TRES TAULES, TRES VIDES, TRES RECORDS.

Són les sis de la tarda. La plaça poc a poc va quedant buida. Els alumnes del col·legi Pedagogium han anat desfilant cap a casa seva. Les mares i els pares, que han anat a recollir els més petits, han marxat agafant-los de la mà. En els carrers Martínez de la Rosa i Ramon i Cajal encara s’escolten les veus de la mainada alegra i revoltosa. 

Del bar de la cantonada nord surt una musiqueta lànguida i lenta, que apaivaga una mica la sobtada sensació de buidor de la plaça. 

Davant de l’establiment, una vegada travessat el carrer, encara el sol escalfa suaument la tarda. En aquest lloc hi ha diferents taules amb para-sols. Tres dones ocupen taules separades i bastant distanciades. Una és una noia jove d’uns divuit anys. Vesteix uns shorts blaus, esportives estiuenques i una brusa blanca. Espera un xic inquieta, mira el rellotge contínuament i mou repetidament la rossa (tenyida) cabellera. Fa goig, és bonica amb la bellesa de la pre-adolescència. La bellesa natural de l’animal humà en l’època de la joventut.  

A l’altra taula hi ha una dona d’aproximadament uns trenta-cinc o quaranta anys. Ben vestida, cabell curt de color caoba i un aire una mica absent. Millor dit, una persona absorta en amargs pensaments. Però també mira contínuament a una cantó i l’altra. Sobretot a la porta del pàrquing de sota la plaça. 

Totes dues esperen neguitoses. 

La tercera dona, ja bastant més gran, sembla també esperar. Però la seva actitud és més tranquil·la. Llegeix un llibre. La seva cara és bonica, va ben arreglada, porta mitja cabellera i mostra una expressió de serenor en la seva fisonomia.

En aquestes un noi entra per una cantonada. També és jove i àgil. Corre lleuger com un gínjol. Porta a la mà, millor dit, intenta amagar a la seva esquena una flor. Una rosa vermella com la sang. 

S’acosta a la taula de la mossa i acotant el cap li fa un petó als llavis. Tot seguit li posa la rosa a la mà. Ben bé, sembla, com si la flor fos un robí que ressaltés damunt la brusa blanca.

S’asseu al costat. Li toca la ruboritzada cara i, sense importar-li la presència de les altres dues dones, la torna a petonejar. L’agafa per la barbeta i repetidament deposita petons als oferts llavis, a les galtes, i fins i tot, sota les orelles. La noia enjogassada respon sense cap timidesa. Les mans del noi acaronen el femení cos. Ella, una mica gata maula correspon a les carícies del noi. Dels llavis de tots dos sonen, com en una lluita per veure qui en sap de més engrescadores, les paraules: amor, t’estimo, com et puc estimar tant, no sé que faria sense tu, tota la vida, quant m’agrades, no puc viure pensant en tu, etc, etc. Un frenesí apassionat de frases, d’òsculs omplen la taula i els seus voltants com un perfum embriagador en espargir la seva aroma. 

La dona en la quarantena els mira i somriu escèpticament. Pensa interiorment, però els seus llavis murmuren: - desgraciats, quatre dies, que pensen que això durarà per sempre, em fan fàstic, tants petons i petons. Ai! Després surten de més joves. També de més jovenets. Osti! L’Andreu què triga! Ha dit que recollia els papers a l’advocat, els firmava i me’ls portava. Ja tarda el malparit a dur-me els papers del divorci. Mira que marxar amb la Cristina. Per què? Què li va trobar? Què era més jove?Jo em sabia més. Potser en sabia massa! Però em vaig venjar! Amb el Roger ens ho passaven pipa! Ara no recordo, si el Roger va ser abans o després d’assabentar-me de la Cristina i l’Andreu. Ai! Els homes quatre paraules i perden l’oremus. Sembla ben bé que allò sigui com una brúixola assenyalant el nord. Ai! Això dels homes i les dones. Coses de joventut. Noi! Li hauré de telefonar! 

I remena dins d’una d’aquestes bosses on les dones amaguen mitja casa.  

La dona gran, deixa el llibre damunt la taula al costat del got i, mira amb cara commoguda a la parella. Ai, Senyor! Que tendres! Que joves! Que bonic és l’amor! Si són com dos colomets! Potser és passen una mica! Quina vergonya, m’hagués fet! Aquí, enmig del carrer! Quasi em poso jo tan vermella com la rosa! Quina escalfor a la cara! De veritat, malgrat tot es passen, que n’és de maco! 

Mira jo, tants anys de casats i ara llegint un llibre. Total, una flor el dia de Sant Jordi, que sembla ben bé, per quedar bé davant de tothom. Quatre petons amicals al dia, al llevar-se i a l’anar a dormir i res més. Ara, el Joan al centre a jugar a domino amb els amics. Jo a llegir històries en aquesta plaça, davant de casa, mentre espero que vingui a sopar.  

Mai plou al gust de tothom. La passió és refreda amb els anys, però sempre pot deixar un gust agredolç i perfumat a la vida.  

Miquel Pujol Mur.

ENSURT RERE ENSURT

Un matí de novembre...  vaig anar al Casal, com cada dimecres al matí, i només arribar, vaig veure que hi havia un gran enrenou. La gent corria d’aquí cap allà esverada. Ningú era al seu lloc, tampoc el conserge, quasi ni gosava entrar. Així que vaig preguntar a una senyora que ja sortia,

¾    Escolta... què és el que passa aquí que tothom està tant alterat.

¾    La serp... una serp molt grossa és per allà darrera amagada. No hi entri que no saben si es perillosa.

Vaig quedar estorada sense saber que fer, ni cap on anar. Encara que tot seguit em vaig refer i ben pensat, si era allà baix la bestiola a dalt al primer pis estaria tot tranquil i sense pensar-ho enfilo escales amunt.A  dalt, la gent també  era als passadís,encara que del nostre grup érem  poques persones, de fet aquell dia anava d’hora.  Com era normal només és parlava del assumpte,

          ¾    Es veu que l’han trobat fa prop d’una hora –deia una dona de cabells blancs.

          ¾    Diuen que és molt grossa, que fa un metre i mig o més –contestava  el Bernat.

          ¾    I molt gruixuda –responia un altre dona més jove.

          ¾    És veu         que ja han avisat als bombers i estan apunt d’arribar.

          ¾    A mi em fan molta por les serps.

Tothom hi deia la seva. Al cap d’una estona es van sentir les sirenes dels bombers. Van fer sortir tota la gent  de la planta baixa, algunes persones havien pujat  escales amunt, altres havien sortit cap al carrer.  Al cap d’una mica ja es van sentir uns crits que havien agafat l’animal.  Com havia arribat la “profe” i algunes companyes més  vam decidir que allà fent el xafarder no fèiem pas res així que començaria el taller.

La gent ja s’havia asserenat una mica i tot ja passar un xic de l’horari vàrem emprendre la nostre dèria d’escriure.  Tots en silenci vam començar a concentrar-nos sobre el tema, que no era altre que l’aventura del  animal amagat que els bombers havien vingut a desallotjar.

En mig del silenci, feia una mica que notava com unes pessigolles a la cama dreta i abans d’adonar-me’n ja vaig sentir el gran xiscle de la Carme, a l’altra banda de la taula i tot seguit pujava a dalt la cadira. Aviat vam veure tot   un seguit de serps petitones  que corrien per l’aula i una em pujava cama amunt.

Els crits i el rebombori  de les personer  que érem allà  van ressonar per tot el Casal i al cap d’un moment els bombers van fer acte de presencia, tot cridant als de fora,

          ¾    Són  aquí.  Pugeu tots,  ja les hem trobat.

Tot seguit  una colla de bombers havien entrat a la classe. Jo m’havia tret els pantalons per fer sortir la serp. Altre gent dalt les cadires i la taula cridant i tota aquella colla de petits rèptils corrent buscant la seva mare. Al moure les cadires havíem desmuntat el seu niu i els animalons es movien desorientats sense saber on anar.

Amb l’ensurt, la classe s’havia acabat de cop i quan  la gent sortia després de recollir els estris, la “profe”  havia etzibat....  continueu el tema per la setmana vinent.

/11/11/2016/

REFLEXIONS D’UNA CIRERA.

On va aquest boig amb aquesta sulfatadora! Uf! Quin fàstic em fa aquesta metzina! Després em diran que és bona per la meva salut. Però si encara se m’ha posat més la carn de color groc. Fins que em posi vermella falten dies. 

Si continua aquesta pluja i aquest fred tal vegada em posaré negre i aleshores es planyeran. 

Caram que bé! El darrers dies de sol m’ha fet sortir els colors. Llueixo vermella, brillant i molsuda. Estic per ser menjada. Quina por que em fa caure dintre d’una boca i ser mossegada. Però malgrat tot manquen dies. 

Però que fa aquest animal! Ha lligat el tronc de l’arbre, el meu pare, amb un estri, com un braç de ferro, que surt d’una màquina. Quina forma de sacsejar-nos! Finalment acompanyada de les companyes i moltes fulles he caigut de la branca. 

Ves per on, això de banyar-nos és força agradable. El darrer líquid (he escoltat diuen que és per conservar) no m’ha satisfet. Ni que fos una noia a qui maquillen la cara. 

M’encaixen amb altres companyes i ens munten en un gros camió. Visca! Faré turisme. 

Ostres! Després del viatge no ens deixen ni descansar. Caram! Quin idioma més estrany parlen aquesta gent. No hi entenc res. Sembla alemany, per que les paraules són molt llargues i guturals. 

Ha passat el que em pensava he anat a parar a una boca. Sí, una boca alemanya. 

Ara sí que sóc internacional. 

Ai! Glop! No hi ha més història. Bon profit! 

Miquel Pujol Mur.

HEM TORNAT A PECAR.

Aquest estiu ens ha fet gràcia recórrer la part del país francès anomenat també país català. La majoria dels carrers dels diversos municipis per on passem, en les nostres pujades i baixades,  llueixen múltiples senyeres quadribarrades. 

Desgraciadament la quantitat de d’ensenyes no guarda relació en l’ús de la llengua, sigui en la forma occitana, també aranesa o la nostra pronúncia catalana. 

Però el títol de l’encapçalament no ve portat per cap raó sòcio-polític ni voler demostrar el nostre catalanisme.  

La veritat és que caiem sovint en la temptació fruit de la nostra gormanderia.  

Hem visitat diferents poblacions del Capcir, però sempre, desesperadament no ser com dir-ho, finalment anàvem a parar a Formiguera (Formiguères, en francès).  

I a on? És clar i molt fàcil d’endevinar, a la plaça de l’Ajuntament, paret per paret, amb l’església de Santa Maria. No hi ha res a dir, és el lloc més cèntric i por on passa la carretera. 

Fins ara tot és molt correcte, cèntric, ajuntament, església parroquial, restaurants i bars, tot un exemple d’espai comercial ben aprofitat i amb moltes i diverses activitats. 

Però la nostra perdició, si perdició amb totes les lletres, més quan sempre parlem de que hem de perdre algun que altre “quilet”. Doncs no, davant del temple els nostres ulls sempre trobem el forn-pastisseria d’en Papou. 

Mirar el seu interior i contemplar amb ulls libidinosos els pastissos, els petits recipients  plens de crema i curulls de fruites boscanes: aranyons, gerds, mores, etc. 

Què hi podem fer? Caure amb la temptació i oblidar-nos dels bons i saludables propòsits. Entrem, comprem i després ens ho mengem. No sé si el Senyor ens perdonarà el trencar- los, els bons propòsits, però és un plaer terrenal el paladejar-los. 

Després la bàscula ens recriminarà la nostra mala conducta. Però que anem a fer som simples i dèbils humans.  Mea culpa, mea culpa i endavant.  

Miquel Pujol Mur.

RIALLADES

El Marc és desperta sobresaltat, unes grans riallades entren per la finestra entreoberta. Fa un bot del llit i para l’orella, de cop resten mudes. Devia estar somiant –pensa-  Mira el rellotge i són les 7.10 h. del mati i es torna a capbussar al llit, avui té festa al treball.

És tronava a mig endormiscar quan les rialles es van tornar a sentir amb més intensitat, i eren cinc o sis persones que reien i ho fien a gust, a ple pulmó, semblava que intentaven qui podia xisclar més, amb aquell riure tant pletòric, ves a saber que estaven fent.

Empipat va tancar la finestra, llavors es va apaivagar una mica el soroll, encara que les rialles continuaven. Semblava que paraven de riure ... i altre vegada esclataven  de nou. L’home ja no va poder aclucar cap més ull amb aquells escarafalls i riallades. Venien del pis de sota, o del de més avall , seria qüestió d’esbrinar que passava . Feia poc que vivia  allà en aquell pis, esperava que aquell enrenou no el despertés cada dia.

És va aixecar, es va dutxar i es va preparar l’esmorzar. Davant d’un bon cafè, menjava l’entrepà assegut a la cuina i no podia deixar de pensar  en aquell riure tan sorollós i divertit; es veu que s‘ho passaven molt bé, els que fossin. Feia només tres dies que el Marc havia anat a viure allà en aquell pis d’aquella barriada, perquè tenia l’Institut al costat i no hauria d’agafar el cotxe per anar al treball, a més li havia semblat que era una zona molt tranquil·la, ara ja començava a dubtar-ne.

Com avui no tenia cap classe, el alumnes eren d’excursió, i ja que s’havia aixecat aviat aniria a fer una passejada per l’entorn i coneixeré una mica la zona. Era el primer any que havia aconseguit plaça allà i ho desconeixia gairebé tot. Passejaria pel passeig  central que travessa tota la vil·la, aniria  fins l’altre extrem i llavors continuaria  fins a l’ermita a dalt del turó que diuen que es veuen unes vistes fantàstiques. Avui tot hi sent a primers  d’octubre fa un dia clar i esplèndid i convida a caminar.

Mentre  baixava l’escala, altre vegada van tornar a sentir-se les rialles. Semblava talment que és petaven de riure.  Encuriosit va seguir el rastre d’on venien. A la planta baixa hi havia una acadèmia on es feien moltes activitats, les rialles sortien d’allà dins. Va entrar-hi, per demanar que passava. Una noia jove li va demanar que volia...     Res,   -va respondre- a la paret del davant un gran cartell anunciava  “Taller de Risoteràpia.”  Dimarts i dijous de 7 a 9 h. del matí i dilluns i dimecres de 7 a 9 h. del vespre.”

/16/11/2016/

EN LA LÍNIA DE TRES PUNTS. Pasqual Alapont.

He llegit el llibre de Pasqual Alapont i malgrat fer dies que no en comentava cap en aquesta ocasió m’ha donat la dèria de fer un breu incís. 

L’edició que ha arribat a les meves mans pertany al Grup Editorial Luis Vives i crec esbrinar la col·lecció és Baula “ la llum del far” . Un petit volum de 109 pàgines d’agradable i fàcil lectura. 

Pasqual Alapont (Catarroja, 2 de febrer de 1963) és un escriptor, actor i director d'escena valencià. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, ha seguit altres camins professionals, sempre que ha estat possible relacionats amb el món del llibre.  

Ha desenvolupat el seu treball a cavall de la literatura i el teatre, on ha fet d'editor, traductor, guionista i dramaturg, actor i director d'escena. A més de les obres infantils i juvenils, ha publicat una novel·la per a adults i ha estrenat cinc obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda al basc, castellà, gallec, portuguès i a l’eslovè amb l'Infern de Marta. Ha aconseguit diferents premis per les seves obres escrites. 

En la línia de tres punts ens narra quan el món de Virgínia i Victor passa a de ser segur al trencament familiar. De cop i volta, del dia a la nit tot canvia: els seus pares es divorcien i ja res torna a ser igual. Nada puede ser igual. Res no pot ser igual. Víctor no entiende por qué su padre no puede regresar a casa o por qué su madre está triste; Víctor no entén per què el seu pare no pot tornar a casa o per què la seva mare està trista; «¿por qué?, ¿qué es lo que he hecho mal?», le pregunta a su hermana. «¿Per què ?, ¿què és el que he fet malament?», Li pregunta a la seva germana. Pero Virginia qué sabe. Però Virginia què sap. Ella quiere sacudir el mundo, aunque sus golpes de rabia rebotan una y otra vez contra su propio rostro. Ella vol sacsejar el món, encara que els seus cops de ràbia reboten una vegada i una altra contra el seu propi rostre. Este libro habla de algunas heridas morales de la infancia y la adolescencia, pero es sobre todo un canto a la ternura y al amor. Aquest llibre parla d'algunes ferides morals de la infància i l'adolescència, però és sobretot un cant a la tendresa i l'amor. 

Sincerament m’han arribat a impressionar els detalls i el desenvolupament de la història narrada. Suau, íntim i tendre. El món interior dels personatges i les reacciones de cadascun d’ells el trobo molt real. 

He gaudit al llegir-lo i l’he llegit quasi d’un cop. Allò de bo i breu, doblement bo, s’ha complert en aquesta ocasió.  

També m’ho passat bé amb el modismes del valencià que en una o altra paraula m’ha fet pensar el seu significat. Ja només en resta que cercar un altre llibre del Pasqual Alapont. 

No faig mai comentaris sobre una obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EL PARTIT.

Potents focus il·luminant el camp de joc. Els jugadors ja són ben alineats damunt la gespa verda. El nombrós públic proclama amb crits i càntics les seves preferències per uns i altres contrincants. Onegen senyeres al vent de la tarda ambdós costats. La gent bulliciosa es remou impacient en els seients. N’hi ha que no poden ser asseguts donada la seva impaciència. La beguda corre refrescant les exaltades goles cansades de vociferar. 

L’àrbitre posa la pilota al centre del camp i un dels jugadors passa l’esfèric fent una gran parabòlica cap el davanter centre. El públic crida emocionat. Unes “birres” sortides de no se sap on passen de mà en mà entre els aficionats. 

El davanter fa un refús al defensa contrari i l’envia a l’extrem. Aquest l’endarrereix al mig camp. Crits d’admiració per part dels aficionats. Cridòria d’emprenyament  per part dels contraris. 

El jugador de mig camp envia novament la pilota al davanter. El públic s’abalança per veure millor la jugada. El davanter la rep amb bona posició i fa un gran xut. Però el defensa central amb els peus un xic posats endavant la para amb el pit, la retè i li entrega al porter. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades la pica amb efecte cap el costat dret.  

Hurra per part d’uns. Malediccions per part dels altres. No hi ha mai ningú content segons d’on bufa el vent. 

L’extrem, de costat envia la pilota al seu company més interior. Aquest la deixa passar i el davanter que venia corrent, para un moment i trepitjant-la envia de potent xut l’enverinada pilota a dins la porteria. S’escolta un cloc fosc i dur, després la bola rodola fent soroll fins el centre. 

Hurra! Hurra! Hurra! Proclamen els guanyadors mentre s’abracen entre ells. Mala sort! Diuen els perdedors, amb cara moixa.  

Un dels jugadors recrimina al que juga de porter: És que no saps posar el peus del porter endavant per cobrir més espai. Tu que saps- respon- me l’hagués entrant pel darrere. 

Va pleguem i no discutim. Tu paga les “birres”. Jo canviaré d’equip. Total hem quedat 4 a 5. Són frases que se senten en el grup. 

Per acabar un del presents proclama en veu alta: Va deixem-lo i anem a veure el partit al televisor. A veure si també li fem 5. 

Una mà compassiva tanca els focus que il·luminen el futbolí. 

Tanmateix com en temps del romans el circ, els gladiadors, també feia oblidar moltes qüestions importants a la vida.  

Miquel Pujol Mur.

UN GOS PERDUT

En Pau suporta estoicament l’escridassada de la seva dona, quan arriba a casa amb aquell gos ferit i dèbil, tot embenat. Feia dos dies que rondava pels vorals i a vegades li donava quelcom per menjar.

¾    Vam quedar que portaries al gos a la gossera del poble... i mira, aquí  tots dos. Demà tornem a tenir hostes.

¾    Algú l’ha ferit i no podia deixar-lo així. Li faré un jaç al cobert del darrera, per uns dies  i no molestarà a ningú

La dona va cridant, en part té raó, allà a la casa rural, ja en tenen dos de gossos i no en necessiten cap més. Necessiten cura i dóna’n  molta feina i la dona ja en té prou amb els hostatgers que, de tant en tant, ocupen una part de la casa. Netejar, fer el menjar i atendre la gent, cuidar les flors...

¾    Que li ha passat al animal?

¾    Es veu que alguns galifardeus dels que corren pels boscos aquests dies l’han agredit amb pedres. L’he trobat al costat del cotxe en un basal de sang i l’he  portat al veterinari

¾    Quina gent més salvatge corren al temps dels bolets.

Amb un quants  dies el gos ben cuidat i alimentat es va refer i la ferida cicatritzava bé.  La dona cada dia li portava menjar i li feia alguna carícia , que el gos es deixava fer tristoi, es veia que havia patit molt, s’arraulia quan la dona l’acaronava. Aviat hauran de portar-lo a la gossera, tal com van quedar en arribar.

Aquell cap de setmana tenen una família del altre part del país, del tarragonès, el boca a boca funciona i han escollit aquella masia    per celebrar l’aniversari de la mare, en fa setanta, i volen passar un parell de dies gaudint dels paratges berguedans i també buscar alguns bolets.

Tots els joves de la cassa han matinat i han sortit al bosc, amb bosses i algun cistell. L’Antònia, s’ha quedat a la casa per problemes d’ossos i per evitar caigudes, Fa una passejada per l’entorn de la casa.

Camina per l’era del darrera, quan la sobresalten uns lladrucs estranys, el cor li fa un bot, els coneix tant bé aquells lladrucs.

¾    Xisca, Xisca, que ets per aquí?

El gos lladra i lladra més fort i rasca la porta d’on roman tancat quan hi ha forans. La mestressa de la casa surt de la casa alertada pels lladrucs. La dona li demana per l’animal. El gos que li van robar tres setmanes enrere, uns depravats van robar tots els gossos de raça que van poder al poble. Van córrer veus que els venien lluny, fora del país.

Quan van obrir  la porta el gos content es va tirar sobre la dona fent-li festes i deixant-se acaronar per ella, aquesta  l’estrenyia fort contra seu, mentre els ulls se li omplien de llàgrimes.

¾    Xisca, em pensava que no et veuria més – i l’omplia de petons.

La mestressa s’ho mirava entendrida, feliç per aquella dona que no hauria pogut tenir millor regal d’aniversari i contenta pel gos que no aniria a la gossera.

/03/11/2016/

LA NIT DE SANT JOAN. II

Només arribar va contemplar amb ulls esbatanats un espectacle horrorós que el va atemorir profundament. Adonant-se ràpidament de les seves dubtes les filles de Satanàs van començar a ballar i saltar ben a prop per intimidar-lo. El malcarat bruixot tocava un gros tabal de so aterrador.  Dalt de les pedres d’un presumpte altar s’endevinaven les banyes del senyor de la nit. O tal vegades les ombres ballant al ritme de les flames enceses ho semblaven. 

Malgrat tot el temor que inspirava l’escena, els crits de les males dones que cantaven mentre voltaven al seu entorn, el mossèn va dominar la seva por.  Ficant-se la mà a la butxaca de la sotana va treure d’entre els seus plecs una ampolleta de l’aigua beneïda. Arrancant-se la creu del pit i posant-la davant seu com escut sagrat va caminar vers la noia despullada. En una mà la creu com a símbol de la fe, amb l’altre va ruixar a les demoníaques criatures.

Quin esgarips, quines malediccions van brollar de les goles enfurismades de les bruixes al notar l’aigua que les feria i que al mateix temps contrafeia els seus bruts i malignes cossos. Les nafres els hi creixien  ràpidament i aviat mostraven els seus ossos mentre es recargolaven a terra maleint al sacerdot. El bruixot va esmunyir-se ràpidament veient a les seves mestres patir el càstig celestial. 

Mossèn Robert va caminar damunt les flames que van mossegar-li els turmells com si volguessin castigar la seva gosadia. Va arribar fins a la noia mig desmaiada, va treure-li les cordes i les cadenes que la mantenien presa damunt la tosca ara de pedra.  Amb part de la seva sotana va cobrir el nus cos i sense fer cas del dolor al passar les brases van sortir fora del vell patí. 

Desgraciadament la història no acaba així. Mossèn Robert era jove. El cos gràcil de la noia i tal vegada el suplici de les cremades dels seus peus van fer que la luxúria debilites la força de la seva voluntat i l’ incités el seu cos al pecat . Sota un arbre del pujol va fer-la seva. No va haver cap resistència per part de la Raquel, que va entregar-se encisada al valent home que l’havia salvat del pitjor dels destins. 

Però el que tot ho veu, a pesar d’estimar per damunt de tot al capellà que havia posat en perill la seva existència per salvar a la mossa, fent fugir a les bruixes no podia deixar sense càstig al pecador. En un cop de justícia divina va cegar per sempre no a l’home, sinó el seu ministre. 

Arribades notícies al bisbe del fet i de la valenta acció de mossèn Robert, però també de la seva caiguda en la temptació, va castigar-lo a perdre la categoria de servidor de Déu, retirant-lo a un monestir com a frare a fer penitència.  

Més els camins del Totpoderós són insondables. Una guspira d’amor va brollar d’una juvenil ànima. La Raquel no podia oblidar al valent cavaller que va salvar-la de la ignomínia. Tampoc de la seva total aquiescència a l’acte sexual. Després de parlar amb els seus pares va pujar al monestir i veient al frare resant i plorant en un racó del claustre va posar les seves mans entre les d’ell que les va reconèixer-les immediatament. Va ajudar a l’home a aixecar-se i junts van marxar cap a la masoveria. 

Van ser una gran parella que mai van deixar-se. Tingueren quatre fills. Van ser devots sempre i els assenyats consells del Robert malgrat la seva ceguesa van fer de la masia la més important de la contrada. 

Si un dia visiteu les restes del castell, veure només quatre pedres dretes. A prop en un pla alt hi ha tres troncs revells, ressecs, grisos i corcats que mostren el lloc on les bruixes van caure i foren enterrades. 

El bruixot va fugir esperitat posant la màxima distancia del lloc. Arrossegava el gros tabal fins que al creuar la llera d’un riu l’instrument es va omplir d’aigua i tots dos s’ofegaren.  

Males llengües, i a més molt porugues, comenten que a la nit de sant Joan, des del fons del gorg gran, s’escolta ressonar un tam-tam que fa esgarrifar a la bona gent que transita pel lloc. 

Miquel Pujol Mur.

LA NIT DE SANT JOAN. I

Fa poc he publicat una llegenda copiada de les “Bruixes d’El Brull”. Com el tema de les bruixeria és força recurrent en aquesta ocasió he creat la meva pròpia llegenda. 

El lloc és innominat, podia ser qualsevol dels nostres indrets on hagués hagut un castell. Desitjo que aquest relat us sigui entretingut.  

Feia forces anys que les bruixes s’ensenyoriren de les ruïnes del vell castell. Aquest havia estat una poderosa fortalesa que havia deturat el pas de moltes hostes enemigues. Actualment només eren unes runes on encara en certs caus recondits s’hi podia malviure.  

La gent del poble proper així com la de la majoria dels masos disseminats del terme tenien molt temor de les bruixes i del seus maleficis. Sabíem que eren cruels i que més d’una ocasió robaven de les cases veïnes un animal ben cuidat i grasset. Durant la nit es sentia des de molt lluny a la pobre bèstia bordar o miolar fins el  esgarip  final. 

Males veus també comentaven que en més d’una ocasió alguna criatura de bolquers  també queia en les mans de les seguidores de Belcebú. En les nits dels solsticis s’escoltaven els seus plors per tota la vall. Però sense senyors ni guerrers al castell els camperols no gosaven enfrontar-se. 

S’apropava la nit de Sant Joan. El temps com si vulgues competir en les fogueres del sacrifici era ardent. Als humans el hi costava respirar aquell aire calent i sec.  

Feia poc temps havia arribat per fer-se càrrec de la parròquia mossèn Robert. Era un jove capellà acabat de sortir del seminari. L’antic rector havia estat una bona persona que tenia una cura molt minsa del seu ramat de feligresos. Ja era vell i sord quan es feu responsable del terme. Amb els anys això no va millorar sinó que va anar a pitjor. Sord, gran i vell no podia moure’s gaire pels camins del terme parroquial ni a peu ni cavalcant en una petita somera. I com la seva sordesa era tan gran no sentia en cap moment ni les exclamacions de la gent ni el lament dels animals quan eren immolats al dimoni. S’anava al llit tranquil·lament i durant la nit res pertorbava el seu son. Va morir en una d’aquestes plàcides dormides. 

En aquesta nit de Sant Joan les bruixes i un pobre bruixot, que les seguia com ànima en pena, van voler guanyar-se més al seu amo infernal. Per celebrar l’aquelarre d’estiu havien capturat a la Raquel. Una noia jove i verge, filla dels masovers  d’un dels masos benestants de la comarca. Prou havien els pares intenta negociar una recompensa per que fos retornada la seva filla. Més les bruixes amb quatre encanteris malignes s’havien mofat de tots els joves mossos i de qualsevol altra persona que s’atrevís a intenta per les bones o a la força salvar la gentil criatura. 

Tant el pare com la mare ploraven en les seves habitacions per la sort de la seva filla. Ningú havia comentar al jove capellà la situació, ja que com era nou no coneixia pràcticament a ningú, i el tema de les bruixes era tabú a la contrada. 

Després de sopar, i llegir la Bíblia, mossèn Robert va sortir a respirar una mica d’aire fresc  de la nit al patí de la casa rectoral. Només havia fet quatre passes i anava a asseure’s en un pedrís quan el van sorprendre els crits i les riallades que escoltava a les ruïnes,  mig derruïdes del castell, que ell creia abandonades.

Eren la veu implorant de la pobre noia, acompanyada amb els alarits de les bruixes invocant al seu amo. Una barreja horripilant de càntics satànics i plors demanant auxili. 

Mossèn Robert no s’havia enfrontat mai a les forces de l’infern però, com era de cor valent, va pujar fins a les  runes del patí del castell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

MATÍ DE BOIRA I PLUGIM

  

Així que he obert la finestra ho he vist tot gris, la boira aplanada fins a pocs metres i a més una suau pluja l’acompanyava. El primer pensament ha estat  -“quin dia més trist i fastigós, com per quedar-te a dormir tot el matí.” Com tenia coses per fer i havia de sortir, m’he ben equipat i he plantat cara al mal temps.

Tant bon punt he sortit al carrer, i m’he endinsat en la boira, al notar  aquell xim-xim repicant sobre el paraigües, aquella humitat que lliscava a la pell , aquella grisor que m’envoltava...  he començat a sentir una pau i una tranquil·litat que em feia sentir bé. 

Quin dia més relaxant!!! Aquella suavitat del no color, aquella bromera espessa  que semblava sorgir de les entranyes de la terra i s’enlairava  tapant el cel, m’inundava de calma i de serenor. La solitud del carrer en aquella hora matinal també hi hi ajudava, em trobava en forma i exultant.

En definitiva, aquell dia emboirat, gris i plujós, que veia lleig de bon matí, de cop s’ha tornat alegre,  agradable i sorprenent.

/06/11/2016/

PARAULES, POTSER MASSA PARAULES.

Camins.

Els camins com la vida, tant els uns com l’altra, en el transcurs dels anys ens marquen l’existència

Quantes cruïlles són només mostra de les nostres dèries.

En quantes desviacions deixem enrere la família i els amics. 

Fins aquell moment final, quan en el camí i en la vida, els nostres ulls s’enfosqueixen de divisar nous horitzons.

Miquel Pujol Mur.

ULLS DE DONA. IV.

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) 

Quan la Maria va sortir, el senyor Joan va aixecar-se, agafà el quadre en una revolada i el llençà a la llar de foc. L’anell també va reunir-se-li en les enceses brases. La pintura va crepitar per l’acció del foc. Primer unes llengües vermelles van llepar el quadre lentament, després les flames van devorar ràpidament la tela i el marc. El darrer tros visible de la tela mentre es retorçava i flamejava eren els bells ulls, però ara ja sense cap expressió. 

El senyor Joan mira les cendres i veu escampades boletes d’or. El pensament li vola, aferma els llavis i un sanglot li escapa del seu interior. Mira les boletes, restes perdudes de l’anell, i pensa:

¾     Ni siquiera els sentiments perduren més que l’or. 

Surt de l’habitació, demana el cotxe i marxa a fer quilometres i airejar les idees. Abans de marxar dóna ordres que netegin la llar de foc i cerquin un quadre de la seva mare per suplir el cremat. 

Ha passat un any.  La vida continua igual sense cap pena ni gloria. La casa funciona com sempre, potser millor que mai. La Maria, ara sense senyora que doni ordres, (la Raquel, els darrers temps tampoc hi tenia cura) es cuida de tot. 

La Maria havia vingut de donzella, quan era una noia jove, de la Isabel. Era filla de la majordoma de casa dels pares. Sempre ha estat una empleada model, tant amb la Isabel com últimament amb la Raquel. 

El senyor Joan una vegada més ha sortit amb el cotxe. Des de la mort de la Raquel en moltes ocasions necessita evadir-se de la casa i marxa a fer quilòmetre rere quilòmetre. Ha parat en un racó de la carretera i observa la caiguda de  la tarda. Li agrada observar el cel en aquella hora quan el sol s’amaga entre les muntanyes i els seus reflexes donen al paisatge una gran sensació de pau. Manté els ulls semi tancats, escolta el silenci que poc a poc envaeix l’indret. Poc a poc torna a veure aquells ulls que tan havia admirat. 

Però la imatge es deforma. La cara ja no és la de la Raquel, tampoc la de la Isabel. Una nova fisonomia es comença a mostrar. Aquells ulls que tan el van embogir, que tan va idolatrar, s’adona que pertanyen a una persona més propera.  

De cop veu aquella noia jove, que acompanyava a la Isabel. Una noia que sempre era al seu costat, tant per servir a la senyora com per atendre al senyor. Sempre servicial, sempre disposada i dòcil, sense reclamar mai res. 

Va acompanyar a la primera senyora fins el darrer moment sense negar-se a fer qualsevol treball per ingrat que fos. Després de la mort de la senyora, mai el va importunar amb la seva presència. Sempre fidel i disposada a treballar, va acceptar a la Raquel, sense protestar per la suplantació de la Isabel. 

Quan desesperat per la traïció de la seva muller li va demanar auxili, va exposar-se per trobar l’home per executar la venjança. Va encarregar-se de fer cuidar a la dona tetraplègica fins que va morir. Mai va sol·licitar cap compensació pel seu silenci. Sense protestar, sempre servicial i discreta l’atenia coneixen les seves costums.  

Aleshores el senyor Joan va adonar-se que els ulls que tant havia admirat en la Raquel, només eren un miratge de la mirada enamorada de la Maria. Va comprendre que acostumat com era a la seva presència constant no havia fet cas de la persona que sempre l’havia estimat i admirat no com a senyor sinó com a home. 

Agafant el cotxe va tornar enrere mentre el cel s’anava enfosquint. Van parlar els dos, cara a cara i sense vergonya sense amagar-se de cap qüestió. Setmanes després marxaven de viatge a llunyanes terres.  

Va ser una volta al món lenta, entretenint-se i parant quan els hi venia de gust. Quan van tornar ningú va reconèixer en aquella dona de ulls resplendents, mirada segura i que sabia manar, quan corresponia fer-ho, a l’antiga Maria.  

Tothom va acceptar-la i va felicitar al senyor Joan per la nova joia que havia trobat per ser feliç al seu costat.

Miquel Pujol Mur. 

ULLS DE DONA. III

Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.
Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven. 

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) 

Sense donar cap senyal de l’orgull ferit va fer espiar i seguir a la seva muller. Fins i tot, va desitjar que podia haver estat un perdonable moment d’ofuscació a causa d’un insospitat desig. Volia creure que només seria una cosa baladí sense continuïtat. Però els informes van ser concloents. El pintor i la Raquel aprofitaven qualsevol circumstància, qualsevol oportunitat, per trobar-se i estimar-se. 

La venjança ha de servir-se freda, és una màxima que forma part de l’ideari del senyor Joan. Mai i amb ningú val la pena escridassar-se ni barallar-se malgrat que el motiu sigui important. Va deixar passar el temps.  

La Raquel no va sospitar res. Ni el senyor Joan va fer cap referència  a les seves absències. Tampoc a la manca d’interès personal entre ells. La dona va descuidar l’administració i l’embelliment del gran edifici on vivien. La Raquel volava com un ocell lliure i cada cop era menys discreta en el seu afer.

El senyor Joan per mitja de la Maria, la minyona, va contactar amb un home que volia emigrar del país. A canvi de diners va planejar la seva venjança. Un capvespre, que anaven el pintor i la Raquel en cotxe un gran camió va estavellar-se contra el vehicle en que viatjaven. Com sempre cercaven llocs recondits i solitaris pels seus encontres ningú va escoltar ni veure res. El xofer, l’home contractat, va marxar deixant el gros vehicle encastat contra el de la parella. Aquella mateixa nit embarcava a un vaixell que salpava de matinada a un país on pensava trobar la terra de promissió. 

Quan finalment van auxiliar a la parella, l’home era mort i la Raquel molt mal ferida. A causa del traumatisme va quedar tetraplègica  i de l’ensurt va perdre la veu. Només els ulls mostraven la seva pena i el seu dolor. El senyor Joan no la va abandonar. Quan en l’hospital van dir-li, que no podien fer res més per la seva salut la va portar a la mansió. Aleshores la va recloure en una gran i formosa habitació. Mai li va mancar res. Va tenir sempre suficients infermeres para que la cuidessin. Poca cosa li era necessari, tancada en si mateixa, immòbil, sense poder enraonar, nomes els ulls tenien vida quan no estaven plorosos. 

El senyor Joan entrava a l’habitació en alguna que altra ocasió i sempre hipòcritament es planyia del pèssim estat de la seva dona. Ningú, per discreció va voler esbrinar com i on havia estat trobada ni amb quina companyia. Aleshores el senyor Joan va comprendre que molts dels  coneguts que els sovintejaven coneixien de sobres l’aventura de la seva muller.  

El senyor Joan, mentre fuma l’havà, contempla el quadre de la formosa dona, tan diferent a la reclosa a l’habitació. En aquestes entra de nou la Maria, acota el cap i li diu:

¾     La senyora acaba de morir. Cridarem al metge pel certificat de defunció. La vol veure per darrera vegada? Tingui l’anell de casament li ha caigut del dit a l’expirar.

¾     No vull veure-la. Vaig anar-hi ahir. Que se’n cuidi l’administrador. Que no manqui res. La dipositin al costat de la senyora. Que hi posin forces flors. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur.