La ruta és planera perquè té poc desnivell i ens permetia visitar uns paranys que volíem conèixer: la cascada del Moli de Salt i el castell i ermita de la Llosa.
Per la primera entrada de la carretera des de Bellver van entrar en el poble de Prullans i a la part superior del poble agafaren una estreta carretera que passant pel trencall d’Ardòvol, ens porta fins a Coborriu on deixarem aparcat el cotxe.
Seguidament començarem a caminar per un camí pedregós que en arribar a dalt fa una cruïlla i enllaça amb un altre corriol que també surt de la carretera. Aleshores seguirem una pista bastant ample, l’antic GR, que anem pujant primer i després fem em baixada i altre cop pujada i baixada. Davant nostre la Tossa Plana de Lles i a l’esquerra el poble de Viliella.
Quan som pràcticament a baix de tot trobem noves senyals del GR nou i les seguim en direcció a cal Jan de la Llosa fins a trobar el riu i el seu salt d’aigua conegut com Molí de Salt. Els entorns que ens rodegen són fantàstics perquè estem envoltants de natura, envoltats d’arbres de diferents espècies sobretot d’alts pins roigs.
Per un mig empinat i trencat corriol tornem a enllaçar amb la pista que de Viliella condueix fins a Cal Jan de la Llosa. Fem una parada i parlem una estona amb el propietari que ens mostra un cadell de gos de poc temps. Sincerament que bonics són els animalons quan són petits. Malauradament hi ha persones que se’n enamoren dels cadells però quan són grans el hi fan nosa.
Creuen el pont i seguim la nostra marxa en direcció nord, creuem la porta metàl•lica i poca estona més tard veiem davant nostre els murs del castell i l’ermita de la Llosa. Creuem els ponts que travessen el riu i passant pels prats entremig de vaques i cavalls enfilem la rampa de pujada que ens porta dalt del penyal rocallós. Pugem primer fins a les runes properes de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels de la Llosa. La vegetació ha envaït el recinte. Hi ha una porta feta amb pedres de la mateixa construcció i una biga de fusta que separa dues parts de l’església i en la part de l’absis queda com un petit aixopluc. Acabem ràpidament de veure el poc que hi ha a veure i ens desplacem fins les també runes del castell.
Ens sorprèn una porta d’accés amb arcada a peu pla que comença a mostrar senyals de vellesa i entrem per ella a la part interior del castell coberta també de plantes i arbres. Difícil és mesurar la realitat del que podia haver estat el castell. Uns murs, unes finestres i poca cosa més. Malgrat tot, dalt del puig devia ser difícil d’atacar rodejat com és de carenes.
Després refer l’agradable camí i tornar a Coborriu a buscar el cotxe. Això si abans de marxar van fer fotos de l’església de Coborriu sota l’advocació de Santa Llúcia.
Segons dades buscades a diferents mitjans no hi ha gaire dades dels diferents punts visitats fins l’any 1244 on són esmentats en la venta que feren Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma a favor de Ponç de Vilamur, bisbe d’Urgell, del castell i vila de la Llosa, els pobles de Sallent, Avol i altres masos que posseïen a Viliella, Coborriu i Travesseres.
Santa Llúcia de Coborriu. Tot i l’antiguitat de les seves estructures no s’ha localitzat cap noticia que hi faci referència. Per la construcció dels paraments i la asimetria de la zona de llevant sembla que aprofita l’absis i la part nord d’una església anterior. 
Castell de la Llosa. El castell devia ser de planat rectangular de 24x9 m. i s’han conservat dos panys de paret d’uns murs de 1,2 m. En un d’ells hi ha finestres espitlleres. L’espai i la disposició interior és difícil d’esbrinar.
Mare de Déu dels Àngels de la Llosa. L’actual ermita enrunada fou l’¡església parroquial del terme de la Llosa i era dedicada a Santa Maria. Entre els anys 1312 i 1314 consta la visita feta a l’eclessia Ste. Marie de la Loça pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.
La tipologia de l’ermita és força singular i fa pensar en les esglésies de planta rectangular, sense santuari diferencial que es troben a la Garrotxa o l’Empordà.
Un matí ben aprofitat, una caminada lleugera, veure i conèixer contrades catalanes.
No deixeu de veure-les i saber dades de la nostra història, que és nostra i no l’hem de perdre!
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 18 octubre 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada