EL MILLOR AMOR I

Apreciats amics:

L’altre dia caminava pel passeig a la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta habitual. Fa tants anys i panys que caminen junts pel camí de la vida terrena. Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan vaig trobar-me a la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m va aixecar el cap i mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona, va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:

¾     Quin és l’amor millor, el més perfecte, aquell sentiment que arrela dins el cor i del qual és impossible lliurar-se, malgrat sàpigues que no és gens convenient.    

La pregunta de la Cèlia va clavar-se dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats de son. Molt més confós, ja a la matinada encara em preguntava: “El millor amor”. De bon matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig, prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten gaudir del dia passat.

Vaig veure una parella que s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig, tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual, desig carnal. 

Continuant el meu camí vaig observar davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els hi cridava l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà el seu enteniment.  Afegí al meu pensament: Amor ja gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.    

Vaig observar una noia molt jove que alletava el seu fill. Ambdues cares  mostraven una tendre simfonia d’això que li diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans closes, fregant-se suaument els ulls i, expressava en el seu somriure els seus sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.

Continuant el meu camí, vaig veure una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.

Diverses mostres d’amor: l’humà i la dependència –amor?- animal. Però tot això, és l’essència del més excels sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran estimació?

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur