dijous, 31 de gener del 2013

ELS JUGUETS DEL JOAN.


Els pares criden el Joan. Volen avisar-lo de la propera visita del seu cosinet Pere.
               -Joan, aquesta tarda ve el Pere a jugar amb tu. Ja saps que ha estat malalt i és molt neguitós. Per favor, no el contradiguis en res i passeu una tarda agradable. Així un altre dia també podràs anar a jugar a casa seva.

El Joan escolta els pares i com jugar sol és molt avorrit pensa:
>Mira per on. Avui tindre companyia.

Aproximadament a les quatre de tarda apareixen els tiets acompanyats del seu cosí. Després dels petons i els habituals:
>Què maco que està- amb la resposta per part dels altres pares:
>Bah, no diguis. El teu si que n’està i fa una cara de bon minyó.
>Ui, si sabéssiu...

Finalment després d’acabar totes les hipocresies el pares del cosí se’n van. El Joan pren per la mà al seu parent i marxen a l’habitació a jugar. Juguen tota la tarda sense problemes, però el cosí fa seu el cotxe elèctric nou del Joan. Arriben els pares a recollir el Pere i aquest fa una gran barraquera perquè es vol emportar el cotxe.

Imagineu-se al Pere aferrat al capot amb els ulls plorosos. Fet un sac de llàgrimes, mocs i gemecs. Tibant amb les dues mans i amb els ditets blancs de fer tanta força.

Els pares del Joan per no indisposar-se amb els cunyats fan que li deixi el cotxe al seu cosí. Queden que el proper dia el Joan anirà a jugar a la seva casa i podrà recuperar el joguet.

El Joan va dormir malament aquella nit. En somnis va veure el seu cotxe empès escales avall i els bombers que anaven a salvar-lo. Però tot passa i un parell de dies després va anar a casa del cosí. 

Després de les habituals cortesies del grans va marxar a l’habitació del cosí. La primera cosa que els seus ulls van cercar va ser el seu estimat cotxe. A la fi el va trobar sota una cadira però li mancaven les portes i dues rodes.

El Pere això si, mostrava ufanós la seva nova locomotora, negra i verda, brillant i esplendorosa que treia fum i xiulava. Nova i neta com una patena.

Poc li va deixar el Pere jugar amb el seu joguet. Però en el moment de marxar el Joan va agafar la màquina de tren abraçant-la contra el seu pit i va provar de fer una marranada a veure si aquesta vegada sortia guanyador i se la emportava.

Els tiets li donàvem el cotxe espatllat i desprès de molts plors no va aconseguir res més que una plantofada forta al cul i una tibada de braç. El Joan tampoc va dormir aquell nit malgrat les paraules de consol dels pares.

Va passar una setmana i tot començava a oblidar-se quan els pares el van cridar per anunciar-li la nova visita del cosinet. Altre cop les mateixes paraules de benvinguda i a la fi:
>Aneu a jugar nens!
>Si, pares. Pere vine  que avui t’ensenyaré el meu nou joguet!

Quina mirada de mala persona va retratar-se a la cara del cosí i van entrar a l’habitació. El Pere va cridar espantat. De joguet cap només enmig de la sala el mastí de guardar el patí. Gros, indolent, bavós, grunyidor i amb uns ullals immensos
>Hala, a veurà si te l’emportes aquest!

Imagineu-vos on eren el joguets. A la caseta del gos. El Joan havia treballat molt per amagar-los i per pujar el gos a la seva cambra. Però veure cridar i sortir corren a seu cosí el va recompensar.

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 14/03/2009.

dimecres, 30 de gener del 2013

EL CARTER



Cada dia esperava amb ànsia al carter. El veia pujar la costa i el meu cor bategava, sabia que em portava carta d’ell. Doncs si, el meu xicot feia la mili al Sàhara, d’això ja en fa uns quants anys. Era el primer noi que havia estimat. Érem molt joves quan vam començar a sortir junts, però creiem que res ni ningú podria trencar el que l’un sentia per l’altre.

El dia que va marxar a fer el servei militar, vam plorar molt tots dos mentre ens desfèiem en una última abraçada, em deia i jurava que m’escriuria cada dia. Cada dia no ho va fer mai, però rebia tres o quatre cartes per setmana, més curtes o més llargues , ( després vaig descobrí que les escrivia el mateix dia amb dates diferents) com els correus no anaven massa alhora a vegades arribaven juntes i altres separades.

El carter, quan arribava a casa, al capdamunt de la costa, ja somreia
- Quina sort té aquest xicot de tenir una noia tan maca que l’espera.
- La sort la tinc jo –contestava.

A vegades li donava un got d’aigua o una llimonada, doncs la casa era una mica separada de la resta del poble i tot era pujada i a l’estiu arribava tot suant. Era un xicot molt trempat, tindria uns trenta anys, ahir em va explicar que havia tallat amb la seva novia i estava tot capficat.

Un dia em vaig adonar que esperava amb deler la seva arribada, però no per les cartes que em portava sinó per poder xerrar amb ell i passar una estoneta junts. No se ni com va ser però em vaig adonar que n’estava bojament enamorada, i ell també ho estava de mi, però es clar jo havia de ser fidel al Lluís; feia més d’un any que havia marxat i ja faltava poc per que tornes.

El carter pujava cada dia encara que no portés cap carta, només per estar una estona amb mi i fer-la petar una mica. Havíem decidit que primer tallaria amb la parella abans de sortir junts.

Com li diria al Lluis ? No sabia com fer-ho. Ens havíem jurat amor etern. Ell deia que tenia moltes ganes de veure’m de poder estar junts de recuperar e temps perdut. El temps no es recupera , el temps passa, el temps es perd, el temps desfà promeses. Pobre Lluis, no voldria fer-li mal, però jo estimava al carter.

Va arribar el dia, la tornada, el vaig anar a esperar a Barcelona. Semblava un estrany, durant el camí cap a casa quasi no vam parlar . Vam quedar que l’endemà vindria i parlaríem, llavors estava molt cansat.

Estava neguitosa esperant el dia següent. Va arribar amb un posat molt molt seriós, gairebé em va espantar. Havíem de parlar molt, em va dir. Després d’asseure’ns al menjador, ell va començar a balbucejar,
- Mira Ester, he esta pensant molt aquests dies. Som molt joves... m’he adonat que no puc comprometre’m encara. Hem de deixar això nostre. Sento el mal que et pugui fer, però ...

Ell parlava i parlava, però jo feia estona que no l’escoltava, i dintre meu somreia alleugerida per no haver de ser jo qui fes aquell pas.

  - maig de 2011-

dimarts, 29 de gener del 2013

HI HA FINESTRES PER MIRAR A FORA I N’HI HA D’ALTRES PER MIRAR A DINTRE.

He pujat tranquil·lament la falda de la muntanya fins arribar al costat de la casa. En el prat, que abans formava part d’un hort actualment abandonat, corre un rierol emmarcat  per pedres i herbes que defineixen el seu camí.

Faig una mirada a la casa, les finestres són tancades amb porticons mig esfondrats. Són com ulls clucs mig cegats pel sol, que no permeten esbrinar el fons del pensament de les persones. En aquest cas hem de dir que la ceguesa és en ambdues direccions. No podem treure els pensaments però la persona que ens mira mig cegada pels raigs del sol, tampoc pot apreciar el nostre interès.

Se sent el remoreig de les fulles dels arbres mogudes per una lleugera brisa que mou però no agita. Cansat el cos per la pujada i admirat de l’espessa catifa verda del prat deixo caure el meu pes sobre les tiges suaus de les herbes.

Estiro el cos quan llarg és. Miro el sol, acluco els ulls, mentre observo la blanca boirina que matisa la llum. Giro el cap i la meva mà entra en contacte amb l’aigua fresca i cristallina. Al voltant de la mà unes petites ones lluiten per seguir el seu camí. Trec la mà i deixo que la superfície aquàtica recobri la seva llisor només trencada per descens, com si d’una barca es tractés de velles fulles arrencades  del temps passat.

Els meus ulls encantats, com cridats per una dona d’aigua, no podem apartar-se del rierol. Què espero? Apropiar-me de l’encant de la cantadora veu de l’aigua quan trenca els petits esculls del rierol. Què vull? Aprofundir en el meu pensament i oblidar desigs inconfessables i trobar la pau interna.
Una desfila d’idees de fets passats, d’actes injustos d’un cantó i l’altre recorren el meu interior. Fins i tot, hi ha cops que el ritme del cor s’accelera, altres en un canvi sobtat s’alenteix.

Observo en la transparència de l’aigua les pedres negres, pedres blaves, pedres ocres, sorra i el moviment sense parar de l’aigua.

No puc atrapar l’aigua, no puc detenir el líquid element. Les meves mans no fan pressa en el seu cos. Així mateix deixo marxar les meves idees, els meus desficis, tampoc els puc agafar amb les mans tremoloses mentre llisquen entre els dits de la mà oberta.

Marxa l’aigua, marxen els mals records, només queda l’ombra positiva dels bells moments. Els altres com l’aigua baixen riu enllà, al mar dels records oblidats.
 
M’aixeco i faig una darrere mirada al vell mas de finestres esfondrades. Quants secrets hi ha guardats en les teves habitacions. Quantes dolces paraules, quantes males paraules, quans petons gaudits, quans petons obligats de tanta gent que ha passat.

Però la casa no em transmet cap idea. La seva fesomia és tancada, sols la caiguda d’alguna teula, d’un tros de balcó, d’una reixa insegura la marca com les arrugues de la cara de l’ancià.

No transmet, calla i observa per dins i per fora, però impertorbablement calla. Potser en un calaix d’una antiga i corcada calaixera dins d’una cambra amagada hi ha el diari escrit, qui sap per qui, ple d’il·lusions mai complertes.

Un altre calaix d’una taula guarda un llibre de tapes vermelles on només números de mesades, de quarters, de collites bones i dolentes ens mostraria la riquesa del mas.

Però tot resta oblidat, els papers  humits i les ànimes mortes dels escrivents. Només queda la façana d’un passat gloriós i un avui pesarós.

Tranquil·lament, com a l’arribar, defujo de la meva carrega interna i poc a poc, peu a peu, marxo a la vall i al poble.

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 03/11/2008.

dilluns, 28 de gener del 2013

CARTES AL VENT.


Asseguda a la platja la noia observa la trajectòria del petit vaixell de vela on els mariners segons com bufa el vent han de treballar de valent a les veles per apaivagar la inclinació de la nau.

Està pensativa i malgrat vagi vestida a la moda el seu aspecte desencisat desdiu la bellesa del seu rostre.

S’alça i camina amb les mans agafades rere la esquena. El cap cot perquè la nau és una petita taca en l’horitzó. En el seu posat hi ha molta recança perquè la nau porta la carta que ha escrit al seu promès.

Es deté davant de l’arbre que tanca la porta de darrere dels horts. Sobre l’escorça del tronc hi ha gravat un cor i dintre unes inicials “A/M”. Se’l mira detingudament i guaita a un costat i l’altre. No recorda si és el lloc ni si aquest es l’arbre on vam gravar el cor i les nostres inicials símbol del nostre afecte.

Però la inscripció  i el tronc fa que la seva memòria recordi aquella tarda encesa d’amor innocent, d’acaronaments, de mans entrelligades, de rialles que va marcar l’epicentre del seu festeig.

Tot va començar una tarda al poble. El ball de l’envelat, un somriure com una invitació a més i en sortir una mirada de reüll com un inici de promesa.

La carta de contestació:

Amiga,

En aquesta llunyania on l’oratge és canviant les promeses se les emporta el vent, i la distància refreda l’amor i les passions.

Per què te’n vas, amor?

Jo no he tingut la culpa de deixar-te d’estimar. I mira que t’estimava i et desitjava. Quan rebis aquesta carta ja tot s’haurà acabat. Vull seguir la dèria d’estudiar. Com si aquí no pugues fer-ho, pensa la noia però ell així ho ha volgut.

Estar sola, un dia i un altre, això no és per mi. Ara he conegut algú, que no vol estudiar tant i a més vol estar amb mi. El seu amor fa créixer el meu, són fets i no paraules. Ara em sento millor, alleugerada, però una mica trista amb mi mateixa, ja no m’atribola amb la paraula promesa. No vull fer mal, ni que me’n facin.

El vaixell s’ha perdut definitivament en l’horitzó, fa fred, tot està fet. La noia gira i torna a casa.

Miquel Pujol Mur                                  
Berga, 23/02/2009.

diumenge, 27 de gener del 2013

PASTÍS D'ANIVERSARI


L’Oriol estava una mica emmurriat, passar tota la tarda amb aquella quitxalla, no li feia massa gràcia. Ell ja havia complert deu anys, en mig d’aquells petits que rondaven els sis, però es clar, era l’aniversari del seu cosí, el Martí,  i no podia faltar-hi a la festa, a més els seus pares eren fora i l’havien deixat a casa dels tiets i cosins. Al seu cosí petit se l’estimava molt, però avui amb tots els seus amiguets, ja s’havia que s’avorriria com una ostra. Sort que després vindria la Carme, la germana gran almenys amb ella es podem fer altres jocs .
-          Va Oriol, vina a jugar amb nosaltres, que ens  falta un davanter –crida el Marti.
Bé, jugar a futbol encara li agradava  i  així , amb tota aquella colla de marrecs van sortir a jugar al jardí.
 Al cap de mitja hora els petits ja s’han cansat de jugar, estan tips  de que l’Oriol el faci gols. Llavors  ell va fer una estona de porter  a l’altre grup i també parava  tots els gols.
-          No si val –crida l’Albert- tu ets més gran i sempre ens guanyes.
Ja estaven una mica avorrits del joc, sobretot,  les dues nenes, que també s’hi  havien afegit, encara que sense massa entusiasme.
 
De sobte la Mireia crida,
-          He vist per la finestra de la cuina, el pastís d’aniversari. Fa una patxoca
-          Anem-lo a veure de prop –fa la Gisela.
 Enfilen les primeres cap dins la casa per anar a veure aquell pastís extraordinari, els nens les segueixen remugant. L’Oriol es queda sol jugant amb la pilota, mentre pensa “Que en son  de criatures”

 La mare havia sortit un moment i tota la quitxalla estaven extasiats davant aquella enorme massa  coberta de nata i mantega, amb cireretes pel damunt, només hi faltaven les espelmes, a tots ja se’ls feia salivera a la boca.
L’Oriol que finalment  també havia entrat els va dir,
-          Sou una colla de babaus, aquí embadocats davant un pastís amb el bé que s’està a fora jugant a futbol.
Per reafirmar el que deia va fer botar la pilota amb força, en aquell moment el Ricard es girava topant amb ella i va desviar-ne el seu curs, donant-li un nou impuls, la pilota va botar  i rebotar de nou anant  a parar a dins el pastís...   fent un gran “ txaaaafff...”  esquitxant  tots els nens de nata i mantega. Sorpresos i amb estupor es fregaven els ulls amb la mà o llepaven el que els havia quedat enganxat  a la cara, prop la boca.
El Martí va ser el primer en reaccionar, posant-se a cridar i a plorar desconsoladament.
-          El meu pastís!!!  Sou uns burros! Me l’heu espatllat.  Ja no tindré pastís.
Els altres nens i nenes no sabien que fer ni que dir, mentre es netejaven dels esquitxos dolços. L’Oriol estava trist i avergonyit, ell no volia pas espatllar la festa del seu cosí, tot i que la situació no deixava de ser xocant.
 
 Amb l’enrenou va entrar la mare, que al descobrir  en que s’havia convertit  el seu treball de tot el matí, aixafat i ple de porqueria, va començar a cridar ; però en veure el gran desconsol del seu menut, va canviar el to, i s’hi va apropar per consolar-lo,
-          Bé, això ha passat  perquè heu volgut ser uns curiosos i ficar-vos on no us demanen. És un petit incident, però no es cap desgràcia. D’aquí una estona començarem a berenar, i bé...  no hi haurà pastís, les botigues avui són tancades, però el que compte es passar-ho bé tots junts, celebrar la festa, jugar, i gaudir de l’amistat. També tinc unes galetes molt, molt  bones, potser més bones i tot que el pastís .

El Martí no estava massa convençut , i encara sanglotava. L’Oriol estava desconcertat, sentia una immensa ràbia davant la tristesa dels seu cosí. Sense que ningú se’n adonés va sortir de  la casa i se’n va anar  a casa de la seva amiga , la Núria, i li va explicar el que havia passat,
-          Tu em podries ajudar, la teva germana fa pastissos, i a mi me’n falta un d’urgentment.
-           No ho se, però ho podem provar, jo no en se massa, si hi hagués la Raquel.

La seva germana gran estava fent un curs de pastisseria  i a casa hi havia  bases de pa de pessic i  molt ingredients , per fer tota mena de tortes i pastissos i altres provatures de les seves, ella també l’ajudava a vegades.
 En aquell moment va arribar la germana, la  Raquel, i al assabentar-se  de la  situació va dir als altres dos,
 -   Va! vinga, som-hi!
Tots tres van posar-se tot seguit mans a la obra, barrejant  xocolata, mantega, intentant de confeccionar un nou pastis

A casa del Martí els nens acabaven de berenar, la mare els va portar  una safata plena d’unes galetes espatarrants, però el Martí estava trist, potser no tant pel fet de no tenir  pastís, sinó perquè havia marxat l’Oriol. Havia  marxat de casa seva i de la seva festa. Ell trobava a faltar el seu cosí gran a qui admirava i estimava molt;  i havia marxat.  Els altres nens intentaven distreure’l, però ell estava tot moix.
-          Són molt bones aquestes galetes, va prova-les.
-          No, no vull menjar res. Vull que vingui l’Oriol.
La mare ja no sabia que fer per distreure el seu petit, per alegrar-li una mica el dia. El veia tan capficat.  On coi es deu haver ficat l’Oriol.

De sobte es va  sentir el timbre de la porta, en el cor del Martí es va produir un sobresalt. La mare va anar a obrir  i no es podia creure el que veia. La Núria i l’Oriol, eren allà portant un gran pastís de xocolata, amb sis espelmes enceses i van entrar plegats allà on eren tots els nens cantant...
-          Anys i anys!  Per molts anys !!!
Tota la quitxalla de la festa es van aixecar i van continuar amb la cançó,
-          Anys i anys , per molt anys!
-          Anys i anys...a la una per molts anys....
-          Anys  i anys ... a les dues per molts anys....
-          Anys i anys  ............................
 
Els ulls del Martí es van il·luminar i un gran somriure va omplir  la seva cara de felicitat. El seu cosí era allà, havia tornat, havia tornat a la seva festa;   i portant  un gran pastís ... i a més, a més ...de xocolata!!!
 -  Novembre de 2011 - 
 

dissabte, 26 de gener del 2013

EL PRIMER AMOR.




