Pujo pel costerut
camí entre matolls que em tanquen el pas i al mateix temps punxen les meves
cames. Un sol de justícia cau damunt el meu cap. Com si fos una condemna el sol
em fa alentir el meu caminar i ofega la meva respiració. Com més poc a poc pujo
més noto les bardisses i els matolls d’acerades pues. Més fent-me fort de cor arribo
fins la llinda de l’edifici creient m’oferirà
ombra i repòs.
L’entrada
ja no té porta, les pedres i dovelles que havien format l’antic arc tampoc hi
són. Només un forat irregular com el cau d’un animal ferotge. En entrar a l’església
per pura costum he mirat a l’altar buscant la imatge de la Verge. Vull saber
sota l’advocació de quina verge és la petita esglesiola encimbellada dalt del
cim. L’ermita del Faristol.
Però
la meva mirada es sorprèn tant per la manca d’altar com per la falta de tot
ornat. Només la forma de l’absis com una closca protectora i la petita finestra
que permet que un raig de sol il·lumini el peu trencat de l’altar.
Movent
el cap cerco una altra forma a l’interior però tot manca. La coberta és
desapareguda, només resten quatre teules mal posades en una de les puntes de
l’edifici. El terra cobert d’aranyoners m’impedeixen qualsevol examen del
possible terra.
En
la paret nord davant mateix de l’entrada algú ha dibuixat un faristol entretenint-se
a gravar-ho profundament damunt del vell enguixat.
Poques
veus cantaran a un déu guiades per la batuta d’un suposat director en la conxa
buida d’un lloc que va ser ple de fe i vida.
Poca
llum il·luminarà l’esperit del visitant. Lluny ressona lleument el dringar
d’una esquella com indici de certa vida en la vall esquerpa i feréstega.
Moltes
vegades en la solitud d’un lloc indeterminat, com indeterminats són els llocs
per gaudir de la solitud, la simple carícia d’una paraula mig sentida a algú
que passa prop nostre, o el simple so d’un soroll ens sobresalta i ens fa
reviure.
Miquel
Pujol Mur.
Berga,
09/10/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada