LA RATA.

Al matí una escletxa de llum travessa la finestra del dormitori. La dona, una persona ja gran, acaba de posar els peus a terra, es frega els ulls i encara mig adormida camina, mentre es posa el batí, fins a la cuina. 

Busca l’interruptor del llum, abans d’entrar, i sent la corredissa d’un peus lleugers i àgils que corren ràpids per amagar-se. Ràpidament l’encén i amb recança observa dins l’habitació. Uns bocins de menjar mig arrossegat i uns petits cagallons són mostres palpables de la presència d’un rosegador. 

¾    Maleïdes rates, sempre fent malifetes, com si en altres cuines no poguessin treure’n més profit.- Murmura la Isabel. 

Fa uns dies que sospita de la presència de la rata, però a causa al fàstic que li fa s’obliga a si mateixa a no veure-la, amagant el cap com diuen que fan els estruços quan tenen por. Pensa, si tingués la sort de que marxes a raó de l’escàs benefici que pot treure de la recerca d’aliments en aquesta casa hauria acabat la meva preocupació. 

¾    Ara tinc que gastar diners a comprar un raticida o trampes per caçar-la - sap, que per viure sola, fa una temporada que enraona en veu alta. Li sembla com si d’aquesta forma trenques la solitud 

Han passat uns dies, la Isabel ha comprat a l’adroguer diferents mitjans per exterminar l’animaló. Més aquest, continua impertorbable les seves visites a la cuina i com que no troba gaire aliment, ja s’atreveix a entrar en les altres habitacions a veure s’hi ha més sort. 

La Isabel està plena de frisança. A vegades a la nit somnia que una rata grossa i pudenta, gran com un sant Pau, vol entrar a la cambra per menjar-se-la. Viu rodejada de trampes de totes mides, de verí i de boles de formatge també enverinat, per tota la casa. Abans de posar els peus a terra observa si hi ha trampes al costat del llit, no fos que es caces els seus propis dits. 

Al·leluia! Hosanna! Per fi! L’enemic ha caigut.  

Atrapada en una ratonera, la més gran que ha comprat, hi ha el cos sense vida de la rata.

¾    Ben mirat, jo també, mira que arribo a ser de gamarussa si tot just fa deu centímetres amb cua i tot. Si pensava que era més gran que un gat.

Agafa la rata amb una bossa, la lliga i sense pensar-ho més baixa al carrer i la llença a les deixalles. 

Tanca la porta del pis i un sospir de alleujament se li escapa del pit.

¾    Victòria! Ja és hora de viure tranquil·la- mussita per si mateixa. 

Fa uns dies que va caçar a la rata, però la Isabel està moixa, trista, enyora la lluita, la incertesa de cada matí. 

Ara tot torna a ser buit, ja no hi ha neguit. Fins i tot, pensa: “Quina sort si vingués una altra rata, ara que ja tinc les armes preparades”.  

Miquel Pujol Mur.