...aleshores, quan davant de les seves mans només va quedar el tros de fusta amb el nom del navili es van entristir i es van dir: podriem iniciar, aprofitant el nom mític, una nova singladura. Van decidir que el nou projecte es digués Tribuna Berguedana. Les ones internàutiques veient l'esforç humà per sobreviure van bufar fort damunt la tendre nau peró aquesta ressistia per la tossudesa dels tripulants... M.P.M.
divendres, 30 de setembre del 2011
L’ASCENSOR
És el vestíbul d’un fastuós hotel situat en un gran gratacel, davant de la porta d’un dels diferents ascensors. S’obren les portes de l’habitacle, baixen diverses persones i les quatre que l’estan esperant pugen, pitgen els corresponents botons, es tanquen les portes i l’ascensor inicia la pujada cap als diferents pisos.
Els quatre viatgers formen un grup molt heterogeni, fins i tot les seves indumentàries mostren les seves diferents procedències i el grup al que pertanyen. Un és un senyor grassonet, d’alçada mitjana, cara rosada, cabell blanc i bastant calb, va vestit de capellà modern amb pantalons i americana foscos, però l’alçacoll blanc destaca sota la seva barbeta. Es nota que és un capellà de certa categoria, amb una bona formació a nivell intel•lectual i preparat per saber rebatre les opinions contraries. Un conversador capacitat per a qualsevol discussió.
L’altre home és prim, millor dit sec, no gaire més alt, va vestit amb una espècie d’abric llarg negre, porta una barba llarga amb tirabuixons i sobre el seu cap porta el capell habitual dels jueus. És un rabí i segons es veu, també, un home amb gran coneixement de la seva religió i del món. Un hàbil interlocutor.
Aproximadament tots dos tenen de cinquanta a seixanta anys.
L’altra persona és una dona sobre la quarantena, que sembla que fa el possible per dissimular el seu sexe, és alta i morena, amb el cabell curt tallat estil garçon i no porta gens de maquillatge ni pintura. Porta un pantaló marró i un jersei blau ample i llarg, que no permet identificar les corbes de la seva anatomia. No porta anells ni arracades i les seves maneres són brusques, quasi masculines o almenys ho intenta. Transmet la imatge d’una dura feminista.
Ara arribem a la darrera persona que està dins l’ascensor. Aquesta també és una dona, però tot el contrari de l’altra. És més jove, no arriba a la trentena, sofisticada i molt provocativa. Alta, sinuosa, de corbes voluptuoses, cabellera llarga tenyida de rossa , pintada i maquillada al màxim; els llavis molsuts estan perfilats i pintats de color vermell. Porta un vestit curt que mostra les seves llargues i boniques cames, l’escot mostra generosament els seus pits. Més aviat sembla una starlet de cert gènere de pel•lícula.
Mentre puja l’ascensor, els dos homes que s’han saludat amb un moviment de cap, comencen a parlar amablement entre ells, mirant de no obrir-se cap ferida abans de temps. Van a un programa de debat sobre la fe i les creences darrere de la mort, també dels costums com se celebra el dol a cada religió, al canal de la televisió, situat a dalt de tot de l’edifici.
La dona feminista està parlant pel telèfon mòbil i manté una discussió amb un home al qual anomena Joan. Mentrestant, la jove vistosa és en un racó i, com que no té res a fer, s’està mirant les ungles de la mà que són llargues i pintades d’un color vermell a joc amb els llavis.
Tot d’una se sent un soroll estrany com si un element metàl•lic es trenqués i, de cop, l’ascensor queda parat, baixa un pam, queda fermat i quiet. Les quatre persones fan un sospir i els dos religiosos eleven els ulls al sostre, suposadament volent-los dirigir al cel. La noia pintada fa un petit crit i l’altra dona deixa anar un renec, perquè per culpa del sotrac de l’habitacle s’ha donat un cop amb el mòbil i li surt sang del nas. Tanca i guarda l’aparell, es treu un mocador de paper d’una butxaca i es neteja la sang i tira el cap enrera per tallar l’hemorràgia dels narius.
Mentre resten parats amb les portes tancades i sense poder sortir, se sent una veu que per mitjà de l’altaveu, situat al comandament de l’ascensor, els comunica que estiguin tranquils que seguidament vindrà l’equip de rescat a treure’ls. Acabades d’oir aquestes paraules per asserenar-los, l’habitacle fa un nou moviment i grinyola, al mateix temps que s’apaguen els llums i queden a les fosques.
Immòbils esperen la solució al problema, aleshores s’escolta un xiscle ofegat i el “plaff” sec d’una bufetada.
Carallot, que es creu!- Crida la veu de la noia jove.- Atrevit! Com pot ser tan poca-vergonya?
En aquell moment s’obren els llums i les quatre persones es miren entre si. La noia té la cara encesa de ràbia i s’està posant bé l’escot, perquè té un pit quasi fora de la roba. Els altres tres es miren l’un a l’altre, tots confosos i sense saber què dir.
Una no és pot fiar de ningú.- Ho refrega a les cares, però, sense acusar directament a ningú.- Quan veuen a una jove eixerida i maca tothom s’atreveix a rebregar-la. Qui m’anava a dir que dos religiosos i una dona em volessin violar.
Ei, que jo no he fet res!- Exclama el capellà.
Vostès són els pitjors tant d’església, tant de sagristia i quan poden, tan els és ficar mà a una dona com a un jovenet.
El clergue confós i enrabiat per aquestes paraules, no sap trobar frases per contestar. El rabí es mira a la noia, intenta fer un somriure i comenta:
No es creurà que jo, que sóc un home respectuós del Talmud, hagi sigut capaç de tocar-la.
Vostè, un altre pervertit, amb aquestes barbes tapant-li la cara, dissimulant la seva mirada luxuriosa. A més, dintre dels caus del seu gueto, vostès assassins de Déu, no sé com ho pot fer la policia per esbrinar els seus crims libidinosos.
El rabí, malgrat les barbes, es posa vermell i amb els ulls estupefactes per la sorpresa. En aquestes la noia es mira a l’altra dona que molt tranquil•la es treu la sang del nas que l’hi ha deixat de rajar.
I tu no estiguis tan feliç, com si no t’hi anés res, amb aquests posats de feminista mascle, deus amagar una lesbiana molt a vigilar. Com si no us conegués, veniu amb cara d’amigues protectores i després no feu res més que grapejar.
En aquest moment, suaument l’ascensor puja fins a les portes, que s’obren. S’escolta la veu d’un home que diu:
Tallin. Ho has fet molt bé, Rebeca. Ho emetrem aquest mateix vespre en acabar les notícies de la nit, et veurà tot el país. Has fet una bona interpretació. I vostès dispensin però, com que ho hem fet amb una camera d’infrarojos, tothom veurà la seva innocència.
La noia, la Rebeca se li acosta i, enganxant-se literalment a l’home, li murmura a cau d’orella.
Veritat que em donaràs el paper a la sèrie? Se m’han vist turgents, oi?
Segons com et comportis aquesta nit, el paper serà teu.
Fins quan hem de deixar atacar la nostra intimitat.
Durant quant temps la televisió ens ha d’avergonyir.
És lògic riure’ns dels mals moments dels altres.
Fins on arriben les persones per accedir a la fama.
Berga, 25 febrer 2005
dijous, 29 de setembre del 2011
LE MAGICIEN
Davant de la taquilla hi ha una cua d’unes vint o trenta persones, majoritàriament són pares o avis amb els seus respectius fills o néts. La parella que acaba d’arribar al recinte del circ se situa darrere de tots demana la tanda que els dóna una senyora gran que va acompanyada de la seva néta. Pels voltants hi ha canalla que a través de les escletxes de les lones, intenta veure els animals, que un circ de tanta categoria com aquest, recentment arribat a la població sempre porta. Se sent el so de les trompes dels elefants, el rugir dels felins i també el soroll i els xiscles de les diferents classes de simis i mones mentre volten i salten per les gàbies. També els lladrucs del gossos. Això fa que la mainada comenti sobre quants animals deu haver-hi.
En ser a la finestreta de la taquilla demanen dues cadires, ben a prop de la pista central, a l’empleada del circ, una dona de cabells vermellosos que porta un nas de pierrot i que mentre els escolta fa petits glops d’una ampolla de cervesa. Els dona el parell d’entrades que volen i els torna el canvi.
Bé, ja són a dintre, després de donar les entrades a l’acomodador que els ha acompanyat al seu lloc s’han tret els abrics i s’asseuen en les cadires, a primera línia de la pista central. La parella són una dona d’uns trenta anys, jove i bonica, i un home una mica més gran, molt normal d’aparença i vestir. Si els miréssim detalladament podríem dir que ella crida l’atenció per la forma i els colors del vestit, i també per la forma de bellugar-se. Ell és més mesurat, més sobri en el vestir i més apagat en els seus moviments.
S’han encès els llums i tota la màgia de l’espectacle de circ es desplega a la pista davant dels ulls meravellats del espectadors. Els pallassos “els clowns”, els equilibristes i, amb un gran crit per part dels petits, els diferents espectacles dels animals feréstecs. Els domadors fan una gran demostració del seu valor, mentre estan dins l’engabiat entre els rugits, les urpes amb fortes ungles, i la demostració de ullals i rugits dels felins. Després els cavalls i els gossos ensinistrats. Els trapezistes que des de dalt de les cúpules fan salts, cabrioles, es deixen anar i van d’un trapezi a l’altre, mentre la gent torça el cap i mira amunt per seguir les acrobàcies i els salts mortals.
El públic està fruint i els infants aplaudeixen sense cap recança cada un dels diferents números que es realitza. Passen personal del circ venent begudes, crispetes, núvols de sucre i demés llaminadures. Fa calor tant pels llums com per l’excitació i la quantitat de gent que omple les grades.
Tatxin! Tatxin! Sona l’orquestra anunciant el tan esperat, i al mateix temps l’espectacle més important, el que dona anomenada al circ. S’han apagat els llums i sona una música suau amb un lleuger so oriental i misteriós. De cop s’obren els llums, primer els grocs, a continuació els verds, els vermells i per últim els blaus, fent com una gradació de colors que enceguen els ulls del públic, i de cop s’encén un focus de llum blanca molt potent que il•lumina el centre de la pista i aleshores la gent veu un home alt i prim, vestit d’etiqueta i amb una capa negra llarga fins als peus.
I comença el tan esperat número final, l’apoteosi de l’espectacle dins la pista central. El mag fa mostra del seu art, fa pujar diferents espectadors a dalt de l’escenari, generalment mainada i alguns avis per fer demostració de la seva destresa i de la rapidesa de les seves mans. Moviments de mans, cartes, flors, cintes, trampes que ensenya, però que al mateix temps enganya, mentrestant els jocs de llums dels diferents colors de l’arc de Sant Martí il•luminen l’escenari. La multitud aplaudeix sense parar, completament encantada per l’habilitat, la suavitat dels gestos i els moviments de l’il•lusionista. Hem de dir que l’expressió de la cara és molt agradable i sap mostrar una gran simpatia, un somriure emmarca sempre la seva fesomia. Sap riure i sap contagiar el riure a tothom; més quan posa cara seria sap impressionar els assistents.
Torna a fer-se a la pista la més negre nit, tant els focus com els llums s’apaguen, encara més semblà que emetin una llum negre perquè l’escenari esdevingués encara més fosc, més opac. Per fi, el màxim de l’espectacle, la caixa de fer desaparèixer les persones. De sobte, torna a encendre’s el focus i il•lumina una estructura negra, alta i carregada de pedres refulgents que brillen i resplendeixen amb la forta il•luminació. El mag no hi és; no, quan els ulls s’acomoden a la llum se’l veu a un costat de la caixa, però la seva capa negre el cobreix i sembla que no hi sigui, fins que amb un moviment ràpid de mans i braços s’aixeca la capa i el carmesí del folre el fa aparèixer com per encanteri.
Mostra la caixa per dins, sense parlar, obrint les diferents portes i compartiments, tots folrats de seda blava i amb un gest demana a una persona del públic per poder continuar el número. Assenyala a la dona asseguda en una de les cadires davanteres, i amb un aire imperiós la convida per què acudeixi on és ell La dona s’aixeca i amb el seus moviments nerviosos s’acosta al mag. És la dona de la parella abans comentada, el marit la vol retenir però ella és més ràpida i se li esmuny sense que la pugui agafar.
El mag l’agafa de la mà i la introdueix dins la caixa, tanca totes les portes i després volta de cadenes tot l’aparell. Agafa una espasa, fa un gest com si tingués un ensurt amb les afilades fulles, i travessa, un cop darrere l’altre, la caixa amb les diverses espases. El marit està neguitós, no entén això de tantes armes clavades on és la seva dona. Se sent una explosió i una flama vermella brilla dalt del túmul i es tornen a apagar les llums i tot és altra vegada a les fosques, tot negre. Se sent un terrabastall, com si alguna cosa és trenqués i caigués fent-se miques.
Es fa la claredat al cap d’una estona i només hi ha restes trencades de la caixa enmig de l’escenari, no hi ha cap persona, ni la dona ni tampoc el mag. Tothom estâ esparverat, més que ningú l’home que no veu a la seva dona enlloc. El director del circ fa obrir els llums de les altres dues pistes i fent el carrusel final treuen el públic del circ, com si la funció hagués acabat. Poc després arriba la policia i els mossos d’esquadra que juntament amb personal del propi circ remouen a poc a poc les restes, entremig de les quals surt un sobre. El caporal l’agafa i en veure un nom li dóna a l’home:
Esta dirigit a vostè. Crec que el seu nom és Xavier, no?
Ell agafa la carta l’obre i comença a llegir-la.
Apreciat Xavier,
No t’estranyi el que avui ha passat, saps tan bé com jo, que em trobava presonera dins la nostra relació. Prou tard he comprés les nostres diferències de caràcter, ets una gran persona, més jo sóc més aventurera, més inquieta i em trobava sense realitzar-me.
L’altra dia en sortir de la feina vaig entrar a prendre un tallat abans de continuar fins a casa, i vés per on em vaig trobar amb l’Stefano el gran mag, l’Esteve per entendre’ns, i la seva mirada i el tacte casual de les seves mans fredes, però que em van transmetre una forta escalfor per tot el meu cos, em va captivar. I quan vaig oir la seva veu que amb suau accent francès em va dir: “ma petite chou”, què no sé que vol dir, em vaig encendre. Sóc la seva esclava, he decidit marxar amb ell, vull trencar amb tot i començar una nova vida.
No crec que tampoc et faci gaire mal, més que res perquè l’altra dia vaig veure aquell somrís als teus llavis, que feia temps que no veia. Sí, però era quan parlaves amb l’Anna, sí, la teva excompanya de col•legi, la separada del tercer.
Amb ella reprendràs millor que amb mi la teva vida,
Marta
El Xavier torna la carta al caporal, abaixa el cap pesarós, més no triga a canviar el caire del seu rostre, recordant les últimes paraules de la missiva.
Farà suara la denúncia- li pregunta el caporal.
Primer buscaré un advocat i demà segurament vindrem a la caserna.
Quan puja el carrer en direcció a casa seva, sent una veu infantil que diu:
Àvia, aquest senyor no era el què...?
Calla nena- diu l’àvia tibant-la de la mà.
La màgia de la vida,
la il•lusió de l’amor.
La màgia de l’amor,
la il•lusió de la vida.
La màgia de viure,
la il•lusió d’estimar.
La vida és màgia,
l’amor és il•lusió.
La màgia és l’amor
i la il•lusió és la vida
La màgia és vida
I la il•lusió és l’amor.
Berga, 3 de febrer de 2007
dimecres, 28 de setembre del 2011
HEM FET EL CIM DE LA TOSA
La colla aquest cop érem cinc a l’afegir-se el marit de la nostra companya Àngela a la nostra sortida. Formàvem la sortida l’Àngela, la Dolors, la Rosa, el Lluís i el Miquel. Com en comentat en altres ocasions no perseguim fer cap gran activitat esportiva però si gaudir de la natura i de cert exercici físic.
En arribar a Bagà es pren la carretera que puja a coll de Pal on deixem el cotxe en l’aparcament situat al marge de la carretera. En baixar del cotxe ens sorprèn l’aire fred que bufa malgrat ser el mes d’agost. Ràpidament ens enfundem les peces de roba que portàvem amb previsió. Ja es sap que per sortir a la muntanya a partir dels dos mil metres més val anar ben preparat de roba, bastons i aigua per què la climatologia pot ser canviant i més val evitar els ensurts.
Davant nostre s’alça el Puigllançada (2408 m.) però el deixem per un altre dia. I deixant-lo enrere enfilem el camí de l’excursió d’avui. Comencem a pujar una costa plena de herba que és una delícia trepitjar perquè sembla una catifa blana als nostres passos. Més amunt inicíem la pujada pedregosa que ens porta al Serrat Gran.
Un xic abans hem parat per fer una de les coses més importants de tota amigable excursió: l’esmorzar. És un moment de camaraderia i de bon humor que uneix als components de la marxa. Comentaris, algun acudit, idees per properes sortides, tot un súmmum vital expressat en breus moments mentre mosseguem un entrepà.
L’anècdota del dia: tres isards que corren i mengen entre mig de les roques i que de quan en quan aixequen el cap desconfiats i fan una mirada de reüll. Amb quina facilitat es belluguen i saltironegen entre el rocam. En el cel un voltor que inspecciona la terra des de l’aire.
Acabat el refrigeri continuem la nostra excursió fins coronar el Serrat Gran on trobem les formacions rocoses de la Cort dels Porcs. A partir d’aquest punt una baixada ens porta a la colladeta de Comabella. Clar, quan ets a baix que ens toca fer, pujar i aleshores remuntem fins a capdamunt de la carena. Seguim per la inclinada pujada dels rasos de Comabella fins dalt on es veu el refugi del Niu de l’Àliga. Travessem un pla on els cavalls pasturem i ens veuen passar sense fer gaire cas de la nostra presència. Què en són de bonics el cavalls en plena naturalesa! Mentrestant el voltor sobrevola majestuosament dalt del cel.
Una parada obligatòria en el refugi, una mica de cafè amb llet per reanimar-se una mica o per vici, que tot pot ser. I seguidament amb poques passes encalcem el cim de la Tosa. El següent i tradicional pas es fer les clàssiques fotografies del grupet, com sempre hi ha una persona que no surt en la foto però a continuació tenim un canvi voluntari de fotògrafa.
El vent fred que ens acompanyat tot el camí, tret de breus instants, segueix bufant. Tal cosa no fa plaent la nostra estància a l’ampla cim, però val la pena sofrir el seu incordi per admirar, girant com en un carrusel, les diferents valls i muntanyes pirinenques, el Pedraforca, Ensija, Núria i moltes més que faria que aquest escrit fos insuficient per anotar-les.
Senyor! Què n’és de formosa la nostra terra!
I per últim tornar enrere satisfets de la sortida i d’haver superat el seus 433 m. de desnivell.
Abans d’abandonar la muntanya en la darrere pendent un estol de perdius aixeca el vol a pocs metres de davant nostre.
Fotografia: Rosa Planell Grau Berga, 26 agost 2011
VLAD TEPES III
Excel•lentíssim Patriarca de Atenes,
Eminència, la present és per a presentar-vos el meus respectes a Vós que sou el cap de la religió dels meus pares. La que van tenir la bondat de transmetrem des de la meva infantesa, tant amb l’exemple del meu pare com amb la tendresa de la meva mare.
He rebut la visita del vostre enviat amb les queixes que, de part de Vós, ha tingut a bé indicar-me, i a les quals vull donar contestació perquè veieu que no és el meu propòsit incomplir, ni amb Vós, ni amb la nostra religió.
M´acuseu de haver convidat els pobres i indigents, del meu país a un banquet, ple de menjar i beure perquè estiguéssim ben satisfets. Jo mateix, els vaig preguntar si es trobaven a gust i si tot era del seu grat. Tot els va semblar satisfactori i aleshores vam tancar les portes del recinte i el vam encendre. No vam deixar sortir-ne cap. Vós que sou la bondat màxima, no sabreu mai com van cremar. Si semblava que cantaven donant les gràcies al Salvador. I la resta dels meus súbdits han quedat molt més tranquils, sense por de ser assaltats dins de casa seva, ni que els robessin el bestiar o la collita. No sabeu la pau que té actualment el meu poble. I a ells que el Senyor els tingui a la dreta de la seva taula.
També és cert que una altra vegada em vaig veure obligat convidar a les sis-centes famílies més riques del meu país i després de complimentar-les al màxim, em vaig veure amb l´obligació moral d’alliberar les seves ànimes, perquè eren avariciosos. Perquè amb els seus diners no em volien ajudar, a mantenir les tropes per la lluita contra els hongaresos i els infidels. Que la generositat del Senyor els tingui al seu costat.
En el que em dieu sobre els empalaments als vençuts. Vós que sou tot bondat, heu de comprendre que aquesta vegada, potser sí que vaig aplicar una llei que la mateixa Biblia ens en parla: la Llei de Talió, aquella que diu: “Ull per ull, dent per dent”. Però Vós sabeu que no ens tindrien por els enemics, si no fessin amb ells, el mateix que ells fan amb nosaltres. Per què creieu que de vegades fugen al veurem arribar amb les meves tropes, quasi sempre menys poderoses, si no sabessin del nostre valor i de la sort que els espera si els agafem ? Que l’amor del Senyor els tingui sempre davant seu.
I Vós sabeu del respecte que tinc per no ofendre a ningú. Sempre mirant de complaure a tothom. Com els dos cavallers que es queixaven que el meu palau feia pudor de mort, i que no es podien asseure a taula. Ho vaig resoldré fàcilment, perquè no fossin més que ningú, els vaig fer empalar amb els altres, i perquè els seus narius no s’ofenguessin amb l’olor, vaig manar que el pal fos més alt. Que Nostre Senyor els tingui sempre en el lloc dels àngels.
Excel•lentíssim Patriarca, ja veieu que totes les petites maldats, de què m’acuseu són per a culpa de la lluita per la nostra religió, i per salvar la meva pàtria. Esteu convidat a venir quan ho desitgeu i vostres oracions us ho permetin. Prego la vostra benedicció i que em tingueu en les vostres oracions.
Signat,
VLAD TEPES, Príncep de Valàquia i terres de Transilvània. Gran Dracúl de les terres de Romania.
Aquesta fictícia carta és basa en fets reals. Vlad Tepes es conegut també amb el sobrenom de “L’Empalador”. Va ser un personatge molt cruel que en la seva lluita per mantenir el poder, es va haver d’aliar amb els hongaresos. Quan el van trair es va haver d’aliar amb els turcs. Quan aquests van voler posar al tron al seu cosí, que era feble de caràcter, es va unir novament amb els magiars. I així successivament. Va morir en un parany dels otomans. El seu cap va ser exposat a les portes de Constantinopla. A Romania és considerat heroi nacional i hi ha monuments i edificis en record seu. Diria que la seva crueltat és un reflex de la lluita interna i la guerra amb els turcs. Va respondre amb la mateixa crueltat amb què va ser tractat ell i la seva gent.
Inspirada en aquest personatge esdevé l’obra escrita per Bram Stocker. Aquesta obra i la filmació de moltes pel•lícules sobre el mite del vampir l’han fet mundialment famós.
Berga, 25 de desembre de 2005
Eminència, la present és per a presentar-vos el meus respectes a Vós que sou el cap de la religió dels meus pares. La que van tenir la bondat de transmetrem des de la meva infantesa, tant amb l’exemple del meu pare com amb la tendresa de la meva mare.
He rebut la visita del vostre enviat amb les queixes que, de part de Vós, ha tingut a bé indicar-me, i a les quals vull donar contestació perquè veieu que no és el meu propòsit incomplir, ni amb Vós, ni amb la nostra religió.
M´acuseu de haver convidat els pobres i indigents, del meu país a un banquet, ple de menjar i beure perquè estiguéssim ben satisfets. Jo mateix, els vaig preguntar si es trobaven a gust i si tot era del seu grat. Tot els va semblar satisfactori i aleshores vam tancar les portes del recinte i el vam encendre. No vam deixar sortir-ne cap. Vós que sou la bondat màxima, no sabreu mai com van cremar. Si semblava que cantaven donant les gràcies al Salvador. I la resta dels meus súbdits han quedat molt més tranquils, sense por de ser assaltats dins de casa seva, ni que els robessin el bestiar o la collita. No sabeu la pau que té actualment el meu poble. I a ells que el Senyor els tingui a la dreta de la seva taula.
També és cert que una altra vegada em vaig veure obligat convidar a les sis-centes famílies més riques del meu país i després de complimentar-les al màxim, em vaig veure amb l´obligació moral d’alliberar les seves ànimes, perquè eren avariciosos. Perquè amb els seus diners no em volien ajudar, a mantenir les tropes per la lluita contra els hongaresos i els infidels. Que la generositat del Senyor els tingui al seu costat.
En el que em dieu sobre els empalaments als vençuts. Vós que sou tot bondat, heu de comprendre que aquesta vegada, potser sí que vaig aplicar una llei que la mateixa Biblia ens en parla: la Llei de Talió, aquella que diu: “Ull per ull, dent per dent”. Però Vós sabeu que no ens tindrien por els enemics, si no fessin amb ells, el mateix que ells fan amb nosaltres. Per què creieu que de vegades fugen al veurem arribar amb les meves tropes, quasi sempre menys poderoses, si no sabessin del nostre valor i de la sort que els espera si els agafem ? Que l’amor del Senyor els tingui sempre davant seu.
I Vós sabeu del respecte que tinc per no ofendre a ningú. Sempre mirant de complaure a tothom. Com els dos cavallers que es queixaven que el meu palau feia pudor de mort, i que no es podien asseure a taula. Ho vaig resoldré fàcilment, perquè no fossin més que ningú, els vaig fer empalar amb els altres, i perquè els seus narius no s’ofenguessin amb l’olor, vaig manar que el pal fos més alt. Que Nostre Senyor els tingui sempre en el lloc dels àngels.
Excel•lentíssim Patriarca, ja veieu que totes les petites maldats, de què m’acuseu són per a culpa de la lluita per la nostra religió, i per salvar la meva pàtria. Esteu convidat a venir quan ho desitgeu i vostres oracions us ho permetin. Prego la vostra benedicció i que em tingueu en les vostres oracions.
Signat,
VLAD TEPES, Príncep de Valàquia i terres de Transilvània. Gran Dracúl de les terres de Romania.
