VA APAREIXER EL COLOR BLAU

El cel era gris, fosc, negre a vegades, el sol escasses vegades podia travessar el gruix de núvols que ho cobrien tot, el mar també reflectia aquell color somort, grisós  amb algun deix platejat quan la lluna o algun escàs raig de sol es deixava entreveure.  Tot era tètric,  tenebrós a la terra, no hi havia cap color...

Tan el cel com el mar estàvem cansats de ser tan tristos i apagats  i van fer un pacte amb el sol perquè travesses aquells núvols espessos i els aportes una mica de claror i lluminositat. El sol com bon amic els va voler complaure i va demanar ajuda al vent perquè bufés ben fort i s’endugués ben lluny aquells núvols esgarrifosos i lletjos.

El vent s’hi va posar de valent, va començar a bufar fort , cada vegada més fort. Els núvols és resistien a  marxar, però empesos per la força i constància del vent  s’anaven  allunyant  de mica en mica. El sol  brillava radiant  il·luminant-ho tot  i va aparèixer un cel blau nítid, brillant que al reflectir-se en el mar aquest també agafava al mateix color del cel i així va anar apareixent aquest bonic color. El blau en els diferents tons i matisos segons l’hora del dia i la posició del sol. Blau cel al matí,  fort ardent al migdia, a la tarda turquesa i blau marí el vespre quan el sol anava a la posta, i quan els núvols de tant en tant  tornaven també apareixia  el blau platejat i els colors foscos en dies de tempesta.

Des de llavors el blau un dels colors mes bonics de l’univers . Va  ser i és sobretot el color del mar i el cel i de moltes altres coses que el van anar imitant  i poc a poquet van anar sorgint tots els altres colors dels que avui gaudim.

02/11/2018/