L'HOSTAL DE "LA ABUELA"

Aquesta tardor passada, en una sortida que vam fer a la Vall d’Aran, passejant per un d’aquest bonics poblets de postal, ens vam trobar davant  de “El Hotel de la Abuela” i asseguda  damunt les escales de l’entrada ,una l’escultura una dona gran que seia en un esglaó de la mateixa.

Ens va cridar força l’atenció  aquesta estàtua de pedra, sobretot per la imatge d’aquesta senyora gran, amb el posat reposat, elegant amb les mans recollides damunt de la falda, semblava ven bé estar esperant l’arribada dels clients al senyorial establiment.

Mentre fèiem un cafè al bar de la plaça, a l’altra banda de l’hotel ho vam comentar amb la cambrera, dona de mitjana  edat molt extravertida i amb ganes de xerrar. Ens va explicar la història  d’aquella dona...”la  Abuela” tal com li deien, que feia  pocs anys havia  mort.

Es veu què corria l’any 1938, cap a les acaballes de la guerra. Les tropes franquistes ja havien ocupat Lleida i anaven ocupant els pobles de la zona. Molta gent fugia cap a França, provinent de diferents indrets, escapant de la repressió i la mort, a vegades. La Francisca, llavors una noieta d’uns dotze anys, amb el seu pare i el seu germà, feia dies que caminaven, estàvem tant a prop de sortir del país, quan la noia va emmalaltir i defallir. El pare va trucar desesperat a la porta del hostal, que estava prop. Era fosca nit, la mestressa va sortir i l’home li va demanar ajuda per la filla, donant-li els escassos diners que duia. La  dona , bona persona, no va voler els diners, va dir que l’ajudaria en el que podria. La noia es va quedar allà a la fonda, mentre els dos homes van continuar el camí, ja que les tropes de Franco s’acostaven. Van quedar que així que poguessin tornarien a buscar-la.

L’hostalera va cuidar d’aquella joveneta, com la filla que havia perdut feia uns anys. Amb l’escalforeta de la llar del foc , el descans i la sopes calentones que li feia la dona, la noieta amb un parell de dies es va recuperar. Ella volia marxar tota sola cap a França, a buscar el seu pare i el germà, però era molt perillós, les tropes ho havien ocupat tot. Quan uns soldats van entrar a l’hostal per preguntar qui era aquella joveneta indocumentada,  La dona els va dir que era una neboda que se li havia mort la mare i com o tenia cap més familiar, ella se’n feia càrrec, i per sort no van fer més preguntes.

Com que a la fonda  hi havia escassetat de braços, el homes eren al front, la noia, molt espavilada ajudava en tot el que podia, a més de simpàtica, tenia un gran salero, com bona andalusa que era, es va guanyar aviat les simpaties dels estadants i sobretot de l’hostalera i del seu fill petit, que vivia a l’hostal i de la iaia, que ajudava en el que podia

La noia totes les tardes, o estones que tenia lliures sortia al carrer i asseguda sobre els graons de l’entrada amb la mirada fixa cap allà on menava el camí de França, guaitant si tornaven el seu pare i germà. sobretot des que havia acabat la guerra.

Van passar uns any, el marit i el fill de l’hostalera van tornar acabada la guerra, la Francisca mai més va saber res dels seus, i cada dia sortia per veure si apareixien en la llunyania. El Matías, el xicot de la casa,  i ella es van enamorar i aviat es van casar, quedant-se a portar l’hostal que cada dia creixia i agafava nova empenta. Van tenir fills i més tard néts que van apaivagar en la noia el sentit de solitud i de no saber res de la família.

Cap a mitjans  del anys seixanta , el poble creixia i aviat l’hostal va ser al mig del poble, però era molt vell i atrotinat i com les coses els anaven bé, el van enderrocar i van fer-hi  aquest bonic l’hotel que hi ha ara, això si no van canviar-li el nom, ja que les iaies sempre havien estat les que feien la feina i  portaven les rendes del establiment.

Ara son els néts els que continuïn la feina i  és un hotel amb molta nomenada aquí  a la vall. Ara fa uns anys va morir la Francisca, ja gran, va treballar fins l’últim moment, prop dels noranta anys, una nit no es va despertar, és   va anar a retrobar amb els seus. Els néts , fa dos anys van remodelar l’hotel i van posar-hi aquesta escultura en recordança de “La Abuela” i de les tardes que passava així asseguda davant la porta esperant i  esperant.

Estàvem tant entusiasmats escoltant aquesta commovedora història que de cop ens vam adonar que s’estava fent fosc i teníem un bon tros fins al càmping on teníem la caravana.

05/03/2019/