L’ASCENSOR

És el vestíbul d’un fastuós hotel situat en un gran gratacel, davant de la porta d’un dels diferents ascensors. S’obren les portes de l’habitacle, baixen diverses persones i les quatre que l’estan esperant pugen, pitgen els corresponents botons, es tanquen les portes i l’ascensor inicia la pujada cap als diferents pisos.

Els quatre viatgers formen un grup molt heterogeni, fins i tot les seves indumentàries mostren les seves diferents procedències i el grup al que pertanyen. Un és un senyor grassonet, d’alçada mitjana, cara rosada, cabell blanc i bastant calb, va vestit de capellà modern amb pantalons i americana foscos, però l’alçacoll blanc destaca sota la seva barbeta. Es nota que és un capellà de certa categoria, amb una bona formació a nivell intel•lectual i preparat per saber rebatre les opinions contraries. Un conversador capacitat per a qualsevol discussió.

L’altre home és prim, millor dit sec, no gaire més alt, va vestit amb una espècie d’abric llarg negre, porta una barba llarga amb tirabuixons i sobre el seu cap porta el capell habitual dels jueus. És un rabí i segons es veu, també, un home amb gran coneixement de la seva religió i del món. Un hàbil interlocutor.

Aproximadament tots dos tenen de cinquanta a seixanta anys.

L’altra persona és una dona sobre la quarantena, que sembla que fa el possible per dissimular el seu sexe, és alta i morena, amb el cabell curt tallat estil garçon i no porta gens de maquillatge ni pintura. Porta un pantaló marró i un jersei blau ample i llarg, que no permet identificar les corbes de la seva anatomia. No porta anells ni arracades i les seves maneres són brusques, quasi masculines o almenys ho intenta. Transmet la imatge d’una dura feminista.

Ara arribem a la darrera persona que està dins l’ascensor. Aquesta també és una dona, però tot el contrari de l’altra. És més jove, no arriba a la trentena, sofisticada i molt provocativa. Alta, sinuosa, de corbes voluptuoses, cabellera llarga tenyida de rossa , pintada i maquillada al màxim; els llavis molsuts estan perfilats i pintats de color vermell. Porta un vestit curt que mostra les seves llargues i boniques cames, l’escot mostra generosament els seus pits. Més aviat sembla una starlet de cert gènere de pel•lícula.

Mentre puja l’ascensor, els dos homes que s’han saludat amb un moviment de cap, comencen a parlar amablement entre ells, mirant de no obrir-se cap ferida abans de temps. Van a un programa de debat sobre la fe i les creences darrere de la mort, també dels costums com se celebra el dol a cada religió, al canal de la televisió, situat a dalt de tot de l’edifici.

La dona feminista està parlant pel telèfon mòbil i manté una discussió amb un home al qual anomena Joan. Mentrestant, la jove vistosa és en un racó i, com que no té res a fer, s’està mirant les ungles de la mà que són llargues i pintades d’un color vermell a joc amb els llavis.

Tot d’una se sent un soroll estrany com si un element metàl•lic es trenqués i, de cop, l’ascensor queda parat, baixa un pam, queda fermat i quiet. Les quatre persones fan un sospir i els dos religiosos eleven els ulls al sostre, suposadament volent-los dirigir al cel. La noia pintada fa un petit crit i l’altra dona deixa anar un renec, perquè per culpa del sotrac de l’habitacle s’ha donat un cop amb el mòbil i li surt sang del nas. Tanca i guarda l’aparell, es treu un mocador de paper d’una butxaca i es neteja la sang i tira el cap enrera per tallar l’hemorràgia dels narius.

Mentre resten parats amb les portes tancades i sense poder sortir, se sent una veu que per mitjà de l’altaveu, situat al comandament de l’ascensor, els comunica que estiguin tranquils que seguidament vindrà l’equip de rescat a treure’ls. Acabades d’oir aquestes paraules per asserenar-los, l’habitacle fa un nou moviment i grinyola, al mateix temps que s’apaguen els llums i queden a les fosques.

Immòbils esperen la solució al problema, aleshores s’escolta un xiscle ofegat i el “plaff” sec d’una bufetada.

 Carallot, que es creu!- Crida la veu de la noia jove.- Atrevit! Com pot ser tan poca-vergonya?

En aquell moment s’obren els llums i les quatre persones es miren entre si. La noia té la cara encesa de ràbia i s’està posant bé l’escot, perquè té un pit quasi fora de la roba. Els altres tres es miren l’un a l’altre, tots confosos i sense saber què dir.

 Una no és pot fiar de ningú.- Ho refrega a les cares, però, sense acusar directament a ningú.- Quan veuen a una jove eixerida i maca tothom s’atreveix a rebregar-la. Qui m’anava a dir que dos religiosos i una dona em volessin violar.
 Ei, que jo no he fet res!- Exclama el capellà.
 Vostès són els pitjors tant d’església, tant de sagristia i quan poden, tan els és ficar mà a una dona com a un jovenet.

El clergue confós i enrabiat per aquestes paraules, no sap trobar frases per contestar. El rabí es mira a la noia, intenta fer un somriure i comenta:

 No es creurà que jo, que sóc un home respectuós del Talmud, hagi sigut capaç de tocar-la.
 Vostè, un altre pervertit, amb aquestes barbes tapant-li la cara, dissimulant la seva mirada luxuriosa. A més, dintre dels caus del seu gueto, vostès assassins de Déu, no sé com ho pot fer la policia per esbrinar els seus crims libidinosos.

El rabí, malgrat les barbes, es posa vermell i amb els ulls estupefactes per la sorpresa. En aquestes la noia es mira a l’altra dona que molt tranquil•la es treu la sang del nas que l’hi ha deixat de rajar.

 I tu no estiguis tan feliç, com si no t’hi anés res, amb aquests posats de feminista mascle, deus amagar una lesbiana molt a vigilar. Com si no us conegués, veniu amb cara d’amigues protectores i després no feu res més que grapejar.

En aquest moment, suaument l’ascensor puja fins a les portes, que s’obren. S’escolta la veu d’un home que diu:

 Tallin. Ho has fet molt bé, Rebeca. Ho emetrem aquest mateix vespre en acabar les notícies de la nit, et veurà tot el país. Has fet una bona interpretació. I vostès dispensin però, com que ho hem fet amb una camera d’infrarojos, tothom veurà la seva innocència.

La noia, la Rebeca se li acosta i, enganxant-se literalment a l’home, li murmura a cau d’orella.

 Veritat que em donaràs el paper a la sèrie? Se m’han vist turgents, oi?
 Segons com et comportis aquesta nit, el paper serà teu.

Fins quan hem de deixar atacar la nostra intimitat.
Durant quant temps la televisió ens ha d’avergonyir.
És lògic riure’ns dels mals moments dels altres.
Fins on arriben les persones per accedir a la fama.


Berga, 25 febrer 2005