El Jan és
una home ja gran. Té aquella edat quan les veritats és comencen a barrejar-se
amb les mentides. Les passions, malgrat que mai oblidades del tot, ja queden
enrere. Tampoc hi ha records que pugin ofendre la memòria, ja que la penitència
ha estat quasi tan llarga com la vida. Tot comença a quedar enrere en els anys
difuminant-se en la grisor del temps. Pensar en els menyspreus rebuts, tampoc
val per res, només per remoure el fang del fons del bassal i enterbolir l’aigua
de l’existència. Més val no bellugar els mals moments passats i viure el que
resta de vida, procurant sigui plena al màxim i que cada dia es renovi de nou.
Observa el paper que una noia li ha
entregat al sortir de casa. No el volia agafar, però la tendra mirada de la
jove l’han fet desistir de la seva negativa. Poc a poc el desdoblega; i
aleshores llegeix unes lletres que escrites amb lletra tipus impremta i de
color blau, fan la següent pregunta: Quina és la música de la seva vida.
La pregunta el sobta i veien en el
parc un seient solitari i apartat decideix asseure’s a reflexionar. La pregunta
té moltes possibles respostes i cadascuna és adient a un moment i a una dona determinats.
A veure, a casa la contestació seria
fàcil: música d’òpera, de sarsuela, i una mica de cobla. Des de els més excels
del tenors o “prima donna” als més populars de l’època. Recorda que al cine, a les
mitges parts, sortien novells artistes a fer un xic d’espectacle. Un dels
interpretes va ser l’Antonio Molina, que anys després va esdevenir un famós
“cantaor”, apreciat dins del seu estil, i pare d’una extensa saga d’artistes.
De jove cançons de muntanya i
sardanes. Les sardanes lligades amb la primera mig xicota, la Montserrat.
Després va venir el temps del maig
del 68, recorda aquella vegada a París que amb la Michelle, cantava la
Marsellesa pels carrers de la capital francesa. Mentre, llençava llombardes a
la policia i rebia més d’un cop de porra.
Més tard a Saragossa, durant
l’estada militar, qui podia resistir-se a cantar jotes tenint al costat una
noia com l’Alicia.
Ja de retorn, sempre es retorna a
casa, va enamorar-se de l’Eliana, una dona argentina que el que més estimava,
amb vertadera passió “arrabalera”, era ballar tangos. No és que ell fos
especialment ballador però portat pel sentiment amorós i sexual va ballar-los
fins l’extenuació de l’amor.
Després Noelia, Carme, Núria, Grace,
Hilde, Giovanna, totes tenien i encara tenen en el seu record una música única
i diferent a les demés.
I després, tantes i tantes dones que
la música barbuteix en la memòria, a veure Raquel, Maria, Andrea, Paola, etc. Tantes
que la memòria dels noms s’amaga en el carrer de l’oblit.
Torna la mirada al paper i recorda a
la noia del matí. Els ulls blaus com la Hilde, la front alta de la Grace, el
moviment sinuós del cos com l’Eliana, els llavis ferms de l’Alicia, i les sines generoses de la
Giovanna. Quantes dones i quanta música per un sol record.
El pensament vola a la impressió de
la jove dadora del paper i pensa que els anys han passat. Ara no coneix quina
és la música actual, que pot servir per vestir la gràcil figura juvenil.
Miquel Pujol Mur
