MUNTANYA AMUNT

La parella caminava a bon pas. Havien sortit molt aviat de casa amb el cotxe, fins arribar a la falda de la muntanya. Sota un gran bedoll van deixar el cotxe i van començar a caminar.

S’havien proposat  fer aquell cim de 2500 metres, del Pirineu francès . L’havien escollit perquè els havien dit que era fàcil. Ells no estaven avesats  a fer alta muntanya, però s’havia posat de moda. S’havien preparat fent caminades a llocs propers.

 

Feia una hora que caminaven per entre corriols que s’enfilaven muntanya amunt  en mig d’una espessa vegetació i algun esbarzer, quan la noia es va entrebancar amb l’arrel d’un faig , sort que el xicot la va parar de caure. Calia anar amb precaució, tot just enfilaven el primer tram.

Mentre anaven pujant s’albirava un paisatge meravellós. Els pics de les muntanyes properes il·luminats pels sol que s’anava enlairant, a l’altre costat unes grans fondalades ombrívoles . Havien calculat caminar unes quatre hores  i mitja fins arribar al cim. Llavors baixarien per l’altre cantó; farien una gran giragonsa per tornar on havien deixat el cotxe, però valia la pena. Portaven mapes i referències escrites i un gps per si es perdien.

El dia era magnífic, un dia d’agost esplèndid , el sol ja començava a picar de valent, algunes  bromes sortien per ponent trencant aquella blavor del cel tant nítida. Va ser llavors quan van topar amb un muntanyenc que baixava del cim i van parlar una estona,

¾   Si voleu fer el cim, ho teniu cru, el cel amenaça tempesta.
¾   Anem ven preparats – va respondre el noi
¾   Jo no m’aventuraria. Una tempesta al cim no es cosa de broma. Vosaltres mateixos.

L’home va continuar caminant avall i ells van continuar amunt. Això de la tempesta és una falòrnia  -van dir- el cel estava radiant, potser cap a la tarda o al vespre, descarregaria però per ara no. Van decidir continuar amunt, anaven equipats a prova de tot.

Una hora més tard, ja veien el cim a tocar, però els faltava l’ascensió més difícil. El lloc era rocós  i despoblat de qualsevol vegetació. El sol s’amagava entre les bromes que havien anat creixent. Es va girar un vent molt fort que dificultava l’ascensió. De sobte va fer un llamp, allà mateix seguit d’un tro ensordidor. És van espantar una mica, llavors ja van dubtar si continuaven endavant. Es van posar els impermeables  per si plovia i van continuar pujant. La marxa era dificultosa. Eren tan a prop del cim, bé encara els quedava una hora ben bona.

De cop va començar a ploure a bots i a barrals. Els llamps queien a quatre passes. El cel havia quedat fosc de cop. Era impossible avançar i també retrocedir. És van arrecera al costat  d’una roca que sobresortia, ben agafats, perquè el vent no se’ls endugués costa avall, l’aigua els queia a sobre, ficant-se per entre el plecs de la roba. Es van espantar, bé, van tenir molta por, dels llamps que queien pels voltants. Ara es penedien de no haver fet cas del muntanyenc. Tremolaven, allà ven agafats l’un a l’altre, mentre una cortina d’aigua els envoltava, la noia plorava i ell intentava calmar-la.

Als tres quarts d’hora de xàfec intens, va para una mica i van decidir tornar enrere. El camí de baixada era perillós, avançaven lentament, el cel encara estava amenaçador. Vam arribar a una zona d’arbreda, quan l’aigua va tornar a descarregar amb força. No es van parar , van continuar avall sota la pluja, fins que es van topar amb una balma. Allà es van refugiar una estona, fins que va amainar una mica la tempesta. Estaven exhausts. Vam menjar alguna cosa per recuperar forces, abans d’emprendre la caminada final.

A les set de la tarda van arribar on tenien el cotxe, xops, esgotats, sense forces i sense haver fet el cim. Van canviar-se de roba i van iniciar el camí de retorn a casa. No havia anat bé l’aventura muntanyenca i els havien passat  les ganes de tornar-ho a intentar.
 

01/09/2014/