La Silvia està desesperada, les llàgrimes li llisquen galtes avall . No pot ser això que li ha passat, ha estat víctima de una estafa telefònica. Ella que sempre tenia tanta cura amb tot . Fa dos dies, el dissabte la van trucar del Banc per un problema que hi havia hagut en un dels comptes, em van demanar una senzilla dada... i mai hagués sospitat que, avui dilluns el meu compte estigués completament buit. El pocs diners que tenia havien desaparegut. Els del Banc no en volen saber res; diuen que ells mai demanen dades per telèfon, que ha estat culpa meva.
-Estic
sense res! La noia es desfogava a casa plorant. No és que tingués molts estalvis,
però si per passar quatre o cinc mesos mentre trobava una nova feina. Amb la
pandèmia l’empresa havia tancat i aquest mes se li acabava l’atur... En aquell
moment sent uns copets a l’esquena, la petita Arlet s’acabava d’aixecar de la
migdiada, li diu també llagrimosa,
¾ Mama,
que et passa? Per què plores?
¾ No
és res bonica, una tonteria, ja em passarà- diu mentre s’eixuga els ulls amb el
palmell de la mà.
¾ No
vull que estiguis trista! perquè jo també me’n poso.
Llavors
abraça ben fort a la petita, s’empassa les llàgrimes i diu intentant esbossar un
somriure.
¾ No
et preocupis , que tot anirà bé. Veus ja m’ha passat.
El que li sabia més greu de tot , haver quedat sense diners d’un dia per l’altre, era per la petita, només tenia quatre anys, no tenia ningú a qui demanar ajuda. Havia tingut la nena per inseminació artificial, no volia homes a la seva vida. Si almenys tingués a la mare, va morir tant jove pobreta, jo només tenia setze anys, com l’he trobada a faltar. Llavors pensa en el pare... fa més de deu anys que no en ser res. No sap ni que tinc l’Arlet. Potser m’ajudaria? Però no en vull saber res d’ell. Mai li perdonaré el que ens va fer va fer a la mare i a mi; no... amb ell no vull res, ni hi puc contar .
Desesperada
la noia va fer trucades i més trucades, va enviar currículums, necessitava
urgentment de trobar alguna cosa, potser el lloguer li aplaçarien alguns mesos,
però les factures del gas, la
electricitat, els aliments, la gasolina i altres coses del dia a dia... res, no
tenia res. Ella tenia un bon treball en una gestoria , però les coses és van
posar malament i finalment van tancar.
Pensava
com s’ho faria amb la nena tant petita, sempre
havia cregut que no necessitava ningú per pujar la seva filla, els diners ho
solucionaven tot , es posava trista pensant com podien passar-ho de malament
totes dues. Llavors es neguitejava, li
feia mal el cor. Quan estava molt
deprimida recordava les paraules que li deia de la seva
mare, “Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant... continua lluitant...
no et rendeixis mai”. Llavor els seu cap s’omplia d’energia i l’empenyia amb
força a seguir treballant i no defallir.
El
que va aconseguir, va ser una feina de cambrera en un restaurant de categoria,
es veu que a l’estiu a aquest llocs sempre falta gent, pagaven bé però havia de
fer moltes hores i havia de deixar la nena amb una amiga o a una veïna de
confiança que temporalment li feien un favor, però això no era vida.
Sovint
pensava en el seu pare, ell tenia una petita empresa, i... si m’atrevís a
demanar-li feina, però no puc, és massa gros el que ens va fer. No se si encara
estarà amb alguna dona, no li puc
perdonar que marxés amb la Laura quan sabia que la mare tenia una malaltia greu
i em deixes sola amb la responsabilitat de cuidar-la. Sort vaig tenir de la
tieta Consol, al cel sia, que no es moure del meu costat i em donava ànims, em va ajudar molt durant
la malaltia i després quan ella ja no hi va ser i em vaig quedar sola.
El
pare, després de la Laura, va tenir encara dues o tres dones més, fa anys que no en se res. Va desaparèixer
de la meva vida. Li desitjaria... soc molt dolenta! si ho se, però li
desitjaria que es quedes sol, vell i malalt... però pensar això, la feia sentir
pitjor i llavors plorava més encara. No,
no... no vull desitjar mal a ningú , que estigui bé i que faci la seva vida. Jo
se que me’n sortiré... però, si fos capaç de parlar amb ell, segur que
m’ajudaria. No sé si sap que ja és avi; potser té fills amb alguna altre dona.
No ho sé ni m’importa que faci el que vulgui, no, prou, no en vull saber res.
En aquell moment va sonar el telèfon, veu un
número desconegut,
¾ Hola!
Ets la Silvia?
¾ Si,
jo mateixa. Em qui parlo? –el cor li havia donat un tomb al escoltar aquella
veu.
¾ No
em reconeixes? Soc el teu pare
¾ Que
ets el pare? Que vols? Qui t’ha parlat de mi?
¾ Ningú.
Fa molt que no ser res de tu. Com estàs?
¾ Ara
t’interessa com estic? Qui t’ha donat el meu telèfon?
¾ Té
buscat per Internet.
¾ Per
que em telefones? et vols compadir de la meva mala sort.
¾ No
se res de la teva sort. Només volia dir-te que em perdonessis per tot el que us
vaig fer, a tu i a la Lluïsa M’agradaria
que ens veiéssim, que féssim les paus.
¾ M’ho
haig de rumiar
¾ Se que van tancar l’empresa on treballaves. Jo
necessito urgentment un cap de comptabilitat per l’empresa i tu series la
persona ideal, per ara i per quant em jubili.
¾ No
saps res de l’Arlet?
¾ No...
qui és l’Arlet?
¾ La
teva néta.
¾ Què!
– uns segons sense resposta, amb un fil de veu- Sóc avi. –deia mig plorant i sanglotant.
Van
acordar una trobada per l’endemà, per parlar i posar-se al dia. Després de la
trobada, de conèixer l’Arlet i parlar molt els dos es van retrobar i van fer
les paus.
Avui la Silvia treballa amb el seu pare, realment és un home
completament diferent d’abans, el pare que li hagués agradat tenir de petita,
el que tant havia enyorat. Ella va aprenent a portar el negoci, perquè algun dia
l’haurà de gestionar ella sola. L’avi i l’Arlet gaudeixen de la mútua companyia. Va a buscar la petita a l’escola
sempre que pot, van al parc a jugar i passejant junts. La Silvia és feliç quan els veu tots dos tant compenetrats i contents. Poc a poc va assimilant que el seu pare té
una malaltia greu i que no el tindrà per gaire temps. Li sap greu els
pensaments foscos que tenia quan estava
deprimida. Llavors canvia el xip, mentre pensa... Gaudeix el present , que el
futur es imprevist i pot canviar en qüestió de segons.