MARIA DE LES TRENES

 

"Aquesta deliciosa sardana, va ser dedicada a una noia que tenia prop de vint anys l’any 1950, que es diu Maria Pagès i Coll, nascuda a Banyoles l’1 de desembre de 1930 i filla de Josep Pagès i Maria Coll".  Segons Sebastià López (Caldes de Malavella).

Música: Josep Saderra i Puigferrer
Lletra: Ramon Ribera i Llobet

La Maria de les trenes,
en mirar-la tot passant,
feia defugir les penes
la bellesa d’un instant,
convertit després en cant.

Quin respecte el seu posat
tan senzill, ple de sorpresa!

Resplendia la bondat,
la virtut i la franquesa
i el cabell tan ben trenat.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
la promesa d’un amor feliç;
i la joia que t’espera,
la saps veure
amb llum de somni en l’encís.

Els teus ulls,
els teus ulls són, bonica,
claredat d’infinit.

Maria, les teves trenes
són un lligam d’espigues d’or.
Maria, les teves trenes
són la beutat i l’amor.

Joiosament d’aquelles trenes
hem de recordar que foren el neguit
de l’abrivat galant.
I ara que és mare la Maria,
l’hem de venerar
perquè el seu fruit d’amor,
el bressa tot cantant.

 La ra la...

Saltironant reviuen les belleses
d’un passat d’alegre joventut,
el més bonic tresor.
I de l’encís d’aquelles trenes
i del pentinat, ens queda solament
el seu record.

Suposo que heu pogut llegir, escoltar, i veure com canten la sardana de la “Maria de les Trenes”, aquest grup tan masculí de caramellaires.

Això em reporta a molts anys enrere, quan a les dones no ens estava permès sortir a cantar les caramelles. A més, a les escoles i fins i tot a l’església, no ens podíem barrejar mai. Cadascú en un costat diferent!! ”Els nens amb els nens i les nenes amb les nenes”.

Ben mirat, a part de fer de “marujes”, què més ens permetien a les dones? Només teníem el “privilegi”, de fer el “Servicio Social”. Suposo que això devia substituir la “mili”, que ja la feien els joves del sexe oposat! Aquest “Servei” només era per les dones solteres. T’hi veies obligada si et volies  treure el carnet de conduir o el passaport... Si bé aquesta “parida” consistia en saber fer “labores” i “empollar” el catecisme. Vull dir que... això no influïa perquè conduïssis millor o pitjor el cotxe que, bastants anys enrere, també era una utilitat exclusivament per homes.

En aquella època, no havíem vist mai cap dona que fos metge, arquitecte, aparellador, paleta, manobre, mecànic, planxista, fuster, ferrer, miner, bomber, matalasser, escura xemeneies... Els rols estaven establerts així! Quant als càrrecs importants, no eren mai comandats per una dona. Als Bancs només i treballaven homes; a les fàbriques el qui sobresortia una mica com: gerents, directors, encarregats... eren mascles. Fins i tot quan venien el amos de la fàbrica, només es deixaven veure ells. Les senyores a casa!

Per sort, tot ha canviat força, i no és per l’expressió que s’ha sentit a dir moltes vegades: “És clar com que ara la dona treballa...!” Com si les d’abans no treballessin, a fora i a dins de casa, tenint compte que en aquell temps no hi havia els aparells que tenim ara per ajudar-nos a fer algunes feines!

Malgrat això, tot i la crisi,  les dones encara no poden ser capellans; així no perilla que puguin accedir als càrrecs de: Bisbe, Arquebisbe, Cardenal o Sant Pare. Aquest dies, que hem pogut observar els membres que formaven part del conclau per elegir el nou Papa, Francesc I, m’han fet pensar que el món de la religió és el més masclista de tots. I no només en el nostre país!

Quan el Sant Pare, Benet XVI, va venir a la Sagrada Família de Barcelona. Ho recordeu? Les dones només van tenir protagonisme per netejar l’altar!

Ah! Pel que fa als berguedans, tampoc no he vist mai cap dona fent de  gegantera!

Bé, la meva intenció era escriure sobre les  tradicions de la festa de Pasqua. Encara que hagi marxat  del tema, us desitjo a tots...

MOLT BONA PASQUA!

