EL JERSEI DE RATLLES

“He trobat un jersei de ratlles a sota el llit i no és de ningú de casa...”

La Paula està esverada, acaba de trobar un jersei de ratlles a sota del llit,  i no és ningú de casa... l’agafa, el mira, és de llana fina, suau; l’ensuma, fa una olor fresca de noia jove i ja es comença a mosquejar. L’estira mira la talla, una mitjana de dona ben formadeta i no massa grassa... Vaja!

Dos dies que marxes i apa , -pensava- el noi  fa de les seves. Però no pot ser, sempre m’ha estat fidel i mai li he notat cap canvi sobtat, però ja diuen que dels homes no et pots refiar de cap. La primera vegada que el deixo sol a casa dos dies sencers i dues nits, però es clar no podia pas deixar la mare sola a l’Hospital acabada d’operar. Avui s’ha quedat una neboda, arribo per descansar una mica i mira el que em trobo. Es clar que a les nits hi havia la Eva, però de dia quan era a l’insti... Vaja, que el molt banastra  s’ho muntava molt bé. En aquell moment ell entrava a casa i al veure-la li va a fer un petó, aquesta empipada li rebutja la carícia,

¾    Que coi et passa, has arribat de molt malt humor.

¾    Això amb passa –tot plantant-li el jersei davant dels nassos.

¾    I... que vol dir aquest jersei? –demana estupefacte

¾    Que l’he trobat sota el nostre llit. Que en saps alguna cosa.

¾    Que vols que en sàpiga, no se com pot haver anat a parar allà.

¾    Ah, així el coneixes? - Pregunta la dona amb sarcasme.

¾    No l’he vist en ma vida, però podria ser  de l’Eva.

¾    L’Eva no té cap jersei com aquest.

Encara van discutir una estona més. L’home s’anava empipant per les acusacions que li estava fent la dona, tot per un trist jersei de ratlles, podia ser de qualsevol, però es clar qui el va anar a amagar a sota el seu llit, també era una mica sospitós.

¾    Mira Paula, deixem la discussió que no ens portarà en lloc, veuràs com tot s’aclareix. Que tal segueix la teva mare?

Va anar bé aquell canvi de conversa, la dona es començava a adonar que potser havia ficat la pota. Segur que la cosa s’aclariria aviat.Quan va arribar l’Eva per dinar, va sortir el tema del jersei . La noia va fer un sospir exclamant,

¾    És el jersei de la Marta, la que em dona classes de mates; com la calefacció anava molt forta se’l va treure. Avui m’ha demanat si l’havia trobat?

¾    Com a  anat a parar sota el nostre llit –va preguntar el Francesc.

¾    Ah, devia ser el “Pelut” sempre s’ho emporta tot. Sortia de la vostre habitació.

¾    Aquest maleit cadell. Ho podia haver pensat. –diu la Paula compungida.

La dona va demanar disculpes al marit per haver dubtat d’ell i aquest rient va respondre,

¾    Tu creus que si et volia enganyar hauria portat la fulana a casa. Que poc em coneixes.

L’endemà a la tarda, el Francesc és a casa de la Marta, com moltes tardes, on la parella viuen una tòrrida i apassionada història d’amor. Ja satisfets, mentre descansen  comenten l’incident dels dia anterior , " ahir va venir de poc allò de ...  que amb una veritat descobreixen una mentida, o era a l'inrevés” .      Caldrà anar més amb compte d'ara en endavant. 

       

23/11/2019/                                            

LA SARGANTANA

Em dic Pere i soc l’hereu d’una gran masia de la contrada. Què us puc dir: Soc jove, una mica més de vint anys, fort i valent. Soc eixerit i entremaliat. Sempre estic enmig de totes les gresques i saraus del poble. També per què no dir-ho el més ben mirat per les noies. Al mateix temps el més odiat pels pares. Alguna que altra criatura, que corre pels carrers del poble, té la meva mateixa fisonomia. Però avui, no us vull parlar de les meves trapelleries i gentileses, us vull explicar el que em va passar.

De veritat quines coses més rares que em passen, ahir em vaig trobar una sargantana a la butxaca. Bé, haig de dir que jo sempre tinc les butxaques dels pantalons foradades. La feina que vaig tenir per trobar-la entremig de tot allò. Com que és més gran, sempre trobava la mateixa cosa. Finalment, ho vaig aconseguir. No era precisament una sargantana petita, sinó que tenia la seva mida. Ep! No us penseu, tan grossa, no!

De seguida vaig adonar-me que aquella bestiola no era un animal qualsevol. L’havia agafat pel cap perquè no es fes mal. Ja sabeu que aquest animalons, si els agafes de la cua són capaços de trencar-se-la i fugir. Jo la tenia agafada del cap, i com que em vaig descuidar, em va donar una forta queixalada. I, abans que jo pugues tornar a immobilitzar-la, més fortament, em va parlar.

¾     Pere! Tranquil que tu i jo hem d’enraonar.

¾     Òndia! Si parles. Mai no m’ho hauria pensat. Una sargantana que parla. Què em vols dir.

¾     Mira jo estava a la habitació de la Constança, quan vas pujar per l’heura de la façana. Una mica més m’agafes la cua al trepar-hi, sort que vaig fer un bot i vaig amagar-me en una altra branca. Ara, després d’aquest preàmbul, t’haig de dir que fent l’amor- diguem-ne amor per no dir una altra paraula més grollera- ja veus que sóc força educada, ets un graponer. Pobre noia! Que disgustada la vas deixar. Sort que t’estima que sinó. T’hauria de haver donat una puntada de peu a allà on jo sé.

¾     Què vols dir? Va quedar força contenta, i no era primerenca! Altres cops ja havíem jugat a pare i mare.

¾     Però, Pere! No et vas adonar que vas entrar a veure l’estimada, per cert bona noia, com si fossis el setè de cavalleria, ja amb la baioneta desembeinada, com si es tractés de travessar als pobres “pell roja”. No! Així no! La mossa esperava més coses de tu. Necessitava que l’acaronessis per tot arreu. Volia sentir els teus petons al llavis, i a tot el cos. Fill! Que hi ha molts raconets per acariciar. Volia que li mosseguessis un xic les orelles i li petonegessis el coll. Esperava escoltar paraules dolces i li diguessis que l’estimaves. “Anda ya”! Tu, a preu fet!

¾     Tan malament ho vaig fer?

¾     Tant! I tant! Què tenies por? De qui?

¾     De qui dius? Collons! Del seu pare. Tu creus li hauria agradat trobar-me al llit amb la seva filla? Jo, soc un pagès de casa bona. Ell, el més ric del poble. Sé que vol casar la Constança amb un senyor noble, però arruïnat. Allò del títol nobiliari. Ell, el sogre del senyor marquès; la seva filla, la marquesseta jove. Ja no se’n recorda, de quan vigilava els porcs a casa dels meus avis. Total, la fortuna li ve perquè una vegada va tocar-li la loteria. Aleshores, es convertí en un escanyapobres.

¾     Doncs, anem bé, perquè d’aquí vuit mesos, no podrà amagar la panxa de la seva filla.

¾     Què en saps tu, de tot això?

¾     Home! Amb tot el que has deixat a dins! A més, si jo fos una vulgar sargantana, creus que estaria parlant amb tu.

¾     Què faig pobre de mi? Aconsella’m. Oh, reina de les fades sargantanes!

¾     Pere, de moment fuig! No paris per a agafar res, ni vagis a casa teva. Quan s’adoni del “bombo” tal vegada canviarà d’opinió. Però aleshores, ja ho saps s’ha acabat la gresca.

I seguint els consells de la sàvia reina sargantana vaig posar els peus en “polvorosa”, com diuen per aquestes terres a on visc ara. I, a esperar, a veure si tot surt tal com em va vaticinar. Ara, per si les mosques, en aquest país he vist una noieta força maca, que es diu Milagros. Potser sí que, provarem de fer-ne un, de miracle. El seu pare, també és molt ric, un “ricachón” de poble amb força doblers d’or. Qui sap, total, només hauré de canviar d’idioma. A veure: “hermosa”, “bonita”, “reina de mis ojos”, “música de mis oídos”. Bé, no ho faig malament, i sona bé. Aquest cop, miraré d’aprofitar les lliçons de la sargantana. Seré més delicat i amorós, més profundament enamorat.

Aprofitant que he agafat la ploma per explicar-vos una part de la meva vida, vaig a demanar al pare que em remeti diners. No sabeu el que es gasta quan no es clava ni un clau.

Miquel Pujol Mur