SANT MARTÍ DE CORREÀ. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Aquesta vegada visitàvem el lloc de Correà i la seva església sota l’advocació de Sant Martí. 

Correà és un veïnat disseminat (30 h. 2009) compartit entre municipis de l’Espunyola i de Montmajor. Formà un municipi al segle XIX juntament amb la parròquia de Comesposades, agregada posteriorment a Montmajor. L’església es troba a la dreta de la riera de l’Hospital. 

 

En la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens facilita aquesta definició.: el nom d'aquest poble apareix llatinitzat en les formes Correzano (any 974) i Currizano (any 839), que indiquen un origen llatí Curredianum o Curretianum, derivat dels noms propis etruscs Curredius o Curretius (cf. Aebischer Topon. 84). 

Sant Martí fou, possiblement, l’església de l’antic castell de Correà, castell o torre de defensa dins la històrica Vall del Lord, al comtat d’Urgell, depenent eclesiàsticament del bisbat d’Urgell. Abans de l'any 1000 ja existia la primera església que era d'estil preromànic i al segle XII s'hi va construir un temple romànic.

L’església surt esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Document datat el 839 però falsificat al final del segle X al començament de l’XI. Aleshores, s’inclou dins la Vall de Lord en el seu límit amb el comtat de Berga. 

La parròquia apareix també en un document, possiblement també falsificat, el segle XI, on es detallen el censos que percebia Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

L’any 1110 Guillem Guitart de Caboet hi feu deixes testamentaries. Mantingué sempre el caràcter parroquial, categoria confirmada en la visita de l’any 1312 al deganat de la Vall de Lord. 

L’any 1314 el vescomte de Cardona va incorporar Correà a la seva jurisdicció. El 1375 el rei Pere III el Cerimoniós erigeix el Comtat de Cardona i esmenta les localitats que en formen part, entre elles hi figura Correà. Al segle XVII Correà passà a formar part de la jurisdicció de la Batllia de Cardona. 

Al segle XVIII la senyoria de Correà estava administrada per Margarit Gible, marquès d'Aguilar i comprenia les possessions de l'Hospital i altres cases de la zona baixa de Correà. Altres territoris de la senyoria de Correà a aquesta època eren les cases i els llocs de la Boixadera dels Bancs, Valielles, Catllarí i altres llocs fóra del municipi de Montmajor. 

L'església actual de Sant Martí de Correà és una construcció del segle XVII d'estil clàssic rural. Es va iniciar a construir l'any 1693 pel mestre d'obres Miquel Garriga i Giralt.  

Per la banda de fora té la pedra regular i la nau està coberta per una teulada de doble vessant i té la rectoria adossada a la banda de migjorn. La seva orientació és de ponent a llevant i la porta principal està a la banda occidental, igual que les esglésies medievals perquè quan la van reconstruir a aquesta època van aprofitar part dels murs medievals. L'edifici conserva però, algunes decoracions vestigis de la primera construcció romànica. El mur de migjorn de l'església actual correspon al mur de tramuntana de l'església romànica primera, encara és visible algun fragment d'aquest mur, sobre un parament ben escairat i un fris suportat per mènsules.  

La coberta de la nau única del temple té una volta de canó que està flanquejada per capelles laterals que tenen diversos altars barrocs.  

El campanar és de planta en forma quadrada i està adossat a la banda septentrional del temple i segueix l'estructura d’altres campanars construïts a la comarca durant el segle XVII: té quatre obertures d'arc de mig punt per a posar-hi les campanes i està rematat a la seva part superior per una barana de pedra. 

La porta principal té una llinda horitzontal i a sobre seu hi ha un ull de bou. 

El retaule de Sant Martí presideix l'altar major. L’any 1717 es comença a realitzar i el 1736 en Miquel Pernau el va començar a daurar. Es creu que molts dels retaules de l'església foren fets per l'escultor Segimon Pujol de Folgueroles.  

A la capella lateral esquerra hi ha el retaule de la Mare de Déu del Roser (1729, daurat per Miquel Pernau). Els altres altars de Sant Miquel de Correà són d'estil neoclàssic: el de Sant Antoni de Pàdua (segle XVIII), el del Sant Crist (segle XVIII), que està molt malmès i el de Sant Isidre (segle XVIII), que té elements de marbre esculpit. 

Entre la Guerra del Francès i la Segona Guerra Carlina es va fer el manteniment de les parets del cementiri vell i s'hi van fer petites millores. El 1853 es va construir l'armari de la sagristia.  

 

La imatge de la Mare de Déu dels Torrents (segle XIII) que procedia del Santuari dels Torrents es va instal·lar a l'altar major de Sant Martí de Correà. 

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s'hi conserva un fragment d'una taula policromada renaixentista de Sant Adjutori. 

En l’actualitat és una parròquia del bisbat de Solsona. El temple està catalogat com Patrimoni Immoble, en la tipologia d’edifici religiós. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SOTA L'ALZINA

“Baixa del arbre gandulàs!  No veus que ja no tens edat per aquestes coses...”

No se per què  ara m’han vingut al cap aquestes paraules del pare, potser el fet d’estar aquí a sota l’ombra d’aquesta alzina, em recorda la que hi havia al costat de l’era de casa, i sempre des de petit solia engarristar -mi. La casa on vaig néixer i vaig passar part de la meva vida.

Recordo aquestes mateixes paraules igual que fos ara, llavors tindria uns disset o divuit anys i anava a treure un niu d’ocells d’una branca molt alta, vaig sentir cridar al pare, “ Baixa del arbre gandulàs...” vaig fer un bot i ja vaig ser al terra. Abans als pares se’ls tenia respecte i temor i ai si no feies al moment el que et menaven. Volia que l’anés a  ajudar amb les feines del batre, ja que just acabava d’arribar la màquina i em necessitava.

Llavors jo era un jove valent i no m’espantava res, la meva vida transcorria entre la terra, els animals i els arbres.  Jo sempre he estat un ocell de bosc, m’agradava se r lliure i estar en contacte amb la naturalesa. Això d’estar engabiat només es pot fer per necessitat.

De ven jovenet m’agradava cuidar els animas de casa,  perseguia les cabres, les feia creure, amb l’ajuda del Brillant, el gos que m’ajudava. En Joan el  germà gran , era l’hereu, però  des de ven jove no va voler saber res de la casa pairal ni amb el món de pagès. Ben jovenet  se’n va anar a treballar a la ciutat, amb gran disgust del pare. Allà es va casar , tan la dona com les dues nenes , venien poc per casa, eren gent de ciutat.

Jo em vaig quedar i vaig engrandir la casa pairal. Vaig cuidar-me dels pares, la terra ,  les quatre vaques  i el remat de cabres. Quan la mare va estar molt malalta, això si, se la van endur i cuidar, perquè ells estaven més al costat  de l’hospital on havia d’estar ingressada sovint. Després de morir la mare al cap d’un any va morir el pare d’un infart.

Em vaig quedar sol allà en aquella casa solidaria, apartada  del poble. Per sort el pare em va deixar el patrimoni, al Joan no li interessava res que no fossin  diners. Va trobar bé que em quedes allà cuidant la casa pairal. Allà vaig ser feliç., vaig treballar mentre vaig poder, el tractor i el tot terreny van ser els meus aliats. De fet no em vaig casar mai, no vaig trobar cap dona de que volgués compartir la meva passió pel mon rural, tampoc volia perdre la meva llibertat.

Els anys no passen en va per ningú i menys per un home gran i solitari. Quan veia que anava perdent forces em vaig començar a treure  el bestiar de sobre, però encara vaig viure a la masia fins que les cames em van  dir prou i tampoc podia conduir, es clar que llavors ja passava un xic de la vuitantena.

Estava embadalit mirant aquell arbre que m’havia despertat tants records, quan vaig sentir la Tània que em cridava al costat,

¾    Va Ramón que es l’hora de dinar.

Mentre em deia això m’empenyia la cadira de rodes i se m’enduia cap al menjador, des de sota l’arbre on m’havia deixat feia més d’una hora.

20/04/2016/

 

SANT MARTÍ DE CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem a Capolat i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Martí. L’edifici eclesial forma una sola unitat amb la rectoria i la masoveria. No mostra cap problema d’estructura almenys exteriorment i és manté dempeus dalt del turó. Però tot l’accés està ple de plantes i herbes com a mostra de la poca utilització del temple.

 

El poble de Capolat (11 h. 2007), a 1278 m d’altitud, és centrat per una sèrie de masies. És dominat al NW per la serra i el santuari dels Tossals. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: insegura. Griera considera possible que vingui de campu latu, ‘camp ample’ (BDE, xxviii, 18), però és poc probable que s'hagués perdut la m de campu. 

En excavacions efectuades en la passada legislatura 2003-2007, finançades pel departament de cultura de la G. C i portades a terme per Tècnics de l’associació arqueològica del Berguedà, sabem que fa uns 5.000 anys a Capolat ja hi havia població de característiques rurals, i la principal troballa que ho confirma és una tomba pertanyent a l’època neandertal, en que es varen trobar dos cossos, home i dona, així com un aixovar prou complert per a poder situar i confirmar aquestes dades.

El lloc té el seu origen històric en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat) dins la mateixa batllia de Cardona; aquesta família en tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet, juntament amb la seva dependència eclesiàstica al deganat de la Vall de Lord, el vinculen històricament amb la comarca del Solsonès.  

Sembla que al segle XII Sant Martí tenia ja la categoria de parròquia; d’aquell primitiu edifici únicament en resten les pedres originaries que foren reutilitzades en ocasió de refer el temple en el segle XVII o XVIII.

És un petit temple amb una casa annexa que forma un conjunt aïllat situat al cim d'un turó, voltat d'antics camps de conreu. Actualment està molt transformat i refet. 

El parament és de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. L'església està coberta a dues aigües i a sobre del presbiteri hi ha un campanar de secció quadrangular, únic element exterior d’interès. 

A la porta hi figura la data de 1718 i a la finestra del campanar i al cementiri, 1850.  

 

La imatge de la Mare de Deu dels Tossals, talla proto-gòtica, datada del segle XIII, en la que la Verge situada sobre una arqueta esclafa un dragó amb el peu esquerre. Recuperada per l’Ajuntament, es conserva avui al museu diocesà de Solsona, i ha estat estudiada a fons en el centres de Restauració que la G.C. té a Sant Cugat del Vallès. A l'altar major es conserva el Retaule de Sant Martí de Capolat, del segle XVIII, realitzat en fusta daurada i policromada. 

Sant Martí de Capolat és una església  que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE BIURE. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

També és adient que recorrem la nostra terra i en aquesta ocasió visitàvem el lloc de Biure i la seva església sota l’advocació de Sant Martí. 

 

L’església de Sant Martí és situada en un indret enlairat prop del mas vell de Biure, vora la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la part central del municipi. 

En la consulta al diccionari Alcover-Moll de la variant Biure escrit amb b alta ens remet a la més coneguda actualment de Viure amb b baixa i ens dóna aquesta definició etimològica que després al llegir altre documentació ens sorprèn la seva concordança.: incerta. En els textos medievals predomina la grafia amb b-: Biure (doc. a. 1315, ap. Col. Bof. xxxix, 42); Biura (doc. a. 1359, ap. Col. Bof. xii, 50). En un document de l'any 957 apareix el topònim empordanès llatinitzat en la forma Bene-viver (Abadal CC, ii, 169, 173), la qual, si no és una reconstrucció dels escribes, ens donaria com a origen de Biure o Viure el llatí bĕne vīvĕre, ‘ben viure, bona vida’.

 

La primera notícia de l’església i també del lloc, és de l’any 903 i es tracta de l’Acta de Consagració. El 13 de desembre el bisbe Nantigis de la Seu d’Urgell consagrava el lloc de Biure (in territorio bergitanensi, in locum vocitatum Benevivere), l’església de Sant Martí i la constituïa com a parròquia. Ho feia atenent els precs del baró de Guadamir i els habitants del lloc que l’havien edificada.

També es determina la quantitat de sis modis d’annona, tres sous i dos anyells a pagar anualment pel sacerdot al servei de Santa Maria de la Seu. 

Consagrada pocs mesos després de Santa Maria de Vilada i Sant Andreu de Sagàs  suposava la consolidació en la zona capdavantera de la repoblació iniciada pel comte Guifré el Pelós. 

L’església de Biure és referenciada en l’acta de Consagració de Santa mria de la Seu d’Urgell, dins el comtat de Berga, document del segle xX o del començament del XI. Moltes terres d’aquest lloc foren cedides al llarg del segle XI a Ripoll (1012) i a Santa Maria de la Seu d’Urgell(1041) per diferents homes piadosos. 

L’any 1044 l’església torna a ser consagrada, la qual cosa indica una nova construcció i el manteniment del nucli de població. Fou el bisbe Guillem Guifré d’Urgell, germà del comte de Cerdanya qui consagra el nou edifici. L’acta explica que ho féu a instancies dels habitants del lloc. 

És possible que Biure fos residència dels Templers des de la segona meitat del segle XII fins a la seva extinció, a la primera meitat del segle XV.  La visita del deganat del Berguedà l’any 1312 confirma el seu caràter parroquial. L’any 1371 pagava anualment a la Seu d’Urgell quinze sous de dècima. 

A final s del segle XIV fou convertida en sufragània de Sant Andreu de Sagàs a causa del descens de la població.  

Al segle XVIII hom afegí a l’edifici la capella lateral. Ha estat restaurada als anys cinquanta del segle XX. 

Església romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó i coronada per un elegant absis de planta semicircular i cobert a quart d'esfera. L'absis és de la mateixa amplada que la nau i té una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt adovellat i decorada amb petites esferes o botons. 

La porta d'entrada al mur de ponent està formada per dos arcs de mig punt en degradació. En aquest mateix mur hi ha una finestra similar a la de l'absis. L'edifici no té cap tipus d'ornamentació, amb els murs totalment llisos. L'aparell, molt regular, és de grans blocs de pedra quadrada col·locats a trenca punt.  

El campanar a la façana oest és de cadireta que substituí un robust campanar de torre també posterior. En aquesta façana hi ha l’altra finestra de les tres que il·luminen la nau. 

Sembla ser que abans de l'any 1890 el bisbe de Vic, Josep Morgades, aleshores administrador apostòlic de Solsona, retirà d'aquesta església una majestat romànica per a guardar-la al Museu Episcopal de Vic. Malgrat aquesta notícia, és difícil reconèixer la peça.   

 

En el seu interior hi ha la pica beneitera de l'església romànica. Presenta les característiques pròpies d'una peça de finals del Romànic que es repeteix formalment durant els primers segles del Gòtic a les zones rurals i pobres de Catalunya. No presenta cap ornamentació i tot el cos és totalment llis. Cal destacar la puresa de les seves formes i el bon treball de la pedra massissa. De forma circular, un petit collarí també circular, separa la pica del peu, també de formes arrodonides i molt massís. 

Un lloc de Bon viure i un bell indret per visitar. Quants racons del nostre país desconeixem? 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ D’ÀVIA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.  

En moltes ocasions a les nostres caminades hem passat per davant i també pel carreró de darrere per arribar-nos a Santa Maria d’Àvia. però aquesta vegada fotografiàvem i visitàvem l’església de Sant Martí.

 

El poble d’Avià és el cap del municipi del mateix nom (2258h. 2014). Està  situat a la dreta del Llobregat, a la zona de contacte entre els Prepirineu (cingles de Coforb) i les vores de la Depressió Central. Hi aflueix la riera de Coforb i també en drena el territori la riera de Clarà, que forma en part el límit su-oest i desguassa al Llobregat dins del terme de Casserres. A l’oest limita amb el terme de Capolat, al sud-est i al sud amb l’Espunyola, un enclavament de Montclar i Casserres, i, a l’altra banda del Llobregat, per l’est, amb el terme d’Olvan. 

En la consulta al diccionari Alcover-moll sobre la definició etimològica ens dóna aquesta resposta.: del cognom llatí Avitiānum, deriv. del nom propi Avitius. En un doc. de l'any 888, el nom d'Avià apareix escrit Avizano (Udina Arch. 109).

 

L’antiga església de Sant Martí era la pròpia del castell d’Avià, al comtat de Berga i des de la seva construcció va ser església parroquial subjecta al bisbat d’Urgell. Aquesta església, com totes les preromàniques de les nostres contrades, devia ser més aviat una petita capella, molt senzilla.  

Entre el 20-21 de gener de 907 el bisbe Nantigís de la Seu d’Urgell. Fou el seu fill Miró el jove qui la féu consagrar com a església de iam villam nominatam Avizano cum suis villaribus. Està situada a la zona més antiga de la població, prop de la casa del comú. El poble d’Avià va néixer al voltant de l’església parroquial. Es troben encara algunes restes dels seus capitells. 

Durant els segles X i XII rebé força donacions.  

De l’actual edifici d’estil neoclàssic van començar.se les obres l’any 1797.  

Església d'una sola nau sense absis i amb capelles laterals. El parament mural del cos de l'edifici és a base de grans carreus de pedra ben escairats i disposats en filades després arrebossat. L'església està coberta a dues aigües amb teula àrab. La façana, força austera, està a la cara nord, obrint-se als carrers del poble.  

Destaca el campanar als peus de l'església, de planta quadrada, alçada considerable, amb obertures només a l'últim pis i amb una barana balustrada com remat. El parament del campanar difereix del resta de l’edifici és de carreus polits, perfectament escairats i deixats a la vista; possiblement respon a una segona campanya constructiva.  

Il·luminant el presbiteri hi ha dues petites obertures quadrades als laterals i a la zona superior, un òcul. Adossada al mur de llevant trobem la rectoria, també del s. XVIII.

 

Durant la primera Guerra carlina, abans de la presa de Berga, a la rectoria d'Avià s'hi va instal·lar el quarter general carlí, i també el comte d'Espanya, que va ser destituït el 26 d'octubre de 1839 i fet presoner a la mateixa rectoria abans de ser assassinat el 2 de novembre d'aquell mateix any.

Tres del retaules que ornamenten l’interior són obres dels escultors Josep Pujol I Juhí i el seu oncle Francesc: Retaules del Sant Crist, Divina Pastora i del Roser. Llastimosament s’ignora el nom dels escultors que obraren el retaule major. Però si en aquells moments a Puig-reig, hi treballaven els abans esmentats: Per què no podien ser ells els executors de l’obra més important? Es conserva una preciosa creu processional d’època renaixentista (1620).

L’església de Sant Martí d’Avià esta protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ELS GEGANT PUJANT A QUERALT

Imatges dels gegants pujant a Queralt.

 

 

Els gegants de la Patum estan d’aniversari. Els Gegants Vells compleixen 150 anys i els Gegants Nous  celebren els 125 i tot això coincidint amb el Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, per això entre altres coses,  avui han pujant caminant fins a Queralt.

A les sis del matí han sortit de la plaça de Sant Pere, amb tot una colla de  jovent que es tornaven per portar els gegants, on prèviament s’havia en apuntat per fer-ho i moltes altres  persones que els acompanyàvem .


 

Al llarg de tot el recorregut s’hi ha anat afegint gent que volien sumar-se a aquest acte. Hi havia des de nadons de mesos als braços dels seus pares, fins a gent de més de 80 anys, passant per joves i gent de totes les edats, que s’anaven afegint a la pujada des d’un indret o altre.

Entre les nou i dos quarts de deu del matí, els gegants descansant al revolt del monument del Pi de Ferro, han esperat a tota la gran gentada que els seguia al darrera, allà s’hi ha afegit l’orquestra i amb el so de la música i tot ballant han arribat al aparcament del santuari.

 Allà hi havia preparat esmorzar per tothom. La pluja s’ha volgut afegir també a la festa en aquell moment, ha enredat una mica, els gegants han hagut de ser coberts amb un plàstic i la gent ha hagut d’esmorzar sota la pluja. Entrepans de botifarra i cansalada a 4 E, per pagar la festa.

La Verge de Queralt ha esvaït la pluja i així els gegants  han pogut pujar les escales fins a la plaça junt amb els acompanyants, tranquil·lament . A les dotze en punt han entrat a l’església i han fet quatre balls a dins en honor a la Verge.

Fora a la plaça hi havia una pantalla gegant perquè els que no podien entrar dins poguessin seguir la festa. Després sortint han ballat un parell de balls més i els tirabols   reglamentaris amb tota la gent. La festa va continuar amb un dinar al pavelló de Berga.  Al vespre  s'havia de ser al ball, per l'engegada dels Quatre Fuets.

22/05/2016/

 

SANT JORDI DE SAGÀS. BERGUEDÀ.

 TERRA BERGUEDANA. 

Anàvem a conèixer Sant Andreu de Sagàs, una de les perles de la diadema berguedana, quan vam divisar, entremig d’uns arbres, al costat de la carretera la petita capella sota l’advocació de Sant Jordi. 

Enamorats dels petits llocs on potser la fe és més gran, malgrat l’església sigui més petita, visitàvem i fotografiàvem la petita capella. 

El poble de Sagàs (738 m. alt. i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial de Sant Andreu.  

En la recerca a la definició etimològica el diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.: incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (any 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke (BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs, Anàs, etc.). 

 

La capella fou construïda al s. XVI, però al segle XVIII fou reformada per la família de la veïna casa del Pou, que l'utilitzava com a capella familiar. Així ens un diu una làpida en la façana datada l’any 1923 i la pedra de la clau que ens informa que va ser engrandida l’any 1781.

 

Consta d'una sola nau amb presbiteri quadrat i coberta amb volta de creueria gòtica. La porta s'obre al mur de ponent i és un exemplar d'arc de mig punt fet amb grans dovelles.  

 

En aquest mur, refet al segle XVIII, s'hi va obrir un petit òcul central que il·lumina la nau, i el petit campanar d'espadanya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

VENDRE UN NÚVOL A L'ANNA

 

(Intentar vendre un núvol a la profe... )

 

Mira que m’ha costat, però avui per fi l’he trobat. Vine a veure’l. Si surts a fora ara mateix el veuràs. Mentre li deia això a l’Anna, ja l’estava empenyent cap a la terrassa del darrera. Aquesta em seguia escèptica .

Veus, es aquell d’allà, -li deia mentre senyalava cap amunt-aquell núvol petitó   blanc i gris, que està al costat d’aquells més grossos, és esponjós i suau, talment sembla de cotó-fluix.  Diu molt per tu; és  el núvol més apropiat pel teu tarannà . Fa dies que el buscava, el buscava expressament per tu. No vegis com hi lluiria al teu jardí, movent-se pel damunt de la  casa, rodolant amunt i avall. De tan en tant deixant anar alguna ruixada,  t’estalviaria de regar la gespa i les flors, sempre tindrien el color fresc i brillant.

És tan bufó, tots el veïns et tindrien enveja, no tothom en pot tenir un d’aquests núvols. A l’estiu, quan la calor fos xafogosa et faria ombra a la terrassa i no et faria falta cap altre para-sol  .

Tot plegat, només et costaria 1000 €. Regalat, si coptes les grans utilitats que té i com fardaries amb ell.

Que me’n dius? Signem el contracte.

07/05/2016/

 

SANT JAUME DE LA BOIXADERA DE BANCS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

Visitàvem la petita església de Sant Jaume de la Boixadera de Bancs situada per sobre la masia de Boixadera del Bancs. 

 

No m’ha estat possible trobar notícies històriques de aquest ben conservada i cuidada església que malgrat la seva aparença romànica, no surt catalogada en Catalunya Romànica. Segurament va ser edificada com a capella del proper gran casal de Boixadera dels Bancs.  

Prop de la capella  de St. Jaume, hi ha la gran cova coneguda com “la Bòfia de Boixadera”  o “Bòfia de St. Jaume”. Té dues boques d’accés i un notable  interès espeleològic, i és de fàcil recorregut per gent preparada i equipada. A l’interior hi ha les sales anomenades “el bany de la princesa”, “la sala de les campanes”, “la sala gran”. Sembla ser que en el neolític va ser utilitzada com a fossar.  

Església de petites proporcions i d'una sola nau. Presenta la coberta amb volta de canó, feta amb carreus disposats a plec de llibre, però totalment enguixada.  

L'absis devia ser també cobert amb quart d'esfera. Els murs són llisos, sense cap tipus d'ornamentació ni cap obertura. Tan sols hi ha un petit ull de bou circular a la façana principal sobre la porta, i una finestra quadrada i tapiada al costat sud. 

La teulada exterior és a dues vessants de teula àrab 

La porta s'obre a ponent i està feta amb grans dovelles que descriuen un gran arc de mig punt. 

Damunt la porta hi ha el campanar d'espadanya, amb dos ulls de grans proporcions. 

El mur nord conserva dos contraforts.  

Històricament havia estat sufragània de la parròquia del Cint , municipi de L'Espunyola, i actualment ho és de la parròquia de Montmajor. Les cases de la zona de Boixadera formen part del territori de Correà que juntament amb Comesposades van formar un municipi al segle XIX, agregat actualment a Montmajor. 

 

El temple va patir l'incendi forestal de l'any 1994 i es va cremar quasi per complert, això es la causa que es perdés el retaule que hi havia al seu interior. 

Actualment com mostren les fotografies ha esta completament restaurada i presenta una imatge perfecta.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT GENÍS DE GAVARRÓS. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Donat el fet que ens agrada crear aquestes fitxes per conèixer més el nostre entorn proper, en aquesta ocasió, tornàvem al lloc de Gavarrós i visitàvem, per fotografiar, una altra vegada tan formós paratge.

 

Ens sorprèn veure rètols amb dues grafies Gavarrós i Gabarrós, suposem que la més antiga de Gavarrós és la que preval.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.: derivat de gavarra, art. 1088. Consultada per ampliar la informació a Enciclopèdia Catalana ens diu.: d'origen preromà iberoaquitanobasc, comú amb el gascó gabarre, arag. gabarrera, basc gaparra] i com última resposta: gavarrera, bot, nom aplicat a diverses espècies de roser, especialment al roser caní (Rosa canina). Tant en un diccionari com l’altre no hi ha entrada en el nom de Gabarrós. Catalunya Romànica en la seva descripció del lloc ens situa en una contrada inicialment plena de rosers silvestres. 

Als peus del coll de Pal i del Puigllançada, (a 1362 m. alt.) s’alça el conjunt de Gavarrós, que fins al començament del segle XX formà un municipi amb Gréixer i Brocà. Tot el conjunt està situat a la capçalera del torrent de Gavarrós, en uns replans un xic enlairats, entre antics camps de conreu. 

Actualment està deshabitat, tret de les estades a la casa de turisme rural de la Rectoria. A destacar l’antiga masia que domina una gran extensió de terreny i la seva font.

 

Segons Catalunya Romànica Sant Genís de Gavarrós és una església situada a la històrica vall de Brocà, al comtat de Cerdanya. La primera menció del lloc és del segle X, concretament l’any 947, quan Centoll i la seva muller van vendre unes terres que tenien per aprisió a la vil·la de Gavarreto. 

Segons es desprèn de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en aquesta època, ja hi havia una església  que depenia de la parroquial de Brocà (Brocano cum Gavarreto). 

En diversos documents del segle X, relacionats amb el monestir de  sant Llorenç prop Bagà, s’esmenten donacions de terres situades a la vil·la de Gavarrós. Al segle XI, l’any 1062 Pere Bonfill i els seus familiars donaven al monestir de Sant Llorenç prop Bagà una peça de terra (in parròquia de Gavarred in villa Pardinella) 

A la baixa edat mitjana el poble  de Gavarrós caigué dins la zona d’influència dels Pinós i cal lligar-les a la història del seu castell i, per tant, a la baronia de Pinós i Mataplana, senyors del lloc. El castell el trobem esmentat ja al s. XIII (1277) i els barons de Pinós donaren a diversos senyors, sempre amb l'obligació de fortificar-lo i fer-hi guaites (Rocham fortitudinem Roche de Gavarret).  

Una notícia documental ens parla de l’any 1295, quan R. de Vallespir, procurador general de les terres de Galceran de Pinós rebé per penyora de deutes durant cinc anys Gavarrós i la parròquia de St. Genís.  

En la visita al deganat de Berga de l’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església. L’any 1371 pagava la quantitat de vint sous com a delme a Santa Maria de la Seu.  

Al segle XVIII mantenia el seu caràcter parroquial; fou en aquesta època quan l’edifici romànic va ser modificat. L’any 1765 s’obrí una porta d’entrada nova al mur de ponent , es construí  una capella i una sagristia, i fou totalment enguixat l’interior de l’edifici.  

L’església és una construcció d’unes mides considerable, d’una sola nau rectangular i coronada a llevant per una absis semicircular. La part romànica més ben conservada és precisament l’absis, el qual mostra una finestra central d’una sola esqueixada, rematada per una arc de mig punt i en degradació. Damunt, sota teulada, hi ha un fris de dents de serra que coronava tot l’absis. Actualment manca una part, segurament a causa del seu mal estat de conservació. 

La porta d’entrada, segurament era  a migdia ara és a ponent i porta gravada la data de 1765. Sobre la porta també fou obert un ull de bou.

 

Al costat de migjorn s’aixeca un campanar de torre que encara que mostri unes finestres romàniques, és de construcció posterior. També a banda i banda dels murs laterals foren construïdes una capella al costat de tramuntana i la sagristia al de migjorn. 

Procedeix d’aquesta església una pila baptismal, molt rudimentària, que fou traslladada a l’església de Sant Andreu de Sagàs. 

Malgrat aquest any l’exuberància de les plantes no ens va  permetre fotografiar millor l’església, és un lloc de pau i amb una panoràmica meravellosa de la vall del torrent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PENSAMENTS DE GOS

Era l’aniversari de la Fina i el seu marit  ja no sabia que més regalar-li, perquè la Fina era una dona que tenia de tot, era presumida, capritxosa i frívola.  Havia tingut la sort de casar-se molt joveneta amb un senyor dotze anys més gran que ella, l’home estava carregat de diners i a més a més era advocat i havia estat l’amo d’un bufet.  La Fina durant la seva vida matrimonial només s’havia hagut de preocupar de portar la casa, amb ajuda, això sí, i d’empolainar-se, ja que no havien tingut fills ni demés càrregues familiars.

Per aquell aniversari, en Ricardo, que així es deia el marit de la Fina, va decidir de regalar-li un gosset, ja n’havien tingut un altre, però  feia temps que el varen haver de sacrificar degut a una malaltia molt greu.  En Ricardo es va presentar a casa amb un gran paquet guarnit amb un gran llaç i la Fina en desfer-lo i veure el gosset es va enfadar una mica, perquè havia dit i redit que no volia mai més un altre gos, ja que quan es va morir la Lilí s’ho va passar molt malament.  El pobre home va haver de batallar força perquè la seva dona acceptés l’animaló i es que en Ricardo des de que s’havia jubilat vivia amargat, perquè la Fina no el deixava tranquil, tot el dia dient-li com vestir-se, fent-li posar cremes per les arrugues, fent-se acompanyar quan anava de compres, etc. etc.  Així que l’home va pensar   - si li compro un gos potser s’entretindrà amb ell i a mi em deixarà tranquil- .

Quan en Ricardo va entrar a la botiga de mascotes el primer gos que va veure era un Schnauzer miniatura de color plata i en va quedar encisat, era un gosset de pura raça i amb pedigrí, cosa que l’encaria força, però ja no se’n va mirar cap més.  I així fou com el Fura va arribar a casa del matrimoni.

La Fina va trigar ben poc a agafar-li estimació, i com que era un cadell molt entremaliat estava tot el dia ocupada anant-li al darrera recollint les coses que feia córrer d’un lloc a l’altre, mentrestant en Ricardo respirava tranquil, havia tingut una bona pensada, almenys estaria una temporada podent fer el que més li vingués de gust sense haver d’estar pendent dels capritxos de la seva dona.

El gos que es deia Fura ja des dels seus orígens era una veritable fura, fent honor a la seva raça no parava de fer forats a la terra i furgar per trobar ratolins, ja que  aquests gossos en són uns grans caçadors i també buscadors de tòfones.  En pocs dies els va deixar el jardí ple de forats i la dona desesperada només tenia feina a banyar-lo una i tantes vegades com fos necessari.

 --La mestressa no em deixa tranquil, quina dona més “plasta”…!, aigua i més aigua i                           el que més m’agrada a mi és la terra per fer forats i més forats... i  rebolcar-me damunt la gespa i embrutar-me i ensumar l’olor de les arrels… --.

La Fina amb ajuda de professionals va aconseguir que el gos perdés el interès pels forats del jardí i en canvi el portava cada mes o inclús més sovint a la perruqueria canina per què li tallessin i li retallessin el pèl, els bigotis, i tot el què convingués. En Ricardo estava encantat però el Fura estava més que  fastiguejat.

    --Quina merda de vida!, aquesta dona es pensa que pot jugar amb mi com si fos un

      ninot…!, anar-me fent tallant el pèl, algun dia li ensenyaré els pinyols a aquella figa

      flor de perruquera, però què s’han cregut que soc jo?, un titella o bé un gos?.—

Quan vingué la tardor i més tard l’hivern, allò si que va ser el súmmum, la mestressa del Fura va començar a portar-lo de compres per tal d’adquirir els modelets  d’abric, que si impermeables per a la pluja amb les seves corresponents botetes, que si jerseiets, que si abriguets amb caputxa, etc, etc. Quan sortien a passejar el pobre gos ja no sabia on amagar-se.

--Quin ridícul més espantós que em fa fer la mestressa, quan em trobo amb altres  individus de la meva espècie que van a pèl, em miren d’una manera que em voldria fondre!,... he de mirar de trobar-hi una solució…!.—

I vet aquí que un dia el matrimoni va fer una sortida de cap de setmana a una casa rural prop del Pirineu, mentre passejaven pel bosc la Fina es va entrebancar i va caure amb la mala sort de que es va trencar la tíbia.  Amb tot l’enrenou que es va muntar es varen oblidar del Fura, que aprofitant l’ocasió es va posar a córrer envers el bosc.  Quan la parella va arribar a l’hospital,  en Ricardo és recordà del gos,  però estava massa atabalat amb l’accident de la seva dona i va deixar per més endavant la recerca de l’animal.

En Fura corria i corria pel bosc, lliure com una fulla empesa pel vent. Volia canviar de vida i segur que ho aconseguiria, segur que trobaria uns nous propietaris que el tractarien com el que era :  un gos amb totes les de la llei!.  Però això ja serà una altra historia.

Mª Rosa Boatella  Roset