L’ESPERIT DEL TROBADOR. I.

La nostra caminada per terres pirinenques ens ha portat fins a la vall de la Llosa. A la vora del gorg del riu, proper al derruït castell i a la no menys enderrocada església, hem plantat la nostra tenda de campanya. La primavera llueix esplendorosa les seves flors  i el lloc és un rabeig de pau. 

Els companys, poc a poc, vençuts pel cansament del dia i la forta pujada han anat entrant, després de sopar, dins el refugi de lona i reposen dins els seus sacs de dormir. Només, el lleuger murmuri del respirar sonor d’algun que altre amic,  altera el silenci nocturn. 

M’he quedat fora de la tenda. M’he estirat damunt el sac, tapant-me amb una manta, he restat arraulit al costat del foc. Malgrat tot, potser per la frescor nocturna i per la lassitud del meu cos cansat, he quedat mig somort, però la meva ment continuà desperta. Els meus ulls, mig aclucats, volen divisar, entremig de les ombres del bosc, els diferents animalons que viuen dins la nit. El cant fúnebre d’una òliba sona a la distància, com avís, per a les meves orelles, de la vida i de la mort que pobla sempre dins la boscúria.  

Aleshores, he sentit un moviment damunt l’herba que ens envolta, quasi res més que quan una petita aura de vent remou suaument, com acaronant, les tiges verdes. Alçant el cap, he vist un individu que camina per la vora de gorg esquivant hàbilment les pedres i l’aigua. Hi ha moments que aixeca el cap  i escolta com si esperes una resposta del vent.  

Sorprès, l’he cridat i sense fer cap moviment estrany, que em fes sospitar cap maldat, al sentir les meves paraules ha vingut al meu costat. És un home jove, alt i prim, d’aparença agradable, però la roba que el cobreix és antiga. Per un instant m’ha fet la impressió d’un personatge de conte medieval. El seu rostre, a pesar d’indicar un profund sentiment de tristesa, és agradable i els seus ulls d’un blavós profund són de mirar franc i lleial.  

Admirat per la seva presència,  al mateix temps de què no portés cap tipus d’equipatge, li he demanat qui era. Sense esperar la meva invitació, s’ha assegut al meu costat deixant-me admirat per la lleugeresa dels seus moviments, talment sembla com si camines portat per l’aire. Llavors amb una veu dolça i rimada però amb un deix trist, i que sona a les meves oïdes com el cant del rossinyol, inicia la seva glosa:

¾    Fa segles, que visc arrelat a les pedres del fons de la vall, entre les argelagues i els ensorrats murs del celler de l’antic hostatge. Actualment, ja formo part del camí intangible d’aquesta conca que baixant dels cims del Pirineu recorre els viaranys amagats de la vida.

Ara, només sóc el fantasma d’un antic trobador, sobtadament enamorat al contemplar el bell rostre de la filla del castlà. Malgrat saber el seu compromís de casori amb un noble ric, però mai mereixedor de tan formosa muller, vaig glosar amb mil paraules les seves gràcies. Aconseguint finalment, mitjançant les meves dolces trobes, conquerir-la com amant companya. Descobert el nostre tràngol amorós, vaig ser empresonat, mort i abandonat en aquesta hostatgeria pel pare i per l’espòs de la jove dama. Així, vaig quedar presoner en aquest lloc, ja fa molts segles, i no he pogut sortir-ne de l’encanteri. Pertanyo a la vall, com si fos una part de la roca que albiro dalt de la muntanya, allà on neix el principi del riu. Sovint desitjo que les meves paraules, no escoltades sinó pel vent, portades per un aura amiga arribin a les orelles de la meva estimada Laura, allà al país sense resposta de la mort. Algun cop, de dalt on regnen les roques i el fred, m’arriba una resposta, com l’udol de llop, que em parla dient-me que m’espera sempre a pesar del temps passat. Aquells meus  somnis de joventut, lligats per l’amor cortès, són perduts en la infinitat dels segles. Com trencat i corcat és el meu llaüt, soterrat amb mi al fons del terra de la casa d’hostes. Però jo sé, que els descendents del fill del nostre amor viuen i transmeten els nostres acoblats gens a la nostra descendència.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.