LA FLAMÍNIA S’HA PENJAT I

Inspirat en la novela “Scaramouche” de Rafael Sabatini.

El circ ha acabat la funció. No és un circ clàssic amb animals i espectacles de trapezistes i de malabaristes. No, és el que podríem dir un envelat de lones amb un escenari per representar funcions de teatre ambulant. Allò que es coneix com la comèdia de l’art.

Fa una estona cinc membres de l’elenc teatral, encara vestits amb la roba del seus respectius papers, sopen tranquil·lament. Al mateix temps que de comediants, també fan la feina de camàlics muntant i desmuntant l’espai teatral. Com en totes les companyies de gent heterogènia les relacions són plenes de camaraderia i també de petites o grans enveges.

Mes amb tota, aquesta baluerna de passions i odis conviuen el més amigablement possible.  Acabant el darrer mos el Leandro s’ha aixecat per veure què fa la Flamínia que no s’ha presentat al sopar. Tots ja cansats s’acomiaden i es preparen per recollir-se i anar-se’n a dormir en els seus respectius remolcs. Quan de sobte un xiscle dolorós, sortit del més profund del fons de l’animal humà  ha ensordit les converses. Un dels més decidits, l’Arlequí, ha entrat al remolc, ha mirat a dins i baixant l’esglaó ha dit esparverat:

¾     Ostres! Ostres! I ostres! Collons i recollons! La Flamínia s’ha suïcidat.

¾     Què dius! - exclamen a l’uníson la resta de la “troupe”.

Ara, pesarosos, s’estan al voltant dels remolc plorant a llàgrima viva i amb cares molt tristes. I com si fossin un cor pregunten:

¾     I el Leandro?

¾     Plora als seus peus. - Respon compassivament l’Arlequí.

En aquestes, pel camí del poble venen xerrant animadament dos artistes més. Són el  Pantaleone, l’amo de la troupe  i el Balanzone, que interpreta generalment el paper de metge. Males llengües comenten que a la seva joventut havia fet un curs de medicina, però va haver de fugir per males pràctiques. La Colombina corre àgilment i, amb un salt, es llança al coll del Pantaleone. Aquest llueix com sempre uns pantalons molts grossos que li serveixen per dissimular la seva obesitat, també per actuar en els papers que representa.  L’espavilada noia hàbilment li registra les butxaques i li pren unes quantes monedes aprofitant-se de la seva creixent inquietud.

¾     Què us passa! A què venen aquesta plors? – pregunta neguitós l’empresari- Avui la funció ha estat un èxit. L’alcalde està tant content que demà ens deixarà fer una altra rua pels carrers del poble per atreure més gent a la funció. Segurament podrem estar-nos una setmana actuant en aquest indret.

¾     La Flamínia és morta! – Xiuxiueja a cau d’orella la mossa.

¾     Què t’empatolles! Desgraciada. – Exclama el Pantaleone.

¾     Sí, s’ha penjat.- respon desvergonyidament, tot fent un gest de torçar el cap

¾     No em facis bromes, que te’n donaré una, que te’n recordaràs.

¾     Guaiti-ho vostè mateix.

¾     Ja hi vaig jo! - interromp amb aire professional el Balanzone.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur