Sobtadament
la porta s’obre. Un home vestit amb un ample pantaló i una camisa blanca entra
a l’espai eclesial. Camina indecís, fent tentines, emmarcat per un moment pel
contrallum lluminós del carrer. De la mateixa manera com s’ha obert la claror
s’apaga al tancar-se la porta. Per uns instants, ha estat com l’efecte d’una
càmera fotogràfica al prendre una instantània.
Fa
unes quantes ensopegades més i recolzant-se en els bancs, per avançar, l’home es
dirigeix a una capella a l’esquerra de la nau. La llum que resplendeix sobre el
confessionari, com far de guia dels pecadors, indica que hi ha un mossèn
disposat a escoltar als feligresos.
L’home,
sense vacil·lar gaire però fermament agafat als bancs, avança i una vegada al
costat s’agenolla i com a salutació exclama:
¾
Avé
Maria Puríssima.
¾
Sense
pecat concebuda- contesta una veu amable però un xic cansada d’escoltar als
creients- Digués germà, quins són el
teus pecats?
¾
Miri
pare, no sé que em passa. Quan bec una mica massa i em dono compte a temps, per
no fer el ridícul pel carrer entro en aquesta església.
¾
Això
no és cap pecat, fill meu. Has reflexionat per a què vens aquí en recerca de
refugi? Estic segur que dins teu, potser inconscientment, saps què és la casa
de qui et pot perdonar els teus excessos.
¾
Bé,
veurà és que jo visc al carrer de darrera i el bar és aquí davant mateix. Al
sortir-ne i travessar el carrer és la primera portalada gran que trobo. I com
fa fred, entro en el temple, que sempre s’està una mica més arrecerat.
¾
I
avui per què recorres a aquest pobre capellà?- respon aquest amb una veu més
animada i més dolça. Com quan un pastor creu pot recollir a la pleta una ovella
perduda.
¾
Miri
mossèn, quan entro, m’assec. Com sempre és buida! (té poca clientela, mossèn).
Bé, m’assec al primer banc. Aleshores, i no sé quina és la causa, alço la cara
i miro al Sant Crist penjat damunt l’altar. Fa cara de tristesa i em mira amb
llàstima com dient-me; “Albert, no pots fer alguna cosa més recomanable que
embriagar-te. Ja saps que jo perdono totes les faltes, però tu, fill meu, de
propòsits d’esmena no en tens cap ni un. Fa dies que beus, no dies, anys i
sempre igual. Millor dit cada dia pitjor. Abans feies esses, ara si no és pels
bancs cauries a terra. Si continues així, ja no sé com tu faràs d’aquí a endavant,
com no sigui arrossegant-te”.
¾
Veus
Albert- interromp mossèn Carles- la teva ànima no és dolenta, El Senyor parla
amb tu, recomanant-te canviar de vida.
¾
Això
ja ho sé. Però també vull fer-li una reclamació!
¾
A
mi, fill meu?
¾
Sí,
a vostè!
¾
Digues?
¾
El
Crist, veient-me tan malament va dir-me: “Albert ves a la pica de l’aigua
beneïda i beu una mica que tens la boca
seca”. Jo vaig anar i, sorpresa de les sorpreses, les piles, tan la de la
dreta com la de l’esquerra, eren buides.
¾
És
què ara Albert, ens diuen que les deixem sense aigua per higiene. Jo ho saps
passen tantes coses. Fins i tot, algun drogoaddicte venia a netejar les xeringues.
¾
Això,
ell no ho sap?
¾
Albert,
el Senyor té coses molt importants a solucionar. Quan et trobis així, truca a
la porta del costat de l’entrada. Sí, aquella petita i jo mateix et donaré
aigua.
¾
I
una mica de vi?
¾
Això,
ni ell ni jo tu recomanarem. No és el que més et convé.
¾
Ara
que faig, mossèn. Gaires més pecats no en tinc.
¾
Saps
què fill meu! Mira jo et perdono tot els pecats i com a penitència ves a
enraonar amb ell una estona. Potser t’obrirà els ulls.
¾
Però,
em dóna poques contestes. Tota l’estona enraono jo.
¾
Segur
que ell de viva veu poques coses et diu. Però diguem quan has acabat de xerrar,
veritat que la pau és amb tu.
¾
Té
tota la raó mossèn, em trobo millor.
¾
Sí
fill, perquè et descarregues de tota la sutge que t’omple el cor.
¾
Gràcies
mossèn, però trucaré a casa seva si...
¾
Sí,
val, ves,- respon amb paciència de sant- però de vi no te’n donaré ni una gota.
A
vegades escoltar a una persona, malgrat digui alguna bajanada, serveix per
recuperar una ànima.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada