“Avui recordo aquella
nena de tretze anys que, quan el català estava prohibit , li agradava buscar coses escrites en català i va trobar aquest poema que li va quedar gravat al cap i al cor. Avui
amb més de vuitanta anys ha de tornar a veure com maltracten i volen eliminar subtilment
la nostra llengua, he
decidit tornar a recordar aquests versos que encara porto clavats al cor.”
Com riu eixit de mare que salta les fronteres
i
trenca amb sa revolta les fites del quintar,
així va el despotisme trencar-nos les
fronteres
deixant només senceres,
quatre parets fumoses al volt de nostre llar.
La pàtria s’estenia en ample llit de
runes
per
cloure les parpelles a l’ombra de la mort.
Oh Pàtria malaurada . De tu que ens
restaria
sens la pairal masia
on els vellets encara remembren ta dissort.
En l’orfenesa trista, la llengua catalana
caiguda de sa glòria com astre del cel
blau
Allí va refugiar-se, fugint de sa germana,
que fent-se sobirana
amb un ruixat de ferro colgava el seu
palau .
I la que va ser regina després de
ser comtessa,
Per viure a la muntanya deixava son
mantell
El sol va emmorenir-la sens perdre sa
bellesa
Que el vestit de pagesa
Tot ajustant sa forma son cos feia més vell.
I com mai perdé el geni que la va fer
famosa,
A vora la finestra bressant els
infantons
O be vora les flames fent tasca la
filosa,
feinera i fantasiosa,
Si en treia de rondalles, si en treia de
cançons.
Reviscolant amb ella la pàtria i la masia,
Una centúria i mitja va treuen sens
descans
De tantes que en va treure, tothom les
coneixia
I a la ciutat un dia ,
Sentint-les remembraven que foren
catalans.
Si és morta nostra llengua, que part es
cosa rara,
vam dir-nos amb sorpresa. La llengua és
l’esperit,
si és viva nostra llengua, som vius avui
encara,
que arriba l’alba clara,
d’un jorn de renaixença, trairem-la de
l’oblit.
I la gentil pagesa pel cel ja afavorida
amb el seu dot riquíssim de gràcies
naturals
va baixar tota guarnida, pel temps de la florida,
i vingué asseure’s al trono,
dels
nostres Jocs Florals.
Al bell Aniversari segueix des de
aleshores,
Cada any a sa clemència corona als
trobadors,
Puig per adornar ses testes vens adores,
Si en son mereixedores
Sa toia d’englantines cada any té noves
flors.
Avui, no fent-ne gaires que es fora
de la muntanya,
Ja dona goig de veure
l’esclat del seu conreu.
Avui ja és un gran
roure el que era feble canya,
ja el veu tota
l’Espanya,
ja el veu tota
l’Europa, més ai! Algú no el veu.
I diu fent-ne
deprecia, que no pot ser matrona,
La llengua de família
que tots volen honrar,
puig com rústega
fembra pels pobles s’arracona
i ja només és bona,
per quatre
rondallaires que seuen prop la llar.
Adreçat entre palmes.
Oh! llengua de ma terra,
I mostra com Cornelia
tes joies als veïns
I si mostrant tes
joies encara se´t desterra
Respon als que et fan
guerra
De te pairal de
nobles, mostra-li els pergamins.
Viuràs mentre ens
quedi, tant sols una teulada,
I ens sembrin els
pagesos un gra sobre els terreny
I el Montserrat
enfonsi ses pics en la boirada
I toqui al cel nevada,
com la dels nostres
avis, la testa del Montseny.
Puja a mostrar tes
joies al trono que et destina
l’amor de ta fillada
perquè t’admiri el món,
avui tan sols rumbeges la blanca mantellina,
però has sigut Regina
i el séc de la corona
no se te’n va del front.
Germans de Catalunya,
mostrem sa Renaixença,
en un dossier de
palmes on brillen tes encants
i per la que va
perdre en els furs de la defensa
una corona immensa...
Teixim-li nostres
cants !!!
(Autor desconegut)
