PER SOPAR, TRINXAT DE LA CERDANYA

(Carta sobre l’augment de les pensions d’un 0’25%...)

Avui que els nens no tenen cole,  venen a dinar a casa, com molts dies. M’agrada molt que vinguin, el que passa que he de fer mans i mànigues per arribar a  fi de mes, i com estem gairebé al final . Fa molts anys que no em veia en una situació econòmica tan precària.

Quan vivia el Damià, amb les dues pensions vivíem sense luxes, però sense estretors. Des de que em vaig  quedar vídua , amb la meva escassa pensió, d’ell no em va quedar quasi res,  les passo un xic magres. Si fos per mi sola no tindria cap problema, pago poc de lloguer i em vaig apanyant, però quan venen els nens i a vegades els grans a dinar em cal rumiar i estirar els 600 i escaig d’euros que cobro.

Prou confiava amb la puja d’aquest any millorar una mica la situació, però vaig rebre la carta anunciant una puja raonable del 0’25 % total uns dos euros i mig de més , ja veieu que en faig amb això. El pitjor és  la calefacció, fa temps que no l’encenc, només tinc una estufa de butà que la poso al  vespre i ara quan vindran els nens.

Sempre he tingut present el que em deia la mare, “si guanyes 100 pessetes i en gastes  99, sempre aniràs bé, però si en gastes 101 aniràs de tort, sempre arrossegaràs deute.”  Hi sempre m’he administrat prou bé, però ara,  quan et diuen vindran els nens a dinar, que també es berenar i sopar, ja tremolo, però qui els diu que no. A casa seva les passen magres . El meu fill no treballa, només treballa la Fina, que no guanya massa i han de pagar l’hipoteca. Els falta poquet per acabar de  pagar-la, però a vegades  no els arriben els  diners  ni per comprar menjar. Els nens estan feliços de poder venir, sempre diuen que com cala iaia no és menja enlloc.

Recordo els temps de la meva infantessa , els anys de la postguerra, la mare i l’avia feien tota classe de filigranes per aconseguir menjar i vestir als quatre germans que érem, més els avis i pares. De gana no n’havíem passat mai , perquè patates i verdures de l’hort  sempre n’hi havia, com  cansalada i  algun ou i (la mare els confitava amb calç, quan les gallines ponien molt ) i temporades poca cosa més, alguna arengada i alguns dies bacallà. Ara tantes coses que alguns llencen i altres els falta el més necessari.

Fa un parell d’anys amb el Damià, que el cel sia,  vam anar a Puigcerdà a la festa del Trinxat de la Cerdanya i com no podia faltar, al restaurant, el vam demanar. Quan vaig veure les patates amb cols amb una  rosta de cansalada, que era el menjar que fèiem cada dia abans, per sopar i esmorzar a l’hivern, gairebé em ve un patatum, i a més un plat molt  esquifit. Voleu que us ho digui ... era molt millor el que fèiem a casa,  sobretot al matí rescalfat , ben torradetes les patates... i la cansalada no tenia punt de comparació.

Cal que m’afanyi que aviat arribaran els nens-pensava l’àvia- mentre encenia l’estufa de butà al menjador per caldejar-lo una mica l’ambient ,- avui feia un  dia molt fred-. Ella anava força abrigada per casa i com sempre traginava no el notava, el seu cos ja si havia acostumat.

Acaben d’arribar els menuts , la Sara d’onze anys i el Joan de vuit. Després de fer un peto a la dona, es treuen els abrics i la grossa motxilla i li  pregunten ,
¾   Iaia  que has fet per dinar?
¾   Si, si que menjarem? –fa també el nen
¾   Llenties estofades, sardines arrebossades i un iogurt, i per sopar faré trinxat de la Cerdanya, croquetes i una poma.
¾   I per berenar pa amb xocolata , com sempre –diu escotorit el Joan
¾   Que bé, la mare no en fa mai d’aquestes coses tant bones –respon la Sara.

Els menuts s’asseuen a la taula i endrapen amb gana un parell de plats de llenties. La dona dinava contenta amb ells, eren la seva joia i alegria,  veure aquelles carones satisfetes i agraïdes i li feia oblidar el mal tràngol  de haver hagut, el matí, de quedar a deure el menjar a la botiguera del barri  i a més aquesta li havia deixat 20 euros per poder comprar la bombona de butà per escalfar-se una mica. Ara, això si, quan cobres el més, amb la gran puja, seria el primer que faria, pagar i tornar els diners a aquella bona veïna i amiga  que l’ajudava quan li feia falta.

29/02/2016/