VIA VERDA DEL BERGUEDÀ. FONT DEL PESCADOR

Detall del broc de la font del pescador. Lamentablement no raja.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ARRIBANT TARD.

Fa cinc anys que estem junts amb la Silvia, és una dona intel·ligent, guapa simpàtica i ... moltes coses més.  Estic enamorat d’ella com el primer dia  i ella de mi. Ens entenem de meravella en totes les coses, però té un petit, o gran, defecte, que no arriba mai a l’hora, sempre l’haig d’esperar quan anem en algun lloc, no acaba mai d’arreglar-se i en conseqüència arribem tard a tot arreu .

Ja he clissat una mica el seus temps. Quan li dic si li falta gaire, si em respon “cinc minuts amor”  això vol dir que fins als quinze i vint minuts no l’esperis.  Si és “un quart d’hora”  pensa que estarà mitja hora llarga. Si et diu “d’aquí deu minuts estic llesta” això és imprecís però pot estar fins els tres quarts d’hora.  Si el temps és ... “em falta mitja horeta” conta que estarà una hora ben llarga. Ella ho sap i sempre diu que ho vol corregir, vol mirar d’anar a l’hora, però no hi ha manera.

Avui anem amb un sopar amb uns amics, , sembla que tenim temps de sobra per arribar puntuals, jo fa estona que estic a punt. Li demano si en té per gaire,

¾    Tot seguit estic carinyo, només  són deu minuts.

¾    Escolta. Vaig a l’estanc de sota,  em fumaré una cigarreta a baix al carrer. No triguis.

¾    No, no tot seguit estic.

A l’estanc trobo al Pau i fem una bona xerrada sobre el partit d’ahir el vespre, ha passat un quart llarg quan surto i em quedo a la vorera fumant la cigarreta, penso que baixarà d’un moment a l’altre. Porto ja la tercera cigarreta i encara no ha aparegut. Em començo a impacientar.  Li truco al porter automàtic i no em respon. Això és que està baixant –penso.

Espero força estona més. Llavors li truco al mòbil i no em contesta. , torno a trucar al timbre, res, ningú em respon. Començo a estar alarmat, busco les claus i obro la porta i vaig a agafar l’ascensor. Un rètol posa  AVERIAT. Vaja només faltava això. Pujo els cinc pisos neguitós per les escales. Entro a casa. No hi ha ningú. Torno a trucar al mòbil. Sento aquella musiqueta que bé del rebedor. Vaja, el telèfon és aquí, però ella no és en lloc.

Ha sortit arreglada, s’ha deixat el mòbil, però ella no ha sortit pel portal, l’estanc és  davant de casa  i he estat mirant tota l’estona mentre xerràvem amb el Pau. No se que fer. Truco al 112. Em diuen  que si en una hora no ha aparegut torni a trucar. Llavors truco a la veïna del costat per si ha vist o sentit alguna cosa. Em diu que no l’ha vist en tot el dia, ni ha sentit res estrany aquella tarda. Estem parlant allà al replà.

De cop una colla de bombers i un servei de la Creu Roja pujant rabent escales amunt,

¾    Que ha passat alguna cosa? –preguntem.

¾    L’ascensor que ha quedat  avariat entre el pis 10 i el 11 i hi ha una dona atrapada dins amb un atac d’angoixa..

¾    La Laura, la meva dona.  Com sempre, pitja el botó amunt quan  el que vol és baixar.

Pugem  amb la veïna escales amunt darrera als bombers... ja la començaven a treure. Per  sort tot ha quedat en un ensurt, però el sopar l’hem aparcat per un altre dia.

20/11/2017/

 

EL MILLOR AMOR II

Tot el dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar.  Finalment, després de voltes i voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia, la veritat.

No hi ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del Paradís.

Aquell que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar a la majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere humà.

Però no va acabar tot així, segles després van haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.

I que fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana al seu fill. Sí amics, al seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.

I aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, per a què els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves ànimes.

Amics, no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per a definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.

Acabada la meva al·locució vaig gira.me als primes bans i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:

¾     Cèlia, respon això a la teva pregunta?

Una veu prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.

¾     Mossèn, vostè la sap molt llarga.

Miquel Pujol Mur

EL MILLOR AMOR I

Apreciats amics:

L’altre dia caminava pel passeig a la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta habitual. Fa tants anys i panys que caminen junts pel camí de la vida terrena. Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan vaig trobar-me a la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m va aixecar el cap i mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona, va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:

¾     Quin és l’amor millor, el més perfecte, aquell sentiment que arrela dins el cor i del qual és impossible lliurar-se, malgrat sàpigues que no és gens convenient.    

La pregunta de la Cèlia va clavar-se dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats de son. Molt més confós, ja a la matinada encara em preguntava: “El millor amor”. De bon matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig, prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten gaudir del dia passat.

Vaig veure una parella que s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig, tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual, desig carnal. 

Continuant el meu camí vaig observar davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els hi cridava l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà el seu enteniment.  Afegí al meu pensament: Amor ja gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.    

Vaig observar una noia molt jove que alletava el seu fill. Ambdues cares  mostraven una tendre simfonia d’això que li diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans closes, fregant-se suaument els ulls i, expressava en el seu somriure els seus sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.

Continuant el meu camí, vaig veure una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.

Diverses mostres d’amor: l’humà i la dependència –amor?- animal. Però tot això, és l’essència del més excels sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran estimació?

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

VA APAREIXER EL COLOR BLAU

El cel era gris, fosc, negre a vegades, el sol escasses vegades podia travessar el gruix de núvols que ho cobrien tot, el mar també reflectia aquell color somort, grisós  amb algun deix platejat quan la lluna o algun escàs raig de sol es deixava entreveure.  Tot era tètric,  tenebrós a la terra, no hi havia cap color...

Tan el cel com el mar estàvem cansats de ser tan tristos i apagats  i van fer un pacte amb el sol perquè travesses aquells núvols espessos i els aportes una mica de claror i lluminositat. El sol com bon amic els va voler complaure i va demanar ajuda al vent perquè bufés ben fort i s’endugués ben lluny aquells núvols esgarrifosos i lletjos.

El vent s’hi va posar de valent, va començar a bufar fort , cada vegada més fort. Els núvols és resistien a  marxar, però empesos per la força i constància del vent  s’anaven  allunyant  de mica en mica. El sol  brillava radiant  il·luminant-ho tot  i va aparèixer un cel blau nítid, brillant que al reflectir-se en el mar aquest també agafava al mateix color del cel i així va anar apareixent aquest bonic color. El blau en els diferents tons i matisos segons l’hora del dia i la posició del sol. Blau cel al matí,  fort ardent al migdia, a la tarda turquesa i blau marí el vespre quan el sol anava a la posta, i quan els núvols de tant en tant  tornaven també apareixia  el blau platejat i els colors foscos en dies de tempesta.

Des de llavors el blau un dels colors mes bonics de l’univers . Va  ser i és sobretot el color del mar i el cel i de moltes altres coses que el van anar imitant  i poc a poquet van anar sorgint tots els altres colors dels que avui gaudim.

02/11/2018/ 

LA LLEGENDA DE LA MALAVELLA

Visitàvem Caldes de Malavella amb Amics del Romànic del Berguedà. A pesar que el nom de Caldes coneixíem que era a causa de les seves termes de aigua calenta, “calda/calenta“, el nom de Malavella no sabíem ben bé perquè s’hi anomenava. El nostre guia va comentar-nos bastant extensament la raó.

Caldes de Malavella es una vila i municipi de la comarca de la Selva, és a mig camí de la Costa Brava i de la Serra de Guilleries, a la plana de la Selva, rica de contrastos, patrimoni i tradició.

Com les llegendes sempre són interesants vaig cercar-la per escriure-la el millor possible. A continuació la deixo exposada tal com ho he trobat:

Temps era temps... Fa molts anys el poble de Caldes vivia atemorit per les desaparicions dels infants de la vila i per la penúria econòmica. La gent vivia atemorida per una criatura espantosa, meitat home, meitat llop que a les nit agafava nens petits del poble i se'ls emportava al Castell. Era el Sucdebrut, el geperut, el criat de la Malavella que disfressat acovardia els vilatans.

Vet aquí que un dia, va  arribar un xicot foraster, en Maurici, que buscava feina. En Maurici va començar a desanimar-se, i tenia gana. Llavors va trobar-se amb la vella i el seu seguici. Anaven a recollir impostos, amb Punyestret, el seu ajudant que prenia els pocs recursos monetaris de la gent del poble. Famolenc  va voler agafar una moneda, però fou enxampat. La senyora feudal, era tan geperuda, lletja i dolenta, que tothom la coneixia com la “mala vella”. La bruixa, a l’adonar-se de la valentia del noi, el va fer servent del castell.

En Maurici va començar a treballar-hi, però de mica en mica, es va anar donant que allà hi passaven coses estranyes. Un bon dia,  va seguir a Sucdebrut, el bufó de la bruixa, tan geperut com ella mateixa, fins a la cuina, i va veure com treia un nen de Caldes d’un sac amb la intenció de llençar-lo dins un calder amb aigua bullent.

Es veu, que havia de cuinar cada nit un cor de nen petit a la “mala vella”, qui tenia un pacte amb el dimoni, de manera que si es menjava un cor tendre cada nit tindria poders sobre els pagesos caldencs.

En això, que en Maurici, al veure que l’aigua ja bullia, va agafar una revolada i empentà el geperut dins l’olla. Aleshores va deixar anar el nen perquè anés a avisar la gent del poble i quan va tenir el geperut ben cuinat, li va treure el cor i el va portar a la bruixa. A la primera queixalada, es va adonar que aquell cor no era tan tendre com el altres. En Maurici se li va encarar i li confessà que era el cor del geperut.

La “mala vella” va ordenar als guàrdies  que l’agafessin, però en aquell  moment va arribar tota la gent de Caldes que havia estat avisada pel nen. Ella, en veure-ho, va marxar corrents del castell cridant: TORNARÉ, TORNARÉ!

El castell de Malavella fou cremat per la gent del poble. A certa distància de Caldes es poden visitar les restes del castell anomenat de Malavella. Al seu costat l’ermita de Sant Maurici.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

RELLOTGE DE SOL DE SANTA MARIA DE ROCAFORT. BAGES

Rellotge de sol ben casolà i amb les hores clares i ben marcades.

Text: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA IAIA VIATJA EN L'AUTOBUS AUTÒNOM

(L’Erica. L’autobús  autònom sense conductor)

No se com m’he deixat convèncer per la Jana per anar a fer un tomb amb aquest autobús. Jo que mai vaig en bus, però la meva néta és molt persistent i m’ha explicat que l’estrenen  a les ciutats petites i uns dies fan els viatges gratis perquè la gent els conegui, és veu que es un bus elèctric, intel·ligent, amable i no se quantes  coses més.

Abans no ni havia d’autobusos aquí, ja que la ciutat no es gaire gran, des  fa pocs anys que n’hi ha , des que es van sorgir els  nous  barris de la perifèria, però com que jo visc  al centre no em fan falta per res. Des que va morir el Ramon, en pau descansi, jo sempre més he anat a peu a tot arreu i si em cal anar a un xic lluny crido  un taxi , tal com em va dir que fes el meu fill i ja està.

Ara en aquestes edats mira que anar a  pujar en un bus, però és clar a la Jana  no li sé dir que no a res, em va dir que seria una molt agradable experiència. Ben mirat aquest bus és una mica estrany, molt petit, va ple de gent , des que he pujat darrera aquell home gros només veig gent, sort que he pogut seure al costat de la finestra. Mira  aquests carrers i barris fa anys que no hi passava... ara va cap la barriada de Sant Pol. Com ha canviat tot.

La veu de la néta que seia a la seva vora la va tornar a la realitat

¾    Que iaia, què et sembla aquest bus.

¾    És bonic i caquetó i no fa soroll ni sotracs, el que el trobo molt petit.

¾    Si, són una mica especials,  seran el bussos del futur.

¾    Però jo segueixo preferint anar caminant.

El bus seguia la ruta marcada, ara entrava enfilava de nou cap al punt de sortida i final del trajecte. La dona mirava amb ulls esbatanats tot el de dintre el vehicle. Anava estirant el cap remirant entre la gent,

¾    Que mires àvia – li diu la joveneta-

¾    Mira, ara quan baixem  felicitaré al conductor, perquè el condueix molt bé, però no el veig enlloc.

¾    Iaia! Que aquest bus no porta conductor .

¾    Queeè...  vols dir que no el condueix ningú.

¾    Ja t’ho vaig explicar, que anava sense conductor , aquesta és l a gràcia.

¾    Ai, no pot ser que no condueixi ningú. –respirava fort- No condueix ningú  aquest bus... Crec que em falta l’aire, que m’ofego...

¾    Tranquil·la iaia que no passa res . ja estem arribant.

La dona no atenia a raons, estava espantada i respirava cada com amb més dificultat. La néta va donar la veu d’alarma. El bus va parar en sec. Una doctora  va córrer al costat de la dona que ja la van ajudar a baixar i la van estirar la terra.  Mentre cridaven a una ambulància la metgessa que l’atenia anava tranquil·litzant a la gent i donant confiança a la dona.

¾    Senyora, respiri profundament  i  lentament . Això només és una atac d’angoixa.

En aquell moment arribava l’ambulància, que tot i que van creure que era una cosa lleu la van portar a urgències per fer-li una petiat revissió.

 11-12-2018

SER UN PERSONATGE FANTÀSTIC

Aquest treball em fa barrinar massa. “Ser en una història un personatge fantàstic”. Quines fantasies he viscut a la vida. No sé, potser moltes. Quantes s’han complert. Potser alguna, però tal vegada mai les més desitjades. O potser sí, però no les he sabut paladejar  en el moment oportú.

Però sóc un ser fantàstic? Sincerament, crec que no. Simplement un mortal que ha portat una vida normal repartida entre la època infantil, la pubertat, i l’adolescència, fins a arribar a això que hi diuen l’edat adulta. Aleshores han anat transcorren els anys, seguint unes pautes marcades per la societat, fins arribar a ara.

Néixer, viure, reproduir-se, envellir i morir: cinc premisses reals de la vida.

Estic davant de l’ordinador amb el cap buit d’idees. La pantalla no em diu res, està blava com blanc és el meu pensament. Miro les tecles i les lletres mal posades, callen, no responen res. Ni tan sols hi endevino, una mala definició de mots encreuats per agafar un xic de pista mediàtica. Girant el teclat tret d’una inscripció que diu “Made in Xina”, tampoc trobo cap camí per embrutar la pàgina Word.

En un tros de paper començo a escriure noms d’éssers mitològics, imaginaris, de pel·lícula, de contes infantils i no tan infantils, la meravellosa saga de superherois americans;  i fins i tot,  arribo als famosos “mangas” japonesos. Malauradament de tot aquest batibull no surt cap indici que mogui les cèl·lules grises del meu intel·lecte. Això d’intel·lecte em sona molt malament, primer perquè m’he equivocat, no he posat el signe de geminació, i segon, ho trobo massa pretensiós.

Ser l’Au Fènix que ressorgeix de les cendres per tornar a emprendre el vol. Em dic a mi mateix, no, vigila amic, que les cendres a la teva edat poden ser una premonició de la propera fallida. El tornar a volar, ni ho pensis i el caminar lleuger, tampoc.

La primera idea havia estat escriure de Frankenstein, no el metge boig que volia emular Déu, sinó l’estranya criatura que va crear i que, malgrat ser horrorosament lletja en el seu interior bategava un cor pur i sense maldat. Encara no havia estat contaminat per la condició humana. No he pogut.

Dràcula, tampoc, he llegit la seva història real i va ser un home que va lluitar pel seu país, la seva gent i la seva religió, utilitzant els cruels mitjans que tothom feia servir en aquella època.

I si fos Peter Pan? Aquest sí que es un personatge simpàtic, però només tanco els ulls i em surten davant escrites amb lletres negres i llums vermelloses, les lletres no. De seguida m’acusarien de tenir el síndrome del mateix nom. Sí, home, sí, allò que diu que els homes no creixen, que sempre malgrat l’edat són infantils. De veritat infantil no m’hi trobo, malgrat que jugar una mica a les “xives” potser també em distrauria.

Com que no em vull allargar massa que després em renya la professora , poso fi aquest escrit en aquesta ratlla.

Miquel Pujol Mur

TREBALL DE FRASES FETES

Exercici del taller d’escriptura

El Joan veu el Pere que camina com una fura camí del bar. Se’l mira i es diu a si mateix: això si que es venir com anell al dit.

Malgrat haver-hi més dies que llonganisses per davant, abans d’arribar l’estiu pensa: d’una vegada i per totes, amb aquest noi cal saber-se cordar les calces i escurar-li la cassola  perquè sinó la meva boda pot anar-se’n a can Pistrals.

¾     Pere! Pere!- Crida assegut al banc del parc.

¾     Què? Què? Tinc tard.

Veritablement: on no n’hi ha, no en raja. Reflexiona mentre belluga negativament el cap.

¾     Vine d’una punyetera vegada i escolta’m.

¾     Sí, sí, ja ho sé que tu vols confessar-me, el que diuen fer buidar el pap, perquè estimo la Carina. I tot perquè jo també li agrado. Tu vols fer córrer les tisores sobre la nostra relació i dir-me que no em convé. Que es molt alegre, que si ha tingut molts acompanyants, que si a tu també et cau bé. Que si tu ets millor per a ella. Que si ets un bon padrí i a més, ric. Doncs no, ves-te’n a fregir espàrrecs i deixa’m tranquil.  

Miquel Pujol Mur