En Joan i el Pere han estat amics des de la seva infància. Eren i són veïns. Qui sortia primer al carrer anava corrent a buscar l’altre. Junts van aprendre les beceroles a col·legi. Junts van fer les mateixes entremaliadures tant a la professora com als companys. A causa de tanta amistat fins i tot van passar al mateix temps les mateixes malalties.

Ara pla, tanta amistat, tan entranyable companyia s’ha trencat. Ja són uns nois sobre una vintena d’anys. Quasi trencat però ara més què dir-se confidències  s’estan atacant i dient-se retrets cada cop que es troben.

La causa: la Marta. Una nova veïna del barri. Molt maca i ufanosa. El Joan la va treure a ballar a la Festa Major i creu per això que hi té tot el dret. Però, el Pere diu que amb ell va ballar dos balls seguits, i això vol dir que el prefereix.

Ara estan asseguts a una taula d’un bar amb una cervesa davant i cadascun defèn el seu drets.

>Jo vaig ser més atrevit. Com sempre. Tu hi vas anar rere meu- diu el Joan.
>Sí però jo sóc més xerrameca. Sé dir paraules a l’orella. El nom ho vaig saber jo primer.
>Sí, però a mi s’acostava més- replica el Joan.
>Clar, perquè si no la trepitjaves.
>No, si sempre somreia.
>Com és tan educada. No volia molestar-te.
>Mira què!
>Home, no siguis així. Jo la vull per bé.
>Sí, com jo.
>Amb mi, va ballar dos cops seguits.
>Sí perquè l’orquestra no va parar. No volies que et deixes enmig de la pista de ball.

En aquestes una veu de noia diu a les seves espatlles;
¾ Hola Joan! Hola Pere! Són uns bons amics- dirigint-se a un xicot que l’acompanya- Amics us vull presentar a l’Eugeni, és el meu promès. Ha vingut a visitar-nos. És amic del meu germà i som promesos des de fa dos anys.

Pobre Joan, pobre Pere, quantes paraules mancaven parlar amb la noia. Només uns balls i quatre fases curtes i amb la imaginació van construir un castell de naips en l’aire. Com els coets i les lluminàries efímeres el primer amor molts cops crema ràpidament.

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 03/11/2008.

divendres, 25 de gener del 2013

MASSA CAPS


Era un dia cap al tard que plovia molt, tant... que l’aigua començava a traspuar per sota la porta. La Maria s’acabava de prendre la infusió, com ja era habitual després de sopar i esperava... talment com cada vespre, mentre  pel cap baix anava donant voltes.

-Quan vingui el noi, el Pere, haurà de cuitar el pas, sinó arribarà ben moll. Però ves a saber a quina hora... amb aquesta mena de feina, no sap mai quan el seu cap li donarà permís per sortir -va cavil·lant la dona- cada dia ho han de deixar tot ben net, de cap a cap, encara que hagin tocat les dotze de la nit. A veure si algun dia farà un cop de cap ben fet i decidirà canviar  de feina!

És clar que ara tot va d’aquesta manera, a vegades, però,  li sembla que no ha passat tan temps, des que ella treballava en aquelles manufactures, i s’imagina envoltada d’aquell munt de floca, abans de passar per tota la maquinària que l’havia de convertir en roba. Però després de més de trenta anys d’una forta dictadura i vora trenta més d’una democràcia fluixa... és conscient que les circumstàncies, a voltes sense cap ni peus, ens han dut a la història que ara ens toca viure. Potser si els caps polítics i financers haguessin tingut el cap al seu lloc, de cap de les maneres, hauríem arribat on som i no seríem els caps de turc de tot aquest entramat.


També li ballen pel cap les trifulgues amb  l’altre fill, el Jordi, quan va marxar de casa perquè volia viure sol i fer vida d’eremita. Llavors, tothom va pensar que se n’anava del cap. Qui sap... potser no anava tan mal encaminat! Segurament que tenia el cap més ben posat  que no pas els altres. De ben segur que  no s’ha creat tantes necessitats com hem fet molts i no té tants mals de caps per viure, va rumiant  la Maria...

De sobte se sent un soroll molt fort. Ha caigut un llamp, no gaire lluny, i  el resplendor que ha deixat  la claror del llampec li ha permès de veure  il·luminat, fins i tot,  cap al final del poble. Després tot ha quedat negre com una cova de llops. Ha marxat la llum i la Maria comença a estar una mica amoïnada.

Ara tot és fosc. No es veu res i  el gos lladra mentre el Pere entra amb el cap ben alt tot dient: No pateixis mare per aquest petit problema que t’està portant de cap;  ara mateix arreglaré això dels ploms i la llum es tornarà a posar en marxa.

La mare pensa: Què faria jo sense el Pere, no en trobaria cap més de fill com aquest...!

14 de gener de 2013



dijous, 24 de gener del 2013

LA CARTA.


El tren ha arrancant lentament de l’estació. El capellà que ha pujat en l’últim moment acaba tot just de posar la maleta a dalt del portaequipatges amb cura de què no es ratlli la pell.

És un capellà aproximadament sobre la quarantena, alt i prim. Moreno de faccions, de cabell negre ondulat i eixerit de fisonomia. Vesteix de clergyman però amb l’elegància d’un home acostumat a moure’s en ambients de tracte social elevat.

Aparenta una gran bonhomia i ha saludat a tothom mentre cercava el seu lloc. Ha tingut sort i ha trobat un departament buit, ja que la família que l’ocupava ha baixat a Mollerussa.

Està somrient i amable, però en els seus ulls hi ha un reflex de llum d’una cosa que el té inquiet. Està a la butxaca de l’americana, fica la mà, amb certa recança, fa el darrer moviment i treu la mà amb la que porta agafat un sobre. Li han donat quan sortia de la rectoria, però, com que anava amb pressa l’ha introduït a la butxaca. Més aleshores, la missiva ja li sembla que li comportarà una sèrie de raons que faran canviar la seva vida. Era com caminar sobre sorra bellugadissa i ell sempre volia posar els peus sobre segur.

És un sobre blanc apaïsat, a la part de davant hi ha escrit amb una cal·ligrafia clara i precisa: A l’atenció de Mossèn Raimon. A la solapa posterior unes inicials que no li diuen absolutament res i una adreça de Manresa.

Abans d’obrir la carta mira els camps de blat dels plans de Lleida. Comença a brotar el blat. Trenca el sobre, treu la carta i comença a llegir:

Apreciat mossèn Artigas, aquesta és la darrera vegada que el penso anomenar d’aquesta manera. A partir d’ara et diré Raimon.
 
Les inicials de la postdata no et deuen haver indicat res sobre la meva identitat, malgrat tot, aquesta carta alguna recança deu provocar-te, ja que hem parlat en confessió del meu cas i de la teva influència en la meva decisió .

Sé que el nom de Marta Olivera, no té res que veure amb la madre del Eterno Socorro en què ens hem conegut fins ara. Àdhuc la resta del problema si que el saps, ja que he vist en les teves reaccions la persona que en contra dels ideals i de la fe seguida durant molts anys, correspon a uns sentiments humans.

Raimon saps que vaig entrar en l’orde als vint anys, després d’un trencament sentimental i que durant aquests  quinze anys res m’ha fet canviar les meves decisions i la meva religiositat. He estat una bona esposa del Senyor i he aconseguit dins del convent ser la responsable dels comptes i la priora obeint sempre l’abadessa.
Però, aleshores vas aparèixer tu, Raimon, no sé què és el que va fer canviar les meves opinions, potser la teva presencia viril molt lluny del vell capellà que venia anteriorment, els teus ulls, les teves mans o els teus moviments. No ho sé!

La primera impressió que va incidir dintre meu van ser les teves mans aixecant el calze en la missa, els dits, les ungles, la suau força amb què l’aixecaves em va produir una sensació, que feia molts anys que no sentia.
Després durant la reunió al refectori: la teva veu, el moviment dels teus llavis, els teus cabells negres un xic arrissats i la força interior que reflectien els teus ulls verds. Més que res el so baronívol de la teva veu em complaïa i semblava un revulsiu interior.

Més tard, a secretaria quan repassàvem els comptes del convent, sempre davant la presència de l’abadessa, em va caure el bolígraf a terra i ens vam ajupir tots dos a recollir-lo, les nostres mans es van tocar i l’escalfor de la teva pell em va fer tremolar. No sé com l’abadessa, que em coneix tant no ho va notar.

I no vull continuar més, només dues coses més que em fan pensar que tu sents el mateix en el teu interior per a mi, car la nostra fe ens impedeixi demostrar-ho.

Sovintejaves molt el convent, mai l’anterior consiliari havia vingut tant, malgrat que van ocórrer fets molt més greus en els quals convenia la seva presència. Sempre la major part del temps era per estar al meu costat, amb l’abadessa davant, clar, però no eren els comptes, que eren exactes, el que més et feia venir. Sentia la teva respiració al meu costat.

Altre lloc, al confessionari, alguna monja va opinar que jo tenia molts pecats a confessar, pel temps que hi estava. Era el lloc de les nostres confidències, ningú va parlar d’amor ni va donar cap nom. Només eren paraules i xiuxiueigs com els dels enamorats. Quan alçaves les mans per la benedicció final i la teva veu d’home em donava l’absolució, m’aixecava del reclinatori trasbalsada.

Raimon, he meditat durant temps, m’he infligit les més fortes penitències i la fi vaig parlar amb l’abadessa. Li vaig exposar el meu cas, el nostre no, ja que no tinc clares les teves intencions. Em va sorprendre, m’esperava una dissertació sobre Déu, fe, religió i servei als altres, em va contestar una dona, una mare que patia per la seva filla. Em va recomanar que fes el que he fet, almenys mentre les meves idees no estiguin prou clares. També em va dir que parlés amb tu, ja que tant dolent era tenir una monja com un mossèn, enamorats. Mal servei donarien al Senyor!

Raimon, saps la meva decisió; saps per què, prou clar que tu he posat; saps la meva adreça i has de prendre la teva decisió. M’agradaria no haver-me equivocat i podem ser uns bons cristians en matrimoni. Si vols ens veiem, sinó, més val que no en diguis res. Espero amb frisança que la teva reacció em sigui favorable.

Teva,
Marta.

El mossèn queda quiet repassant la missiva, sent l’olor lleugerament perfumada de la dona que l’ha correspost, malgrat que ha alterat la seva vida. La dona que li ha fet ofrena d’un amor no per terrenal, menys espiritual. Comença a pensar com donar les explicacions que el deixin lliure i la manera de canviar el seu món i la seva, no, la vida de tots dos. 

Els camps de fruiters passen per la finestra del tren. El Raimon se’ls mira amb un somriure als llavis.

Miquel Pujol Mur.
Berga, Novembre 2007. 

dimecres, 23 de gener del 2013

EL NOU MÓN.


A les instal·lacions del centre astronòmic el primer que es distingeix és la forma del gran telescopi, que col·locat en la cúpula semiesfèrica, domina la part alta  de l’edifici.

Quan s’entra en els diferents departaments que componen el complex d’observació sideral, el visitant s’adona que està rodejat de la més moderna i sofisticada maquinària tecnològica que ha construït l’home.

Sala darrere sala hi ha taules amb ordinadors, pantalles petites i gegants, escàners i tota mena d’aparells informàtics i electrònics, que ni tan sols poden imaginar-se la gran majoria dels humans.

Situat al centre del complex, en la sala central, hi ha Prometeus, l’ordinador alfa, que l’ocupa totalment. Només se sent el seu zumzeig mentre classifica i enumera les dades que rep de la gran lent, l’ull de Déu, com és anomenada, per oblidar-se de les xifres amb què és coneguda a nivell tècnic.   
     
Poca gent es mou pels passadissos. Algunes persones van de plafó en plafó i revisen els llums dels diferents sistemes. Aquests controls s’apaguen i s’encenen, indicant, en tot moment, si capten alguna anomalia o si han detectat cap element estrany, per més insignificant que pugui semblar, de les dades que retransmet automàticament el gran ull en la seva exploració del macrocosmos. 

Com és habitual en un lloc d’importància capital per la vigilància de l’espai que envolta la Terra, les forces de seguretat, situades estratègicament, controlen les entrades i sortides del personal, tingui el rang que tingui, àdhuc les sortides i entrades dels documents i els materials informàtics. Un servei especial revisa i destrueix tota la informació que ha estat rebutjada.

A la sala del gran ull, on només tenen entrada un nombre molt reduït de persones, parlen els dos màxims responsables de la part científica del projecte. Són els MA, com diuen respectuosament els seus col·laboradors perquè, un té de nom Màrius i l’altre Marc. Els dos són persones de mitjana edat i d’ulls somniadors
- Avui és el gran dia, veritat, Marc- digué el més alt.
- Sí. Per fi podem rebre la informació de la sonda espacial – contesta l’altre mentre es treu les ulleres, observa si els vidres són nets  i se les torna a posar després de donar alè als vidres i passar-hi un mocador.
- Ja han passat cinc anys que la vam enviar al planeta blau del confí galàctic. Estic impacient després de tant temps.

En aquell instant un resplendor surt d’una de les pantalles. Sona el telèfon, l’agafa el Màrius, escolta i contesta  amb veu alegre:
- Sí, ara mateix- girant-se al seu igual-. És Prometeus. Ja tenim totes les dades aquí. A la pantalla gran.

Pitja el comandament adient i comencen a veure’s una sèrie d’imatges com si d’una pel·lícula antiga es tractés. Són escenes de formes de vida cavernícola, de cabanes i d’humans que acaben de baixar dels arbres. Encara els homínids no han establert la plena verticalitat de l’esquena i caminen mig encorbats. Les mares porten els fills agafats a l’espatlla. Entre ells parlen en udols inintel·ligibles, mouen exageradament la boca i fan molts signes amb les mans, tant d’amistat com d’amenaça. Tot just tenen utensilis rudimentaris i només a l’entrada d’una gran cova es veu un foc, a terra, que és vigilat per un home vell.

A fora del campament se senten les feres disposades a devorar els dèbils ésser humans que s’atreveixin a sortir sols del recer.
- Què et sembla? - pregunta en Marc.
Tan formosa com és aquella terra. La seva aparença em recorda al nostre planeta blau de la joventut.
- Fa tants anys! Tu vols dir quan la insensatesa dels homes, l’afany de poder i les armes atòmiques no l’havien embrutat.
- Què fem? Jo els deixaria tal com estan. Que facin la seva evolució! Si ho comuniquem a la premsa els governs i els especuladors, com voltors, se’n voldran apoderar.
Sí. Serà igual que amb els pells roges, els inques, els aborígens australians, els papús i tantes races que han desaparegut o malviuen en el nostre món. Respectem-los?
Què saps com fer-ho desaparèixer?
- Tant com tu. Es prem un botó, salta el programa i un disquet trencat que va a parar a la bossa de reciclatge i aleshores els de seguretat el trinxen. Com quePrometeus només és una màquina perfecta ens hem d’aprofitar que no és infal·lible i la seva intel·ligència és previsible.
- Molt bé. No estan madurs.
- Trigaran segles a estar-ho. Però potser tindran millor sort i el seu planeta serà un món feliç i sense enveges. 

Els MA es donen la mà i cadascú marxa al seu despatx. Han impedit la destrucció d’un món per desenvolupar.

Miquel Pujol Mur.                                                  
Berga, 06/12/2007.

dilluns, 21 de gener del 2013

EL NINOT DE NEU


Nevava i nevava. Aquell matí de diumenge al despertar-se el petit Francesc i la Maria estaven meravellats contemplant com queia la neu des de darrera la finestra. Estaven entusiasmats. Va caure un pam ven bo de neu. Llavors, de cop i volta va deixar de nevar i va sortir el sol.

El Francesc i la Maria, bessons de cinc anys, mai havien vist una cosa semblant, amb la seva mama van baixar al jardí i van començà jugar amb la neu a tirar-se boles, abans els l’havien ben abrigat i posat uns gruixuts guants .Que bé que ho passaven. Llavors va arribar el pare i va comentar que podrien fer un ninot de neu. Els petits no sabia pas que era això però va dir que si, que molt bé. Era tan divertit jugar amb la neu, encara que fos una mica molla.
 
Primer van començar a fer una bola petita de neu i la van anar fent rodolant, rodolant fins que es va anar fent grossa, grossa molt grossa, després en van fer una de més petita i la hi van posar a sobre, per cap. Amb una pastanaga van fer el nas, també li van posar orelles, ulls i una boca i també uns cabells fets amb herbes, llavors amb uns troncs li van fer uns braços. Faltava vestir-lo, van buscar una bufanda de quadres verds i la hi van posar, també un barret negre i uns guants grocs van acabar de completar la indumentària i ja van tenir el  ninot fet, però per acabar-ho d’arrodonir van col•locar-li una escombra entre els braços
. - Caram! quina patxoca que fa. -va dir la mare.
 
Els nens estaven al•lucinats, amb aquell personatge blanc que havien fet junt amb els pares, encara que el fred es començava a sentir i aviat es faria de nit. L’àvia que aquell diumenge era amb ells, els va tirar unes fotos des de dalt de la finestra, que macos estaven tots quatre, el fill, la nora i els bessons. Volia conservar un record d’aquell dia en aquell marc nevat, de les persones que tan estimava, per contemplar els vespres,en la solitud del seu pis
 
. L’endemà la primera cosa que va fer els menuts és sortir a la finestra per veure com estava el ninot que els mirava divertit. El dimarts al matí va començar a ploure i ploure i el ninot anava desfent-se. Els petits quan va sortir a la finestra, van veure que només hi havia un munt de gel amuntegat i brut, el seu ninot havia desaparegut. Es van posar molt tristos, volien el seu ninot de neu. La mare va tenir treballs per explicar-los-hi que la pluja fon la neu i els ninots es desfan... “Un altre dia que torni a nevar en farem una altre” - va dir- però els nens estaven tot desconsolats.
 
En aquell moment arribava l’àvia amb una carpeta sota el braç, d’on en va treure unes fotos grans de dintre i les hi va mostrar. Eren ells, el Francesc, la Maria, amb els seus pares i el ninot de neu.
- Que bé, que bé! –cridava el nen- Puc tornar a veure el meu ninot de neu.
- No m’ho puc creure –deia la nena.

Aquelles senzilles fotografies havien tornat l’alegria als infants, havien immortalitzat aquell dia. Sempre que volguessin podrien tornar veure i admirar aquella petita obra d’art que havien construït el dia que va nevar.
 
-gener de 2007-