BONES FESTES

Amb aquest poema de Joana Raspall us desitgem un BON NADAL

      

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

　

és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.

　

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net .

 BONES FESTES NADALENQUES I UN BON ANY 2018

     

PERDUTS EN LA NIT

(Intent de paròdia)

La nit era fosca. Aquells tres personatges amb els seus carruatges seguien per aquella carretera rural, al fons es divisava les llums d’un petit poble. En arribar a l’encreuament del mateix, van deturar els carruatges, van baixar un xic astorats doncs s’havien extraviat i havien de decidir quin camí els calia seguir, ja que feia estona que havia desaparegut la senyal que seguien,

¾    Aquests GPS no serveixen per res. Ves per on seguim ara –diu un d’ells.

¾    Podríem continuar cap al poble i començar a deixar els regals. – fa  el segon.

¾    No, no, de cap manera, -respon el de la barba blanca-  les coses s’han de fer com cal.

 Em de seguir i arribar al nostre objectiu. Veure al nen i deixar-li els present que portem, després ja continuarem cap als altres llocs.

¾    Però cap on anem si no sabem on som?

¾    A més el cel és fosc  i no es veuen ni la lluna ni els estels. –diu el de la pell fosca.

¾     Crec que cal seguir el camí d ela dreta i arribarem al lloc- fa el mes gran.

¾    Bé, si tu ho dius –responen els altres dos en uníson.

Els tres personatges van reprendre de nou el camí . Van transitar per camins de rocs i pedres seguint el de la barba blanca que semblava que manava més que els altres. Aquest però estava neguitós, tot i seguir la seva intuïció, la veritat és que no tenia ni idea de on anava. Van seguir molta estona així, en silenci sense dir ni mu.

Ja començaven a estar una mica esgotats de la incertesa, quan de cop entre la fosca de nou un resplendor il·luminava la nit i els marcava el camí. El de la barba blanca respira alleujat, mentre escolta els crits d’alegria dels que el seguien,

¾    És allà, és per allà...

¾    De nou la senyal del GPS torna a funcionar.

Aquella llum resplendent s’ha aturat damunt d’una senzilla edificació, semblava un  corral de bestiar- pensava un dels viatgers. Els tres personatges van baixar dels carruatges , contents i s’hi van apropar,

¾    Ja hem arribat a Betlem.

Es van sorprendre de la multitud de gent senzilla que hi havia al lloc i que no s’apartaven davant la seva presencia, i no van tenir més remei  que esperar el seu torn per poder arribar a l’Infant i fer-li ofrena dels seus pressents.

18/11/2018/

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER II

I el poble va treballar entusiasmat. El Juanes va encendre la caldera i vam omplir el dipòsit de l’aigua. Poc després, a més del fum de la xemeneia s’escapava una fumarola de vapor per les escletxes de les juntures. El Juanes ajudat pel seu nét hi entaforaven draps mullats d’oli vell i negre fins a aconseguir taponar les esquerdes més grosses.

Aviat la màquina de tren arrossegant els vagons tornava a trepitjar els gastats i rovellats rails. El nét del Juanes volia fer sonar el xiulet del tren amb senyal d’alegria, mes el vell conductor s’hi va negar.

Només faltaria això, encara petaria.

Poc a poc amb l’esgarrifós xisclar del ferro damunt del ferro, les rodes començaven a voltar. Durant el trajecte l’asmàtica màquina havia de parar sovint a reomplir d’aigua, de tan grans com eren les pèrdues dels seus dipòsits. Per sort la maleïda esllavissada posterior al terratrèmol havia obert nous rierols per poder, encara que fos amb galledes, omplir el cor del cavall de ferro.

Però la “Matildita” era valenta. Sentia les velles i calloses mans del Juanes que l’acaronaven, com quan eren joves. Sabia el que era patir per les empinades vies que pujaven al poble miner. Malgrat fos de ferro lluitava enardida al notar la sang jove que l’esperonava quan al costat de l’avi alimentava, a cop de pales el seu forn, de carbó. A mesura que corria, com un vell artrític quan fa una estona que camina, les seves rodes anaven més lleugeres.

Els homes dels pics i les pales també sabien el que era la lluita diària. No els feia res baixar, treure terra o pedres, deixar la via expedita i tornar a pujar fins el proper escull. A més entre els dos pobles hi havia un gran grau de parentesc i volien amb ansietat, saber del seus familiars.

A mig camí la “Matildita” va haver de parar de nou. El Juanes va reomplir la bomba de l’oli, ja que com si fos la sang en el cos humà, la màquina el necessitava.

Finalment el comboi va entrar a l’antiga estació, també urgentment desembarassada de tots els mals endreços que havien estat llençats a les sales. La vella i oxidada màquina havia lluitat i també havia vençut.

Però ja parada, havent efectuat l’últim treball, la vella ferralla va entendre que havia complert la seva missió. La caldera va petar per dins i l’eix mestre es trencà també, fent un esclafit curt i sec.

Avui dia si pugeu al poble de muntanya trobareu una plaça enmig de les noves edificacions. En ella hi trobareu la vella “Matildita” mig reparada i pintada per commemorar la seva darrera gesta.

Hi ha una placa que recorda el fet, anomena a Juan García, alies el Juanes, i la seva proesa.

Miquel Pujol Mur

ESTIMAR, PATIR, LLUITAR I VÈNCER I

"La vida es divideix en quatre sentiments: estimar, patir, lluitar i vèncer.  El qui estima pateix, el qui pateix lluita i el que lluita venç".

En un país d’altes muntanyes i extrema pobresa un terratrèmol va deixar isolada una població minera.

Després dels caòtics moviments de la terra els ponts nous que s’havien construït eren al fons dels precipicis. No hi havia cap més mitja de comunicació que les ancestrals rutes a peu que travessaven les valls i, pels colls de muntanya, ascendien per costeruts camins fins al poble.

Aleshores alguns dels més vells va recordar-se que anys enrere, molts anys enrere, hi havia un tren que pujava setmanalment a l’aïllat poblat. Va fer-se una reunió urgent a l’ajuntament per saber si la via encara era oberta i si permetria pujar provisions i medicaments. Feia tants anys que no s’utilitzava que tothom s’havia oblidat del tren, ja que el viatge per carretera era més fàcil, ràpid i econòmic.

Una veu rogallosa a causa de l’edat - en moltes ocasions els anys també comporten coneixements dignes d’aprofitar, si són escoltats - va cridar:

¾     El Juanes! El Juanes ho sabrà, ell era un dels maquinistes.

¾     On és aquest Juanes! – va exclamar l’alcalde.

¾     Senyor alcalde! Un home vell i sense feina on pot ser? Al bar.

Corrent l’agutzil va anar fins al bar i poca estona després tornava amb un home de cabells blancs, cara rugosa, encorbat pels anys i el treball que mostrava amb les seves formes i moviments que havia estat molt forçut. El Juanes va  escoltar al batlle i capcot va respondre.

¾     Si però el cablejat elèctric es va treure fa molts anys. Costava tants diners! La via és vella, però crec que s’aguanta. Ara, sense màquina... - i va picar de mans damunt el pantalons, com dient què poder fer. - No hi ha cap màquina, també se les van emportar amb els cables. Total, ferralla vella per vendre.

¾     Així que no hi ha cap possibilitat.- va sentenciar el jutge de pau.

El Juanes negava amb el cap dient tristament:

¾     No queda res.

¾     Res! – va exclamar amb recança, l’alcalde.

A l’home vell, de cop i volta se li l’il·lumina el semblant.

¾     Senyor, en queda una de molt vella. La meva primera, la “Matildita”. Va quedar abandonada dins un magatzem. Com que era tan rovellada no se la van voler emportar. Podríem mirar-la.

Com que era l’última esperança, tothom va anar a veure l’abandonada i oblidada màquina de carbó. El Juanes va donar-li una volta d’inspecció. L’alcalde també, però com que no hi entenia res, prudentment va callar. El vell maquinista va dictaminar amb veu emocionada:

¾     Si li untéssim les bieles, i els coixinets de les rodes, a base de bé, i la caldera s’encengués es podria intentar.

¾     Qui serà el conductor?- va dir la màxima autoritat.

