LES FULLES I ELS RECORDS.

Estic escrivint amb la finestra oberta i mentrestant es posen damunt el paper una fulla groga i una de verda. 

Miro atentament les fulles i penso: “Mira les dues cares de la vida, una el futur i l’altra el present”. Apartant-les, els meus ulls cerquen el llibre que estic copiant. Recomenço altre cop a llegir la vinguda de Déu convertit en home. Primer va ser un nen i després un home que va sacrificar-se per redimir els pecats dels humans. Amb la ploma reinicio la meva tasca de copiar: Aleshores uns Mags d’Orient conduïts per un àngel van arribar fins el pessebre on s’havia produït el miracle... 

El meu pensament sempre un xic erràtic vola en el temps, retornant  a l’any en que un infant de sis anys espera, amb delectança, la festa dels Mags d’Orient. 

El nen ha escrit, sota la supervisió de la mare, la carta als Mags pidolant mil i una cosa per a jugar. La mare l’ha corregida  demanant  material per al col·legi  que el nen s’ha deixat oblidat com: un parell de  llapis, dos o tres gomes, quatre llibretes, un compàs i l’enciclopèdia  il·lustrada. Sí, aquelles gruixudes que parlen de tot, des de la gramàtica fins a les ciències.  

Per fi la nit màgica ha arribat. La de les il·lusions. Tot, en una sola. De bon matí els pares l’han llevat i malgrat la seva impaciència han volgut que esmorzés abans dels regals.  

Ha menjat de  qualsevol manera, ha tacat la tovalla. Li han caigut la llet i el cacau damunt la taula. Tot ell, es un manat de nervis. Cansada la mare li diu:

¾     Tabalot, calma’t! Sinó els Mags s’ho emportaran tot de nou.

¾     Ho tornaran a Orient! - es pregunta el nen incrèdul. No temptem la mare.

Regira les joguines, els contes, les llibretes, els llapis, un cotxe, el joc de l’oca, etc. Sí, sí, però allò que de veritat vol no hi és. On són el tren de carbó i els seus vagons. El nen comença a passar-se les mans pels ulls i es a punt de somicar. 

Aleshores s’escolta el timbre. El pare va a obrir i se senten les exclamacions de benvinguda de mare i fill a la porta. La iaia és una mica exagerada, ja ho diu la mare. L’àvia entra a l’habitació. L’estança és tota plena de papers de colors i caixes. S’acosta amorosa a fer un petó al nen. Aquest l’esquiva refusant-la i li diu amb veu moixa i mig plorosa:

¾     Iaia, els Mags no m’han portat el tren i els vagons!  Això que els hi vaig deixar, al balcó, pa i aigua pels camells. Tu creus que aquest matí vindran de nou a portar-me’ls.

¾     Ai, fillet! Els Mags, ja són molt lluny. Fins l’any que ve no tornaran. Però saps què, a casa meva han deixat alguna cosa per a tu. No sé què és, però com que els hi venia de passada, potser? 

Aleshores apareix la mare que estava a la cuina i porta una caixa gran:

¾     Mira! Quina caixa t’han portat a casa la iaia Maria. 

El nen neguitós estripa l’embolcall, espatlla la caixa amb els seus esforços i apareix, meravella de les meravelles, un bonic tren de carbó amb quatre vagons. Sí, amb quatre vagons per a càrrega, dos de passatgers, la carbonera, una màquina negra de rodes vermelles i moltes vies. 

Per un moment el nen, quedà pensatiu, sense entendre com havia estat possible que li deguessin a casa l’àvia.  Haurà un espieta a dalt, amb els Mags, que lleguis la meva carta i aleshores els hi xiuxiuejà a l’orella on vivia la meva àvia.  

Caram! Hauré d’aprofitar-me  ràpidament, que ara ja és molt grandeta. No sigui...  que vulgui marxar amb l’avi. Aleshores els Mags no sabran on deixar-me altres coses. 

Apartant tots aquests records d’infantesa dels meus pensaments la mirada torna a posar-se damunt les fulles. Quantes idees ens poden donar només dues fulles portades pel vent, des de qualsevol racó del món. 

Miquel Pujol Mur.