“Per
el meu amic Daniel, que em va retornar la veu i la ploma. I per la Beatriu, que
ens va retornar a tots la vida”.
El Harry s’emociona
al saber que el vell professor ha tornat a escriure. I que s’ha recordat de l’amistat
que els va unir, enviant-li un volum de la seva novel·la. Se l’ha dedicat amb
el pseudònim que utilitzava, quan vivia a París, per no ser identificat per la
gent de l’ambaixada. En aquells temps evitava ser reconegut perquè la seva família
no fos castigada per les forces policíaques del dictador de torn. Va ser un aldarull massa important a la
facultat per que el seu nom fos oblidat. Més valia que és pensessin que havia
mort en el naufragi de la patera que el conduïa a Espanya.
Quants anys han
passat, una part important de la seva vida. No, una part de la seva vida no, la
part més important de la seva vida, la joventut i amb ella totes aquelles
il·lusions forjades durant els anys d’estudi i magisteri.
Fugir a Espanya, va
ser el primer port de salvació. El viatge, un calvari, travessant el desert
fins a les costes de Tunísia. Després buscar algú que a canvi dels diners que havia
recollit el passes fins a la propera
península.
Abandonar de
matinada la seva terra, abandonar Àfrica, com un malfactor quan havia estat un
lluitador contra la injustícia, segurament per no tornar-hi mai més. Deixava al
seu darrere tot el que representava la seva vida i davant tenia un incert futur.
Obligat a crear-se un nou món, tornar a néixer.
Aquell matí va ser
una vivència que no se li oblidarà per anys que visqui. La té gravada a foc
dins els seus pensaments, malgrat que no va ser una experiència de foc, si no
d’aigua.
Feia fred a la
platja, la patera els esperava fora entre uns esculls que les permetia estar
amagades de la vigilància costera. La carrera desesperada per la platja, xipollejant
l’aigua gelada i mullant-se fins el moll dels ossos. Aleshores saltar a dins
l’embarcació i agafar-se amb força als bancs perquè la potència dels motors més
d’una vegada havia fer saltar per la borda algun il·legal.
Amb la mà
s’aferrava al banc i amb la l’altre premia sobre el seu cos mullat les poques
pertinències que havia pogut emportar-se. Una mica de diners i quatre
fotografies eren el tresor que l’acompanyava en el seu exili. Tremolor, incertesa,
fred i por.
En arribar a terra
espanyola els esperava un tràiler, amagats dintre el remolc entre les caixes de
taronges i tapats amb unes mantes que van deixar-los emprengueren el viatge cap
a França.
A París va començar
a captar, a implorar ajuda per malviure. El carrerons del mercat de les Puçes , els molls pudents del Sena ,
Montmartre i altres llocs amb afluència de turisme els va conèixer pam a pam,
però no com a visitant sinó com un mendicant desemparat.
Una nit, quan
cercava un lloc per dormir va trobar-se amb un home, ja de certa edat, que
cercava també un tros de cartró per passar la nit. Era blanc, francès i portava
una barba canosa. El seu vestit mostrava tant pel seu tallat, indubtablement a
mida, com per la qualitat de la roba que havia tingut temps millors, ara només
uns parracs miserables que mal tapaven un cos poc nodrit.
Un sentiment de
companyonia els va unir només veure’s. Potser l’ésser dos paries amb educació,
cosa que indubtablement notaven l’un a l’altre els va fer buscar un lloc comú
on dormir.
Una gran amistat va
créixer entre ambdós. Van ser amics i companys. Les seves aparences eren
inversemblants, l’un, alt, fort i negre; l’altre baix, prim i blanc però la
llum de la intel·ligència brillava amb els seus ulls malgrat la pobre aparença
de les seves robes. Junts van demanar almoina pels carrers.
Un dia va saber que
aquell homenet havia estat l’escriptor que va admirar a la seva infantesa quan
llegia els relats en que descrivia la Ville
Lumière , la revolució francesa i ... Un soci i un mal casament fa fer que
ho perdés tot i es va enfonsar en el món de la beguda. Va ser com la caiguda
per una escala, en que cada cop el cos rodola més ràpidament. Ara feia poc que
havia aconseguit lliurar-se del dimoni de l’alcoholisme.
Un matí van demanar
una fruita en una botiga i la dona que els hi va donar va captar l’aire
diferent d’aquells dos homes. Els va proposar que si l’ajudaven a la botiga,
ella faria el mateix per ells.
Quina dona, la
Beatriu, alta, rossa, grossa, imponent amb el parlar propi de la seva Alsàcia.
Vertaderament la seva aparença i el seu accent indicaven clarament la procedència
germànica dels seus gens.
Va ser una època
alegre per la amistat i la bonhomia del grup, malgrat els dos homes eren
marcats per les seves anteriors experiències. Però el caràcter de la Beatriu
era com un torrent, emergent i riallera, mai perdia l’ humor i sempre estava
disposada a anar endavant. Fins els records del passat era capaç de fer
oblidar. Quina empenta havia dins el cos d’aquella dona.
Llavors va
assabentar-se que marxant a Anglaterra podria solucionar els seus problemes de
papers i podria aconseguir una documentació legalitzada. També va donar-se
compte d’un altre detall, la fonda amistat que havia unit als seus amics. La
dona i l’home eren la paradoxa de la creació. Prim, delicat, de veu suau i
educada per part del Jean. Plena, opulenta de corbes, la Beatriu, amb la veu
forta, acostumada a proclamar l’excel·lència del seus productes.
Ella admirava la
seva claredat de pensament i la seva educació, ell la força i l’alegria que
desprenia la seva persona.
Van fer un bon
sopar d’acomiadament malgrat la tristesa de la separació els envaí, però com
deia la Beatriu: “Mai enrere sempre endavant”.
El Harry guarda el
llibre a la butxaca del seu abric. Veu a l’Alia i al petit Adam, que ja fa les
primeres passes caminant per la vorera vers seu.
¾ El llegiré
més tard- pensa.
Mentre agafa el cos
el seu fill, que riu, i l’enlaira per fer-li un petó a la galta.
Miquel Pujol Mur
Berga, 24 de març
de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada