Els
dos nens van jugar força estona. Un manava i l’altre obeïa. L’educació de
classes comença des de petits. L’Abel, s’adonà ràpidament que ell era sempre el
que recollia les joguines entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava
per donar-li un joguet o altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara
d’enveja. Finalment l’Adam també se n’adonà, però, no va dir res.
Feia
ja temps que jugaven quan va presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb
una reverència va saludar al marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de
dinar. – A sí - va contestar el noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat
agafava en braços a l’Adam i aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. –
Para, Ramon, un moment – digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols
venir a jugar demà amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia
vist mai a la seva vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar
a l’Abel, el fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en
venen grosses.
L’Abel
pujà molts dies a la mansió. Va jugar força amb l’Adam. Fins i to, van sortir a
passejar pel bosc. Aquella era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic
els gorgs, els arbres, l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs
d’enveja del ric nen invàlid.
Van
saber crear una gran amistat que va durar per sempre, malgrat la diferència de
classes. Els marquesos van acceptar al
pobre fill d’un dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li
donava vida i alegria per viure.
L’Abel,
va comprendre que tenir sabates sense poder caminar era pitjor que corra
descalç però lliure.
¾
T’ha
agradat, Isidre.
¾
Està
força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.
¾
Va,
Isidre. Tornem a casa que és tard.
¾
Sí,
avi Miquel. Però, després em contaràs un més.
¾
Un
altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet
aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.
¾
Això
vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden.
Visca!!
Marxen cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi
mou el cap tot dient.
¾
Aquest
nano no acaba mai!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada