El
Pere agafa
l’agenda per apuntar unes cites per la propera setmana i ha quedat estorat al
veure desembre escrit en la capçalera de la nova pàgina. Exclama sorprès:
¾
Ui!
Ja estem a finals d’any. Hauré de comprar una agenda nova. Com passa el temps.
Si fa quatre dies, era un jovenet, i ara els cabells blancs ocupen una part del
meu cap i els altres han fugit esparverats.
I
comença a recordar aquelles ensenyances de nen que mai va acabar de comprendre.
El Josep també va adonar-se que
s’apropava el final de l’any. Això segons quin calendari. Per complir l’edicte
d’Herodes ha de presentar-se al poble dels seus pares per censar-se. Caram! Un
registre civil, però ja en aquells temps
llunyans.
La Maria està en estat i segons les
comptes propera a parir. Pobre Josep, aquesta circumstància el mareja. Malgrat
l’aparició de l’arcàngel, explicant-li la situació no s’ho acaba d’empassar.
Aquella falòrnia sobre l’esperit sant no la entén. Redimonis! Ja podia haver
vigilat aquest esperit, per molt sant que fos. Els ha fotut en un compromís!
Ara al poble se’n foten d’ell. Feia
anys que ja no complia amb les altres dones. Tenia a casa els fills grans, i
fins i tot, algun nét i ara la més jove de les seves mullers queda en estat.
Caram! Amb l’esperit sant i les
idees dels déus. Una nova idea creua el seu pensament: només faltaria que el
nou nat tingués forma de colom.
Aleshores si que es podia amagar, en
el desert del Sinaí, per no ser la riota de tota la gent del poble. Però com és
una persona molt assenyada i, malgrat tot, un fidel seguidor de les lleis de
Jahvé, prepara l’ase i marxen a la
llunyana Betlem.
El
Pere s’esgarrifa en el seu interior. Un viatge de tants quilòmetres, sense
cotxe, AVE o avió. Ni que aquests avantpassats fossin frikis sense un ral. Perquè
el Josep havia de tenir una pensió de jubilació o potser un pla de pensions com
ara anuncien en el televisor. Bé, deixem l’incís i continuem la història que en
gran part ja heu escoltat moltes vegades.
Caminant per Palestina vam fer camí
a Betlem. En arribar i veure’ls amb tan mal aspecte, bruts de la pols dels
camins, ningú els va acollir. Ni els parents del Josep! Quina mala astrugància!
Finalment, van refugiar-se en una cova o estable on enmig d’una vaca i l’ase va
néixer el nouvingut. Etcètera, etcètera i etcètera.
Ui!
S’acaba l’any, el paper i les ganes d’escriure.
BON
NADAL I CAP D’ANY!!!
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada