PRESONERA DE LA SEVA CAMBRA.

Madeleine és a la seva cambra asseguda davant del petit escriptori i intenta asserenar-se per repassar les lliçons de demà al matí. En aquests exàmens s’hi jugà molt ja que poden ser l’ocasió per obtenir una beca extraordinària, escapar-se de la casa materna i volar a una universitat del sud del seu país.

De l’habitació del costat traspuen els moviments i els sospirs de la seva mare que s’allità amb un dels nuvis que troba tan sovint. Ara ja ha deixat de preocupar-li quin home és l’actual parella de la seva mare. Com també ha esbrinat que a la seva partida de naixement no consta cap pare. La seva mare, filla d’una casa de bona posició com recorda molts cops, va casar-se molt jove, però el seu matrimoni durà molt poc. Des d’aleshores ha conegut molts homes que duraven més o menys temps, però malgrat tot ha estat prou intel·ligent per salvar el pis, herència del seus pares, i mantenir la seva plaça de mestra d’escola malgrat els diferents affairs sexuals. Això que més d’un dels seus “estimats amants” semblava disposat a invertir els diners de la muller per fer grans negocis, tot posant les seves urpes avaricioses en els seus diners.

La Madeleine pensa: cuita, cuita, acabeu ja. Mentre el plom, plom, indiquen la fogositat del moment malgrat les parets no siguin primes com als pisos moderns. Finalment un crit, un sospir i un gemec de satisfacció acaben el rítmic soroll de la cambra veïna.

Ho sap de moltes vegades però la sensualitat de la seva mare la molesta i al mateix temps la priva de moltes coses que faria si sabés que no es presentarà amb algú. La llibertat de moure’s tranquil·lament per la casa.

Mentre el seu cap barrina una i altre qüestió pren una infusió, quasi freda, que creu la farà assossegar i ja acabada la festa materna poder entaforar el cap dins els llibres i estudiar. Pensa dins seu: I jo fent d’eremita, en silenci i pregant que tot acabi, aproví els estudis i pugui volar terres enllà. Canviar de vida.

La Madeleine, té tota la raó del món, per evitar qualsevol insinuació o mal pensament d’aquests homes que omplen la vida de sa mare, sap que la seva joventut pot provocar més d’un mal entès i sempre va mal vestida amb quatre draps mal girbats i no s’arregla gens. No voldria mai haver de oposar-se a intencions obertament sexuals, perquè hi ha cops que dubte de la seva pròpia mare ja què algun cop ha pujat al dormitori amb més d’un home i algunes amigues.

En altres ocasions ha posat la seva espatlla per escoltar les llàgrimes de penediment i de bones intencions de la mare de deixar aquest tipus de vida. Sobretot quan la parella o la darrera troballa ha deixat senyals en la seva cara i en el seu cos. Més l’afany de millorar i no caure altre cop en el vici no duraven gaire temps només mentre no havia cap home que li digués quatre paraules encisadores i la roda tornava a començar.

Presonera per la forma de viure de la seva mare viu mig reclosa en la seva habitació i al matí surt espaordida per fugir sense veure a ningú. Va a l’institut guarnida amb jaquetes deformades, pantalons amples que amaguin la seva feminitat de noia de 17 anys. El cabell laci i un xic brut tallat de qualsevol forma. Els ulls amagats rere unes ulleres negres. No vol relacionar-se tampoc amb les companyes de classe i fuig de reunions i balls on puguin haver nois. No, el seu cap només somnia en acabar els estudis, la beca i volar. Sí diu volar com un ocellet lliure, cap el sud.

Ser lliure i viure la pròpia vida sense pressions i sense plors. Deixar el bromós París i marxar a la Provença on el sol fa fugir els núvols i on somnia trobar un nou camí per a la seva vida.

ALGUNA VEGADA CREIXEN FLORS EN UN JARDÍ PERDUT.

Miquel Pujol Mur.

Berga, 15/01/2013.