LA MARMOTA

L’Anna, “la profe” avui ha dit que ens porta un regal per al grup d’escriptura del dissabte. Ha tret un paquet gros embolcallat amb un gran llaç groc i la posat damunt de la taula.

Al treure el paper, em descobert que hi havia una gàbia i a dins una marmota hi dormia plàcidament. Hem quedat tots bocabadats i sorpresos. Crits i gestos d’admiració...  “ho...” “quina cosa més maca! “  “que tendre” , “que bonica”. Tothom l’observava entre encuriosit i sorprès i sobretot  quan la bestiola ha obert els ulls i ens ha mirat. 

Llavors la profe ens ha dit,

¾    Des d’avui aquesta serà la vostra mascota, la mascota del grup.

El problema ha vingut quan han parlat de com i qui se’n hauria de fer càrrec, qui l’hauria de cuidar. Sembla que la cosa més lògica seria fer torns rotatius, cada setmana cuidar-se’n una persona diferent. emportar-se-la a casa seva i portar-la el dissabte següent.

Llavors han vingut les de dolor. Cadascú va exposar la seva raó per evitar fer-se’n càrrec,  “què si el meu nét té al·lèrgia als animals de pel”,  l’altre, que “la dona o el marit no suporten els animals a casa”, un altre, “nosaltres marxem sovint i no la podem deixar sola”... i així una i una altre excusa per evitar cuidar aquell animaló.

¾    No hi ha ningú que pugui cuidar de la marmota- va dir l’Anna tota mosquejada . Com  pot ser que sigueu tant ingrats?

Tota la colla del grup estava amb el cap baix, sense gosar mirar “la profe” , aquesta encara anava lamentant-se de la falta d’interès per regal. De sobte va callar, hi va haver un silenci sepulcral, ningú gosava dir res. De cop l’Anna va esclafir en una gran riallada,

¾    Que tot és una broma!!!  Quines cares. És la marmota del meu fill.

/25/10/2018/