dimarts, 26 de febrer del 2019

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT



Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Estrofes del Virolai: lletra de Mossèn Jacint Verdaguer

Publicat: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 24 de febrer del 2019

REFLEX DE LLUNA SOBRE LA GUITARRA



La nit era xafogosa, la finestra romania oberta de bat a bat, el noiet ara dormia plàcidament al llit, fins feia poc havia estat tocant la guitarra, assajant pel concert de l’endemà, finalment havia quedat rendit.  La guitarra descansava dreta sobre el coixí de la butaca al davant mateix del ample finestral.  

La lluna plena brillava il·luminant la nit fosca. En el seu recorregut nocturn, va creuar l’indret de la finestra oberta.  Aquesta és  va reflectir sobre la guitarra i d’allà un raig s’esbiaixà cap  a la cara del noi adormit, mentre inundava la cambra de claror. La forta  llum damunt dels ulls van fer que el noiet es despertés sobresaltat, pensant que ja era de dia i que s’havia descuidat, mentre es fregava els ulls  davant la forta claror.

Aviat és va adonar del que passava i va observar una estona amb els ulls mig clucs i  encuriosit aquells reflexes de la lluna per la cambra a traves de la guitarra . Llavors va mirar el rellotge...  les quatre de la matinada. Que bé!  poder descansar  unes horetes més. Content es dona la volta al llit i torna a adormir-se. Després tindrà un dia molt atrafegat i cal estar ben despert.

16/02/20197

divendres, 22 de febrer del 2019

PONT DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ




Es tracta d’un pont gòtic, documentat l’any 1286, que travessa el Llobregat amb la forma d’esquena d’ase, fet amb pedra irregular i sense polir. Consta de quatre arcs (inicialment en tenia cinc) de mides desiguals; l’arc central és apuntat i els altres, més petits i de mig punt, rebaixats.

Facilita les comunicacions entre la vila de Berga i l’església de Sant Quirze de Pedret.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de febrer del 2019

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA II


Ostres! No sé què em passa, tan parlar dels fills i la vida. Deu ser un principi de menopausa, però encara no és hora, falta temps. Estic tan atribolada. De veritat el que passa és que la capsa de bombons, que estava plena i era intocable, ara és mig buida. Ara venien el cosins del poble a donar el condol i jo els volia invitar amb els bombons. És que aquests dies que la iaia no ha anat a comprar la casa és un desgavell.

He quedat malament amb els parents, però vull indagar qui ha estat el golafre. A veure començo per la Núria:
¾     Nena, Núria, has agafat bombons?- pregunto inquisidora, mentre oloro la seva boca, però no fa gens d’olor de xocolata.
¾     Que dius, mare. El bombons engreixen i al Roger no li agraden les noies grasses. Quina pregunta de fer-me.- i marxa en escoltar un clàxon.
¾     Ramon, fill, per casualitat no has pres algun bombó.- amb aquest has d’anar en compte al preguntar, no sigui que t’enviï a rentar plats, amb alguna paraula gruixuda.
¾     Jo, mare, no. Perquè, si fos alguna cosa estimulant potser, però xocolata, cosa de criatures i dones.- contesta menyspreatiu.-  Els homes com jo volem coses més fortes. Més de mascles.
A la Laura  tancada a la seva habitació la crido a través de la porta. No em sent a causa del volum de la música. Pico amb la mà. S’entreobre la porta, mostra la cara i em fa cara d’interrogació.

¾     Laura, has agafat algun bombó de la capsa.
¾     Jo, què et creus!- I ha tancat amb un cop que fa tremolar l’envà.

Dubto de tothom, fins i tot, de mi mateixa. M’assec a la cuina, miro la caixa quasi buida. I si anés a preguntar-li al Gerard, el meu home, però sé de sobres que no li agraden. Torno a mirar l’interior de la caixa, quatre, només quatre miserables bombons. I si me’ls mengés, s’hauria acabat tot.

En aquestes noto la presència del Peter, s’asseu davant meu i, preocupat mira la meva pansida i trista cara.
¾     Què et passa mama?
¾     Mira- i li ensenyo la caixa buida.
¾     T’agraden també, mama?
¾     Sí, però n’hi falten molts
¾     A la iaia també li agraden. Com que em vau dir que anava a fer un viatge molt llarg li’n vaig posar uns quants a dins la caixa perquè s’ho passés bé. Vaig fer bé, no mama. Quant te’n vagis al viatge llarg ja te’n posaré, molts, molts. Per què tu ets la meva mama bonica.

Què podia fer, res més que desembolicar els quatre bombons i repartir-los entre el meu fill i jo.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 17 de febrer del 2019

L'HOSTAL DE "LA ABUELA"


Aquesta tardor passada, en una sortida que vam fer a la Vall d’Aran, passejant per un d’aquest bonics poblets de postal, ens vam trobar davant  de “El Hotel de la Abuela” i asseguda  damunt les escales de l’entrada ,una l’escultura una dona gran que seia en un esglaó de la mateixa.

Ens va cridar força l’atenció  aquesta estàtua de pedra, sobretot per la imatge d’aquesta senyora gran, amb el posat reposat, elegant amb les mans recollides damunt de la falda, semblava ven bé estar esperant l’arribada dels clients al senyorial establiment.

Mentre fèiem un cafè al bar de la plaça, a l’altra banda de l’hotel ho vam comentar amb la cambrera, dona de mitjana  edat molt extravertida i amb ganes de xerrar. Ens va explicar la història  d’aquella dona...”la  Abuela” tal com li deien, que feia  pocs anys havia  mort.

Es veu què corria l’any 1938, cap a les acaballes de la guerra. Les tropes franquistes ja havien ocupat Lleida i anaven ocupant els pobles de la zona. Molta gent fugia cap a França, provinent de diferents indrets, escapant de la repressió i la mort, a vegades. La Francisca, llavors una noieta d’uns dotze anys, amb el seu pare i el seu germà, feia dies que caminaven, estàvem tant a prop de sortir del país, quan la noia va emmalaltir i defallir. El pare va trucar desesperat a la porta del hostal, que estava prop. Era fosca nit, la mestressa va sortir i l’home li va demanar ajuda per la filla, donant-li els escassos diners que duia. La  dona , bona persona, no va voler els diners, va dir que l’ajudaria en el que podria. La noia es va quedar allà a la fonda, mentre els dos homes van continuar el camí, ja que les tropes de Franco s’acostaven. Van quedar que així que poguessin tornarien a buscar-la.

L’hostalera va cuidar d’aquella joveneta, com la filla que havia perdut feia uns anys. Amb l’escalforeta de la llar del foc , el descans i la sopes calentones que li feia la dona, la noieta amb un parell de dies es va recuperar. Ella volia marxar tota sola cap a França, a buscar el seu pare i el germà, però era molt perillós, les tropes ho havien ocupat tot. Quan uns soldats van entrar a l’hostal per preguntar qui era aquella joveneta indocumentada,  La dona els va dir que era una neboda que se li havia mort la mare i com o tenia cap més familiar, ella se’n feia càrrec, i per sort no van fer més preguntes.

Com que a la fonda  hi havia escassetat de braços, el homes eren al front, la noia, molt espavilada ajudava en tot el que podia, a més de simpàtica, tenia un gran salero, com bona andalusa que era, es va guanyar aviat les simpaties dels estadants i sobretot de l’hostalera i del seu fill petit, que vivia a l’hostal i de la iaia, que ajudava en el que podia
La noia totes les tardes, o estones que tenia lliures sortia al carrer i asseguda sobre els graons de l’entrada amb la mirada fixa cap allà on menava el camí de França, guaitant si tornaven el seu pare i germà. sobretot des que havia acabat la guerra.

Van passar uns any, el marit i el fill de l’hostalera van tornar acabada la guerra, la Francisca mai més va saber res dels seus, i cada dia sortia per veure si apareixien en la llunyania. El Matías, el xicot de la casa,  i ella es van enamorar i aviat es van casar, quedant-se a portar l’hostal que cada dia creixia i agafava nova empenta. Van tenir fills i més tard néts que van apaivagar en la noia el sentit de solitud i de no saber res de la família.

Cap a mitjans  del anys seixanta , el poble creixia i aviat l’hostal va ser al mig del poble, però era molt vell i atrotinat i com les coses els anaven bé, el van enderrocar i van fer-hi  aquest bonic l’hotel que hi ha ara, això si no van canviar-li el nom, ja que les iaies sempre havien estat les que feien la feina i  portaven les rendes del establiment.

Ara son els néts els que continuïn la feina i  és un hotel amb molta nomenada aquí  a la vall. Ara fa uns anys va morir la Francisca, ja gran, va treballar fins l’últim moment, prop dels noranta anys, una nit no es va despertar, és   va anar a retrobar amb els seus. Els néts , fa dos anys van remodelar l’hotel i van posar-hi aquesta escultura en recordança de “La Abuela” i de les tardes que passava així asseguda davant la porta esperant i  esperant.

Estàvem tant entusiasmats escoltant aquesta commovedora història que de cop ens vam adonar que s’estava fent fosc i teníem un bon tros fins al càmping on teníem la caravana.

05/03/2019/


divendres, 15 de febrer del 2019

LA CAPSA DE BOMBONS XOCOLATA I


Sincerament estic desesperada. Dos dies després de l’enterrament de l’avià i la casa és un desastre total. No hi ha res en ordre.

En aquests moments és quan aprecio la dedicació i el treball de la meva mare. Aquella santa dona que ens ha deixat sense ni un sospir, ni una paraula més alta que l’altra. Aquella bona dona que ha estat sempre cuidant-nos, tant als fills com als néts.

Som el meu home i jo, i els quatre fills, dues noies i dos nois. La iaia tenia cura de tot. Amb tanta família no podia ser menys. El meu home, treballa lluny de casa, a la capital propera. Jo, en el poble em cuido del centre mèdic. Procuro que tot estigui en ordre, perquè cap metge en cap moment trobi a faltar qualsevol cosa necessària.

A més faig un curset de teràpia assistencial que m’ocupa força temps. Alguna vegada si surto d’hora faig una xerradeta amb les amigues i prenc alguna beguda al bar. Després, vaig a esperar el meu home que arriba en tren. Passejant tranquil·lament tornem a casa.

La casa sempre ha estat ordenada, cada cosa en el seu lloc. Fins i tot, els nens. La noia gran, estudiant a la seva habitació, quan no amb el xicot. Que aviat comencen ara els joves!

El noi gran, el segon, també estudia o ho fa veure. No sé per què sempre fa olor de tabac i de gasolina. Ai! Les motos!

La tercera és una noia. Encara es deixava dominar i col·laborava en alguna necessitat. Però, renoi, des de la mort de l’avià sembla que ha fet un canvi total i això que només fa dos dies.

La sento murmurar: Per aquesta merda tant treball, vés la iaia, sempre calladeta, sempre prudent, sempre treballadora i silenciosa. Ni un sospir, ni una queixa, mai. De cop i volta, un ai i un sanglot i, s’ha acabat tot. Una caixa negra, un parell de corones de flors, unes llagrimetes i els quatre familiars de sempre a donar la condolença i a fer la convidada a costa dels que queden vius. Sincerament escoltar la meva filla tercera em fa terror. El dia del sepeli deia: per a això, em faig monja o millor puta.

El quart és el Peter, el sol de casa. El seu nom és Pere, però nosaltres li diem sempre així Peter, tal vegada un record a Peter Pan. El petit, sempre enganxat a les faldilles de l’avià. Només té quatre anys. Va ser concebut, allò que passa sovint en les parelles. I després ... No ens sap gens de greu, és tan bonic, tan entenimentat, tant dolç.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dimarts, 12 de febrer del 2019

LA NIT DE SANT JOAN


Tronem els petards. S’omple el cel de mil noves estrelles. Rere el soroll de l’explosió del coet s’obren multitud de palmeres i rodolins que pinten el firmament de múltiples colors.

Lluny és veuen focs que cremen. També hi ha una foguera a prop, al patí. Les fogueres cremen deixant gran quantitat de guspires i flames de colors ataronjats. La mainada, i no tant mainada, ballen, corren, i salten al seu entorn. Tot és llum, tot són colors. Tot és alegria. Amb la cara vermellosa pel reflectir del foc, intento somriure. Només és dibuixa una ganyota a la meva boca. 

Algú posa un tros de coca a la meva mà. Menjo de mala gana, sense cap desig. El gust dolç de la fruita em recorda altres temps llunyans. Però només és un petit esborrany. Moltes molles cauen a terra. Algú les espolsa i les recull.

Em posen una copa de cava en els dits i me’ls premem. Fem un esforç bec, seguidament estossego, les bombolles em piquen i em molesten a la gola.

Deixo caure la copa. Pacientment la meva cuidadora, la recull i neteja el terra. No miro, per què, ho he fet malament, ja ho sé, però ara no puc.

El darrer espetec i un rosa de foc de mils colors il·lumina el cel de llums vermelles i blaves que s’escampen i cauen suaument portades pel vent.

M’agafa’m professionalment i portant-me a la meva habitació i m’acotxen al llit. Una veu a les fosques em diu amablement:
¾     Bona nit! Fins demà!

Fins demà? Quin demà? I si fos avui? Tanco els ulls.

Miquel Pujol Mur

diumenge, 10 de febrer del 2019

DE REBAIXES



La Marta i la Rosa passegen  juntes per aquella ample avinguda en aquell fred dia de gener. Les rebaixes fa pocs dies que han començat i han acordat anar de compres.
¾    Jo no penso comprar gaire res. Estic sense un ral –diu la Marta.
¾    Jo tampoc compraré massa, però he vist unes sabates...

Entren en una botiga , després en una altre. La Rosa ja porta quatre bosses. Unes sabates, una camisa, dos jerseis . La Marta només porta una bossa amb una camiseta.
¾    Anem a aquella botiga de la cantonada –proposa la Marta.
¾    Va, allà no que hi ha la roba molt tirada, -fa la Rosa
¾    Si, però potser allà hi arribaré jo.
¾    No, vinga, anem a aquells grans magatzems, que hi ha coses millors.
¾    Es què, no em va gaire bé. -mentre mira les bosses de la companya.
¾    Ja et deixaré peles , si quedes per això.
¾    No, no,  no cal.  -Voldria acceptar, però sap que no s’ho pot permetre.

Finalment van als grans  magatzems, la Rosa tria , remena, compra, mentre la Marta es queda en un racó sense dir res, però els seus ulls estan posats en aquells pantalons gris fosc, que tant li agraden i ara  està comprant la companya.  Aquests pantalons són els que jo volia –pensa la noia- però tot i estar rebaixats sap que per ara no els podrà comprar.

Després les dues amigues van a prendre un cafè, mentre una només parla dels avantatges de les rebaixes, i del que ha estalviat en totes aquelles coses, que no li fan  cap falta,  l’altre només escolta amb aquella expressió absent, sense dir res.

Febrer del 2012

dijous, 7 de febrer del 2019

JOVES MUSIQUES. ARACENA (HUELVA)



Música sense so, però agradable imatge a recordar ( llàstima del cartell)

Miquel Pujol mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 4 de febrer del 2019

TOT SE'N VA EN ORRIS



No se ni com m’he ficat en tot això, tant tranquil que estava col·laborant de tan en tan amb ells i sense cap mal de cap, però és clar em van venir a buscar, a demanar-me ajuda , dient-me que era una emergència i no m’hi vaig poder negar.

Estava tot a punt d’anar-sen en orris per culpa d’aquell malparit  de director, que amb bones paraules i fent el gara gara a l’un i l’altre anava fent de les seves, embutxacant tot el que podia, al final ho ha deixat tot empantanegat i s’ha emportat tots el diners que ha pogut  i a deixat al Centre a punt de fer fallida.

Aquest Centre fa deu anys  que funciona amb ajuts i donacions , amb un equip que el dirigeix i l’esforç dels  voluntaris. Aquesta colla de persones amb deficiències intel·lectuals es refien de nosaltres, tenen el seu treball i la seva vida muntada aquí. Teníem plans per engrandir el centre, l’equip de treball funcionava bé, hi cada dia apareixen noves sol·licituds per entrar-hi. Nois i noies que han aconseguit fer una vida normal, tot i la seva discapacitat, que treballen amb nosaltres , uns viuen a casa seva i altres ja viuen en pisos tutelats per voluntaris, alguns tenen parella, cosa impensable uns anys enrere, i se’n surten prou bé.

Quan ahir em va trucar el senyor Joaquim, el fundador i artífex de l’empresa, ara ja jubilat i a punt de fer 90 anys, però encara gran col·laborador i director emèrit em va explicar tota l’odissea,  tot demanant-me ajuda, i gairebé plorava, l’esforç de tant anys , es veu que el director que portava tota la part administrativa i tots el comptes... havia emprés grans projectes, alguns amb subvencions , però aquests han resultat només paper mullat.

El cap de setmana passat, va acabar de buidar tots els comptes i va marxar amb la seva amant cap a un lloc desconegut, es veu que la seva dona els va alertar, perquè el mateix li va fer a ella, per algunes pistes trobades  o un ordinador es creu que poden ser a algun país de Amèrica del Sud. El cas està ja en mans de la policia.

Per poder continuar amb el Centre i els projectes ajornats és veu que es refien i aposten per gent jove i honrada. Tota la gent que hi ha acollida i treballant amb nosaltres no poden quedar abandonats. El mecenes inicial i posarà certa quantitat de diners  i l’Ajuntament també ajudarà. Jo recent acabada la carrera de Econòmiques  i de moment sense feina penso dedicar-me de ple, si que cobraré un petit sou, però el que em motiva és el repte de tirar endavant  l’Associació i poder continuar donant una sortida laboral a aquestes persones . També perquè tindre  al meu costat a la Mireia, que és un encant de noia i ja m’ha dit que em recolzarà i ajudarà en tot. També la junta directiva, tot i ser gent gran pensen  posar-hi la màxima dedicació.

Tindrem feina, però ens en sortirem, n’estic segur... quasi igual que els inicis... tot està per fer... però amb esforç i il·lusió ... tot és possible.

23-01-2019-

divendres, 1 de febrer del 2019

VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. TÚNEL.



Túnel il·luminat entre Pedret i Cal Rosal.

Record d’una caminada d’estiu molt agradable per l’ombra dels arbres i el soroll de l’aigua davallant per la llera del riu Llobregat. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau