CAMINANT FINS EL REFUGI DE LA CULASSA.

Tot començà un dimecres al matí; seria més precís dir, molt d’hora al matí. Aficionats a caminar van decidir visitar el refugi de la Culassa. Aquest refugi és segons la nostra informació el lloc on és troben els tres o quatre rierols que formen el Segre.  

Quan surts d’hora, com vam sortir nosaltres, també arribés a final de trajecte a primera hora, i així va ser. A l’aparcament a l’entrada de Llo vam ocupar el primer espai de la futura renglera de cotxes aparcats.
 

Una vegada carregats del nostres estris muntanyencs vam iniciar la nostra  singladura per la pista asfaltada. Una vegada passat “Els banys de Llo”, establiment que aprofita una falla del terreny per oferir banys d’aigua termal i sulfurosa a 35º. Val la pena provar-ho, com hem fet en més d’una ocasió i encara actualment tenim ganes de tornar. Bé, un cop passat els Banys, la pista continua asfaltada fins a arribar al pont que separa el camí de Finestrelles del que porta a la capella de Castell Vell. A partir d’aquest punt la pista continua, però, ja és de terra.   

L’entorn és bonic i bastant ombrívol i al nostre costat baixaven les aigües del riu amb aquell remor que fa l’aigua quan davalla amb força entre les parets pètries separades de les gorges només per la pista. 

Una vegetació rica en plantes boscanes, i entre elles, les dels gerds que encara eren massa verds però feien pensar en una propera i abundosa collita de fruits silvestres.  

A partir de l’establiment dels Banys està prohibit pujar amb cotxe només pels serveis d’urgències i els habitants de les cases disseminades del llogaret, segurament només els del mas Patiràs. Hi ha també el començament de la via ferrata, pels amants de l’escalada, que puja per les parets de roca fins a Sant Feliu del Castell Vell. 

Poc després una cruïlla, assenyalada en un rètol amb la indicació de bucle dels Maquisards, aleshores fèiem la nostra parada obligatòria per esmorzar, que sense aliment la màquina humana també defalleix. Segurament, no tant com un cotxe sense gasolina, però perd molta força. 

Després de la breu parada i ja una mica més animats repreníem el camí i la costa amunt. Persones que corrien ens van avançar saludant-nos amablement amb el clàssic “Bon jour”.  

Van quedar admirats d’una dona jove que pujava amb un ritme i una lleugeresa admirable i envejable. Poc després tornava a baixar i no vam poder de preguntar-li si havia arribat a dalt i aleshores vam entendre en el nostre mal xampurrejat francès i el seu també mal espanyol que feia cada dia una cursa de temps. Sortia a caminar una hora i quan havia passat el temps reglamentat tornava a baixar: Però, caram! com de presa feia la ruta. 

I  la pujada pujava i pujava, mai tan ben dita aquesta frase. Pujava unes vegades vora les gorges i altre allunyant-se com jugant a la cuca amagar. Però nosaltres amb la fe de l’existència ja viscuda també ens esforçaven i poc a poc pujàvem. 

Altres persones van passar davant nostre, però el desànim no entra en el nostre ideari i vam seguir fins a creuar el darrer pont que posa el refugi de la Culassa al nostre abast. 

El refugi té una part tancada i l’altre oberta a tothom. Aquesta darrera estància està en bastant mal estat, però serveix d’aixopluc en cas de necessitat. Els humans, quan una cosa no es nostra no tenim generalment la cura adequada. La font, promesa en les dades, tampoc rajava aigua malgrat la seva abundància pels voltants.  

Un camí amb marques blaves ens indicava el camí per arribar a la font del Segre i la seva continuació fins a Núria. Un altre rètol ens parlava de la collada, però nosaltres, amb aquesta toma de contacte en teníem suficient.  

La vista de la vall ens situava el poble de Font Romeu davant dels nostres ulls.  

Un altre jorn sabent el camí i les necessitats alimentàries ens vam prometre tornar.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.