L’ÚLTIM TRAJECTE.

Tot va començar quan vaig esgarrapar aquella terra àrida.
Desprès de tantes hores de viatge vaig arribar al meu destí.
Vaig baixar del tren, davant meu s’estenia un paisatge atípic.
Vaig restar a l'estació observant com s'allunava el tren (sempre m'ha encisat veure
com s'allunyen els trens, inventar histories dels viatgers: on van, qui són, quins destins
els s’hi esperen, qui pujarà en la pròxima estació; vides i vides que s’entrecreuen i potser tenen un destí en comú sense que elles ho sàpiguen.
Histories de persones anònimes perdudes que sols seran record d’elles, i una vegada ja no hi siguin quedaran enterrades en l’oblit.
Em va fer sortir del meu embadaliment una dutxa de sorra suau i fina. Una ventolada va aixecar una polseguera que, en desaparèixer, aparegué davant meu un poble fantasmagòric, per un moment vaig creure que havia retrocedit en el temps.
Sobresortia un edifici amb un ampli finestral, ¡mai havia vist res semblant!.
Vaig dubtar si estava al poble on havia d’anar. Per sortir del dubte, vaig tornar enrere i comprovar en l’estació el nom del poble: si, no m’havia equivocat, estava a Sanssana.

Quan vaig haver de decidir què faria amb el que em quedava de vida, l’únic que tenia clar era que volia passar els últims dies de la meva vida en el poblet més petit que trobes.
La meva vida laboral havia transcorregut en una fabrica tèxtil a Barcelona. Quan em va
arribar la jubilació, i, per fi podia fer el que em dones la gana, vam i em diagnostiquen un càncer. ¡Aquesta si que no me l’esperava!.
Els tints amb els que treballava, van dir els metges, són els que em van produir la malaltia. ¡Vaja premi a tants anys dedicats a l’empresa!. ¡Què irònica era la vida!
Davant els fets no em podia quedar parada, planyent-me fins el final. Sempre, davant de dificultats, he optat per agafar el “toro per les banyes”.
Desprès de sotmetre’m a totes les probes que requeria el protocol, la resposta dels metges
va ser : -en els annals de la història de la medicina , mai havien vist aquest tipus de patologia com la seva -(us heu fixat de quina manera tant subtil em van parlar)-
En comptes de dir: ¡no tenim ni punyetera idea de com l’hem de tractar, senyora, ni quin resultat tindrà!.
Aquest il•lustríssims metges que no saben reconèixer la seva ignorància em treuen de polleguera!.
Com anava dient, vaig haver de ser jo la que va haver de dir: -no us preocupeu nois, ja m’ensordiré sense la vostra preuada ajuda, i adéu bon vent us apreti!-.
No cal dir la cara de babaus que els va quedar quan vaig tancar la porta, i fins aquí el meu itinerari en l’industria de la salut.
Quan baixava les escales del centre no sabia si riure o plorar, quina ironia, per sort o per desgracia sempre he estat una dona especial, diferent, fins i tot en la malaltia no tenia res en comú amb la resta dels mortals.
Ja el meu naixement va ser atípic. Fa seixanta-sis anys, quan vaig néixer vaig ser setmesona.

Com podeu imaginar els parts es duien a terme a casa de la parturienta, la qual estava assistida per la dóna que entenia de parts. Tenia tanta presa a venir al mon, que no vaig tenir la paciència de esperar als nous mesos com tots els nadons; la balança marcava un quilo sis-cents grams,no sabien ni com agafar-me i encara menys que fer amb mi.
Entre la mare, l’àvia i la senyora que em va ajudar a néixer vam inventar una incubadora, vam folrà amb cotó per dins una capsa de sabates recoberta amb un mocador de fil; em van col•locar allà dins i la van posar a la vora del foc per mantindre la temperatura del meu cosset. Després de tot, vist des de ara, no ho van fer tant malament, doncs vaig sobreviure!, les meves ganes de viure i la meva curiositat van ser més fortes que les mancances del meu naixement.

Bé tornem al present. Disculpi’m!, abans de començar a explicar la meva historia m’hauria d’haver presentat: em dic Maria Martí i Plans, filla d’en Joan i la Maria, vídua de l’Ernest Vidal i i Solanich, mare del Xavier i la Marta.
Fetes les presentacions tornem al que anava, com us deia abans em trobava en un poble que desconeixia. ¿Com vaig triar aquest poble per anar a viure-hi?. Guardava un globus terraqui de quan els nens eren petits, me’l vaig posar sobre la falda, girava com una baldufa, (d’incertesa a lo desconegut, reconec que m’apassiona, es deu semblar a l’emoció que experimenta un escalador quan fa el cim.
¿On em duria l’atzar?. Quan a la fi va deixar de girar, vaig deixar que el dit senyalés un indret, i aquest indret era l’últim poble de Catalunya, feia frontera amb la comunitat Aragonesa, es deia Sanssana -¿quin non, oi?- Bé ara sols calia posar fil a l’agulla i començar a embastar el meu viatge.

Quan va desaparèixer el núvol de pols, davant meu hi havia una estàtua esculpida en marbre, era l’ imatge d’un sant, tot i que era de marbre blanc i es notava el pas i l’erosió del temps, aquella estàtua transmetia una tendresa com si estès viva, ¿quin sant devia ser?.

Havia d’anar direcció al poble si volia trobar la casa on viuria. Eren les dotze del migdia del mes de març, feia una temperatura força agradable, convidava a fer un tomb i passejar, quelcom estrany notava en l’ambient, quina mena de ciutadania eren que no corria ni un ànima pels carrers.
A mesura que recorria el poble podia constatar que les portes, finestres i balcons de les
cases estaven tancades a cal i canto. El primer pensament que vaig tenir va ser:
¿de què s’amaguen la gent d’aquest poble?. Si fos un mes d’immensa calor tindria sentit aquella solitud, però no ho era, ben al contrari, convida a sortir i passejar aquell dia tant meravellós.
Em vaig dir: -Maria, si realment vols canviar de vida, no tornis amb les teves absurdes intuïcions -.
Em trobava a la plaça davant de l’església, notava que aquell edifici desprenia una força estranya que m’atreia i m’empenyia a entrar-hi, un cop dins no podia identificar el tipus d’arquitectura ni l’estil. No era gòtic, ni romànic, ni preromànic. No semblava una església cristiana.
Una ma estranya em va agafar del braç, una veu deia: vine, segueix-me, no tinguis por, faràs un viatge des del moment de la creació de l’univers, des de l’origen fins ara, al present.

Vaig veure com es va produir el bing – beng. Aquest moment va ser el més impactant de tots. Una gran massa de matèria va esclatar passant a convertir-se en milions i milions de bocins.
Encara ara no tinc paraules per descriure tot el que vaig veure i sentir. Veia com es formaven les galàxies els planetes, i, entre tots ells, el que em va cridar més l’atenció va ser el nostre planeta: la terra. Quin planeta tant bonic!, a diferència dels altres destacava pel contrast de colors, blaus, verds, marrons ¡quina meravella! No m’estranyà que els deus el triessin per anar a viure-hi.

Podia observar com eren totes les civilitzacions que ens han precedit. Com es va produir l’evolució, des de la primera cèl•lula fins al moment actual.
Quan vaig tornar en mi, no entenia res del que havia passat. Recupero l’estat de consciència
surto de l’església, que mes que una església semblava el Temple de Delfos amb el seu oracle.
A mesura que recorria el carrer, no deixava de pensar en la ironia del destí. Vaig anar a
viure a Sanssana per fugir del meu passat, i el passat m’esperava pacient aquí.
I què havia de fer, ¿fugir o quedar-me? ¿Fer front a l’enigma que em perseguia?.
Encisada en aquest pensament vaig topar amb un mur i de retopada em trobo en un mur amb aquesta inscripció:
“Qui sigui capaç de retolar el que hi ha inscrit, aconseguirà fer realitat el seu somni”.
¿Era un senyal a seguir per posar fi a la meva fugida? ¿Aquella retopada amb la meva por
era el senyal que esperava?
Si, no hi havia cap més sortida. Havia arribat el moment de enfrontar-me a la por i el dolor
que amagava feia tants anys!.
¿Quin era el meu somni? Desfer-me del meu passat. Un passat que havia amagat dins l’inconscient.
I ara tocava fer-lo surar a la superfície. ¡Ara era el moment!.
Vaig seure en un banc, vaig fer tres respiracions profundes, i em vaig endinsar en l’inconscient: als nou anys vaig abandonar la meva nena interior pel que va fer.
Estava cansada de veure patir tant a la mare silenciosament, sense queixar-se mai, perquè el que feia el pare era normal. Era normal que la piqués, que la insultés, que s’enfadés sempre que feia quelcom que a ell no li agradava. Era normal que quan arribava a casa borratxo ens piques a ella i a mi de la manera més cruel que podia.
Un dia va arribar el pare més begut del compte a les deu del vespre. La mare i jo ens vam amagar dins la cambra protegint la porta amb tot el que vam trobar perquè no pogués entrar.
Tant era la ràbia i la força que l’empenyia que va obrir la porta sense cap dificultat. Va agafar la mare pels cabells i la picava ferotgement, ella ni tant sols plorava, temia per mi, no ho vaig pensar dues vegades, vaig agafar un basto que el pare guardava darrera la porta, no se d’on vaig treure les forces. ¡Va ser tant ràpid!.
El pare restava al terra, li sortia sang del cap, no respirava, el mal somni havia acabat, mai més pegaria a la mare.
La meva memòria va esborrar els fets. Ara que puc entendre el que va succeir i entenc que no vaig cometre cap crim, ara es farà realitat el meu somni, ara puc descansar i acaronar la nena que durant tants anys he odiat.

------------------------------