“Avui recordo aquella nena de tretze anys que, quan el català estava prohibit , li agradava buscar coses escrites en català i va trobar aquest poema que li va quedar gravat al cap i al cor. Avui amb més de vuitanta anys ha de tornar a veure com maltracten i volen eliminar subtilment la nostra llengua, he decidit tornar a recordar aquests versos que encara porto clavats al cor.”
Com riu eixit de mare que salta les fronteres
i trenca amb sa revolta les fites del quintar,
així va el despotisme trencar-nos les fronteres
deixant només senceres,
quatre parets fumoses al volt de nostre llar.
i trenca amb sa revolta les fites del quintar,
així va el despotisme trencar-nos les fronteres
deixant només senceres,
quatre parets fumoses al volt de nostre llar.
La pàtria s’estenia en ample llit de
runes
per cloure les parpelles a l’ombra de la mort.
Oh Pàtria malaurada . De tu que ens restaria
sens la pairal masia
on els vellets encara remembren ta dissort.
per cloure les parpelles a l’ombra de la mort.
Oh Pàtria malaurada . De tu que ens restaria
sens la pairal masia
on els vellets encara remembren ta dissort.
En l’orfenesa trista, la llengua catalana
caiguda de sa glòria com astre del cel blau
Allí va refugiar-se, fugint de sa germana,
que fent-se sobirana
amb un ruixat de ferro colgava el seu palau .
caiguda de sa glòria com astre del cel blau
Allí va refugiar-se, fugint de sa germana,
que fent-se sobirana
amb un ruixat de ferro colgava el seu palau .
I la que va ser regina després de
ser comtessa,
Per viure a la muntanya deixava son mantell
El sol va emmorenir-la sens perdre sa bellesa
Que el vestit de pagesa
Tot ajustant sa forma son cos feia més vell.
Per viure a la muntanya deixava son mantell
El sol va emmorenir-la sens perdre sa bellesa
Que el vestit de pagesa
Tot ajustant sa forma son cos feia més vell.
I com mai perdé el geni que la va fer
famosa,
A vora la finestra bressant els infantons
O be vora les flames fent tasca la filosa,
feinera i fantasiosa,
Si en treia de rondalles, si en treia de cançons.
A vora la finestra bressant els infantons
O be vora les flames fent tasca la filosa,
feinera i fantasiosa,
Si en treia de rondalles, si en treia de cançons.
Reviscolant amb ella la pàtria i la masia,
Una centúria i mitja va treuen sens descans
De tantes que en va treure, tothom les coneixia
I a la ciutat un dia ,
Sentint-les remembraven que foren catalans.
Una centúria i mitja va treuen sens descans
De tantes que en va treure, tothom les coneixia
I a la ciutat un dia ,
Sentint-les remembraven que foren catalans.
Si és morta nostra llengua, que part es
cosa rara,
vam dir-nos amb sorpresa. La llengua és l’esperit,
si és viva nostra llengua, som vius avui encara,
que arriba l’alba clara,
d’un jorn de renaixença, trairem-la de l’oblit.
I la gentil pagesa pel cel ja afavorida
amb el seu dot riquíssim de gràcies naturals
va baixar tota guarnida, pel temps de la florida,
i vingué asseure’s al trono,
dels nostres Jocs Florals.
Al bell Aniversari segueix des de
aleshores,
Cada any a sa clemència corona als trobadors,
Puig per adornar ses testes vens adores,
Si en son mereixedores
Sa toia d’englantines cada any té noves flors.
Avui, no fent-ne gaires que es fora
de la muntanya,
Ja dona goig de veure l’esclat del seu conreu.
Avui ja és un gran roure el que era feble canya,
ja el veu tota l’Espanya,
ja el veu tota l’Europa, més ai! Algú no el veu.
I diu fent-ne
deprecia, que no pot ser matrona,
La llengua de família que tots volen honrar,
puig com rústega fembra pels pobles s’arracona
i ja només és bona,
per quatre rondallaires que seuen prop la llar.
Adreçat entre palmes.
Oh! llengua de ma terra,
I mostra com Cornelia tes joies als veïns
I si mostrant tes joies encara se´t desterra
Respon als que et fan guerra
De te pairal de nobles, mostra-li els pergamins.
Viuràs mentre ens
quedi, tant sols una teulada,
I ens sembrin els pagesos un gra sobre els terreny
I el Montserrat enfonsi ses pics en la boirada
I toqui al cel nevada,
com la dels nostres avis, la testa del Montseny.
Puja a mostrar tes
joies al trono que et destina
l’amor de ta fillada perquè t’admiri el món,
avui tan sols rumbeges la blanca mantellina,
però has sigut Regina
i el séc de la corona no se te’n va del front.
Germans de Catalunya,
mostrem sa Renaixença,
en un dossier de palmes on brillen ses encants
i per la que va perdre en els furs de la defensa
una corona immensa...
Teixim-li nostres cants !!!
vam dir-nos amb sorpresa. La llengua és l’esperit,
si és viva nostra llengua, som vius avui encara,
que arriba l’alba clara,
d’un jorn de renaixença, trairem-la de l’oblit.
amb el seu dot riquíssim de gràcies naturals
va baixar tota guarnida, pel temps de la florida,
i vingué asseure’s al trono,
dels nostres Jocs Florals.
Cada any a sa clemència corona als trobadors,
Puig per adornar ses testes vens adores,
Si en son mereixedores
Sa toia d’englantines cada any té noves flors.
Ja dona goig de veure l’esclat del seu conreu.
Avui ja és un gran roure el que era feble canya,
ja el veu tota l’Espanya,
ja el veu tota l’Europa, més ai! Algú no el veu.
La llengua de família que tots volen honrar,
puig com rústega fembra pels pobles s’arracona
i ja només és bona,
per quatre rondallaires que seuen prop la llar.
I mostra com Cornelia tes joies als veïns
I si mostrant tes joies encara se´t desterra
Respon als que et fan guerra
De te pairal de nobles, mostra-li els pergamins.
I ens sembrin els pagesos un gra sobre els terreny
I el Montserrat enfonsi ses pics en la boirada
I toqui al cel nevada,
com la dels nostres avis, la testa del Montseny.
l’amor de ta fillada perquè t’admiri el món,
avui tan sols rumbeges la blanca mantellina,
però has sigut Regina
i el séc de la corona no se te’n va del front.
en un dossier de palmes on brillen ses encants
i per la que va perdre en els furs de la defensa
una corona immensa...
Teixim-li nostres cants !!!
(Autor desconegut)