ELS OKUPES - I

Feia mesos que no pujava a la caseta del poble. Des de l’agost no hi havia anat més i ja érem  a primers de març. Des que el Jacint viu a Alemanya, la Marta i jo hi pugem ven poc, tant com ens agradava abans d’anar al poble.

Avui havia decidit anar-hi, ja que la Marta tenia reunions i dinars d’empresa. Jo aprofitaria per esbargir-me una mica i gaudir un cap de setmana de la tranquil·litat i la bellesa d’aquell entorn rural. La caseta era a tocar al poble,  només l’en separava aquell turó  de pins, cosa que  li donava aquell  caire una mica solitari i tranquil;  després allà,  en cinc minuts caminant arribaves al centre del petit poblet.

Havia escollit mal dia per pujar-hi, aquell divendres al matí feia un sol espatarrant, encara que feia fred; ara a la tarda s’ha tapat, uns núvols grisos i negres cobreixen el cel, penso que no trigaran  massa a descarregar.

Quan estava arribant al poble ja plovia a bots i a barrals. Va aparcar davant de la porta  de casa, va  sortir amb un bot  del cotxe i es va resguardar sota el porxo de l’entrada.  No sabia perquè, però va tenir una sensació estranya  al arribar  allà.  A la casa hi havia algunes finestres amb les persianes obertes. Tan la Marta com jo  o tanquem sempre tot. Quina badada més absurda.

Va obrir la porta tranquil·lament , només entrar es va donar un gran ensurt. Hi havia la televisió engegada a tota pastilla. Des de l’entrada s’albirava la taula amb restes de menjar. Va entrar dins la sala-menjador i la sorpresa va ser majúscula. Sobre la taula  encara els  plats i gots del dinar i asseguda al sofà hi havia una parella jove prenent cafè i assaborint  unes pastes mentre entretinguts miraven  la televisió. No s’havien adonat de res.

L’ensurt se’l van emportar ells  quan em vaig plantar al seu davant.
¾   Qui sou? I que foteu aquí?
¾   Som els nous llogaters d’aquesta casa –respon el xicot.
¾   La casa es meva i no crec haver-la llogada a ningú .
¾   Bé, ens has enxampat.  No teníem on  passar l’hivern i vam venir aquí.
¾   Doncs foteu el camp  ara mateix.
¾   Sis-plau  -intervé la dona-  Aviat serà fosc, Deixa’ns passar la nit aquí. Tenim un nen petit que ara es a l’escola i no tenim on anar
¾   Bufff......bé.... però demà al matí us vull fora.
¾   D’acord. Gràcies. Pensa que te’m guardat  i cuidat la casa tot aquest temps . Hauries  pogut trobar gent dolenta.

L’home va pujar a dalt on hi havia els dormitoris tement el pitjor . Estava tot arreglat  i net. També el bany i la saleta estava tot curiós. Ho va trobar estrany. Més tard va tornar a anar a  baix i va trobar la dona a la cuina netejant, endreçant els plats del dinar. Allà hi havia l’habitació dels convidats, amb tres llits. Havien ocupat aquell espai, la cuina i el menjador. Passada la primera impressió que va  tenir al entrar, estava tot força endreçat i net, havien cobert els sofàs amb uns llençols. No es podia dir d’aquells ocupes que fossin uns perdularis  dels que ho destrossen tot.

 

Va entrar a la cuina i va parlar amb la dona i aquesta li va explicar el seu cas. Tenien una bona feina, ella era infermera i ell comptable,  que van perdre els dos en pocs mesos de diferència. Havien perdut la casa per no poder pagar la hipoteca.  Llavors van viure al cotxe una temporada, però va venir el fred i amb un nen de set anys no podia ser. Llavors una organització  que s’ocupen dels sense sostre els van ajudar i els van parlar d’aquesta casa on gairebé mai hi vivia ningú.

Van forçar la porta del darrera,  com dintre hi havia claus ja van poder entrar i sortir tranquil·lament, per la gent del poble érem els nous llogaters. El nen va poder anar a l’escola i els primers temps podia fer un àpat com deu  mana. Ara ja comencem a sortir-nos del pou –explicava la noia-  Ella netejava cases tres dies a la setmana  i l’home fa feines ocasionals. El viure aquí ens ha obert portes. A més tenim cura de la casa, perquè quan marxem vosaltres no tingueu desperfectes . Dormim tots tres a l’habitació dels convidats i mirem de no espatllar res..

 

Després d’acabar d’explicar la trista història, la dona va comentar amb  veu planyívola...     “ si almenys poguéssim quedar-nos aquí fins al maig o juny... llavors segur que ens en sortíem del tot.”

 

En aquell moment va arriba el pare amb el nen de l'escola, content, però va quedar parat al veure aquell home a casa,

¾   Mama! Que haurem de marxar?

¾   Si, maco. Demà marxarem, però no et preocupis, ja trobarem un lloc on anar.

  

El nen no va dir res. Sabia la realitat en que vivien, però es va posar a plorar silenciosament, mentre el pare l'abraçava fort per tranquil·litzar-lo

(Continuarà)