Una
casa pairal important en un d’aquest
poblets de postal perduts del Pirineu. Avui, han començat les vacances de
Nadal, és diumenge i ha reunits una bona
colla de gent. Els avis estan cofois, pels vols de Nadal sempre apareixen els
quatre fills, les dones i els sis néts; dues nenes i quatre nens, entre tres i dotze
anys. El motiu, començar a preparar el Nadal,
guarnir la casa i sobretot, fer el pessebre, que cada any el fan més gran.
Els pares tornaran als seus treballs, però els petits es queden amb els avis totes les
festes. Els sis cosins s’ho passen de meravella junts, amb els avis i el Brot,
un gosset que és seu, però que cuiden els avis a la masia.
La
casa és gran i important i és mereix un pessebre com cal. Els nens més grans
amb l’avi, s’encarreguen de posar la
taula gran; la cobreixen amb paper i la
preparen per muntar la seva obra d’art; també netegen i preparen els munts de figuretes
que tenen , perquè estiguin ben netes i llueixin al pessebre.
Els
petits amb l’àvia recullen molsa, d’uns pins que tenen a la darrera casa, busquen troncs i escorces al llenyer, que l’avi ja les hi guarda quan
talla troncs pel la llar de foc, també recullen pedres, pels vorals. En Bernat, és el fill dels masovers, també
s’ajunta a la colla, tan per jugar com per fer el pessebre, té sis anys com els bessons, i li agrada la
companyia dels nens, a més és molt amic
del gosset de la casa amb qui juga sovint . Ara tots porten galledetes de sorra per fer els camins .
Els
més petitons amb una cartolina, guarneixen un cel blau ple d’estrelles, el nen
veí els ajuda.
-
Tu,
no fas el pessebre -li pregunta el nap
buf del Jan.
-
No,
a casa diuen que aquestes coses són tonteries dels fanàtics religiosos.
El
menut que no entén el que li diu s’arronsa d’espatlles. La Mireia, que ja es
una doneta respon.
-
Es
clar aquest pixapins, això de les tradicions se’ls en fot
-
Els
meus pares són ateus i no creuen en aquestes coses.
Deixen
la conversa, perquè fan una parada per berenar, el Bernat, es queda a berenar amb
ells i després se’n va a casa. Els seus pares
van anar a viure aquell lloc al morir-se el masover antic que era molt
gran, ells volien apartar-se de la ciutat i viure en plena natura, criar al nen
en contacte amb la naturalesa i educar-lo segons els seus principis i idees. El
nen es trobava una mica sol i quan pujaven aquells veïns propers hi anava a
passar estones.
Després
de dos dies de treball, tenen el
pessebre quasi enllestit. Les muntanyes, el riu, el pont el poblet petit ,les cases, la cova dels
pastors i la cova del naixement. Ara ja hi van col·locant les figures. Pastors
i pastores, xais , gallines, pollets, Sant Josep, la Verge i el nen Jesús, junt
amb el bou i la mula i no podien faltar-hi els tres reis. Bé cada dia hi
afegiran alguna cosa nova , doncs al petits els encanta remenar i fer córrer
les figures endavant i enrere. Fins prop de Nadal no l’enfarinaran.
Dimecres
al mati, l’Arnau que es el primer descobrir-ho, va a mirar el pessebre, i aviat
s’adona que hi falta alguna cosa.
-
Aquí
hi falta un pastor –crida
-
Siiii...el
pastor de la gerra de mel –respon la seva cosina
Disputes
i baralles per saber qui la agafat. Tots ho neguen que hagin agafat res. Finalment
diuen que per una figura menys no passa res, ja sortirà. L’endemà
falten dos xais, i el tercer dia una casa , el quart la dona que renta. Tots
estan una mica preocupats, qui pot entrar a la casa i robar una figura cada dia, no saben qui pot ser. Com tenen més
figures, altres ocupen els seus llocs.
Dos dies abans de Nadal desapareix el Nen Jesús. Llavors els avis es comencen a preocupar,
aquell Naixement tenia prop de cent anys i valia molts diners, no es pot
reemplaçar.
Aquell vespre l’àvia està al aguait, ha de saber que passa, qui s’emporta
les figures. De nen Jesús, no en tenen cap més. El pessebre no és pessebre s’hi
hi falta el principal. Està a la cuina a les fosques, cap a mitja nit, sent una mica de fressa, guaita en al foscor i
veu passar el Brot, amb la mula a la boca, i se’n va al seu jaç a la galeria.
Al matí, es la primera d’aixecar-se, i com sempre va a obrir la porta i el Brot
surt d’una llampegada, veu que porta alguna cosa a la boca, sap que és , però
no ho veu. Segueix al gos, que va
directa a la casa dels masovers. Remena la cua davant la porta i al cap d’una
mica, obre la porta el nen , li agafa el que porta a la boca, li fa una
moixaina i el gos se’n va corrent cap a uns matolls. L’àvia vol esbrinar que
passa, amb la Mireia i el Pere, els néts
mes grans, després d’esmorzar, se’n van a casa dels masovers.
Els
pares neguen que el nen tingui res a veure amb les figures del pessebre, allà
en aquella casa aquestes coses estan prohibides. Criden al Bernat, que llavors es llevava, i li demanen per les
figures, primer ho nega, sap que els pares el renyaran. Davant l’evidència, ho confessa.,
-Jo
volia tenir un pessebre per mi sol. M’agradava molt fer el pessebre amb
vosaltres, i volia tenir-ne un per mi, encara que fos petitet. Vaig començar a
fer-ne un dintre una capsa de sabates, que guardava sota del llit. Com que no
tenia figures , i vosaltres en teniu tantes, vaig pensar que unes poques no les
trobaríeu a faltar. El Brot , que és
molt intel·ligent,i sempre em portava la quina li deia, una cada dia, amb el
nen jesús i la mula, ja en tenia prou.
-On el tens, -crida la mare esverada.
El
nen va a buscar la capsa de sabates, a dins hi ha un preciós pessebre en
miniatura. muntanyes, camins un
riu...una casa , dos pastors dues ovelles , i una cova petitona amb el Nen
Jesús sobre la palla, i el burro al
costat. El Bernat mirava amb orgull la
seva petita obra d’art. L’àvia de la casa gran intervé
-
Perquè
no les demanaves, t’hauríem donat
algunes figures. Aquest Jesús no,
perquè és d’un Naixement molt antic, dels rebesavis.
-
No
volia que ho sabés ningú. Com que el papa
no vol saber res d’aquestes coses.
Els
pares del nen estan commoguts, si que no estan massa per aquests bròquils, però
estimen el seu fill amb bogeria, i queden bocabadats davant aquell petit belen,
dins aquella capsa de sabates del pare, que el nen ha fet d’amagat a les nit. La mare intervé.
-
Bernat,
torna el que t’has emportat. Comprarem
figures i podràs fer un pessebre gran al
menjador.
-
De
veritat? –el nen no s’ho creia, mirava al pare - podré un pessebre gran.
-
Ets
un gran artista - diu el pare – Veig la il·lusió que tens. Farem el pessebre
per Nadal, i jo t’ajudaré. Que carai,
celebrarem el Nadal, les tradicions són les tradicions.
L’home
tenia un nus a la gola, recordava quan ell era petit , i feien el pessebre a
l’escola. Que lluny quedaven aquells
records. Per sobre els seus idearis i creences volia que els seu menut fos
feliç. El nen es va abraçar al pare i la mare content dient-los-hi,
-
Gràcies
papes, és el millor regal que em podíeu fer aquest Nadal.
– 7 de desembre de 2012-
No heu pas vist l’home del nassos?
Al mas no hi podien faltar el gall i
les gallines, corrien d’aquí cap allà
com si fossin els amos de la granja, però vet aquí, que hi havia un gall molt
presumit, ell ni pensava que fos en un corral, es passejava com si anés per un camí
reial; les gallines, pobretes, estaven molt arraulides i atemorides, dons com
que ell era “el Senyor”, ni les deixava menjar. 
Segueixen
la seva conversa sense donar-hi importància, mentre mecànicament va posant
sucre dins el cafè . Llavors s’acosta la tassa a la boca i fa la primera
glopada.
Aquest escrit no vol donar cap
judici sobre el valor artístic ni literari del llibre només és una breu
ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú també l’ha llegit conèixer el
seu parer.
Amb
les amigues vam sortir per jugar amb la neu.
Hi havia treballs per caminar, doncs t’enfonsaves, però el jovent no ens importava, jo llavors
tenia 18 anys. L’Ariadna, una amiga que era fotògrafa, ens va retratar, tirant-nos boles i mentre fèiem un gran ninot
de neu. Aquell temps tenir una màquina de retratar era una cosa estranya, però
ella es volia dedicar al fotografia i
els seus pares n’hi havia comprat una quan va complir quinze anys.
El campanar d’espadanya d’un sol ull
s’alça en el mur de ponent i sembla construït posteriorment.