¾     Home, jo! – Saltà ràpidament el Juanes. - Va ser la meva primera màquina i prou orgullós en vaig estar. També vaig ser el darrer que la va conduir per tancar-la al magatzem. Posarem un vagó davant, per obrir pas. La resta del comboi serà la maquina, la vagoneta del carbó i un vagó carregat amb queviures, aigua i medecines. No sé ben bé el que aguantarà la via, però amb una dotzena d’homes amb pics i pales al primer vagó, ho podem intentar.

¾     No ens ho pensem més. Endavant!- va cridar el batlle.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

APRENDRE UNA LLENGUA QUAN ETS GRAN

(La necessitat d’aprendre anglès)

En el món actual és imprescindible saber llengües, sobretot l’anglès,  un del idiomes més universals,  en els diferents àmbits de la vida , ja que és la utilitzada en molts mitjans de comunicació, tan escrits (receptes o instruccions d’aparells diaris)  com audiovisuals i no diguem si es vol viatjar una mica pels món.

Si en la infantesa i en la adolescència és quan una nova llengua el cervell l’absorbeix  quasi automàticament, i l’anglès ja es necessari per seguir i acabar els  estudis, o per iniciar qualsevol carrera,  també és important l’aprenentatge en les persones adultes i fins per les  persones  més grans.  Moltes d’aquestes es troben en la necessitat  d’aprendre angles, per motius de feina, per entendre les noves tecnologies que apareixen cada dia,  o per curiositat. També quan  ets més gran , per l’expectativa que se’ls presenta per  poder fer viatges a altres països.

També cal considerar els avantatges que aporta l’aprenentatge de l’anglès, o un altre idioma,  a aquestes   persones grans. T’obre la ment  a noves idees i possibilitats, com viatjar, manejar el mòbil, veure les  pel·lícules en versió original, fer noves amistats. Aprens a ser  més flexible, veure el món des d’una altre òptica.

L’aprenentatge també millora la capacitat cognitiva, manté les connexions cerebrals més fluides, és té més capacitat de comunicació i de retentiva, de manejar noves situacions. Tot això permet viure noves experiències, mantenint el cervell més actiu, amb la qual cosa evitem el deteriorament precoç de les neurones i afavorint  la aparició de noves, així mantenim la memòria activa ja que ens obliguem a  fer-la treballar.

És enriquidor en qualsevol edat aprendre una nova llengua i ja veieu que mai és tard per posar fil a l'agulla.

20/11/2018/

DOTZE PARAULES COMPROMESES

El treball del taller d’escriptura consistia en utilitzar una sèrie de paraules i fer un text que les utilitzes totes. Així va quedar el relat.

La nit és fosca. Des del meu amagatall dins l’armari de fusta d’alzina observo la porta. Entra una colla d’homes i l’últim és un home alt, vestit de fosc. Una de les seves cames és de fusta i porta un lloro pujat damunt de l’espatlla.

A la cintura porta una faixa molt ampla feta de cordill trenat. D’un costat penja una espasa de fulla corba. Al darrera, i ficada dins l’entramat es veu la culata d’una pistola.

La seva cara es plena de cicatrius i la mirada del seu únic ull fa tremolar. Amagat i mal posat dins l’armari, vull escriure una nota per al meu padrí explicant-li la tenebrosa presència.

Però primer, observo. L’home, no s’asseu com els seus companys en els tamborets de la tasca, sinó que és deixa caure damunt del bagul que han entrat. Clava un cop de puny damunt del taulell i crida:

¾     Taberner! Porta uns tramussos pel lloro i unes pintes de cervesa per nosaltres. I que no hi hagi cap mosca a dins de les gerres.

El cop de colze de la meva dona em desperta. Em diu malhumorada.

¾     Què remugues, que crides tant. No em deixes dormir.

Malaguanyat somni, ara que m’ho passava bé.

Gràcies per la inspiració, Robert Louis Stevenson

Miquel Pujol Mur

LA FESTA

(Boira-música-copa de cava)

La boira s’estenia per tota la vall, era tan espessa que no és veia un pam al davant, a més el cel s’anava ennegrint, la nit s’apropava.

Tot i que el paisatge estava desert, s’escoltava una música que ressonava per l’entorn. Una tènue llum s’albirava entre la boira, provinent de la casa rural que hi havia en aquell racó apartat del Pirineu.

La música s’escoltava amb més intensitat pels voltants de la casa. Ara era estrident, sorollosa, de cop canviava i és tornava melodiosa i  romàntica, per tornar després a canviar, música rap... folk ... rock... jazz... samba...metal... per a tots els gustos.

Dins la casa una colla de gent  jove, i no tant jove al voltant d’una llarga taula plena de menjar i de begudes. Canapès, embotits, pastissos salats i dolços, pastes, fruites i altres  delícies. La gent menjava, bevia, ballava contenta  o parlava el que la música permetia, oblidant-se del fred i la boira que envoltava l’entorn.

De cop la música va parar i és va fer silenci, és van apagar les llums, mentre un gran pastís amb bengales enceses va aparèixer entrant per la porta. Grans aplaudiments.  Llavors una parella de mitjana edat, amb texans i samarreta s’apropen al pastís agafant el gros ganivet fent l’intent de tallar-lo, mentre molts fotògrafs aficionats immortalitzen el moment.

Tota la gent amb la copa plena de cava a la ma, la van alçar i van brindar, mentre cridaven  “Visca els nuvis”. De nou la música va tornar a sonar amb força.

18/11/2018/

UN MAL SOMNI

El Biel dorm a la seva habitació. L’àvia escolta el seu respirar intranquil. De tant en tant, sent un xiscle i un sospir, quasi un sanglot i nota el seu regirar-se dins el llit.

Amoïnada entra a l’habitació a veure el seu nét i tapar-lo si fos convenient. Sempre és en el pensament de la dona que no es refredi el xic.

La seva filla i el seu gendre han aprofitat les festes per anar-se’n a fer un creuer pel Mediterrani. Ella s’ha quedat el nen molt contenta i satisfeta de tenir el nét a casa i poder malcriar-lo un dies, aprofitant-se de la absència de la filla. Què no faria una iaia pel bé del seu nét/neta. Només s’acosta al llit quan el nen espantat i amb els ulls oberts crida:

¾     Han vingut iaia, han vingut!

¾     Aquí no hi ha ningú, Que no ho veus Biel?

¾     Sí, iaia, sí. Han vingut del bosc. No feien soroll. Les seves passes eren silencioses. En arribar han il·luminat la plaça i han dansat envoltats de força llum. Deien que perseguien els esperits dolents.

¾     Dolents, aquí ho hi ha d’esperits dolents. Ni malvats tampoc! Segurament la Patum, el salt de plens t’han impressionat.

¾     No, iaia, que eren els homes dels bosc, s’embolicaven amb vidalba i portaven caretes verdes. Deien que volien castigar els dolents, els bruts, els que ho llencen tot per terra, els que beuen massa. Per això han vingut del bosc per espantar-los. Després en silenci com havien vingut, han marxat.

¾     Va Biel, aquesta nit has vist massa la Patum. Demà ho veuràs diferent.

¾     No, iaia, no han marxat del tot ens vigilen. Demà al matí t’ho ensenyaré. Jo sé el camí.

L’endemà després d’esmorzar el Biel pren per la mà a la l’àvia i se la emporta cap a la baga de Queralt.

¾     Veus, iaia, aquest hi era i aquest també i aquest ...

¾     Va Biel, que ha estat la Patum.

¾     Sí, iaia. Però ens vigilen perquè no ho fem tot malbé. Mira, mira.

I assenyala un grup d’arbres que tenen posades la careta del plens en els seus troncs.

¾     Ai, Verge santa! Marxem a casa! - Exclama la iaia espantada.

¾     Ja t’ho deia iaia! Ens vigilen perquè no destruïm el medi ambient i respectem la natura i les ciutats.

CIVISME: Prou de places i carrers plens de llaunes, plàstics i deixalles de tota mena. Cuidem el nostre entorn i tot el que l’envolta.

Miquel Pujol Mur

AQUEST MAR DE COLOR DE VI

Avui és  l’últim dia que veig aquest mar des d’aquí,  aquesta posta de sol dins l’aigua, aquests  bonics colors  reflectint-s'hi dins,   aquest mar de color de vi ... aquest mar, aquest color que t’han ens havia captivat i una de les raons per venir a viure,  bona part de l’any, en aquest poblet de Mallorca, arrecerat sota la serra de Tramuntana,  al costat del mar.

La primera vegada que vam venir en aquest lloc, des de la terrassa del hotel, també miràvem una posta de sol com aquesta. Recordo com brindàvem amb una copa de vi  del mateix color que el mar, després aquells moments dolços i apassionats que van seguir  mentre els últims raigs del sol anaven desapareixen dins l’aigua i la fosca queia sobre nosaltres , que no gosàvem trencar la màgia del moment. Després la  nit apassionada que van viure.

Érem molt joves, era la primera escapada que fèiem sols amb el Ricard i davant aquell mar ennegrit ens  vam jurar que ja mai més ens separaríem. Vam acabar els estudis, llavors les primeres feines, sempre junts. Els primers anys fèiem una escapada cada estiu en aquest poblet mallorquí, que tant ens havia captivat, més tard, ell va trobar una feina a l’illa, com jo treballava des de casa, vam decidir viure una bona part de l’any aquí,  a  San Elm, no massa lluny de la capital i gaudint de la tranquil·litat d’un lloc petit. 

Des de la petita terrassa podíem guaitar la nostre terra que s’endevinava a ponent i ens delectàvem amb aquestes meravelloses postes de sol, amb la varietat de colors,  segons el moment de l’any, o la disposició dels núvols i altres factors que anaven des dels  rosats, ataronjats, lilosos, blaus foscos o grisosos ... i aquest color de vi, que tan ens fascinava. Vam ser molt feliços en aquest lloc, però les coses canvien.

És trist haver de deixar això, després de deu anys de viure-hi, segur que ho trobaré a faltar, però les coses sempre acaben. Aquell amor que havia de ser etern no ho va ser  tant, almenys per part d’ell. Fa poc que em vaig assabentar que m’enganyava amb una companya de feina. De fet, ja feia temps que el notava més fred i distant , però em deia que eren manies meves, que com últimament al despatx tenien  molta feina estava més cansat que de costum.

Jo el volia creure, tot i les meves sospites, necessitava creure’l, ja que encara l’estimava i l’estimo, però ahir en vaig tenir la certesa i ell no ho va negar, llavors  em vaig enfonsar del tot, ell va marxar i jo m’he passat la nit plorant.

Acabo de recollir totes les meves coses i demà torno cap a Barcelona, al meu pis d’allà, que per sort mai havíem deixat. Aquí és queda una part de la meva vida. Aquesta nit també la passaré  en blanc , però pel matí, el vaixell em portarà a casa. El sol ara ja va a la posta i avui l’aigua també té aquells   colors granats, vermellosos com molts dies, però per mi avui aquest mar és de color de sang, la sang que vessa del meu cor apunyalat i adolorit.

19/11/ 2018/ 

VA CAURE AL POU

La Laieta és agenollada a la seva habitació. L’Eliseu, el seu home dorm en un costat del llit de matrimoni i ronca tènuement. La Laieta és una doneta molt prima i força gran, uns vuitanta llargs. Amb l’Eliseu, un homenàs treballador com el que més, però aficionat a les cartes i al bar, no ha tingut fills. Lliurada de la maternitat, malgrat sempre li ha pesat, la religió ha estat el suport de la seva vida. S’ha dedicat a cuidar-se de l’església. A ser l’ànima caritativa disposada en tota ocasió i per la causa que fos, per ajudar als necessitats, per cuidar malalts o tenir cura de la roba dels pobres.

L’altra gran passió, a la que ha dedicat també molt temps, ha estat la canalla dels seus amics i veïns. Ha conegut de sempre tota la mainada del poble i per molts d’ells és una segona mare, darrerament ja una segona àvia. Mai ha mancat un caramelet a la seva butxaca. O un mocador, que s’han de netejar moltes llagrimetes dels ulls dels infants.

