potser, per fi, el seu somni es farà realitat. S’ensomnia pensant: tots dos junts en la sala fosca. Crispetes i, notar-la al seu costat. I per què no, també espera aconseguir algun que altre petó. 

La Mireia li agrada molt, sempre li ha agradat. Quant temps fa que es coneixen: de sempre. Tal vegada ell havia estrenat els primers pantalons curts amb tirants i ella encara anava amb bolquers. Junts, les mares els portaven a la guarderia, després al col·legi, i ja més grans marxaven junts a classe. En tornar sempre ho feien junts. 

Últimament s’han esbatussat una mica. La raó és que el Josep s’ha apuntat a fer teatre. S’ha de fer “Els pastorets” d’en Pitarra i ell vol interpretar un paper. A la reunió anterior a l’assaig, com que és alt i prim li han donat el paper de “Pallanga”. Però no hi ha ningú per fer el rol de “Garrofa”. 

Aleshores ha pensat: Qui millor que la Mireia? És una noia, però amb el vestit de rabadà i un bon jersei per sota que la faci més grossa pot passar  per un xicot. Amb moltes paraules i uns quants afalacs ha mirat de convèncer-la.
¾     Sí, Mireia. Vine que t’agradarà.
¾     Però, què dirà la mare? Acaba molt tard.
¾     No et preocupis! Vens amb mi i ja saps que la teva mare hi confia. Hem anat sempre junts. A casa teva sóc quasi com si fos un dels teus germans. 

Malgrat ho ha dit per convèncer-la ha sentit un rau-rau dintre seu. Ell no vol a la Mireia com a germana, sinó que sigui la seva xicota. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 19 de febrer del 2017

VES A PARIR PANTERES




La discussió anava augmentant de to. Si un cridava l’altre encara més . Primer  només eren crits i paraules gruixudes,  després van venir els insults i els retrets. Llavors ben poc va faltar perquè no hi arribessin a cops de punys,  i tot per un tema tant banal com on anar a passar el proper cap de setmana.

La dona , ja cansada de la disputa, una més entre moltes altres,  va agafar la jaqueta i va marxar mentre cridava,

             -  Aquí et quedes. Ves-te’n a parir panteres.

Un cop de porta eixordador, va posar punt i final en  aquella història.


18/02/2017

divendres, 17 de febrer del 2017

EL CAMÍ DE SANT JAUME A CERDANYA. Núria Boltà Vilaró.

HISTORIA, ITINERARIS I TRADICIÓ. 

En la nostra excursió per  el camí de Sant Jaume de Llívia a Puigcerdà, lloc de Sant Jaume de Rigolisa, vam tenir la sort de fer la sortida amb el guiatge de la Núria Boltà i Vilaró (Mataró 1950).  

Avui com testimoni d’un mati de l’agradable caminada vull fer una ressenya del seu llibre “El Camí de Sant Jaume a Cerdanya”. Aquest llibre és publicat per Farell Editors en la col·lecció de Llibres de Muntanya. 

Núria Boltà Vilaró, la seva autora, és mestra, llicenciada en humanitats escriptora i dibuixant. Membre de l’institut d’Estudis Ceretans , de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de l’Associació del Llibre del Pirineu. 

En el vessant literari ha publicat una novel·la, diverses narracions curtes en diferents reculls, monografies sobre patrimoni arquitectònic i articles de difusió del patrimoni  cultural, històric i natural en revistes catalanes i d’abast estatal. Tinc un apunt que en parla d’un llibre titulat “Masies de la Garriga” publicat amb el suport de l’Ajuntament de la Garriga que va escriure en el període que va exercir de mestra en dita localitat. 

Com diu la contraportada: El camí històric de Sant Jaume de la Cerdanya a l’Alt Urgell ens endinsa en la riquesa i la diversitat de la natura i el patrimoni cultural, amb una gran varietat de sensacions: els petits pobles plens d’encant, les nombroses esglésies romàniques, la profusió i la bellesa de les panoràmiques de la vall, els colors canviants de la generosa vegetació, i molt especialment la llum del cel. 

El Segre acompanya el Camí de Sant Jaume en molts trams. El veureu al costat del camí des de Ger fins a Isòvol. El creuarem per caminar per la seva riba esquerra fins el municipi de Prats i Sansor. El retrobarem entre Baltarga i Riu de Santa Maria. I ens acompanya passant per varies poblacions fins a la Seu d’Urgell. 

He llegit el llibre i ens mostra un coneixement adquirit fent la ruta  a peu com qualsevol altre pelegrí. També ens parla dels llocs, de la Història, de les causes i dels penediments soferts pels caminants vers a Sant Jaume de Galícia. 

El llibre està molt ben documentat i és fàcil de llegir i interpretar. Una part força interessant per nosaltres, no pelegrins, però que ens agrada caminar són els diferents itineraris descrits. Aquesta primavera-estiu  intentarem fer ne alguns, partits o sencers, que a certa edat un s’ha de mesurar. 

Gràcies Núria, per la teva obra.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dimarts, 14 de febrer del 2017

LA PETITA PAPALLONA

Tant de bo fos jo una papallona i pogués marxar lluny, molt lluny d’aquí, d’aquests  deserts àrids i calorosos que ressequen  l’aire i els sentits. Tant de bo tingués ales com els ocells per volar a les terres humides i templades on tot es verd i ple de flors.
Aquest és el meu dolç somni, però sóc petita i no tinc diners. Aquí visc en un poblet a la falda d’una muntanya que li diuen Atlas, aquí tinc la meva família i amics.
Tant de bo, fos una `papallona, però no, jo sóc un cuc, un cuc de sorra, perquè això és el que envolta el meu poble i el poble de més amunt i el de més avall.
L’àvia m’ha explicat, que la seva àvia li havia explicat, el que l’àvia de l’àvia de la seva àvia, i així fins no sé quan, que aquesta terra no sempre va ser així. Diu que aquí fa molts molts molts moltíssims anys, hi havia arbres, aigua, ocells flors i moltes papallones.
 Això és el que diu. Ella s’ho creu, però a mi em costa, i no sé que pensar.
Jo sóc petita i no sé moltes coses només les que m’explica l’àvia, la mare no m’explica res, prou feina té a cuidar els meus germans, anar a buscar aigua al pou - que està lluny- i tot el demés. Jo ja la ajudo però sóc petita, encara que sóc la gran.
-Tu que ets la gran has d’ajudar-, em diu el pare sempre, però si només tinc nou anys! i ell que és gran no fa mai res!.
Quan estic sola i trista, somio que sóc una papallona, travesso el mar, el mar cruel que un dia es va emportar lluny molt lluny, la terra bona i fèrtil, amb el riu més cabalós del món, amb selves verdes i tupides i papallones de tots els colors.
Això també m’ho ha explicat l’àvia. Però ara jo sóc  com un cuc.  Es veu que les papallones també surten d’un cuc- això ja sabeu qui m’ho ha explicat, oi ?-.
Potser quan sigui més gran seré com una papallona i volaré a la terra de l’altre costat del mar.
Quina llàstima! no sé si li podré explicar a l’àvia, ella que m’explica coses tan boniques. També jo li voldria explicar alguna cosa bonica quan torni, però.....llavors no sé si encara hi serà....

 Mercè, agost 2016 

EL CAMÍ DE SANT JAUME A CERDANYA.

Havíem trobat casualment l’anunci en una revista de difusió popular. Aleshores vam contactar per telèfon amb la Núria i vam acordar la sortida i el lloc de trobada. L’objectiu era fer el trajecte del camí de Sant Jaume entre Llívia (sortida des de la capella de Sant Guillem) fins a la església de Sant Jaume de Rigolisa (lloc proper a Puigcerdà).

 
Com en aquesta sortida eren pocs assistents, gràcies malgrat tot Núria pel teu guiatge, vam acordar jugar un xic amb la posició dels nostres vehicles.

El dia 23 de desembre va aparcar el cotxe rere la capella de Sant Guillem i vam iniciar el nostre curt pelegrinatge. El camí està ben senyalitzat amb pals indicadors amb l’escut de la petxina dels pelegrins. Segons paraules de la Núria van ser posades per l’organització francesa del Camí de Sant Jaume. 

La ruta és fàcil de seguir i assequible fàcilment a la majoria de persones. Presenta pocs metres de desnivell i tret d’un tros de pedres, bastant curt, no hi ha cap dificultats per caminar. La distància aproximada de l’excursió, en un sol sentit, és de 6,400 quilometres. 

 
El dia era fred, normal en aquestes dates i els bassals del camí mostraven que l’aigua s’havia solidificat durant la nit. El paisatge lluïa formós i clar. En el nostre caminar veient-me les muntanyes amb els cims curulls de neu als extrems de la vall.  

Sense diferencia visible vam passar de territori català a territori. per què no dir-ho també català, ara francès en la nostra passejada. 
 La nostra guia, la Núria Boltà, va explicar-nos amb detall el camí i els diferents llocs on passàvem i les seves anècdotes. Senyals, camí, pons em vam ser dits sense reserva fins a arribar a Sant Jaume de Rigolisa. 
 
Admiro en la Núria els sentiments per les coses que la rodegen. També nosaltres admiren el nostre país i ens agradaria que fos més profundament conegut.

Hi ha molts indrets i moltes contrades per admirar. També molta història per conèixer dels nostres ancestres.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 12 de febrer del 2017

VA PASSAR EN UN PETIT POBLE

"El meu poble és tan petit que no surt mai als diaris , ni la TV, ni als mitjans de comunicació...”   per això aquell matí em vaig sorprendre quan en posar la televisió, vaig veure el nom del poble  i una panoràmica dels carrer principal; mentre  la veu del presentador donava detalls de no sé què succeïa allà.


El cor em va fer un salt. Què hauria passat. Vaig parar atenció al que deien i aviat em vaig assabentar que un perillós terrorista estava amagat al poble. Havien trobat el cotxe abandonat en un carreró . La policia, els Mossos d’Esquadra i la Guardia Civil li seguien la pista. És recomanava a la gent del lloc que no obrissin la porta a cap estrany i que no sortissin de casa, ja que podia estar amagat en qualsevol lloc i era molt perillós.
Valgam  Déu! Un terrorista al poble –vaig pensar- aquí que sempre tot eés tan tranquil. Tot seguit vaig mirar per la finestra i és veia un moviment inusual al carrer. Cotxes de policia, els mossos armats rastrejant bars i portals,  ambulàncies estacionades... Els mitjans de comunicació que retransmetien en directe des de la petita plaça, molt a prop del lloc on vivim...

Deien que escorcollarien totes les cases i demanaven a la gent que col·laborés per la seva seguretat. El Jan es va aixecar cap a les deu, sort que era dissabte i no hi havia escola. El primer que em va dir era que havien quedat amb el Ricard per anar a jugar a futbol a la plaça a les onze i ja quasi les eren. Quan li vaig explicar la situació ho va entendre i es van trucar amb l’altre noi i van comentar  l’enrenou que hi havia al poble...

Cap a les dues del migdia, el Jaume, un xicot del carrer de sota, va sortir de casa, fent cara d’acabar-se d’aixecar del llit, amb la son encara enganxada als ulls i se’n va anar cap al cotxe del terrorista aparcat prop de casa seva. Quan anava a obrir la porta es va veure envoltat d’armes apuntant-lo, i cridant que no és mogués i aixeques les mans,

      ¾    Què passa? –va dir aixecant els braços.
      ¾    Perquè obres aquest cotxe –li va dir un Guàrdia Civil que el coneixia.

Uns Mossos d’Esquadra que arribaven, eren amics seus s’hi van apropar, i li van comentar,

      ¾    Que tens el terrorista a casa teva?
      ¾    Quin terrorista?
    ¾    Seguim a aquest cotxe des d’ahir a la tarda. Hi anava un terrorista que fa dies li seguim la pista.
      ¾    Em sembla que us heu equivocat.
     ¾    No, que va;  ahir al migdia van llogar aquest cotxe a Manresa i després de voltes i   parades per despistar-nos, al vespre al vam  seguir fins aquí.

El xicot estava tot confús, però estava segur que la persona que el conduïa  no era cap terrorista i així els ho explicava. El portava una noia molt eixerida. Ahir al vespre vam sopar plegats a la gasolinera de la collada. Li va dir si podia tornar el cotxe  avui a Manresa, que li faria un gran favor. Li pagaria bé, a més podia utilitzar-lo fins avui a la tarda. Com tenia el meu a reparar em vaig creure que feia un negoci rodó.

      ¾    Con era aquesta noia? Quin aspecte tenia? Era estrangera?
      ¾    No, no, crec que era d’aquí, parlava català molt bé i anava molt moderna.
      ¾    Que ets babau. Ella que... va quedar-se a dormir al bar de la gasolinera?
    ¾    No. Havien quedat amb uns amics per anar a esquiar a la Molina. La passarien a recollir més tard. No tenia temps de tornar a Manresa i em va demanar el favor.

S’havia format una corrua de gent al seu entorn, des de periodistes amb micro, altres filmant, curiosos i policies miraven al xicot que no entenia que passava. Mossos i policies van quedar de nou amb un pam de nas.

      ¾    Ara cap a la Molina – va comentar un sergent de la Guardia Civil.
      ¾    Si...si ... a la Molina. Segur que ja són a França, a Andalusia o camí del Marroc.
    ¾  Una altre vegada se’ns han tornat a escapar – Va afegir el cap del mossos amb les mans al cap.

  19/10/2016/