SANTA LLÚCIA I LES MODISTES

“Que Santa Llúcia ens guardi la vista.” Això és el que repetia moltes vegades al llarg del dia, la Maria, la modista, on jo aprenia a cosir allà pels mitjans dels anys 50 del segle passat.

  Avui és santa Llúcia, la patrona de les modistes, dels sastres, els cecs i tantes persones que treballen amb la vista. Per això m’han vingut al cap tots aquest records.

En aquells temps, quasi la prehistòria, als pobles, totes les nenes als 13 o 14 anys, anàvem a aprendre a cosir amb una modista; al cosidor hi passaven tota la tarda o tot el mati, depenen del torn en que treballessis a la fàbrica; ja que a més quan tenies 14 anys començaves a treballar

Tinc molt bons records d’aquells temps, quan aprendre a cosir era una obligació; totes les noies havien de saber-ne. Això és el que deien els pares i el que t’inculcaven des de la infantessa. Una noia ha de saber cosir, i cuinar, per portar una casa.

  Recordo el cosidor, una habitació ample i assolellada, amb un gran finestral, i amb una taula llarga, armaris, la post de planxar i dues màquines de cosir i les cadires on seiem les noies. Normalment solíem ser entre vuit a dotze les noies que cada dia ens trobàvem al cosidor.
Calaixos amb fils de tots colors, agulles de cap i de cosir, tisores, patrons, centímetres, figurins... Ah! una estampa de santa Llúcia, enganxada a la paret, la santa que li van treure els ulls, però diuen que hi va continuar veient. per això és l’advocada de la vista.

La modista, t’ensenyava a sobrefilar, embastar, a cosir, fer vores, passar punts, tallar-los, fer anar la màquina de cosir... Quan en sabies una mica podies ja fer-te la roba per tu i els de casa. També cosíem per la modista, a canvi d’ensenyar-nos. Més tard ja apreníem “El Corte” que era quan t’ensenyaven a fer patrons i a tallar peces, muntar-les, emprovar-les. Començaves amb una faldilla o una brusa, coses fàcils, fins més tard ja t’atrevies amb un vestit, un abric o els vestits jaqueta. Aquestes peces que ara trobes fetes a tot arreu, abans tothom se les feia, o les feia fer a ca la modista. Llavors no hi havia roba feta com ara, tot es feia a mida

La Maria, a més d’ensenyar-nos a cosir, era com una germana gran, doncs podies explicar-li moltes coses que a casa no podies parlar-ne, i ella t’aconsellava tan bé com sabia. Amb les companyes ho passàvem molt bé, parlant , rient, xerrat, criticant... de tot es feia una miqueta. Érem joves i a més d’aprendre ens divertíem.
El dia de Santa Llúcia era sagrat, no es podia pas cosir, per molt que la feina s’acumulés, doncs s’apropava el Nadal, era el temps del fred i dels abrics, i aquests portaven moltes puntades; però es respectava la festa. A la tarda si feia bo, solíem anar totes a berenar a fora, a algun lloc assolellat, si feia mal temps ho fèiem al cosidor. Al vespre hi havia sarau, un gran ball a la sala del poble.

Quins temps aquells!!! –pensa la dona amb nostàlgia- Ara mateix volia cosir-me una bora que se m’ha desfet i em veig treballs a enfilar l’agulla, vaja, que no puc, ni amb ulleres ni sense, i no tinc cap néta a casa que me la pugui enfilar... Es clar!!! avui es Santa Llúcia i no toca cosir, ja no me’n recordava.

Anna-13 de desembre de 2012-