La Maria ha arribat fa pocs dies a
casa la seva tia a pagès. Els seus pares
estan força enfeinats pel treball, a més tenen una sèrie de malentesos que fan
perillar la seva vida en comú i han volgut prendre’s un temps de reflexió. Com
la nena no era convenient estigues enmig de les males paraules i tibantors dels
seus majors han optat enviar-la a casa la germana de la mare, malgrat què, les
dates són més adequades per passar-les en família.
La Maria ha començat a anar al
col·legi del poble veí. Tret d’alguna nena que li diu figaflor pel seu parlar
de ciutat no ha tingut cap problema per integrar-se amb el grup. El Josep li ha
fet de padrí i tothom l’ha acceptada com una més. Na Florència, la mestra, al
veure-la tan fina i educada l’ha triat per fer el paper de Mare de Déu en la
representació de Nadal. La Joana també hauria servit però era tan pagesa i cavallot
que era capaç d’enfrontar-se amb qualsevol dels nois i barallar-se a cops. La
Maria sembla incapaç de trencar un ou.
S’acosta la data de fer l’obra i la
Maria no està gens contenta de com interpreten el paper amb el seu cosí. Fan de
parella, de Josep i de Maria. Avui han tornat d’hora de col·legi i tenen la
tarda lliure.
¾
Josep,
porta l’asenet, per assajar l’entrada a l’estable.
¾
D’acord-
contesta el noi bellugant el cap mentre pensa: Aquestes noies no deixen a ningú
en pau. Jo ara m’aniria a jugar a futbol amb la colla, però pobre noia sense
els pares. Va Josep, estigués complaent, com diu la mare, clar ella també és
dona. Remugant sota el nas va a ensellar el pobre ruquet.
Per fi la Maria es muntada damunt el
petit ruc. Ha costat déu i mare per pujar-la. Les mans del Josep fent la
cadireta i agafant-la després per la cintura han aconseguit per fi asseure-la
correctament. Ara passegen per l’era muntada la Maria i portant el ronsal el
Josep mentre l’ase amb el cap cot camina lentament mentre mossega alguna herba.
Des de dalt de la sella la Maria
parla amb el Josep dient-li:
¾
Josep
això d’anar dalt de l’ase em cansa molt. Imagina’t a la verge que anava
embarassada! On podríem fer veure que és el portal.
¾
Què
et sembla el tros d’ermita que a vegades fa servir el pare de pallera.
¾
Ai,
sí. Podria ser bonic semblaria de veritat l’estable mig ruïnós. El terra ple de
palla, fins i tot, l’ase es podria agenollar davant nostre com donant-li caliu
al nostre fill. El de Maria, vull dir!
¾
D’acord!-
contesta el Josep dirigint l’ase per la regna.
Poc després dins la vella ermita
intenten escenificar el naixement. El Josep amb una vara dret i mirant el
bressol. Un simple cabàs abandonat amb una pedra. La Maria asseguda en un petit
tamboret i cobrint-se el pantalon amb un drap de la tia perquè sembles una
faldilla. L’asenet tombat a terra i mossegant un petit feix de palla que el
Josep hs recollit i l’ha posat davant la boca de l’animal i el bressol.
La tarda és fosca com son les tardes
d’hivern curtes i fredes però un moment, només un moment, un raig de sol trenca
les bromes abans d’amagar-se i entrant per la finestra sense vidre il·lumina
l’escena.
Una noia jove, quasi una nena, dolça
i morena amb un bressol davant seu, l’ase i un xicot alt i fort, que sembla més
gran del que és, al seu costat en una construcció malmesa i cobert el terra de
palla. Un i altre es miren com si tot fos real i somriuen amb el beatífic
somriure dels infants.
L’obra va tenir un gran èxit al ser
representada i la Maria va veure entremig de tots els caps, els caps dels seus
pares junts i xiuxiuejant entre ells. Per sempre o només per un temps, pensa i
després es digué: Tot es possible en
Nadal.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 03/12/2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada