El nen contemplava el mar amb èxtasi, aquell dia de tardor que es respirava calma pels quatre costats. Mentrestant, els seus ulls clars es confonien amb la blavor de les aigües. També els seus pensaments s’anaven entrellaçant entremig de les onades que suament, sense immutar-se per res, seguien aquell moviment, minuciosament compassat.
La cara li resplendia, gràcies a un raig de sol que queia generós sobre la sorra de la platja, al bell punt del migjorn. La seva veu silenciosa no pronunciava cap mot i, en mig d'aquella calma, el brogit de les ones, que a cada impuls es podien percebre amb més intensitat, el convidaven a imaginar-se que era un noi fort i segur de si mateix.
Aquella barca, que s’anava apropant, el feia il.lusionar que un dia, no molt llunyà, viatjaria cap a països meravellosos, on podria aconseguir amor, fortuna i tot un seguit de coses somiades... Qui sap si també seria el capità d’un vaixell fantàstic!
I la imaginació, impossible de deturar-la, volava i volava... mentre un sospir s’escapava de la seva alè, deixant a flor de pell totes les seves emocions! Era tota una barreja d’anhels i desitjos interminables!
El remoreig del mar, per uns instants, l’havia encoratjat fent-li sentir un bri d’esperança!
Octubre de 2011
Relat que si primer et produeix sensacions plaents i et fa dibuixar un lleu somriure, t'el trenca amb la soptada realitat.
ResponEliminaEl poder somniar és una vàlvula d'escapament.
Hi tant! D'il.lusió també es viu!
ResponElimina