25 de març de 2013

PASQUA, PRIMAVERA I CARAMELLES

Els nens i les nenes estan fent l’últim assaig de les caramelles, al local de les Entitats; els surten força bé, aquest dia de divendres sant s’han reunit per darrera vegada i acaben d’enllestir els preparatius per sortir a cantar pels carrers el diumenge de Pasqua i  l’endemà dilluns, per les cases de pagès properes.
 

El jove professor de música s’esmerça amb aquell grup de nens i nenes del poble i alguns forans, de ciutat,  que pugen els caps de setmana i també s’han unit al grup. L’Oriol, un xicot esprimatxat  i inquiet, demana la director,

-          Quin  és el significat de les caramelles?

-          Les caramelles són uns  cants  lloant  la naturalesa i  la primavera.

-          Que no! –diu el Marc, un vailet de set anys-  son cançons de joia perquè Jesús ha ressuscitat

-          Bah! això són tonteries d’aquest que aneu a missa –respon el Rubèn , un noi de 12 anys.

-          No es veritat ...avui, que és divendres sant,   van matar  a Jesús i el dia de  Pasqua ressuscitarà  i per això cantem caramelles, ens ho han dit a catequesi – respon l’Aleix.

-          Sou uns babaus...

-          No, que és veritat, els meus pares també m’ho han explicat.- afegeix la Núria
 

Tot seguit  es va formar un gran batibull, a favor i en contra d’aquestes raons, el professor que no era creient no gosava prendre partit per cap banda i no sabia com sortir-se’n. La Laura una jove professora que ja havia arribat per recollir  la seva petita va intervenir,

 

A veure em sembla que tots teniu raó. Pels creients, la Pasqua és la resurrecció del Crist,  i això celebrem amb els nostres cants, però també som al  començament de la primavera i tota la natura  reneix de nou després de la mort de l’hivern. Les caramelles són cants  exultants a la  vida  i a l’amor, al despertar de la natura, cants d’alegria i de joia. Pasqua, va molt lligada a l’inici de la primavera,  sempre s’escau  el diumenge després  de la primera lluna plena  de primavera, per això sempre varia de data.  Les caramelles canten tan la resurrecció de Jesucrist com el ressorgir i l’inici de la primavera, a l’amor i a la vida.  Una cosa no exclou l’altre. El que heu de fer es cantar bé i sortir i gaudir per continuar amb aquesta  tradició tan nostrada  i que fa  125 anys que la celebrem  al poble.

Els nens estaven tots escoltant  les explicacions força convençuts . Llavors el director el va dir,

-          Va, tots atens!  Una última vegada d’assaig  i cap a casa.

 Som el matí de Pasqua, molt fresquet encara, però ja el sol sembla que aviat escalfarà una miqueta;  tots els nens i nenes amb la seva camisa blanca,  faixa i barretina els nens i faldilles florejades  les nenes,  apunt per començar els cants pels carrers del poble. Sense faltar-hi la cistella pels ous i l’estelada onejant a l’aire. Finestres i balcons s’omplen de gent al seu pas per escoltar-los, sobretot, els pares i avis dels més menuts amb les seves càmeres per fer fotos i vídeos pel record.

 

 Pasqua Florida, Pasqua de Resurrecció;  joves i vells , homes i dones, petits i grans  formen els diferents grups de caramellaires que avui recorren la vila i amb els seus cants emplenen l’aire de música i alegria, que s’escampa per tots els racons del poble, saludant i donant la benvinguda a la Pasqua Florida  i a la  Primavera .

 

 A dos quarts d’una és concentraran tots els grups a la plaça de l’església i allà es farà  la gran cantada, cada grup cantarà les seves caramelles. La gent ja fa estona que es col·loca pels voltants, i comencen a arribar els primers grups.

 

  La guarnida cistella  s’ha anat emplenant  d’ous i la barretina de diners, ous per fer la truitada el diumenge vinent, i diners per l’excursió de més endavant. El grup de cantaires infantils estan contens i s’ho passen bé, no han defraudat al director, han aprés bé les dues peces que canten,  tot i que cap al final algun està una mica enrogallat, però tan se val , ara contens van cap a casa on els espera un bon dinar i una grossa mona.  I demà Sant tornem-hi .

 

 

 Anna - 25 de març de 2013-

 

 

SENTIMENTS

La parella és asseguda en un banc del jardí. Estan ben apropats com si volguessin donar-se suport mútuament. El sol de mars escalfa tímidament l’atmosfera.

L’home es remou en el banc i passa el braç per darrere les espatlles de la dona. Tranquil·lament, perquè entre el dos hi han molts anys de records i coneixença, posa la mà per damunt el clatell de l’Alba. Puja un xic més i nota com el  palmell de la mà s’acobla exactament en el cap i l’acaricia delicadament. Sent el fru-fru dels seus cabells i la tebiesa de la seva pell.

Aleshores sense presa els seus dits s’entretenen en l’orella resseguint la forma del lòbul. Poc a poc, baixa acaronant l’oval de la cara fins arribar al mentó. Ella tanca dolçament els grisosos ulls, com si estigués enlluernada per la llum del sol. Mentre la seva boca somriu i la seva cara reflexa una placidesa d’ànim complerta.

L’Alba posa la mà damunt la cama del Pere. L’home sent com una lleugera esgarrifança que li travessa la pell sota la roba del pantalon. Torna a acaronar el rostre de la muller i amb dits tremolosos ressegueix els seus llavis. S’acosta i li dóna un petó a la galta, suau però encara amb tota força del desig dels seus ardents llavis.

Sona una vibrant i propera campaneta, i com si s’hagués premut un botó l’Alba automàticament s’aixeca i agafa als caminadors de davant seu i sense dir cap mot avança vacil·lant lentament pel camí entremig dels arbres.

El Pere roman assegut una estona més i aleshores allarga la mà i pren sospirant el seu bastó. Ranquejant marxa cap l’altre pavelló de la residència on en un cartell de lletres grosses hi ha la paraula “HOMES”

Fa anys que es coneixen els dos, anaven a la mateixa escola a estudiar. Al recreo, entre classe i classe, eren de la mateixa colla de companys i feien les mil i una entremaliadures en el pati de l’escola. Els dos eren inseparables. Després el Pere va marxar amb la seva família a treballar en l’estranger i l’Alba va restar al poble. Passats els anys l’Alba es va casar, va formar una família i va tenir dos fills. Fa uns vuit anys dissortadament va morir el seu home d’un atac al cor i els fills van decidir que el millor lloc perquè estigués ben cuidada era la residència. I van fer mans i mànigues perquè finalment ho acceptés.

El Pere, en terres estrangeres malgrat tenir una bona feina no s’hi trobava bé. Va tenir algunes companyes, però passats els anys, sense cap lligam físic ni emocional, tret d’uns nebots prou ocupats en gaudir de la pròpia vida va decidir tornar al poble. Ja gran, va decidir-se per un lloc on tinguessin cura de la salut i va anar a la residència. En aquest lloc s’han retrobat ja fa sis anys i els seus llaços d’amistat han derivat en una altre situació. Quan poden romanen l’un al costat de l’altre. Com allò que podia haver estat i no va ser.  Tornen a ser inseparables.

Miquel Pujol Mur                                                     

DE RAMS A PASQUA

                                                                     No provis de tocar-me

                                                                            cap mot, si et sembla trist.

                                                                            Prou saps que no podries;

                                                                            el que he escrit és escrit.

                                                                       Salvador Espriu (Setmana Santa)

                                     
         

                                   Aquest matí, de la finestra estant,

                                   miro el carrer, la claror m’enlluerna;

                                   ombrel·les fan de sol dessota el sol

                                   encara primerenc.

                                                                  Branques daurades

                                   vinclen les fulles amb pes ensucrat

                                   tant a destemps d’una fruitada  insòlita

                                   que fa  delir mainada endiumenjada

                                   disfressada de gran que la passeja.

                                   Què en saben ell d’hosannes i de reis

                                   i remolins de poble que ara clama

                                   lloances i demà, amb oreig nou.

                                   idèntics llavis cridaran: que mori!

                                   Els infants només veuen llums de palmes

                                   i són feliços amb sabates noves.

                                                      ==========

                                   L’atri del temple és curull de parades

                                   de mercaders que venen a preu d’or

                                                 grapats de res.

                                   Els usurers s’amaguen a l’infern

                                   de túniques honrades bosses plenes

                                               òbols de vídua.

                                   L’enuig diví es torna gest humà

                                   que, irat, escales avall, va llençant

                                               munts de quincalla.

                                   Quan l’hagin mort falsejaran la icona

                                   i per trenta monedes la vendran

                                               prohoms de Roma.                             

                                                                                                                                                                           

                                                ============= 

                                   Les oliveres obren persianes

                                   a l’últim raig de sol d’aquest capvespre

                                   de dijous sant a l’hort.

                                                                         La quietud

                                   de l’aire no l’esquinça pas cap ala

                                   de gavina ni cap remor de mar:

                                   només se sent el trepig de la mort.

                                   Silenci ja s’atansa;

                                                                    Quan arribi

                                   el trobarà ben sol amb el seu calze

                                   de desamor al desert sense estrelles.

                                   Molt a la vora els amics s’adormen.

                                                                      

                                             ==========

                            Ens  hem rentat les mans tantes vegades

                                   que l’aigua sempre té color de sang

                                   i no ens adonem pas que la mirada

                                   pot clavar-se’ns al front com una espina

                                   mentre anem flagel·lant amb fuets

                                   la carn del Crist que trobem cada dia

                                   mig mort de fam i de fred al carrer.

                                   Nosaltres no!

                                                           Nosaltres no ho volíem...

                                   No volem pas ni holocausts ni guerres

                                   Ni crims ni esclavitud.

                                                                         Nosaltres no!

                                   Pilat tampoc!

                                                           Ho vol la massa folla.

                                   Ja n’hi ha prou!

                                                              Nosaltres a callar!

                                   Nosaltres al darrera de les portes

                                   closes de por amanyagant silencis.

                                  

                                                  ==========

                                   La nit empeny les hores del migjorn

                                   el sol acluca els ulls per a no veure

                                   l’immens dolor de l’home que s’esquinça

                                   els vels de l’ànima.

                                                                      Tot s’ha acabat.

                                   ha estat dit l’últim mot i ara el perdó

                                   ha davallat a tots els rius del món

                                   per la ferida; degotim d’amor

                                   inexhaurible.

                                                           Tot s’ha acabat, ja

                                   s’han acomplert profecies i oracles;

                                   la història resta escrita, inesborrable.

                                   Ara ens caldrà llegir-la poca poc

                                   sense modificar-ne ni una coma.

                                  

                                                 ==========

                                   Damunt dels còdols del camí fressat

                                   i ha la pell encastada de les hores;

                                   molts anhels sense flors, mots gavanyats

                                   a la pols d’un silenci sense pluja.

                                   Morir  poc a  poc,

                                                                      inútilment,

                                   sense deixar ni l’ombra d’una alzina,

                                   ni cap senyal que delimiti àmbits

                                   ni l’espurna d’un cos a flor de pell.

                                   Només presento amics, i per això

                                   viuré morint, si morint ressuscito.

                                    Roser Casals

LA NOIA DE L’AUTOBUS.

Vaig entrar en la tenda i agafant una llauna de taronjada fresca del refrigerador amb vaig aproximar per pagar a la caixa. La botiga era buida i les llums escassejaven, segurament per evitar l’excessiu consum o perquè la claror del dia era suficient pels pocs compradors del moment. 

A l’acostar-me a la caixa la vaig veure, la noia de l’autobús. La tenia ben vista, sempre m’havia cridat l’atenció al veure-la pujar al matí amb aquella faldilla tan curta que quan pujava el graó del vehicle en semblava albirar entre les dues cuixes no sé quin món torbador per la meva imaginació i pel bony que se’m formava al pantalon. A vegades havia intentat apropar-me però sempre em trobava alguna nosa segurament un altre que potser havia copsat el mateix i era una mica més decidit. Més mai havia vist que marxés o fos acompanyada per ningú. 

I ara la tenia davant meu, a soles i em somreia amb ulls gais i plens de lleugeres espurnes com una promesa d’afers picants i atrevits. Els llavis vermells i carnosos, mig entreoberts eren com si fossin l’entrada d’un túnel suau i recondit on la punta de la llengua era una constant vital. El bony tibava dels texans com si volgués travessar la gruixada roba.  

Els pèls dels braços se m’eriçaven com si la corrent del meu desig fluís mitjançant de la meva vellositat i la corrent estàtica ens volgués envoltar saltant d’un cos a l’altre. Finalment vaig fer la passa definitiva i em vaig posar al costat de la caixa. El seu somriure va ser encara més prometedor i la punta de la llengua li sortia, només la punteta entre les seves dents blanques, i aleshores vaig preguntar-li amb una veu que volia ser de mascle ferm i ben calçat però em va sortir trencada i fluixa.

¾    Quan val- I vaig emmudir sense gosar dir-li cap de totes les idees que pensava tot just feia un instant.

¾    La taronjada, això 2 €- I em mirava i me la mirava.  

Els meus ulls repassaven tot el seu cos de dalt a vaig, volen travessar i eliminar la roba que la cobria. Com era asseguda la faldilleta pujava encara més, i li veia les cames, i els genolls i jo em perdia. La meva imaginació voleiava i sentia l’olor del seu perfum i la seva ferum suau de femella jove. I el davant, amb la brusa un xic descordada que emmarcava allò tant bell que tenen les dones i que cerquem desesperats des de què som nadons. Ella somreia i jo escoltava la seva veu com si fos un refilet agut i encisador, com si es tractes d’un rossinyol cridant a la companya ( aquí els papers eren canviats) i jo les sentia com si les seves breus paraules fossin un encanteri que m’oferís mil temptacions que barrejades amb el seu tebi alè s’apoderaven cada cop més de les meves idees.

¾    Alguna cosa més?- Em proposa felinament mirant-me com una gata a un ratolí. 

I jo clavat, sentim el bony del pantalon atapeït i potent. Finalment se’m van creuar els fils, vaig treure la mà de la butxaca i vaig posar nerviosament les monedes damunt el taulell. Em va mirar sorpresa i em va dir desencisada:

¾    No vols res més, et puc oferir moltes més coses, no tan prosaiques, més... 

En un rampell ràpid i fugaç vaig besar-li, com qui roba a descuit, els llavis molsuts i obrint la porta vaig fugir tot dient-li:

¾    Tornarem a veure’ns molt aviat! Sé com trobar-te! Roma no és va fer en un dia i jo avui he cremat la nau del temps. Demà pot ser un gran dia. 

Miquel Pujol Mur                                                     

ERA UN PETIT EMPRESARI...

Era  un petit empresari, dic era perquè ara ja no ho és, bé, més que empresari havia estat un gran emprenedor.
 

Als vint anys, després d’uns estudis professionals es va posar a treballar d’aprenent en un taller,  on no va tardar molt en ser mestre oficial.Als 25 anys va deixar la feina . Va començar a construir la seva pròpia empresa. De què? . Bé, ara no ve al cas. Va agafar un cosí d’aprenent.

 

Els començaments van ser difícils , treballava molt i tot just cobria despeses. Quan van arribar els temps de bonança, les coses van millorar, va haver-hi més feina i també més guanys. Va començar a llogar dues o tres persones. Fa deu anys ja  eren 25 les persones que treballaven a l’empresa.
 

 Mentre tant,   es va casar, va formar una família i es pot dir que vivien bé, sense luxes excessius però tenien un bona vida. Va comprar un pis, un cotxe. Feien bones vacances, anaven a bons restaurants de tan en tan, algun viatge llunyà, encara quer els viatges no eren el seu fort. El pis el va pagar en deu anys, però  el van posar en nom dels fills, pel que pogués ser.
 

Van arribar els temps de les vaques flaques,  més poca feina i molts treballadors . Algun que es va jubilar i un parell van canviar de feina, però encara quedaren  16 persones, alguns però el treball els hi anava sobrer, ara  al cap del mes volien cobrar. Quants mesos s’havia quedat ell sense cobrar, per poder pagar als treballadors.
 

Fa cinc anys, va tenir una   comanda molt important. Va demanar als treballadors de treballar un parells de dissabtes per cobrir-la. Tots s’hi van negar, menys l’Arcadi el veí i amic que el va ajudar a treballar dos caps de setmana sencers, diumenges inclosos, i així van poder servir la comanda a temps. Aquells diners els van anar molt bé per tirar endavant un any més.
 

La feina queia en picat, els bancs no deixaven diners. Vencien els terminis del material, de la Seguretat Social. No podia pagar el personal.
 

El que va acabar d’enfonsar del tot l’empresa, però,  van ser les feines que no cobrava, els morosos. Tenia un passiu de 200.000 €. que li devien. Al no poder pagar els Bancs li van hipotecar tot. Els treballadors van quedar al carrer i ell sense res.

L’única cosa que no li van poder prendre va ser el pis, que tenia en nom del fills. Almenys tenia un lloc on viure.
 

Avui amb 50 anys, sense tenir res, no es dona per vençut. Com domina bé la seva feina,  era un bon empresari i tenia molts contactes, fa treballs pel seu compte. Com no és solvent , ni té res, no paga a la SS. Treballa en negre, i de feina no li’n falta.
 

Ell no culpa dels seus mals a la crisi, sinó del sistema que l’ha provocat. Ell només és una víctima més.
 

 -octubre de 2012-