Aquesta fictícia carta és basa en fets reals. Vlad Tepes es conegut també amb el sobrenom de “L’Empalador”. Va ser un personatge molt cruel que en la seva lluita per mantenir el poder, es va haver d’aliar amb els hongaresos. Quan el van trair es va haver d’aliar amb els turcs. Quan aquests van voler posar al tron al seu cosí, que era feble de caràcter, es va unir novament amb els magiars. I així successivament. Va morir en un parany dels otomans. El seu cap va ser exposat a les portes de Constantinopla. A Romania és considerat heroi nacional i hi ha monuments i edificis en record seu. Diria que la seva crueltat és un reflex de la lluita interna i la guerra amb els turcs. Va respondre amb la mateixa crueltat amb què va ser tractat ell i la seva gent.
Inspirada en aquest personatge esdevé l’obra escrita per Bram Stocker. Aquesta obra i la filmació de moltes pel•lícules sobre el mite del vampir l’han fet mundialment famós.
Berga, 25 de desembre de 2005
dimarts, 27 de setembre del 2011
EL LLIRI BLAU
Perquè lliri, tan sol has sorgit i sense flaire?
Perquè creixes alt en el marge esquerp?
Perquè el color blau en mig de tan verd?
Perquè entre l’herbam tu mires enlaire?
Per veure els ocells i poder parlar amb l’aire
Per alegrar el camí i sentir els nens com passen,
Per escoltar el brunzim d’insectes que dansen,
Per observar el cel i tastar-ne la flaire.
diumenge, 25 de setembre del 2011
HEM FET EL CIM DE LA GALLINA PELADA. BERGUEDÀ
Si, hem fet el cim!!! Hip, hip, hurra! Malgrat tot, ho hem aconseguit, hem arribat a dalt del Cap del Llitzet, 2317 m. d’alçada, punt culminant de la serra d’Ensija.
Els que coneixen la muntanya i a més són muntanyencs se’ns miraran amb estranyesa i es diran mirant-nos decebedorament : Però de què parlen aquests. Si no han fet ni un 4 mil i menys un 8 mil. Per això tanta eufòria? Aquests són tocats del bolet, pobrets!!!
Tenen raó però la nostra colla, potser de caminants, no goso ni posar muntanyencs, és formada només per quatre persones: l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel. Si es sumessin aquestes quatre potes del banc se’n trauria una mitjana d’edat de 68/69 anys i alguna nafra a causa de tots aquests anys que poc a poc han anat abonyegant aquella carrosseria tant fina, ferma i bonica que ens van donar quan vam néixer. Segurament nosaltres com conductors agosarats tampoc li hem fet les revisions quan pertocava i ara suportem les conseqüències. Un peu, l’esquena, la cama, aquells malucs i tota aquestes petites coses que tan bé ens van per defendre’ns de quins ens diuen lents. Malgrat tot, donem gràcies per fer el que podem fer. I ara prou de queixar-nos i endavant amb ganes i il•lusió.
Vam aparcar el cotxe proper a la Font Freda després de passar la Pleta de la Vila. Aleshores armats dels nostres bastons que també ens ajuden a caminar, i molt, i les motxilles iniciem el camí. Primera parada a la font per omplir les cantimplores d’aigua fresca. Quin doll d’aigua que hi baixa! I que n’és de freda!
Seguint la pista senyalitzada anem fent el camí per entremig d’arrels i pedres. Una mica empipador, sí, hi ha que reconèixer-ho, aquest primer tram ho és. Arrels i pedres; pedres i arrels, i algun que altre arbust i arbres. Però com deia el proverbi: “De tot hi ha en la vinya del senyor”
Passat el trosset emprenyador continua el camí en pujada, i pedres no en manquen, però el senderol va fem esses muntanya amunt, i xino-xano es va pujant, una cama si i l’altra també. Llavors més d’un se’n recorda que no ha esmorzat i els estomacs com bons amics orquestren el seu rau-rau a l’uníson.
Una parada no va malament i els arbres de la Planella Gran ens ofereixen un plaent lloc per assentar-nos i queixalar delerosament l’entrepà i un glopet d’aigua. Hi ha un del companys, segurament més sibarita, que s’ha portat un termos amb cafè amb llet. Això és saber viure!!! Ja està, ja hem esmorzat i també hem parlat una mica, no creieu que som eremites amb vot de silenci.
Seguim una canal, mirant desconfiadament les fites i les senyals, altre cop van tenir una petita confusió i vam haver de fer marxa enrere un tros. I quasi dalt de la pujada, com senyera al vent, el cartell del camí. Decepció, tant que ens havia costat pujar, a la Font Freda 2,2 km., a la Gallina Pelada, 1,5 km. Però com sabem fer-ho ens consolem enseguida: Era el tros més difícil pel desnivell existent aprox. de 500 o 550 m.
Ànims que arribem. El refugi d’Ensija o de Delgado Ubeda, una parada, una xerrada en la persona que hi són i com no, després d’esmorzar no va malament un tallat. I són bons!!!
I sortim a tota marxa, a qualsevol cosa li diem tota marxa! Bé, encoratjats enfilem el cim per fer els darrer desnivell aprox. de 160 m. i poc després arribem dalt del Cap Llitzet. I les cares se’ns eixamplen amb un somriure d’orella a orella. I perquè som gent continguda sinó més d’un/a hagués saltat d’alegria. L’hem fet, hem aconseguit arribar dalt de la carena.
I gaudim de la panoràmica: Pedraforca, rasos de Peguera, Saldes a sota, Maçaners a la dreta, allà Gósol i girem i gaudim, pot ser Gisclareny i els noms dels llocs se’ns apareixem a la memòria. Fins i tot, una trucada i no vam poder contenir-nos: Som dalt de la Gallina Pelada, amiga!
Unes fotos pel record, una anotació en el llibre de registre i amb precaució, sobretot, els trossos molt pedregosos però satisfets per la nostra caminada.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 12 agost 2011
Els que coneixen la muntanya i a més són muntanyencs se’ns miraran amb estranyesa i es diran mirant-nos decebedorament : Però de què parlen aquests. Si no han fet ni un 4 mil i menys un 8 mil. Per això tanta eufòria? Aquests són tocats del bolet, pobrets!!!
Tenen raó però la nostra colla, potser de caminants, no goso ni posar muntanyencs, és formada només per quatre persones: l’Àngela, la Dolors, la Rosa i el Miquel. Si es sumessin aquestes quatre potes del banc se’n trauria una mitjana d’edat de 68/69 anys i alguna nafra a causa de tots aquests anys que poc a poc han anat abonyegant aquella carrosseria tant fina, ferma i bonica que ens van donar quan vam néixer. Segurament nosaltres com conductors agosarats tampoc li hem fet les revisions quan pertocava i ara suportem les conseqüències. Un peu, l’esquena, la cama, aquells malucs i tota aquestes petites coses que tan bé ens van per defendre’ns de quins ens diuen lents. Malgrat tot, donem gràcies per fer el que podem fer. I ara prou de queixar-nos i endavant amb ganes i il•lusió.
Vam aparcar el cotxe proper a la Font Freda després de passar la Pleta de la Vila. Aleshores armats dels nostres bastons que també ens ajuden a caminar, i molt, i les motxilles iniciem el camí. Primera parada a la font per omplir les cantimplores d’aigua fresca. Quin doll d’aigua que hi baixa! I que n’és de freda!
Seguint la pista senyalitzada anem fent el camí per entremig d’arrels i pedres. Una mica empipador, sí, hi ha que reconèixer-ho, aquest primer tram ho és. Arrels i pedres; pedres i arrels, i algun que altre arbust i arbres. Però com deia el proverbi: “De tot hi ha en la vinya del senyor”
Passat el trosset emprenyador continua el camí en pujada, i pedres no en manquen, però el senderol va fem esses muntanya amunt, i xino-xano es va pujant, una cama si i l’altra també. Llavors més d’un se’n recorda que no ha esmorzat i els estomacs com bons amics orquestren el seu rau-rau a l’uníson.
Una parada no va malament i els arbres de la Planella Gran ens ofereixen un plaent lloc per assentar-nos i queixalar delerosament l’entrepà i un glopet d’aigua. Hi ha un del companys, segurament més sibarita, que s’ha portat un termos amb cafè amb llet. Això és saber viure!!! Ja està, ja hem esmorzat i també hem parlat una mica, no creieu que som eremites amb vot de silenci.
Seguim una canal, mirant desconfiadament les fites i les senyals, altre cop van tenir una petita confusió i vam haver de fer marxa enrere un tros. I quasi dalt de la pujada, com senyera al vent, el cartell del camí. Decepció, tant que ens havia costat pujar, a la Font Freda 2,2 km., a la Gallina Pelada, 1,5 km. Però com sabem fer-ho ens consolem enseguida: Era el tros més difícil pel desnivell existent aprox. de 500 o 550 m.
Ànims que arribem. El refugi d’Ensija o de Delgado Ubeda, una parada, una xerrada en la persona que hi són i com no, després d’esmorzar no va malament un tallat. I són bons!!!
I sortim a tota marxa, a qualsevol cosa li diem tota marxa! Bé, encoratjats enfilem el cim per fer els darrer desnivell aprox. de 160 m. i poc després arribem dalt del Cap Llitzet. I les cares se’ns eixamplen amb un somriure d’orella a orella. I perquè som gent continguda sinó més d’un/a hagués saltat d’alegria. L’hem fet, hem aconseguit arribar dalt de la carena.
I gaudim de la panoràmica: Pedraforca, rasos de Peguera, Saldes a sota, Maçaners a la dreta, allà Gósol i girem i gaudim, pot ser Gisclareny i els noms dels llocs se’ns apareixem a la memòria. Fins i tot, una trucada i no vam poder contenir-nos: Som dalt de la Gallina Pelada, amiga!
Unes fotos pel record, una anotació en el llibre de registre i amb precaució, sobretot, els trossos molt pedregosos però satisfets per la nostra caminada.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 12 agost 2011
dissabte, 24 de setembre del 2011
HEM FET EL CIM DEL TURÓ DE L’HOME I DE LES AGUDES.
Miquel Pujol MurAquest cop la nostra colla els Enfangats portats pel desig de descobrir nous paisatges van decidir canviar l’horitzó de la nostra ruta de divendres. Els quatre membres del grup ens hem desplaçat al Montseny. L’Àngela, la Rosa, el Lluís i el Miquel, ben d’hora de matí hem sortit de Berga i hem baixat per l’autovia C-16, fins a prop de Manresa, per prendre l’Eix Transversal C-25 fins a coll de Revell, on hem sortit per agafar la carretera en direcció a Viladrau. Poc abans d’arribar a aquesta població hem girat en una cruïlla assenyalada en direcció a Sant Marçal i Santa Fe de Montseny. Durant part del camí hem tingut la poc afalagadora acollida de la Plana de Vic, a causa de la clàssica boira osonenca. Ben poca cosa vam veure del seu entorn, una mica més ni vèiem per on passava la carretera amb obres.
Em pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el propòsit de la sortida hem continuat carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del pont on la via asfaltada travessa la riera.
Una vegada aparcat el vehicle, com feia estona que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd. La bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada en el punt més meridional d’Europa.Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards. Enfilem tranquil•lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles. Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic.
De la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg, promotor de la seva construcció.
Des d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.) Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga distància. Tenir les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.
Després de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.
Una visita al cim (1706m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.
I ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en fites que ens tornarà al punt de sortida devallant per enmig de la fageda.
En l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem cansats però contents a la nostra Berga.
Malgrat ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.
Fotografies: Rosa Planell Grau Berga, 9 setembre 2011
Em pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el propòsit de la sortida hem continuat carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del pont on la via asfaltada travessa la riera.
Una vegada aparcat el vehicle, com feia estona que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd. La bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada en el punt més meridional d’Europa.Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards. Enfilem tranquil•lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles. Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic.
De la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg, promotor de la seva construcció.
Des d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.) Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga distància. Tenir les comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.
Després de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.
Una visita al cim (1706m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.
I ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en fites que ens tornarà al punt de sortida devallant per enmig de la fageda.
En l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem cansats però contents a la nostra Berga.
Malgrat ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.
Fotografies: Rosa Planell Grau Berga, 9 setembre 2011
divendres, 23 de setembre del 2011
DIA D'EXCURSIÓ
Havíem decidit fer una excursió aquell dissabte de juny pels vols del Montseny, i després de consultar diferents rutes per Internet, varem decidir fer la ruta de les ermites i dels dolmens, el punt de partida era Aiguafreda.
Quan varem deixar el cotxe, en aquesta població eren poc mes de les set del mati, ens varem endinsar per un camí d’alzinars, feia un matí preciós, el cel era blau, lluent no es veia ni un sol núvol, es preveia que seria un dia calorós. Havíem previst caminar unes tres o quatre hores, i fer unes quantes parades per descansar, al migdia volíem ser a Aiguafreda, on havien deixat el cotxe i dinar a un restaurant que ens havien recomanat, en que la seva especialitat era la remolatxa amb cargols.
Varem travessar la riera de Martinet, i enfilant un corriol aviat arribarem al Gorg de la Sort, espectacular pas estret que encaixona la riera, després seguim per una pista forestal que puja cap a l’Afrau, abans però varem topar amb una gran i vella masia abandonada, voltada per uns camps erms, que donaven l’aspecte d’un lloc gairebé feréstec i desèrtic, abandonat, però seguidament va tornar a aparèixer el boscam i la vegetació verda al nostre davant .
Caminàvem per uns paisatges preciosos entre pinedes i alzinars, mentre anàvem pujant la vegetació anava canviant ara era la fageda la que predominava formant un bosc força ombrívol, era estrany que no és veies ningú enlloc, el silenci nomes era trencat pel xipolleig d’algunes aus i per la nostre xerrameca i les nostres rialles. Tres dones soles, grans, caminat per aquells paratges, en la nostre joventut, -comentàvem rient-, fins ens haurien tractat de prostitutes. Com canvien els temps.
En arribar a l’ermita de Sant Magdalena , allà varem menjar l’entrepà i una fruita, mentre bevíem aigua d’aquella font, que ara no recordo quin nom tenia.
Després de descansar una estona i contemplar el paisatge continuem carena amunt per arribar a la ermita de Sant Miquel de Canyelles, estava oberta, es veu que no se quina festa s’apropava i l’estaven netejant. El dintre era totalment blanc, immaculat, fins feia mal d’ulls, segur que al pintar havien tapat les pintures romàniques que adornaven aquelles esglesioles. Però segons ens van comentar unes dones, feia molts anys que estava pintada així, més de cent anys, i l’any passat la van repintar igual.
No gaire lluny d’allà es trobava el dolmen d’ Aiguafreda i en arribar-hi totes ja fèiem les corresponents fotos per deixar-ne constància. Encara per acabar d’arrodonir la caminada varen fer una petita volta fins el gran dolmen del Pla del Boix, la Dolors era l’encarregada de les explicacions, d’aquelles grans taules de pedra, de com vivien aquells homes del Neolític i els seus rituals funeraris.
Tot marxava com una seda, encara que estàvem cansades i el sol escalfava de valent, sobretot als llocs on no hi havia ombra, ja eren prop les dotze del migdia i fèiem el camí de baixada cap al poble, quan la Dolors va topar amb una arrel que sobresortia en el camí, i ja la tenim rodolant per un petit marge. Després d’ajudar-la a aixecar-se, va semblar que no s’havia fet gaire res, i encara fèiem broma . Però quan va començar a caminar li feia molt mal al turmell, aviat se li va inflar el peu i fins tenia les ungles una mica morades, li costava molt caminar, tot i l’ajuda d’un bastó que havíem fet amb un boix. Estàvem una mica amoïnades per veure com ho faríem per arribar al poble amb l’accidentada.
Varem deixar el corriol que seguíem al arribar a una pista forestal i en aquell moment es va sentir el soroll d’un tot-terreny que baixava per l’altre carena, quan li varem demanar ajuda, el cotxe va parar.
Hi anava una parella jove, un noi molt alt, acompanyat d’una noia rossa molt guapa, vestien esportivament i van ser molt atents amb nosaltres; es van oferir per portar-nos al hospital proper, però finalment ens van deixar al hostal d’Aiguafreda on teníem el cotxe. Allà ens van donar gel per posar al peu i la Dolors una mica més calmada va dir que millor dinar i al a tarda ja aniríem al hospital del poble, que així ja seriem a casa.
- Que maca la parelleta que ens ha ajudat –comentaven a la tornada
- Si, si molt macos, -diu la Dolors- i no se per què, però la fesomia del noi em semblava coneguda.
- Si, si, a mi la noia també em sona d’alguna cosa –vaig dir jo.-El que passa es que ja ens falla una mica la memòria
- Be, fossin qui fossin, han estat molt amables i educats, i em tingut sort d’ells.
A l’hospital li van posar un bandatge i li van recomanar una setmana de repòs, després de tot podíem estar contentes, només havia estat un esquinç.
L’endemà diumenge jo vaig anar a dinar a casa de la meva filla, el meu nét estava aficionat amb un àlbum de cromos del Barça, i em va venir a ensenyar els últims que li havien sortit, d’esma els vaig mirar, i de sobte un em va cridar l’atenció,
- Aquest és el xicot que ahir ens va socórrer al Montseny....
- Va àvia, prou de boles, no ens faràs creure que era aquest jugador del Barça qui et va dur en el seu cotxe.... i potser també anava amb la novia?
- Si, si ... es clar eren ells! .... Eren ells!!! ... Quan ho digui a les altres!!!
- Caram!!! Quines relacions que feu, mare –afegia la filla fent broma.
- I no els vas demanar una fotografia per mi –va afegir el nen- Avia, àvia, em sembla que t’hauràs d’acostumar a mirar el futbol.
Quan varem deixar el cotxe, en aquesta població eren poc mes de les set del mati, ens varem endinsar per un camí d’alzinars, feia un matí preciós, el cel era blau, lluent no es veia ni un sol núvol, es preveia que seria un dia calorós. Havíem previst caminar unes tres o quatre hores, i fer unes quantes parades per descansar, al migdia volíem ser a Aiguafreda, on havien deixat el cotxe i dinar a un restaurant que ens havien recomanat, en que la seva especialitat era la remolatxa amb cargols.
Varem travessar la riera de Martinet, i enfilant un corriol aviat arribarem al Gorg de la Sort, espectacular pas estret que encaixona la riera, després seguim per una pista forestal que puja cap a l’Afrau, abans però varem topar amb una gran i vella masia abandonada, voltada per uns camps erms, que donaven l’aspecte d’un lloc gairebé feréstec i desèrtic, abandonat, però seguidament va tornar a aparèixer el boscam i la vegetació verda al nostre davant .
Caminàvem per uns paisatges preciosos entre pinedes i alzinars, mentre anàvem pujant la vegetació anava canviant ara era la fageda la que predominava formant un bosc força ombrívol, era estrany que no és veies ningú enlloc, el silenci nomes era trencat pel xipolleig d’algunes aus i per la nostre xerrameca i les nostres rialles. Tres dones soles, grans, caminat per aquells paratges, en la nostre joventut, -comentàvem rient-, fins ens haurien tractat de prostitutes. Com canvien els temps.
En arribar a l’ermita de Sant Magdalena , allà varem menjar l’entrepà i una fruita, mentre bevíem aigua d’aquella font, que ara no recordo quin nom tenia.
Després de descansar una estona i contemplar el paisatge continuem carena amunt per arribar a la ermita de Sant Miquel de Canyelles, estava oberta, es veu que no se quina festa s’apropava i l’estaven netejant. El dintre era totalment blanc, immaculat, fins feia mal d’ulls, segur que al pintar havien tapat les pintures romàniques que adornaven aquelles esglesioles. Però segons ens van comentar unes dones, feia molts anys que estava pintada així, més de cent anys, i l’any passat la van repintar igual.
No gaire lluny d’allà es trobava el dolmen d’ Aiguafreda i en arribar-hi totes ja fèiem les corresponents fotos per deixar-ne constància. Encara per acabar d’arrodonir la caminada varen fer una petita volta fins el gran dolmen del Pla del Boix, la Dolors era l’encarregada de les explicacions, d’aquelles grans taules de pedra, de com vivien aquells homes del Neolític i els seus rituals funeraris.
Tot marxava com una seda, encara que estàvem cansades i el sol escalfava de valent, sobretot als llocs on no hi havia ombra, ja eren prop les dotze del migdia i fèiem el camí de baixada cap al poble, quan la Dolors va topar amb una arrel que sobresortia en el camí, i ja la tenim rodolant per un petit marge. Després d’ajudar-la a aixecar-se, va semblar que no s’havia fet gaire res, i encara fèiem broma . Però quan va començar a caminar li feia molt mal al turmell, aviat se li va inflar el peu i fins tenia les ungles una mica morades, li costava molt caminar, tot i l’ajuda d’un bastó que havíem fet amb un boix. Estàvem una mica amoïnades per veure com ho faríem per arribar al poble amb l’accidentada.
Varem deixar el corriol que seguíem al arribar a una pista forestal i en aquell moment es va sentir el soroll d’un tot-terreny que baixava per l’altre carena, quan li varem demanar ajuda, el cotxe va parar.
Hi anava una parella jove, un noi molt alt, acompanyat d’una noia rossa molt guapa, vestien esportivament i van ser molt atents amb nosaltres; es van oferir per portar-nos al hospital proper, però finalment ens van deixar al hostal d’Aiguafreda on teníem el cotxe. Allà ens van donar gel per posar al peu i la Dolors una mica més calmada va dir que millor dinar i al a tarda ja aniríem al hospital del poble, que així ja seriem a casa.
- Que maca la parelleta que ens ha ajudat –comentaven a la tornada
- Si, si molt macos, -diu la Dolors- i no se per què, però la fesomia del noi em semblava coneguda.
- Si, si, a mi la noia també em sona d’alguna cosa –vaig dir jo.-El que passa es que ja ens falla una mica la memòria
- Be, fossin qui fossin, han estat molt amables i educats, i em tingut sort d’ells.
A l’hospital li van posar un bandatge i li van recomanar una setmana de repòs, després de tot podíem estar contentes, només havia estat un esquinç.
L’endemà diumenge jo vaig anar a dinar a casa de la meva filla, el meu nét estava aficionat amb un àlbum de cromos del Barça, i em va venir a ensenyar els últims que li havien sortit, d’esma els vaig mirar, i de sobte un em va cridar l’atenció,
- Aquest és el xicot que ahir ens va socórrer al Montseny....
- Va àvia, prou de boles, no ens faràs creure que era aquest jugador del Barça qui et va dur en el seu cotxe.... i potser també anava amb la novia?
- Si, si ... es clar eren ells! .... Eren ells!!! ... Quan ho digui a les altres!!!
- Caram!!! Quines relacions que feu, mare –afegia la filla fent broma.
- I no els vas demanar una fotografia per mi –va afegir el nen- Avia, àvia, em sembla que t’hauràs d’acostumar a mirar el futbol.
UN CONTE FOLL I IRREVERENT
És una joveneta que va corrent pel bosc buscant un lloc on amagar-se dels que la persegueixen i ha trobat una petita casa, en una clariana rodejada d’arbres, tota bonica i ben pintada. Truca, i la porta s’obre per sí mateixa i entra corrent. A dins hi ha una taula amb tres cadires: dues de grans i una de més alta i xica; i és parada amb els plats, gots i coberts, sempre dos jocs per a grans i un joc per a un petit. També hi ha dos llits grans i un de petit. Tot és molt net i polit. Es veu que l’habita una feliç parella d’óssos que tenen un fill petit.
Mentida podrida! Els óssos no són animals gregaris, no viuen en família, sinó que són els grans solitaris de la natura. Tot just es troben en l’època de zel, fan la feina pertinent i cadascú continua pel seu camí. L’óssa cria els fills fins que creu que ja són suficientment grans, aleshores els foragita del seu costat i que s’espavilin. En un cau d’óssos hi ha pèls i puces per tot arreu, per tant d’això de la neteja i pulcritud, res de res.
Perquè dormen la parella d’adults en llits separats, es què tenen alguna desavinença?
La jove cansada es fica dins del llit petit i com que està molt esgotada pel llarg camí recorregut s’adorm ben aviat. A la poca estona arriben els óssos, la parella i el petit, i queden esglaiats al veure que ha ocupat la seva casa. Es miren els uns als altres i fan carrisquejar les dents. La dormida jove desperta de cop i, veient els animals, agafa un garrot que ha deixat vora del llit i fent tres passades ràpides, els acolloneix i s’amaguen en un racó de la casa. Vet aquí, que de cop i volta la porta queda oberta de bat a bat, empesa per una dotzena de nazis que són els que persegueixen a la noia.
Bé, ara us en faré cinc cèntims. El nazis segueixen la jove ja que els envia l’Opus Dei, perquè és una descendent de Maria Magdalena (del Codi de Vinci, enteneu) i perquè pensen, a més que els portarà fins al Sant Grial, la copa del Sant Sopar. Aquell banquet que se celebrà abans que Jesús aconselles al seu amic Judes, que ja era hora que el lliurés als sacerdots del Sanedrí (segons l’evangeli de Judes Iscariot). Mentre tant, la noia es defensa amb les arts marcials apreses del seu oncle, en Kung Fu. L’ós mascle que s’aprofita de l’ocasió per agafar-se a l’óssa per tenir uns petits entreteniments d’ordre sexual, veu de reüll que entra a la casa el “oberleutenant” dels teutons i veient-li l’esvàstica que porta en un braçalet a la màniga, diu:
Redimonis, si és Luzbel- I es treure la caputxa sorgeix de sota Sant Miquel que salta directament contra el Senyor del Mal. L’óssa molt empipada perquè no ha arribat a l’orgasme, també es treu l’embolcall del cap i resulta que és Sant Gabriel, l’altre comendatari de les forces celestials. Els àngels són representats pictòricament com asexuats.
Quin batibull s’ha armat dins de la casa, tots lluiten contra tots, la descendent de Maria Magdalena, Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafel, que s’ha tret la disfressa d’ós petit, per un cantó i per l’altre, Lucífer, Dràcula que ha resultat ser qui mana els nazis que són dintre de la caseta, per l’altre bàndol. Pobre llar tot salta pels aires, tot els mobles a trossos per terra i cada combatent aprofitant-se del pal més gros que pot agafar per pegar al contrari. Els plats i gots voleien com projectils. Tot es trenca. Imagineu-se el soroll que fan que arriba a les oïdes d’en Bush que telefona a en Blair i l’hi diu:
Tu “nano”, aquests deuen de tenir armament nuclear, és qüestió que els envaïm- Hi envien dos milions de homes armats per acabar la guerra. I això és un fotimer de cops i empresonaments; es dispara i bombardeja a qualsevol. En Bin Laden hi fica el nas i surt corrent. Va dient:
No ens fiquem amb aquest merder.
Però això no és tot, de sobte apareixen tres personatges més que ningú sap on han sortit. Un és d’alçada mitjana, corpulent, amb bigoti gris i cabells blancs. Té els ulls xinats amb grans bosses a sota i crida amb una veu forta i gruixuda, quasi de taverna.
Ei, nois que esteu fent, no sabeu que no es pot fer soroll i trencar-ho tot.
De moment sembla que tothom li fa cabal però, els dos que el segueixen, en la seva presa per ser el primer a passar per les restes de la porta, li donen una empenta que el fa mig caure de genolls a terra. La veu del més prim i alt comenta:
Por qué hemos de procurar la entente, el buen talante de esta nueva España”
L’altre, el de la barba i l’accent gallec, encara donant empentes per poder entrar diu:
“A mí, mis correligionarios, venid que hemos de salvar la España del Cid”
En aquest moment tot s’esvaeix, cobert per unes boires que canvien de color: gris, blau i rosat. En les bromes es transparenten els nostres personatges que en les seves lluites, sembla com si fos una dansa que interpreten en un ballet. Poc a poc, es veu la tènue claredat d’uns fanalets orientals, aquells rodonets i de colors; hi trobem als nostres ben estimats amics en el Lotus Blau. Just! El fumador d’opi d’en Tin Tin! Són tots estirats en catifes, fumant-se una pipa que els porta una geisha i endormiscant-se amb pau.
Ostres! Què he escrit en aquesta narració? Clar, ara ho veig, m’he quedat fent una becaina veient les noves del Telenotícies del migdia, i de tot, el conjunt ha sortit aquest conte desgavellat. Vaig a prendre una dosi de bicarbonat per l’acidesa i una aspirina pel mal de cap.
Berga, 8 de juny de 2006
Mentida podrida! Els óssos no són animals gregaris, no viuen en família, sinó que són els grans solitaris de la natura. Tot just es troben en l’època de zel, fan la feina pertinent i cadascú continua pel seu camí. L’óssa cria els fills fins que creu que ja són suficientment grans, aleshores els foragita del seu costat i que s’espavilin. En un cau d’óssos hi ha pèls i puces per tot arreu, per tant d’això de la neteja i pulcritud, res de res.
Perquè dormen la parella d’adults en llits separats, es què tenen alguna desavinença?
La jove cansada es fica dins del llit petit i com que està molt esgotada pel llarg camí recorregut s’adorm ben aviat. A la poca estona arriben els óssos, la parella i el petit, i queden esglaiats al veure que ha ocupat la seva casa. Es miren els uns als altres i fan carrisquejar les dents. La dormida jove desperta de cop i, veient els animals, agafa un garrot que ha deixat vora del llit i fent tres passades ràpides, els acolloneix i s’amaguen en un racó de la casa. Vet aquí, que de cop i volta la porta queda oberta de bat a bat, empesa per una dotzena de nazis que són els que persegueixen a la noia.
Bé, ara us en faré cinc cèntims. El nazis segueixen la jove ja que els envia l’Opus Dei, perquè és una descendent de Maria Magdalena (del Codi de Vinci, enteneu) i perquè pensen, a més que els portarà fins al Sant Grial, la copa del Sant Sopar. Aquell banquet que se celebrà abans que Jesús aconselles al seu amic Judes, que ja era hora que el lliurés als sacerdots del Sanedrí (segons l’evangeli de Judes Iscariot). Mentre tant, la noia es defensa amb les arts marcials apreses del seu oncle, en Kung Fu. L’ós mascle que s’aprofita de l’ocasió per agafar-se a l’óssa per tenir uns petits entreteniments d’ordre sexual, veu de reüll que entra a la casa el “oberleutenant” dels teutons i veient-li l’esvàstica que porta en un braçalet a la màniga, diu:
Redimonis, si és Luzbel- I es treure la caputxa sorgeix de sota Sant Miquel que salta directament contra el Senyor del Mal. L’óssa molt empipada perquè no ha arribat a l’orgasme, també es treu l’embolcall del cap i resulta que és Sant Gabriel, l’altre comendatari de les forces celestials. Els àngels són representats pictòricament com asexuats.
Quin batibull s’ha armat dins de la casa, tots lluiten contra tots, la descendent de Maria Magdalena, Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafel, que s’ha tret la disfressa d’ós petit, per un cantó i per l’altre, Lucífer, Dràcula que ha resultat ser qui mana els nazis que són dintre de la caseta, per l’altre bàndol. Pobre llar tot salta pels aires, tot els mobles a trossos per terra i cada combatent aprofitant-se del pal més gros que pot agafar per pegar al contrari. Els plats i gots voleien com projectils. Tot es trenca. Imagineu-se el soroll que fan que arriba a les oïdes d’en Bush que telefona a en Blair i l’hi diu:
Tu “nano”, aquests deuen de tenir armament nuclear, és qüestió que els envaïm- Hi envien dos milions de homes armats per acabar la guerra. I això és un fotimer de cops i empresonaments; es dispara i bombardeja a qualsevol. En Bin Laden hi fica el nas i surt corrent. Va dient:
No ens fiquem amb aquest merder.
Però això no és tot, de sobte apareixen tres personatges més que ningú sap on han sortit. Un és d’alçada mitjana, corpulent, amb bigoti gris i cabells blancs. Té els ulls xinats amb grans bosses a sota i crida amb una veu forta i gruixuda, quasi de taverna.
Ei, nois que esteu fent, no sabeu que no es pot fer soroll i trencar-ho tot.
De moment sembla que tothom li fa cabal però, els dos que el segueixen, en la seva presa per ser el primer a passar per les restes de la porta, li donen una empenta que el fa mig caure de genolls a terra. La veu del més prim i alt comenta:
Por qué hemos de procurar la entente, el buen talante de esta nueva España”
L’altre, el de la barba i l’accent gallec, encara donant empentes per poder entrar diu:
“A mí, mis correligionarios, venid que hemos de salvar la España del Cid”
En aquest moment tot s’esvaeix, cobert per unes boires que canvien de color: gris, blau i rosat. En les bromes es transparenten els nostres personatges que en les seves lluites, sembla com si fos una dansa que interpreten en un ballet. Poc a poc, es veu la tènue claredat d’uns fanalets orientals, aquells rodonets i de colors; hi trobem als nostres ben estimats amics en el Lotus Blau. Just! El fumador d’opi d’en Tin Tin! Són tots estirats en catifes, fumant-se una pipa que els porta una geisha i endormiscant-se amb pau.
Ostres! Què he escrit en aquesta narració? Clar, ara ho veig, m’he quedat fent una becaina veient les noves del Telenotícies del migdia, i de tot, el conjunt ha sortit aquest conte desgavellat. Vaig a prendre una dosi de bicarbonat per l’acidesa i una aspirina pel mal de cap.
Berga, 8 de juny de 2006
TORRE DE LA PETITA BERGA (BERGUEDÀ)
Aquest cop només va poder assistir a la sortida la Rosa Planell Grau i per aprofitar les seves fotografies i gaudint al mateix temps d’una bona informació del nostre amic Toni Gol Roca, historiador i poeta dono vida a aquesta crònica.
L’Ajuntament de Berga durant l’estiu fa un guiatge per diferents punts de la nostra ciutat: Ruta de les capelletes, Ruta Medieval que mostren als propis i als forans racons i punts d’interès de la ciutat. Dins aquest marc el dissabte 17 de setembre la Rosa va acompanyar “La caminada Carlina a la Torre de la Petita” i va escoltar les explicacions molt detallades d’en Toni.
Simplement copio l’escrit que acompanyava el fulletó de presentació de la sortida signat pel Toni Gol Roca:
La Torre de la Petita era una fortificació de vigilància i defensa construïda per ordre de Charles d’Espagnac- el comte d’Espanya- l’any 1838 en plena dominació carlista durant la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys (1833-1840), una fortificació emmarcada dins del baluard d’artilleria construït a finals del segle XVIII, posteriorment ampliat i visiblement millorat i conegut a partir de la dècada de 1830 com la fortalesa de Maria Luisa Fernanda o fortí de la Petita ( no es pot afirmar amb rotunditat, però és probable que el sobrenom de la Petita sigui degut a que la Infanta Maria Luisa Fernanda era la filla petita del rei Ferran VII i neboda del pretendent carlí al tron, Carles Maria Isidre de Borbó.
La Torre, situada de forma estratègica damunt la serra de la Petita, té un domini visual, extens i ampli sobre els quatre punts cardinals: la seva funció era la de controlar les aproximacions de tropes enemigues, especialment les provinents del nord i de l’est.
L’any 1868 es va desocupar militarment; per altra banda, en un acurat i exhaustiu estudi sobre els orígens i l’evolució històrica del baluard i la Torre de la Petita, l’historiador Martí Picas Salas ens informa de les diverses propostes d’enderrocament de la Torre i de l’incendi que va patir l’any 1869 quan ja s’havia portat a terme la desocupació.
Durant la Darrera Carlinada (1872-1876), concretament l’any 1873 la comandància militar de Berga projectà novament d’enderrocar-la. Les protestes i les fortes pressions de l’aleshores alcalde de Berga, En Ramon Pujol i Thomas i una bona part de la ciutadania berguedana ho impediren.
El castillo de la Sierra de la Petita dominaba las demás defensas. Habían hecho en ellas los carlistas, hacia el este , una plataforma o bateria semicircular...
“Humano enigma ( Pio Baroja)
Vean los pueblos en cada uno de vosotros un libertador. Seamos impertérritos en el combate, generosos en la victoria, i no dudeis nos granjearemos, observando esta conducta el aprecio y admiración de nuestros amigos...
Proclama del Comte d’Espanya als Voluntaris Carlins en la seva toma de possessió com a Comandant o Capità General de l’Exèrcit Carlí de Catalunya a la Vila de Berga el 4 juliol 1838..
Fotografies: Rosa Planell Grau
Berga, 17 setembre 2011
L’Ajuntament de Berga durant l’estiu fa un guiatge per diferents punts de la nostra ciutat: Ruta de les capelletes, Ruta Medieval que mostren als propis i als forans racons i punts d’interès de la ciutat. Dins aquest marc el dissabte 17 de setembre la Rosa va acompanyar “La caminada Carlina a la Torre de la Petita” i va escoltar les explicacions molt detallades d’en Toni.
Simplement copio l’escrit que acompanyava el fulletó de presentació de la sortida signat pel Toni Gol Roca:
La Torre de la Petita era una fortificació de vigilància i defensa construïda per ordre de Charles d’Espagnac- el comte d’Espanya- l’any 1838 en plena dominació carlista durant la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys (1833-1840), una fortificació emmarcada dins del baluard d’artilleria construït a finals del segle XVIII, posteriorment ampliat i visiblement millorat i conegut a partir de la dècada de 1830 com la fortalesa de Maria Luisa Fernanda o fortí de la Petita ( no es pot afirmar amb rotunditat, però és probable que el sobrenom de la Petita sigui degut a que la Infanta Maria Luisa Fernanda era la filla petita del rei Ferran VII i neboda del pretendent carlí al tron, Carles Maria Isidre de Borbó.
La Torre, situada de forma estratègica damunt la serra de la Petita, té un domini visual, extens i ampli sobre els quatre punts cardinals: la seva funció era la de controlar les aproximacions de tropes enemigues, especialment les provinents del nord i de l’est.
L’any 1868 es va desocupar militarment; per altra banda, en un acurat i exhaustiu estudi sobre els orígens i l’evolució històrica del baluard i la Torre de la Petita, l’historiador Martí Picas Salas ens informa de les diverses propostes d’enderrocament de la Torre i de l’incendi que va patir l’any 1869 quan ja s’havia portat a terme la desocupació.
Durant la Darrera Carlinada (1872-1876), concretament l’any 1873 la comandància militar de Berga projectà novament d’enderrocar-la. Les protestes i les fortes pressions de l’aleshores alcalde de Berga, En Ramon Pujol i Thomas i una bona part de la ciutadania berguedana ho impediren.
El castillo de la Sierra de la Petita dominaba las demás defensas. Habían hecho en ellas los carlistas, hacia el este , una plataforma o bateria semicircular...
“Humano enigma ( Pio Baroja)
Vean los pueblos en cada uno de vosotros un libertador. Seamos impertérritos en el combate, generosos en la victoria, i no dudeis nos granjearemos, observando esta conducta el aprecio y admiración de nuestros amigos...
Proclama del Comte d’Espanya als Voluntaris Carlins en la seva toma de possessió com a Comandant o Capità General de l’Exèrcit Carlí de Catalunya a la Vila de Berga el 4 juliol 1838..
Fotografies: Rosa Planell Grau
Berga, 17 setembre 2011
dijous, 22 de setembre del 2011
L´OQUET FELIÇ
Aquesta narració ve a raó d´un programa de televisió sobre la conducta dels animals. Etologia és la paraula que dóna nom a aquests estudis. Els ànecs i les oques quan neixen identifiquen com la seva mare al primer ésser que veuen. Hi havia un ànec, que seguia constantment a l’etòleg que el va treure de la closca de l´ou. A partir d’aquella idea he volgut escriure aquest petit conte.
Com li costa de obrir la closca de l’ou a la petita oca! És l’últim ou del covador. Els seus germans ja han sortit i corren tots en grup darrera de la seva mare que els ensenya el nou món. Potser és una mica més dèbil o l’ou és més dur. Però els seus cops de bec no el trenquen. La filla del granger s’acosta al niu i amb les seves mans fa un forat per veure quina pot ser la causa perquè no neix el pollet. I aleshores surt, primer el bec, després el cap i a continuació la resta del cos del petit animaló. Que n’és de bonic amb la pelussa tota groga i els seus ullets foscos i eixerits. Sembla un peluix animat.
El petit oquet està esmaperdut, com pot ser que tingué una mare tan bonica: Ulls blaus, cabells rossos en una cua i una veu suau que li diu moltes paraules amoroses, i fa sons molt fins i a més canta; no com els altres animals de la granja sinó en una veu més alegra i melodiosa. L’únic problema que hi ha és que al vespre no pot dormir amb ella i roman amb els altres. Però hi ha molta sort perquè quan sigui gran podrà ser a la casa amb les altres persones.
Tot són alegries per l´au, es fa gran i darrerament la seva mare, la Cristina com la criden els altres humans, li porta molt de menjar i coses molt bones. Serà
perquè es faci gran i així poder anar a viure amb ella i els seus pares. Ja han passat tres mesos des que la va veure per primera vegada i fa quinze dies que la seva “mareta” li dona cada cop més menjar. Quan la Cristina apareix, corre tot cridant amb el coll ben dret, i bellugant les ales i la cua, totes obertes i fent-les remoure l’aire.
.
Que n’és de bo el que li porta: molt blat de moro i, fins i tot figues, que en són de bones; i amb gran quantitat. Ningú com ell és tan gras i fort.
Sorpresa, altre cop la Cristina! – Corre al seu encontre, és estrany no porta el menjar a la mà i l’altre braç el du a l’esquena- Però, és la seva Cristina! La seva mà l’acarona el bec i un llampec platejat passa davant dels seus ulls. I després res més, només unes paraules que sent la seva ànima (Si les oques tenen ànima).
Això és un bon foie gras, Cristina! Aquest, nena, si que val la pena, almenys 800 grams i tot rosadet i suau. Pel to del seu color l’has criat amb cura i l’has ben empatxat de panís i figues. Ens el pagaran molt bé al restaurant dels nous rics, el de cinc estrelles de la Costa.
Quants de nosaltres som tant infeliços com l’oc del nostre conte i ens deixem enganyar pels afalacs i les bones paraules.
I per acabar un poema que he copiat d’un glossari sobre la delícia del foie gras, menjar de reis. L’or rosat.
Oh tú, hígado de ángel
Suave manjar
Peso perdido
De nuestras delicias
Esplendor sagrado
De nuestra comidas,
Presente compacto
Riqueza bella
Intensa también
Forma adorable!
Tu dulce perfume es un arpa
Sobre nuestros paladares. Tu armonía
Toca los címbalos en nuestras lenguas
Y nos atraviesa enteramente
Con un largo escalofrío de placer”
Berga, 27 maig 2006
Com li costa de obrir la closca de l’ou a la petita oca! És l’últim ou del covador. Els seus germans ja han sortit i corren tots en grup darrera de la seva mare que els ensenya el nou món. Potser és una mica més dèbil o l’ou és més dur. Però els seus cops de bec no el trenquen. La filla del granger s’acosta al niu i amb les seves mans fa un forat per veure quina pot ser la causa perquè no neix el pollet. I aleshores surt, primer el bec, després el cap i a continuació la resta del cos del petit animaló. Que n’és de bonic amb la pelussa tota groga i els seus ullets foscos i eixerits. Sembla un peluix animat.
El petit oquet està esmaperdut, com pot ser que tingué una mare tan bonica: Ulls blaus, cabells rossos en una cua i una veu suau que li diu moltes paraules amoroses, i fa sons molt fins i a més canta; no com els altres animals de la granja sinó en una veu més alegra i melodiosa. L’únic problema que hi ha és que al vespre no pot dormir amb ella i roman amb els altres. Però hi ha molta sort perquè quan sigui gran podrà ser a la casa amb les altres persones.
Tot són alegries per l´au, es fa gran i darrerament la seva mare, la Cristina com la criden els altres humans, li porta molt de menjar i coses molt bones. Serà
perquè es faci gran i així poder anar a viure amb ella i els seus pares. Ja han passat tres mesos des que la va veure per primera vegada i fa quinze dies que la seva “mareta” li dona cada cop més menjar. Quan la Cristina apareix, corre tot cridant amb el coll ben dret, i bellugant les ales i la cua, totes obertes i fent-les remoure l’aire.
.
Que n’és de bo el que li porta: molt blat de moro i, fins i tot figues, que en són de bones; i amb gran quantitat. Ningú com ell és tan gras i fort.
Sorpresa, altre cop la Cristina! – Corre al seu encontre, és estrany no porta el menjar a la mà i l’altre braç el du a l’esquena- Però, és la seva Cristina! La seva mà l’acarona el bec i un llampec platejat passa davant dels seus ulls. I després res més, només unes paraules que sent la seva ànima (Si les oques tenen ànima).
Això és un bon foie gras, Cristina! Aquest, nena, si que val la pena, almenys 800 grams i tot rosadet i suau. Pel to del seu color l’has criat amb cura i l’has ben empatxat de panís i figues. Ens el pagaran molt bé al restaurant dels nous rics, el de cinc estrelles de la Costa.
Quants de nosaltres som tant infeliços com l’oc del nostre conte i ens deixem enganyar pels afalacs i les bones paraules.
I per acabar un poema que he copiat d’un glossari sobre la delícia del foie gras, menjar de reis. L’or rosat.
Oh tú, hígado de ángel
Suave manjar
Peso perdido
De nuestras delicias
Esplendor sagrado
De nuestra comidas,
Presente compacto
Riqueza bella
Intensa también
Forma adorable!
Tu dulce perfume es un arpa
Sobre nuestros paladares. Tu armonía
Toca los címbalos en nuestras lenguas
Y nos atraviesa enteramente
Con un largo escalofrío de placer”
Berga, 27 maig 2006
dimecres, 21 de setembre del 2011
LES TREMENTINAIRES I 11.
LA CARTA DE COMIAT
Benvolguts pares,
Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i nebots,
Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres.
Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.
Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:
Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.
Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir carinyosament: “fuig”.
I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú.
Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.
Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.
Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.
El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel•lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.
Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col•laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també.
Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.
Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home altruista.
He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’ infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.
En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.
Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.
Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,
Júlia
Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel•lectuals i científics en aquest petit país.
Sóm i serem gent catalana
tant si és vol com si no és vol
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Berga, 20 juny 2008
Benvolguts pares,
Benvolgut fill Armand,
Benvolguts germans i nebots,
Desitjo que la pau i la salut sigui amb tots vosaltres.
Aquesta carta, estimada família, segurament us semblarà massa llarga, però la causa és que no sé quan us podré tornar a escriure, ni des de quin lloc.
Encara recordo la darrera trobada, aquella nit quan vaig arribar desfeta pel penós viatge des de Barcelona. Vaig deixar la ciutat entremig de les bombes que esclataven per tot arreu, i no ho vaig fer per voluntat pròpia, sinó que va influir en aquesta decisió les paraules del meu vell mentor, al qui li dec tot en la meva professió, el doctor Elies, que em va dir:
Tu, Júlia, fuig. Jo ja en quedo amb tota aquesta desfeta. Tens un fill i una vida per lluitar, jo ja estic al cap del carrer i el que em passi poca importància té. Ets una bona doctora i trobaràs un lloc o altre per continuar treballant i per demostrar l’orgull de ser catalana, davant qualsevol contingència. Segurament hi haurà una altra guerra després d’aquesta, i serà més monstruosa encara. Fuig i no giris el cap enrere, no creguis les paraules dels encantadors de serps que diuen que els països estrangers vindran en la nostra ajuda, vaticino temps molts durs per a Europa, ens deixaran oblidats a la nostra sort i venuts a la voluntat del guanyador. Vaig perdre els dos fills a la batalla de l’Ebre i la dona en un bombardeig, tot més igual, tu ets l’única persona estimada que em queda, salva la vida i recorda’m de tant en tant.
Em va donar una cordial empenta, en va donar les claus del seu cotxe, el meu havia estat requisat, i em va dir carinyosament: “fuig”.
I vaig començar un viatge sola, desesperada, entre gent desesperada, n’hi havia que no dubtaven en posar-se davant per fer-me frenar i pujar al cotxe. Sort vaig tenir de trobar-me el Fred, el metge de les Brigades Internacionals que darrerament m’ajuda en la taula d’operacions i que em va fer una mica de guardaespatlles, si no m’haurien tret del volant i m’haurien deixat abandonada enmig de la carretera. El veu conèixer perquè era l’home que m’acompanyava en arribar al mas i que va quedar adormit, extenuat, de l’esforç de caminar i arrossegar-me. Quan en un revolt de la carretera volada vam perdre el vehicle, tothom va desaparèixer sense preocupar-se de ningú.
Recordo haver passat el castell del comte de Fígols com entre les boires d’un mal somni. Els amics Granera ens van deixar un petit burret, suposo que els hi heu tornat, grans persones. Les grans persones es coneixen en temps de desesperança.
Després ja ho sabeu, vam arribar una nit amb vosaltres. Que bonic era l’Armand adormit, tan tendre, i, a l’endemà, a continuar el nostre èxode, quasi no vaig poder estrènyer al meu fill per acomiadar-me A continuació Bellver, la Portella Blanca i França. Algú va comentar que si les tropes franquistes ja havien agafat la Seu. No vaig poder veure l’Isidre, ara que va penjar els hàbits tampoc ho deu ser persona grata al ulls dels invasors, mentre continuï vivint en Andorra deu estar salvat.
Vaig arribar a França i, com si fos una leprosa, em van portar amb un carro a un camp de concentració. No penseu en França com un lloc de salvació, no són com el príncep del conte que cercava la jove de la sabata de cristall, parlen de llibertat, però de la seva llibertat, nosaltres som una nosa i una llosa al mateix temps, prou problemes tenen amb el seu veí alemany, el Fuhrer del bigotet, que va ajudar a l’altre del bigotet a destruir el nostre futur.
El cunyadíssim, el Serrano Sunyer, en una interpel•lació francesa sobre que fer amb nosaltres, va contestar que érem uns apàtrides indesitjables, per tant ja no som res, sols ens queda la força del catalanisme per considerar-nos integrats a una terra.
Els gavatxos ofereixen als homes, principalment, contractes per lluitar i col•laborar en la lluita contra el nazisme. A les dones treball en fàbriques d’armament, molta por hi ha també.
Ara deixem la política, parlem de nosaltres, quasi més que res de mi. Ja saps mareta que he estat sempre una mica egoista, com quan em tibaves de les orelles, em deies noia mal criada i em deixava mimar pel pare. Semblava que em tenies enveja, quan enyoro aquells moments perduts amb els somnis de la infància.
Mare, pare, vigileu no sigui que a causa d’unes terres perdéssiu la vida. Una vida és més important que qualsevol terra que es posseeixi. Tingueu cura del meu fill, l’Armand, el tendre plançó d’un home altruista.
He tingut sort després de tantes aventures amb el Fred, ha estat un company meravellós en l’ infortuni, en la fugida i en arribar a França, sense ell no hauria arribat, les meves minvades forces no m’haguessin permès trobar el punt final.
En aquest moments, està tractant perquè marxi amb ell a Anglaterra, ja que treballàvem junts en el projecte del doctor Josep, més val en aquest moments no esmenar cognoms sobre la profilaxis en la cura de les ferides i la reparació de les fractures dels ossos.
Quan sàpiga quin ha estat el meu destí, crec que potser a Oxford o voltants, us el faré arribar, sempre a mans de gent de confiança i en secret, no són temps de gaire aldarulls ni alegries a casa dels vençuts.
Tingueu cura de tot i de tots, ompliu de petons al meu Armand, no deixeu que s’oblidi de la seva mare i rebeu una forta abraçada amb tota l’estimació de la vostra filla i germana,
Júlia
Per sort, per la Júlia, el seu avenir es va complir, va formar part de l’equip d’un gran metge i una gran persona, va continuar treballant en la medecina i aquella investigació, que va néixer com una petita poncella a Barcelona, va prosperar i va demostrar, que malgrat perdre una guerra civil, hi havia molts valors intel•lectuals i científics en aquest petit país.
Sóm i serem gent catalana
tant si és vol com si no és vol
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Berga, 20 juny 2008
dimarts, 20 de setembre del 2011
LES TREMENTINAIRES 10
SEQUERA
La sequera de l’ànima i la sequera del cor produeixen més crueltats que la sequera de la terra. Quan els camps resten vermellosos per la sang germana vessada, tant d’un costat com de l’altre, els veremadors recullen una mala collita, només morts, sofriments i odis.
Aquest pensaments i altres volten pel cap de la Júlia. Aquell dia de bon matí s’ha assabentat, un 18 de juliol, de l’alçament de les tropes manades per un general jove i ambiciós. A més, aquest motí està beneït pels representats de la clerecia que potser troben a faltar els privilegis que d’antuvi han fruït. Per això, han apadrinat l’alçament de les tropes revoltades contra el Govern legítim, la República, votada pel poble, com la “Cruzada de liberación nacional”. Com si desitgessin tornar enrere i ser altre cop en els temps de la lluita contra el sarraïns a Granada, dels àrabs a Jerusalem o començar el temps de la Inquisició.
Com és possible parlar d’amor i de perdó davant del poble congregat a l’església i, per l’esquena, com uns fariseus qualssevol vendre Déu i els seus fills per aconseguir guanys terrenals. En aquest món no solament ha hagut un Judes Iscariot, sinó que cíclicament es repeteixen fets de la mateixa vilesa. Llàstima que els representants del mateix Messies causin la mort dels seguidors de la seva doctrina. El poder i l’ànsia de manar ennegreix el cor dels humans, tant siguin religiosos com laics.
Moltes idees es recargolen en els pensaments de la Júlia. Aquest matí, com cada dia des de fa anys, ha fet la seva habitual visita a l’hospital. Ha encarregat la feina als seus col•laboradors, els metges ajudants i a les infermeres, i ara condueix el seu cotxe i marxa cap a uns laboratoris on forma part d’un equip que estudia l’asèpsia en el tractament dels parts de les dones i dels malats amb ferides per evitar les infeccions i les gangrenes.
Malauradament els resultats encara no són encoratjadors, però hi ha indicis que si es treballa vigilant la netedat, tant del pacient com de la pulcritud de les mans del personal sanitari hi ha la possibilitat de poder evitar malalties de fatals conseqüències.
El problema és conscienciar el poble de la higiene necessària. També s’ha d’aconseguir que les cases reuneixin millors condicions per a la neteja de les persones i eliminar les comunes. Aconseguir fer madurar la gent i per donar noves normes per a la higiene, és una tasca dura i constant sobretot en la gran quantitat de cases humils.
També a Barcelona i a Catalunya sencera han succeït molts fets. Un nou govern, una nova cultura, un millor aprofitament de les tasques educatives ens ha fet avançar, fins i tot, per damunt d’altres països europeus.
La Generalitat ha tractat bé els intel•lectuals i els investigadors i, a Catalunya ha florit un nou món de ciència i de drets humans. Malgrat que la labor de les dones continua sent fosca, hi ha dones que destaquen en diferents estaments de tot signe. Frederica Montseny és la ministra de Sanitat en el Govern de la República i impulsa lleis més modernes, tant per la concepció humana com per a l’avortament.
La Júlia ha fet de la seva professió la vocació de la seva vida. Malgrat tot s’ha casat i ha tingut un fill, l’Armand. Més dat que el seu marit, el Pere, és un investigador inquiet que viatja pel món a la recerca de noves malalties per a la investigació de noves teràpies i també a causa que té un temperament que l’impedeix estar aposentat en un lloc determinat, en poques paraules “un cul de mal seient”, el matrimoni s’ha anat a orris i s’han acabat separant. En una de les seves darreres converses la Júlia va dir:
Caram Pere, tu no sembla que vagis a curar cap malaltia, crec sincerament que més aviat les vols crear. Hi poden haver moltes malalties arreu del món, però, més val que curem les més properes.
Sí, per això ja esteu els metges que sou aquí, però hi ha tant per descobrir al nostre costat, només sortir al carrer i conèixer els nostres veïns, a l’Àfrica mateix, entre els moros, només passar l’estret.
Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir quasi sense acomiadar-se ni de la Júlia ni del seu fill. Va marxar darrere el seus somnis, capficat i sense veure res del que deixava enrere. Com si portés un mocador als ulls on per una petita escletxa veiés un món, només perceptible a la seva mirada. La Júlia va instar la dissolució del seu matrimoni civil.
Poc temps després va saber la seva mort, a mans de les forces de la guàrdia mora del general revoltat. Va morir defenent les seves idees catalanistes i universals. Geni i figura fins a la mort. Però no va saber fer feliç ni a la seva dona ni al seu fill, que el va desconèixer quasi completament.
Aleshores una mà vermella, va cobrir el país, malgrat s’anomenessin blaus i religiosos. La sang, l’odi, les malalties i la pesta, tant del cos com de l’ànima, va envair-ho tot, com si els quatre genets de l’Apocalipsi campessin amb plena llibertat per les nostres terres.
La caiguda d’Andalusia va ser ràpida, els senyorets van poder gaudir dels seus cortijos i latifundis sense cap problema. I després de la caiguda de Madrid, l’èxode va recórrer el camí en direcció a la salvació, o millor dit el que semblava la salvació, França terra de les llibertats.
La Júlia va continuar treballant a l’hospital. Hores i hores de quiròfan, curant, tallant i cosint, intentant sempre salvar vides humanes.
L’Armand va anar ha passar uns dies a Tuixén amb el avis. Amb bon criteri va romandre a la masia, vora les muntanyes, com si amb la seva alçada i la seva força fossin un mantell protector.
A Barcelona com abans a Bilbao els avions bombardejaven constantment per atemorir la població civil. Malauradament mancava un comandament únic i rígid per dirigir la força militar.
Els quatre genets de l’Apocalipsi o la caixa de Pandora, tant se val, van destruir un país que va caure un altre cop amb l’obscurantisme i la superstició.
Com la sequera agosta els camps i destrueix la collita, així la guerra va destruir el conat de llibertat. Molts homes de ciència, molts homes d’art, molts artistes o simplement molts mestres, que formaven a la nova joventut, van haver de fugir per evitar la mort o la desaparició moral.
Les terres de Castellà, les riberes de l’Ebre i molts punts de la geografia hispana van quedar tacades de vermell, com un cap de blat ple de gallarets.
Finalment la sequera del cor va ser regada per les llàgrimes de les dones i els nens i també per la ràbia que feia prémer les mans dels homes.
Berga, 13 juny 2008
La sequera de l’ànima i la sequera del cor produeixen més crueltats que la sequera de la terra. Quan els camps resten vermellosos per la sang germana vessada, tant d’un costat com de l’altre, els veremadors recullen una mala collita, només morts, sofriments i odis.
Aquest pensaments i altres volten pel cap de la Júlia. Aquell dia de bon matí s’ha assabentat, un 18 de juliol, de l’alçament de les tropes manades per un general jove i ambiciós. A més, aquest motí està beneït pels representats de la clerecia que potser troben a faltar els privilegis que d’antuvi han fruït. Per això, han apadrinat l’alçament de les tropes revoltades contra el Govern legítim, la República, votada pel poble, com la “Cruzada de liberación nacional”. Com si desitgessin tornar enrere i ser altre cop en els temps de la lluita contra el sarraïns a Granada, dels àrabs a Jerusalem o començar el temps de la Inquisició.
Com és possible parlar d’amor i de perdó davant del poble congregat a l’església i, per l’esquena, com uns fariseus qualssevol vendre Déu i els seus fills per aconseguir guanys terrenals. En aquest món no solament ha hagut un Judes Iscariot, sinó que cíclicament es repeteixen fets de la mateixa vilesa. Llàstima que els representants del mateix Messies causin la mort dels seguidors de la seva doctrina. El poder i l’ànsia de manar ennegreix el cor dels humans, tant siguin religiosos com laics.
Moltes idees es recargolen en els pensaments de la Júlia. Aquest matí, com cada dia des de fa anys, ha fet la seva habitual visita a l’hospital. Ha encarregat la feina als seus col•laboradors, els metges ajudants i a les infermeres, i ara condueix el seu cotxe i marxa cap a uns laboratoris on forma part d’un equip que estudia l’asèpsia en el tractament dels parts de les dones i dels malats amb ferides per evitar les infeccions i les gangrenes.
Malauradament els resultats encara no són encoratjadors, però hi ha indicis que si es treballa vigilant la netedat, tant del pacient com de la pulcritud de les mans del personal sanitari hi ha la possibilitat de poder evitar malalties de fatals conseqüències.
El problema és conscienciar el poble de la higiene necessària. També s’ha d’aconseguir que les cases reuneixin millors condicions per a la neteja de les persones i eliminar les comunes. Aconseguir fer madurar la gent i per donar noves normes per a la higiene, és una tasca dura i constant sobretot en la gran quantitat de cases humils.
També a Barcelona i a Catalunya sencera han succeït molts fets. Un nou govern, una nova cultura, un millor aprofitament de les tasques educatives ens ha fet avançar, fins i tot, per damunt d’altres països europeus.
La Generalitat ha tractat bé els intel•lectuals i els investigadors i, a Catalunya ha florit un nou món de ciència i de drets humans. Malgrat que la labor de les dones continua sent fosca, hi ha dones que destaquen en diferents estaments de tot signe. Frederica Montseny és la ministra de Sanitat en el Govern de la República i impulsa lleis més modernes, tant per la concepció humana com per a l’avortament.
La Júlia ha fet de la seva professió la vocació de la seva vida. Malgrat tot s’ha casat i ha tingut un fill, l’Armand. Més dat que el seu marit, el Pere, és un investigador inquiet que viatja pel món a la recerca de noves malalties per a la investigació de noves teràpies i també a causa que té un temperament que l’impedeix estar aposentat en un lloc determinat, en poques paraules “un cul de mal seient”, el matrimoni s’ha anat a orris i s’han acabat separant. En una de les seves darreres converses la Júlia va dir:
Caram Pere, tu no sembla que vagis a curar cap malaltia, crec sincerament que més aviat les vols crear. Hi poden haver moltes malalties arreu del món, però, més val que curem les més properes.
Sí, per això ja esteu els metges que sou aquí, però hi ha tant per descobrir al nostre costat, només sortir al carrer i conèixer els nostres veïns, a l’Àfrica mateix, entre els moros, només passar l’estret.
Va agafar la maleta i la bossa, i va sortir quasi sense acomiadar-se ni de la Júlia ni del seu fill. Va marxar darrere el seus somnis, capficat i sense veure res del que deixava enrere. Com si portés un mocador als ulls on per una petita escletxa veiés un món, només perceptible a la seva mirada. La Júlia va instar la dissolució del seu matrimoni civil.
Poc temps després va saber la seva mort, a mans de les forces de la guàrdia mora del general revoltat. Va morir defenent les seves idees catalanistes i universals. Geni i figura fins a la mort. Però no va saber fer feliç ni a la seva dona ni al seu fill, que el va desconèixer quasi completament.
Aleshores una mà vermella, va cobrir el país, malgrat s’anomenessin blaus i religiosos. La sang, l’odi, les malalties i la pesta, tant del cos com de l’ànima, va envair-ho tot, com si els quatre genets de l’Apocalipsi campessin amb plena llibertat per les nostres terres.
La caiguda d’Andalusia va ser ràpida, els senyorets van poder gaudir dels seus cortijos i latifundis sense cap problema. I després de la caiguda de Madrid, l’èxode va recórrer el camí en direcció a la salvació, o millor dit el que semblava la salvació, França terra de les llibertats.
La Júlia va continuar treballant a l’hospital. Hores i hores de quiròfan, curant, tallant i cosint, intentant sempre salvar vides humanes.
L’Armand va anar ha passar uns dies a Tuixén amb el avis. Amb bon criteri va romandre a la masia, vora les muntanyes, com si amb la seva alçada i la seva força fossin un mantell protector.
A Barcelona com abans a Bilbao els avions bombardejaven constantment per atemorir la població civil. Malauradament mancava un comandament únic i rígid per dirigir la força militar.
Els quatre genets de l’Apocalipsi o la caixa de Pandora, tant se val, van destruir un país que va caure un altre cop amb l’obscurantisme i la superstició.
Com la sequera agosta els camps i destrueix la collita, així la guerra va destruir el conat de llibertat. Molts homes de ciència, molts homes d’art, molts artistes o simplement molts mestres, que formaven a la nova joventut, van haver de fugir per evitar la mort o la desaparició moral.
Les terres de Castellà, les riberes de l’Ebre i molts punts de la geografia hispana van quedar tacades de vermell, com un cap de blat ple de gallarets.
Finalment la sequera del cor va ser regada per les llàgrimes de les dones i els nens i també per la ràbia que feia prémer les mans dels homes.
Berga, 13 juny 2008
dilluns, 19 de setembre del 2011
LA CABANA
Fa estona que camina, s’està fent fosc i aquell espès bosc no te final, a més aquella maleïda broma. Crec que m’he perdut –pensa- he de mirar on poso els peus, no es veu res. Ja es fosc del tot. Escolta... primer no se sent res, després comença a sentir els sorolls del silenci; un arbre que grinyola, el cant dels ocells de la nit, la remor dels seus passos i... altres sorolls que no identifica.
Potser hi ha algun porc senglar a prop, o molts? Hi si ha baixat algun ós?. El seu cos està atordit del tot, es vol quedar quiet, però els sorolls l’empaiten, s’entrebanca amb una arrel morta... Veu una petita claror al fons de la fosca, cap allà es dirigeix. Es una cabana de pastor, la porta està oberta; una espelma sobre la taula il•lumina la una mica la tenebrosa estança
- Ei! Que hi ha algú. –crida.
Es senten uns passos i uns grinyols, dintre la foscor apareix un espectre fantasmagòric amb una destral ensangonada. Uns ulls el miren fit a fit en la foscor. Paralitzat per l’espant, cap soroll pot sortir de la seva gola.
- Qui sou?, que voleu? –pregunta l’espectre avançant cap a ell.
- Jo..jo... -m’he perdut – anava a dir- quan sent una mà que l’agafa per l’espatlla, i quan ja sentia la destral damunt del seu coll... la foscor.
L’home es va retornar quan ja començava a clarejar, al terra d’aquella cabana , el vell jeia al costat amb la destral a la bora.
Ara amb un cafè dolent fet amb aquell vell fogó de carbonet l’està retornant,
- carai que en sou de nyicris aquests de Barcelona, us espanteu per qualsevol cosa.
- es que ... la sang... la destral...
- acabava d’esquarterar un porc senglar, que havia caçat a la tarda, quan heu aparegut, i al veure que estàveu a punt de caure, us he agafat per l’espatlla i ja us heu desmaiat. Després heu fet una bona dormida.
LES TREMENTINAIRES 9
EL QUADRE
La vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble no té cap semblança amb la dona actual.
Certament s’ha tornat una gran professional en el món sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara, exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
És una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit automòbil pels seus desplaçaments.
En ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a les gallines i els altres animals del corral.
El germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües en parlen com d’un nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.
Malgrat tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions, quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari dels records del passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols, fan mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.
La Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col•legi li pregunten:
Júlia. com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge, rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.
Una vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat a un poble perdut.
Per evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a fora.
Certament el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu, somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que l’envolta.
Fa uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.
Li van presentar com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert accent francès i que posseeix uns ulls que sembla que travessin les persones, cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.
Va ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
Usted, no c’est pas possible. No compri - L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’ arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament il•luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones despullades de la pintura i indicant-li crida.
És vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un cop al front, com si una llum hagués aclarit la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol...
Jo no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.
El pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.
Això, ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.
La Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i dels colors.
“Les mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.
La Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va fer la mare, enamorant la filla. Va saber poc després, que s’havia tornat a París.
Berga, 5 de juny de 2008
La vida ha canviat enormement per la Júlia. Aquella noieta que va sortir del poble no té cap semblança amb la dona actual.
Certament s’ha tornat una gran professional en el món sanitari. No només com a infermera, sinó que, animada pel seu admirat doctor Elies, que ha estat com un segon pare, ha estudiat la carrera de medecina. Ara, exerceix en el nou hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
És una de les primeres dones que ha aconseguit acabar una carrera i guanyar-se la vida amb independència. Ha llogat un pis i, fins i tot, condueix un petit automòbil pels seus desplaçaments.
En ocasions, ha pujat al poble a veure els pares i els seus germans, tant al Josep, l’hereu, que ha maridat amb una noia de Josa, la Núria, i tenen un petit fadrinet, el proper hereu, que es diu de nom Joanet, com el besavi. Té les galtes envermellides pel sol de la muntanya i, mentre correteja, persegueix a les gallines i els altres animals del corral.
El germà petit, l’Isidre, l’ha vist menys perquè encara està al seminari de la Seu i li falta poc per ser investit capellà. Bones llengües en parlen com d’un nou sant i altres diuen que té massa afecció a pujar a Andorra, i no solament per visitar ermites i catalogar obres d’art romànic.
Malgrat tot això prefereix veure els seus pares fora de Tuixén. En moltes ocasions, quan sap que van a Manresa, puja a veure’ls a casa la Paulina. Per parlar i passar una estona amb ells, perquè encara baixen a vendre al Mercadal. La Teresa sempre baixa acompanyada pel Vicens. Mai ha fet cap comentari dels records del passat, però a vegades se la sent dir, en veu baixa: “que els homes sols, fan mala sang, i necessiten una dona al costat per no perdre’s”.
La Júlia no puja al poble farta de la xafarderia de la gent perquè la majoria no entén la seva forma de viure. Les mateixes amigues de col•legi li pregunten:
Júlia. com tu fas, tota sola a Barcelona, sense cap home. Oh, i a més fent de metge, rodejada d’homenots, metges, infermers i malalts. Tu, ens amagues algun secret.
Una vegada que va pujar va voler acompanyar els pares a missa i va marxar en sentir les paraules del vell mossèn, que durant el sermó se la mirava fixament mentre parlava de llibertinatge, de concubinatge i de la perdició del pudor. Un pudor que havia d’acompanyar sempre el comportament dels humans, però sobretot de les dones, que portaven la sacrosanta llavor de la vida. Pobre capellà, fa molts anys va ser apartat del món i enviat a un poble perdut.
Per evitar tot aquest curull de comentaris, xafarderies i males paraules prefereix no veure la família en el poble i aprofitar les ocasions per contactar-ne a fora.
Certament el seu món ha canviat i ella també ho ha fet. S’ha concentrat, més dins seu, somriu menys i potser amb l’única persona que a Barcelona s’esplaia és amb la Carme, que a més de ser la seva confident, té cura del seu pis i tot el que l’envolta.
Fa uns dies, convidada per uns amics de l’hospital, va anar a la exposició d’un pintor bastant afamat, un bohemi acabat, un baliga-balaga amb molta mala reputació amb les dones. Tant aviat va amb una, com la deixa i comença uns nous afers amb una altra. Ningú pot entendre com pot ser així d’enamoradís.
Li van presentar com a Pablo Ruiz Picasso, un malagueny que parla amb cert accent francès i que posseeix uns ulls que sembla que travessin les persones, cercant els secrets íntims que ningú vol desvelar.
Va ser una forta encaixada de mans i aquell home estrany li va dir.
Usted, no c’est pas possible. No compri - L’agafa de la mà, la tiba amb força i l’ arrossega al fons de la galeria on hi ha un quadre penjat i fortament il•luminat. Amb un dit i amb un gest enèrgic mostra una cara d’una de les dones despullades de la pintura i indicant-li crida.
És vostè- i torna a parlar amb un xampurreig mig francès, mig espanyol-. No pot ser tu, ets massa jove. Ma mémoire, maldita memoria. Se la mira i es dona un cop al front, com si una llum hagués aclarit la seva ment amb febre i li diu- Gósol, això même, Gósol. Tu eres de Gósol...
Jo no sóc de Gósol. Vaig viure molt a prop, ma mare és trementinaire.
El pintor se la mira una i altra vegada, i tot d’una comenta.
Això, ma petite, trementinaire, hierbas, curandera, la guèrriseusse que me curo cuando cogimos fièvre amb la Fernande. Ta mère, belle mujer i belle fille. Ya me acuerdo, me impresiono su cara i le tomé unes apuntes en mis cuadernos.
La Júlia somriu i s’imagina la sorpresa de la seva mare si es veiés pintada tota nua, acompanyada d’altres dones, en la barreja de colors rosats, ocres i blaus d’aquell quadre, que segons va saber més endavant, representa un bordell d’un carrer de Barcelona. Certament el geni del pintor es transmet amb la força de dibuix i dels colors.
“Les mademoiselles d’Avignon” o Avinyó, ja que aquest és el nom del carrer.
La Júlia, poc després, acompanyada pels seus amics va marxar de la casa on vivia el pintor. Va defugir, certament impressionada pel caràcter i els ulls penetrants de l’home, que, malgrat la companyia femenina d’una nova dona, sembla que volgués recuperar la impressió que li va fer la mare, enamorant la filla. Va saber poc després, que s’havia tornat a París.
Berga, 5 de juny de 2008
RETALLS D'ACTUALITAT
Si em preguntessin, ara mateix, com és la meva situació actual, o com em sento, podria respondre sense cap dubte: Cofoi, em sento molt cofoi i fresc com una remolatxa!
Potser mai no m’havia sentit tan valorat! En aquests moments tot són lloances i afalacs; tot són elogis i floretes. Això que jo, sincerament, penso que sóc el mateix que era fa uns quants dies. Ni més ni menys! La veritat és que no he canviat de fesomia, ni d’estètica i les meves qualitats són les de sempre, les de tota la vida! És clar que, fins ara, ningú no se n’havia adonat, era com si estigués en un lloc desèrtic! Juntament amb tota la meva família, anàvem passant d’un lloc a l’altre sense pena ni glòria, fent la nostra funció, la nostra servitud i tot el que s’esperava de nosaltres, però sense causar estralls de cap mena.
De cop i volta, ha passat el que sempre s’ha dit: Que les coses s’han d’espatllar del tot, per arreglar-se desprès. I així ha estat realment!
Aquests dies passats, però, m’he sentit fatal en veure que m’acusaven sense raó i em feien sentir culpable dels mals aliens; sobretot quan aquells, que viuen fora de les nostres contrades, s’atrevien a senyalar-me amb el dit de mala manera! Ha estat una mena de sensació d’aquelles que... quan menys t’ho esperes, et claven les ungles a traïció!. M’he hagut de veure assetjat, menyspreat i trepitjat, com si fos una prostituta i... a més a més, jo i tota la meva prole hem acabat molt malt parats!
Però... ara veig que és ben certa aquella dita: “Després del mal temps ve la calma i la bonança”.
De sobte tot s’ha tornat immaculat. Sembla que estem a punt de tocar el cel i si poguessin ens posarien dalt d’un altar! Fins i tot diuen que ens volen indemnitzar per les infàmies rebudes que no ens mereixíem. Sortim a tots els mitjans de comunicació: notícies, anuncis, Internet, etc... En fi, que gairebé ens hem fet més famosos que el Barça! Actualment som “els reis del mambo” i, com sempre, animem les amanides, els gaspatxos i tot el que faci falta!
Pepino Espanyol
juliol de 2011
Potser mai no m’havia sentit tan valorat! En aquests moments tot són lloances i afalacs; tot són elogis i floretes. Això que jo, sincerament, penso que sóc el mateix que era fa uns quants dies. Ni més ni menys! La veritat és que no he canviat de fesomia, ni d’estètica i les meves qualitats són les de sempre, les de tota la vida! És clar que, fins ara, ningú no se n’havia adonat, era com si estigués en un lloc desèrtic! Juntament amb tota la meva família, anàvem passant d’un lloc a l’altre sense pena ni glòria, fent la nostra funció, la nostra servitud i tot el que s’esperava de nosaltres, però sense causar estralls de cap mena.
De cop i volta, ha passat el que sempre s’ha dit: Que les coses s’han d’espatllar del tot, per arreglar-se desprès. I així ha estat realment!
Aquests dies passats, però, m’he sentit fatal en veure que m’acusaven sense raó i em feien sentir culpable dels mals aliens; sobretot quan aquells, que viuen fora de les nostres contrades, s’atrevien a senyalar-me amb el dit de mala manera! Ha estat una mena de sensació d’aquelles que... quan menys t’ho esperes, et claven les ungles a traïció!. M’he hagut de veure assetjat, menyspreat i trepitjat, com si fos una prostituta i... a més a més, jo i tota la meva prole hem acabat molt malt parats!
Però... ara veig que és ben certa aquella dita: “Després del mal temps ve la calma i la bonança”.
De sobte tot s’ha tornat immaculat. Sembla que estem a punt de tocar el cel i si poguessin ens posarien dalt d’un altar! Fins i tot diuen que ens volen indemnitzar per les infàmies rebudes que no ens mereixíem. Sortim a tots els mitjans de comunicació: notícies, anuncis, Internet, etc... En fi, que gairebé ens hem fet més famosos que el Barça! Actualment som “els reis del mambo” i, com sempre, animem les amanides, els gaspatxos i tot el que faci falta!
Pepino Espanyol
juliol de 2011
diumenge, 18 de setembre del 2011
LES TREMENTINAIRES 8
L’HOSPITAL DEL MAR
La Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva vida.
La Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il•lusions forjades, més els estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i trista.
En el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres. El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i buscar la felicitat en l’amor i la vida.
La Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar mercaderies arreu d’Europa.
És un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.
Més l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de l’hivern, quan la neu envolta el mas i queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant. Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare, sinó que surt del seu interior. És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de promeses.
Una tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital. Sap ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure entre la població desarrelada de Manresa.
Així tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge. Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable, li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal•lera sobre temes de medecina es deixa portar i durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.
Perdó, crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que parli, sinó que treballi.
Bé, filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina. Saps massa i serà desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts, saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho facis correctament.
Sí, doctor...
Doctor Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.
La Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.
Això m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.
Un somriure distén els seus llavis.
TUIXENT
La Teresa ha pujat ràpidament a Tuixén. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.
Arriba cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient per apaigavar el foc intern d’un mascle.
Ara està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.
Al mas, hi serà el seu home? Al bar?
Una dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques, no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.
Amb una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb qualsevol teatret de províncies.
La Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el rusc de mel.
L’obrir i el tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el camí a la Teresa. Al mateix temps se sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa avergonyir i amagar-nos.
La Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els ulls i guaita la seva presència.
La cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.
Acompanya amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.
Amb un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.
La roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle per enriolar als demés.
Berga, 28 de maig de 2007
La Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva vida.
La Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il•lusions forjades, més els estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i trista.
En el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres. El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i buscar la felicitat en l’amor i la vida.
La Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar mercaderies arreu d’Europa.
És un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.
Més l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de l’hivern, quan la neu envolta el mas i queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant. Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare, sinó que surt del seu interior. És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de promeses.
Una tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital. Sap ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure entre la població desarrelada de Manresa.
Així tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge. Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable, li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal•lera sobre temes de medecina es deixa portar i durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.
Perdó, crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que parli, sinó que treballi.
Bé, filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina. Saps massa i serà desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts, saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho facis correctament.
Sí, doctor...
Doctor Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.
La Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.
Això m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.
Un somriure distén els seus llavis.
TUIXENT
La Teresa ha pujat ràpidament a Tuixén. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.
Arriba cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient per apaigavar el foc intern d’un mascle.
Ara està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.
Al mas, hi serà el seu home? Al bar?
Una dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques, no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.
Amb una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb qualsevol teatret de províncies.
La Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el rusc de mel.
L’obrir i el tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el camí a la Teresa. Al mateix temps se sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa avergonyir i amagar-nos.
La Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els ulls i guaita la seva presència.
La cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.
Acompanya amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.
Amb un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.
La roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle per enriolar als demés.
Berga, 28 de maig de 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)