Fervent religiosa, ha muntat una capelleta en un racó de la cambra matrimonial. Hi ha una Sant Crist i tot d’estampetes de la Verge i els Sants. En ella, cada nit de genolls damunt d’una prima catifa resa i aprofita per repassar els fets del dia. L’estora no és gens tova, perquè pensa que Déu escolta millor al que senten alguna molèstia mentre parlen amb ell. Ella aquestes reflexions les anomena exàmens de consciència. Els roncs del seu marit l’acompanyen en els pensaments com si fossin la part coral de la seva ment.

Ara està repassant els fets d’aquesta tarda. Quines coses de dir-nos el mossèn a l’hora del rosari. Ave Maria Puríssima! Una, va amb bona fe a resar la novena amb les companyes, arriba mossèn Pere i ens esbomba la desagradable notícia. Mira que dir-nos així de cop: Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ...

Pobre Joan quina desgràcia li ha passat. Això que era un bon noi. El Senyor el tingui al seu costat a la Glòria! Pare nostre que esteu en el cel, tingueu misericòrdia de la seva ànima.

Ai! No sé treure-me’l del cap. Tan amable que havia estat sempre. Crec en Déu Pare, tot poderós i en la Verge Maria! Quin disgust per la seva mare! Sant Joan, el seu patró, serà el seu advocat davant de la taula dels justos i  sabrà com protegir-lo. Jesús, fill de Déu, prega per nosaltres! Us imploro, Oh Senyor, per a què tingueu pietat del pobre Joan. Era la llum dels seus pares. El fill que volia prosseguir la tasca del seus antecessors. Treballar i cuidar la terra. Com ens vau ensenyar i al mateix temps castigar als homes en treure’ns del Paradís. Vós, oh Senyor, vau dir: Treballaràs la terra amb la suor del teu front. I això és el que agradava al Joan, treballar la terra i rebre la benedicció de veure créixer les plantes i fructificar en fruita. Els temps han canviat, ara ho feia amb un tractoràs, amb aire condicionat, però la seva intenció era digna. Benaventurats, sí Senyor, com ens ho vau transmetre: Feliços els nets de cor, perquè veuran a Déu.

 

Ja ho sé que corren veus que perseguia a les mosses. Oh, Senyor Déu de l’Univers! Vós que sou capaç de ser en molts llocs a la mateixa vegada, per això una de les vostres persones és l’Esperit Sant, sabeu que ho feia amb bona intenció. Vós, ho proclamàveu en les epístoles; si no vaig errada crec que vau dir: triaràs la teva parella, deixaràs als teus i aniràs pel món escampant la bona nova de la fe que salvarà als homes.  I el Joan va cercar durant força temps la seva parella, en va tenir moltes potser, però vós ja sabeu que trobar l’adequada fa dubtar, i molt. Vós en les benaventurances ho expresseu amb aquestes paraules: Feliços els pobres d’esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Alguna vegada també participava amb alguna bronca al bar però la seva intenció era bona, perseguia la veritat. Vós que teniu tota la saviesa del món! Perquè la saviesa sou Vós, que ens permeteu endinsar-nos un xic en la vostra profunditat per il·luminar la nostra ignorància. El Joan tenia sempre raó i és de justícia precisar que el seu equip de futbol és el millor. I Vós, ho deixàveu ben clar en la vostra benaurança: Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.

Pobre Joan, amb alguna raresa, qui no la té, era un bon noi. Crec que demà aniré a veure la seva mare i resar una mica per la salvació de la seva ànima.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre regne.

Amén

Ai, Senyor, pobre Joan. En mal moment li va passar aquesta desgràcia, ara amb la xicota embarassada i l’equip del poble que ha perdut el campionat. És que tots el homes són iguals, agosarats, valents però de cap calent.

Tot just quan estava a punt d’agafar la galleda, va fallar-li una cama i va caure al pou. Mentre queia ... què devia dir.

Miquel Pujol Mur

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT II

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

A la poca estona surt amb la cara blanca i trasmudat.

¾     Senyor! Senyor! La Flamínia, penja com un fanal amb el seu vestit blanc i el coll torçat. Una abraçada amistosa, si us plau, ho necessito. És horrorós.

¾     I el Leandro? - pregunta espantat el gros amo.

¾     També plora. Ara mateix és estirat damunt el terra i no fa més que somicar.

¾     A veure, pensem! A això cal donar-li una solució, la Flamínia no pot faltar demà a la rua. El fill de l’alcalde feia uns ulls com a plats quan la mirava. On és l’Scaramouche? Tu cerca’l, Pierrot!

¾     Jo que sé! - respon aquest amb aire del que no vol saber-ne res de res.- Haurà fugit. Ja sabeu com és molt amic, una vegada ha armat la bronca, de desaparèixer. El que vingui darrere que hi busqui la solució. I si troba entremig unes faldilles, encara més!!

¾     Sí tot el que vulguis, però al mateix temps, és el de més ingeni i el més trapella. Ell sabrà com sortir-se’n de tot.

Poc després s’escolta una veu que torna alegrement del poble cantant amb veu abaritonada.

¾     Veniu molt content, Scaramouche.- inquireix recelós el Pantaleone.- Segurament la sort us ha estat propícia. Joc o dones?

¾     Mireu, és que la tavernera és vídua, força xamosa i anava ..., vós ja m’enteneu. Ens hem passat una estona força divertida i productiva. – Es treu unes quantes monedes d’or de la butxaca.- Demà m’ha promès que a canvi de més estona hi haurà més diners. Em sembla que sóc del seu grat. Ai! Aviat us deixaré i em convertiré amb taverner. I aquí què? Us veig esvarats.

¾     La Flamínia s’ha suïcidat.- Crida el Pantaleone.- Demà hem de fer una rua pel poble ... I el fill de  l’alcalde ...

Scaramouche queda pensatiu rere la seva emmascarada cara. S’acarona el front i durant una estona s’endevina que molts pensaments es creuen per la seva ment. Està concentrat cercant una solució al que sembla ser un atzucac indestructible. Finalment un somriure sarcàstic mou el seus llavis i diu:

¾     Això us treu de polleguera ... Vestiu a l’Arlette com la Flamínia i la pinteu com si fos una dama, també és jove i segurament colarà. Com que només l’ha vista dalt de l’escenari. Ja sabeu que quan aquests xitxarel·los joves s’encapritxen ràpidament de les dones maques, no es fixen en gaires coses. Tu, Arlette, després t’explico el que has de dir i com ho has de fer per no semblar curta. Com més callada i prudent millor. Per a tots.

¾     Però?- pregunta dubtós l’Arlequí mentre menja una cuixa de pollastre que havia sobrat del sopar- Què fem de la Flamínia. Eh? Scaramouche ...

Aquest queda pensatiu mentre tothom el mira.

¾     Ja està! La posem dins una caixa ben tapada i embolicada i l’enterrarem al proper poble. Si algú fa massa preguntes respondrem que ha marxat a veure la seva mare que està molt malalta. Ep! Parlant de tot! Queda alguna cosa per sopar. Tant exercici m’ha esgotat!  I només arribo, i em feu barrinar el cap.

S’asseu al costat del foc, agafa la cassola i tria una de les cuixes sobreres de pollastre. Aleshores sense miraments, ni per girar-se a mirar com treuen a la Flamínia del remolc aprofita per fer unes bones queixalades i un traguet de bon vi.  Poc després repenjat en uns coixins deixa anar a l’aire de la nit uns roncs que mostren clarament la seva indiferència al succeït. 

Miquel Pujol Mur

LA MARMOTA

L’Anna, “la profe” avui ha dit que ens porta un regal per al grup d’escriptura del dissabte. Ha tret un paquet gros embolcallat amb un gran llaç groc i la posat damunt de la taula.

Al treure el paper, em descobert que hi havia una gàbia i a dins una marmota hi dormia plàcidament. Hem quedat tots bocabadats i sorpresos. Crits i gestos d’admiració...  “ho...” “quina cosa més maca! “  “que tendre” , “que bonica”. Tothom l’observava entre encuriosit i sorprès i sobretot  quan la bestiola ha obert els ulls i ens ha mirat. 

Llavors la profe ens ha dit,

¾    Des d’avui aquesta serà la vostra mascota, la mascota del grup.

El problema ha vingut quan han parlat de com i qui se’n hauria de fer càrrec, qui l’hauria de cuidar. Sembla que la cosa més lògica seria fer torns rotatius, cada setmana cuidar-se’n una persona diferent. emportar-se-la a casa seva i portar-la el dissabte següent.

Llavors han vingut les de dolor. Cadascú va exposar la seva raó per evitar fer-se’n càrrec,  “què si el meu nét té al·lèrgia als animals de pel”,  l’altre, que “la dona o el marit no suporten els animals a casa”, un altre, “nosaltres marxem sovint i no la podem deixar sola”... i així una i una altre excusa per evitar cuidar aquell animaló.

¾    No hi ha ningú que pugui cuidar de la marmota- va dir l’Anna tota mosquejada . Com  pot ser que sigueu tant ingrats?

Tota la colla del grup estava amb el cap baix, sense gosar mirar “la profe” , aquesta encara anava lamentant-se de la falta d’interès per regal. De sobte va callar, hi va haver un silenci sepulcral, ningú gosava dir res. De cop l’Anna va esclafir en una gran riallada,

¾    Que tot és una broma!!!  Quines cares. És la marmota del meu fill.

/25/10/2018/

LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT I

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

El circ ha acabat la funció. No és un circ clàssic amb animals i espectacles de trapezistes i de malabaristes. No, és el que podríem dir un envelat de lones amb un escenari per representar funcions de teatre ambulant. Allò que es coneix com la comèdia de l’art.

Fa una estona cinc membres de l’elenc teatral, encara vestits amb la roba del seus respectius papers, sopen tranquil·lament. Al mateix temps que de comediants, també fan la feina de camàlics muntant i desmuntant l’espai teatral. Com en totes les companyies de gent heterogènia les relacions són plenes de camaraderia i també de petites o grans enveges.

Mes amb tota, aquesta baluerna de passions i odis conviuen el més amigablement possible.  Acabant el darrer mos el Leandro s’ha aixecat per veure què fa la Flamínia que no s’ha presentat al sopar. Tots ja cansats s’acomiaden i es preparen per recollir-se i anar-se’n a dormir en els seus respectius remolcs. Quan de sobte un xiscle dolorós, sortit del més profund del fons de l’animal humà  ha ensordit les converses. Un dels més decidits, l’Arlequí, ha entrat al remolc, ha mirat a dins i baixant l’esglaó ha dit esparverat:

¾     Ostres! Ostres! I ostres! Collons i recollons! La Flamínia s’ha suïcidat.

¾     Què dius! - exclamen a l’uníson la resta de la “troupe”.

Ara, pesarosos, s’estan al voltant dels remolc plorant a llàgrima viva i amb cares molt tristes. I com si fossin un cor pregunten:

¾     I el Leandro?

¾     Plora als seus peus. - Respon compassivament l’Arlequí.

En aquestes, pel camí del poble venen xerrant animadament dos artistes més. Són el  Pantaleone, l’amo de la troupe  i el Balanzone, que interpreta generalment el paper de metge. Males llengües comenten que a la seva joventut havia fet un curs de medicina, però va haver de fugir per males pràctiques. La Colombina corre àgilment i, amb un salt, es llança al coll del Pantaleone. Aquest llueix com sempre uns pantalons molts grossos que li serveixen per dissimular la seva obesitat, també per actuar en els papers que representa.  L’espavilada noia hàbilment li registra les butxaques i li pren unes quantes monedes aprofitant-se de la seva creixent inquietud.

¾     Què us passa! A què venen aquesta plors? – pregunta neguitós l’empresari- Avui la funció ha estat un èxit. L’alcalde està tant content que demà ens deixarà fer una altra rua pels carrers del poble per atreure més gent a la funció. Segurament podrem estar-nos una setmana actuant en aquest indret.

¾     La Flamínia és morta! – Xiuxiueja a cau d’orella la mossa.

¾     Què t’empatolles! Desgraciada. – Exclama el Pantaleone.

¾     Sí, s’ha penjat.- respon desvergonyidament, tot fent un gest de torçar el cap

¾     No em facis bromes, que te’n donaré una, que te’n recordaràs.

¾     Guaiti-ho vostè mateix.

¾     Ja hi vaig jo! - interromp amb aire professional el Balanzone.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur