divendres, 15 de març del 2013

PARAULES COMPROMESES.


L’Arnau és un jove que comença la carrera de pintor. Ha estudiat en prestigioses acadèmies de pintura, tant a París com a Florència, i els seus mestres han fet grans elogis de la seva obra. De família aposentada, la seva mare treballa amb un bon càrrec en una entitat bancaria i el seu pare és un catedràtic d’Història, per tant ha pogut estudiar sense l’estrès de la manca de diners que han sofert altres companys seus .
Va començar a pintar perquè li era fàcil. Quan només era un nen tenia una facilitat especial en copiar làmines de dibuix i al mateix temps en dibuixar els objectes del món que l’envoltava. Poc a poc aquesta pràctica va desenvolupar en art i més tard va començar a pintar. També havia algun professor que comentava que la veritat és que no tenia interès en estudiar cap carrera i això de pintar era una habilitat innata en la que no havia d’esforçar-se el més mínim.

Els pares li han muntat un estudi en un pis del barri de Gràcia  i clarament  li han insinuat que ara ja és gran i per tant s’ha de procurar guanyar la vida per si sol. Fins aquest moment totes les despeses de carrera i estudis els han pagat de la seva butxaca però volien salvaguardar la seva vellesa, passar els anys que els hi quedaven viatjant més del que havien fet fins ara i vivint una molt bona vida. Va semblar-li com si fos un ocell que ja gran i plomat els pares, li diuen que s’ha d’espavilar i volar sol, i empenyent-lo suaument  el treuen del niu.

Per mitjà del seu cosí ha rebut un encàrrec d’unes persones que no coneix només té una nota amb cinc paraules: Cuina, paisatge, finestra, observar i cel, amén de uns diners com paga i senyal. Avui espera que els clients vinguin a veure l’esbós que ha fet i per jutjar si el treball s’ha ajusta  a la seva idea.
 
El primer dia que va llegir les paraules va pensar en fer una imitació del quadre: Gala mirant per una finestra de Dalí. Una altra pensada era una imitació de Rubens però la prima figura del retrat, que va arribar amb les paraules, no lligava amb les dones de la pintura de Rubens de carns generoses i rosades. Tampoc cap de les obres dels artistes italians lligava amb la persona de la fotografia.

Finalment el seu esbós s’ha assemblat molt a la pintura daliniana. Sona el timbre i l’Arnau pensa: Per fi han arribat, intentaré treure’ls-hi algun diner més ja què viure costa força. Hi ha que dir que l’Arnau encara és acostumat a viure bé com quan pagaven els pares.

Són dos joves d’edat aproximament com la seva.
¾    Hola sóc la Núria i el meu germà Roger- és presenta la noia tot estenen la mà.- Venim a veure el retrat de la iaia. Li volem regalar pel dia del seu Sant. 

Els hi mostra el quadre penjat en el cavallet. S’ha passat gran part de la tarda mirant la il·luminació més escaient per millorar un quadre que personalment no li agrada. La noia fa una cara de desencís i comenta:
¾    No es precisament el què volem. La cuina que tant estima l’àvia amb els seus perols i les olles no hi és. La finestra és molt gran, a muntanya les cases de pagès antigues tenen les finestres més xiques. El paisatge marí no és l’apropiat del nostre entorn més aviat boscos i muntanyes. I el cel li manca la nítida transparència de l’aire fred al mateix temps aromat per les herbes boscanes. Ai, no és ben bé el que volem! Escolti perquè no ve a passar el cap de setmana a casa i coneixerà el nostre món i l’entorn de la iaia, així és podrà inspirar en la realitat del nostre país lluny dels carrers estrets i bruts de la ciutat. El meu germà divendres a la tard el recollirà i pujaran amb el seu cotxe. Així copsarà la realitat de les nostres terres. 

L’Arnau interessadament va pensar: No els ha agradat, no puc demanar un altre avançament i se’m ofereix la oportunitat d’anar convidat el cap de setmana i va contestar fent-se un xic el desentès:
¾    Bé veure si els meus compromisos en deixen lliure el proper cap de setmana. Ja sabem, les exposicions, les reunions, és què nosaltres els artistes... Telefoni’m dijous i concretarem per anar-hi.  

Així és va fer, va pujar i va conèixer les terres de muntanya. L’àvia va cuinar per l’artista i després l’Arnau va tornar altre cop amb l’excusa de un paisatge que volia perfilar. A més la Núria li queia, però que li queia molt bé. I va tornar a muntanya i després va tornar-se en assidu de la casa.  

Ara hi ha un ramader que exposa en una galeria de Barcelona. Perquè el nou món que no coneixia el va encisar. Veure els colors de la naturalesa, les muntanyes de canviants tonalitats, les flors a la primavera i les neus a l’hivern omplen la seva paleta de nous matisos. Damunt de la xemeneia de la masia hi ha un quadre a l’oli de una velleta prima i simpàtica envoltada de perols i olles que somriu a dos besnéts que la vigilen mentre prepara el dinar. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 09/03/2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada