L’HOSPITAL DEL MAR
La Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva vida.
La Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il•lusions forjades, més els estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i trista.
En el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres. El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i buscar la felicitat en l’amor i la vida.
La Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar mercaderies arreu d’Europa.
És un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.
Més l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de l’hivern, quan la neu envolta el mas i queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant. Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare, sinó que surt del seu interior. És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de promeses.
Una tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital. Sap ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure entre la població desarrelada de Manresa.
Així tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge. Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable, li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal•lera sobre temes de medecina es deixa portar i durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.
Perdó, crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que parli, sinó que treballi.
Bé, filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina. Saps massa i serà desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts, saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho facis correctament.
Sí, doctor...
Doctor Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.
La Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.
Això m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.
Un somriure distén els seus llavis.
TUIXENT
La Teresa ha pujat ràpidament a Tuixén. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.
Arriba cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient per apaigavar el foc intern d’un mascle.
Ara està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.
Al mas, hi serà el seu home? Al bar?
Una dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques, no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.
Amb una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb qualsevol teatret de províncies.
La Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el rusc de mel.
L’obrir i el tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el camí a la Teresa. Al mateix temps se sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa avergonyir i amagar-nos.
La Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els ulls i guaita la seva presència.
La cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.
Acompanya amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.
Amb un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.
La roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle per enriolar als demés.
Berga, 28 de maig de 2007
La Júlia resta trista a Barcelona, malgrat la companyia que li ofereix viure amb la Carme, troba a mancar la presència de la mare. Han viscut molt l’una al costat de l’altra i malgrat reconèixer que la Teresa és una mica eixuta i exigent, sap molt bé que ha estat perquè aconseguís un destí millor en la seva vida.
La Carme ha aconseguit trobar-li un lloc per treballar a la mateixa casa on fa de cuinera. Tant fa de marmitona a la cuina, com surt a fer encàrrecs o ajuda en la neteja de la casa. Potser el contrast entre les il•lusions forjades, més els estudis fets a Manresa i el present és el que la té certament melancòlica i trista.
En el món, les realitats no són tan alegres com els somnis, però s’han d’acceptar, s’ha de fer camí amb les unes i els altres. El món dels pobres, dels treballadors, no permet mirar amb recança el que es deixa enrere, s’han de buscar els diners del dia a dia, mantenir l’esperança i buscar la felicitat en l’amor i la vida.
La Carme, la cosina de la mare, procura alleugerir-la de l’enyor i l’acompanya a conèixer la ciutat. Així aprèn els diferents carrers i els indrets de la ciutat. Barcelona està vivint un moment de forta creixença, tant per l’empenta de la indústria, com del comerç, mitjançant el seu port que li permet exportar mercaderies arreu d’Europa.
És un món tan diferent al que coneix la Júlia, que a vegades, una esgarrifança li recorre l’esquena, sobretot quan es dóna compte de la diferència com viuen els diferents estaments socials. La riquesa de què fan ostentació uns quants, per exemple, la classe benestant quan acudeix a les nits a l’òpera, al Liceu. Els brillants carruatges ornats amb or. Els pentinats i les sedes dels vestits de les senyores. Els lacais, obren les portes dels vehicles, tant dels tirats per cavalls, com dels nous automòbils. Els guàrdies aparten a espentes els captaires. Com si a la fi, tant els uns com els altres, no paressin les mans per obtenir una minsa recompensa pels seus serveis.
Més l’esperit de la Teresa i la força del Vicens, gent crescuda entremig de muntanyes, que coneixen la força de la naturalesa i que saben de la crueltat del viure diari, mentre esperen la primavera que els recompensi de la fredor de l’hivern, quan la neu envolta el mas i queden aïllats entremig de camps blancs, també viu dintre de l’ànima de la Júlia. Ha estat una ensopegada, trobar-se sola sense el suport de la mare, però en poc temps el seu esperit la fa revifar i una nova força la fa anar endavant. Però aquest impuls, en aquesta ocasió, no és un reflex de les idees de la mare, sinó que surt del seu interior. És la seva pròpia voluntat de créixer, perquè sap que posseeix una educació millor, i l’orgull intern de què pot aspirar a un esdevenidor millor que ser una cuinera o una minyona, que serveix sempre els capricis del senyor, la senyora i els senyorets. Nota, a més, que dins la casa hi ha uns ulls que la vigilen amb cobdícia, a causa de ser una noia jove, guapa i ben plantada, més no vol caure en el parany del sexe, a canvi de promeses.
Una tarda cap al capvespre passejant pel barri de la Barceloneta, observa en una paret de l’Hospital del Mar, un llatzeret on tracten les malalties infeccioses que els mariners porten dels seus viatges, un paper en què demanen dones que vulguin desenvolupar feines d’assistentes d’hospital. Sap ben bé de quina feina es tracta, cuidar malats, canviar robes i fer la neteja tant dels cossos com de les sales on jeuen. Però tenir cura de persones és una de les feines que l’atreuen. A més, té experiència del treball, quan al costat de la mare recomanaven les herbes i altres remeis, també per les vegades que ajudava la Paulina a guarir ferides, ajudar a dones i a criatures a sobreviure entre la població desarrelada de Manresa.
Així tota decidida entra, però s’ha d’esperar que passi una monja per demanar-li amb qui ha de parlar i aquesta germana la porta a entrevistar-se amb el metge. Aquest doctor, una persona amb una barba blanquinosa i d’aspecte respectable, li fa diferents preguntes, valora les seves respostes i, al mateix temps, queda sorprès del seus coneixements del món de les herbes i remeis casolans. La Júlia acostumada al tracte de la gent al mercat i portada per la seva fal•lera sobre temes de medecina es deixa portar i durant un temps dóna moltes explicacions sobre remeis i de com havia ajudat la Paulina. Fins que en adonar-se que fa estona que només parla ella, calla i diu.
Perdó, crec doctor que he estat massa xerrameca. I vostès no volen una persona que parli, sinó que treballi.
Bé, filleta, la veritat, no et veig per aquesta feina. Saps massa i serà desaprofitar els teus coneixements fer-te canviar llits i netejar el terra. Com que, a més, tens certs estudis faré una excepció i et donaré un treball al costat de la infermera en cap. Ep, no creguis que és un regal, és més dur que qualsevol altra feina i, a més, carregada de responsabilitat, guarir els malats i a acompanyar els metges en les seves visites, prendre nota de totes les seves ordres sobre les cures i fer que siguin obeïdes. Però, et crec ambiciosa i desitjo ho facis bé, si no aniràs enrere, a fregar el terra, canviar els llits i netejar les deposicions. Màxima vigilància amb el contacte amb els malalts, saps que és un hospital de malalties infeccioses i tropicals. Espero que ho facis correctament.
Sí, doctor...
Doctor Elies. Ja anirem parlant. Estaràs sota les meves ordres i seràs responsable davant la infermera i davant meu. I no creguis que sóc un metge fàcil de conformar. Avui em deus haver agafat amb un dia tendre.
La Júlia surt de l’Hospital com si unes ales la fessin més lleugera.
Això m’agrada més que degollar pollastres i treure’ls les plomes.
Un somriure distén els seus llavis.
TUIXENT
La Teresa ha pujat ràpidament a Tuixén. Aquest cop, cosa estranya a la seva forma de ser, no ha estalviat diners per pujar el més aviat possible. Talment com si tingués una olla al foc, així d’esperitada ha fet el viatge. No ha parat ni a saludar la Paulina a Manresa. Sinó, que ha pujat en tren directament fins a Guardiola. En casa d’uns coneguts, amb l’excusa d’una malaltia de l’àvia, ha manllevat un asenet i tot de una tirada a fet el viatge fins al poble.
Arriba cansada, el viatge ha estat llarg i no ha pogut dormir. A més els nervis l’han dominat durant tot el temps i també una certa culpa interior per no haver cuidat més del Vicens. Prou sap de la seva vitalitat, recorda quan baixava a Manresa, a casa la Paulina. La força dels seus braços i com l’estrenyia fins que perdia l’alè amb l’erotisme de l’amor. És troba culpable d’haver-lo abandonat. Potser va suposar, mal suposat, que la feina del mas era suficient per apaigavar el foc intern d’un mascle.
Ara està a la plaça del poble, ha parat el ruc i no sap on anar.
Al mas, hi serà el seu home? Al bar?
Una dona no queda bé que hi vagi a la nit, això només les vagaroses, les fresques, no una muller de bé. Però s’hi juga molt, neguitosa, cansada i enrabiada obre la porta de la taberna, entra i fa una ullada ràpida del local i els seus ocupants. És una mirada selectiva, no l’importa qui hi ha a les taules ni al taulell, ni el Mingo, ni el Pep ni l’Andreu, només cerca la fesomia del Vicens, com si tots els altres estiguessin perduts, difuminats en la semi foscor de la tasca.
Amb una taula al fons de la sala, entremig dels bocois del vi, endevina més que veu al Vicens. I asseguda al seu davant, i recolzada sobre la taula, mostrant els seus encants als ulls de l’home, amb una mitja rialla en la sensual boca, la Maria, la dona del moliner. Tota rossa i empolainada, com si enlloc de treballar amb el seu home molturant blat, es dediques a fer comèdia amb qualsevol teatret de províncies.
La Teresa la mira amb un odi que li surt de dintre de les arrels del cor. Malgrat tot, no pot deixar d’admirar l’opulència de les sines que l’entreobert escot deixa visible a les mirades libidinoses dels parroquians, molt més a la vista del Vicens assegut a menys de dos pams. A més comprèn que les maneres desimboltes, les mirades desvergonyides i plenes de picardia; el riure, amb fortes connotacions sexuals de la molinera; fa que l’atenció dels homes vagaregi i cerquin la seva companyia, com la mosca que olora a distància el rusc de mel.
L’obrir i el tancar de la porta del bar fa que totes les mirades mirin en curiositat el nou vingut, a la Teresa, i un cert murmuri s’escapa de les boques de la gent que juga o beu. Les mirades d’alguns del parroquians ullen en direcció a la taula on és assegut el Vicens, com si volguessin indicar el camí a la Teresa. Al mateix temps se sent el remor de les potes de les cadires, com si els individus cerquessin un millor lloc per assaborir l’espectacle. Els humans som capaços de gaudir del mal de l’amic i riure-se’n, si tal cosa passa a la nostra llar, ens fa avergonyir i amagar-nos.
La Maria xiuxiuejà unes breus paraules al Vicens. Aquest, que potser era l’únic que no s’havia adonat de la figura de la Teresa enmig de la taverna, gira els ulls i guaita la seva presència.
La cara colrada per sol i el calor de la intempèrie s’emblanquina un xic, i mouen la mà, amb un adéu sense paraules dirigit a la Maria, s’alça i camina envers de la seva dona, la agafa de la mà i sense dirigir-li cap paraula, quasi sense ni tant sols mirar-la, com sí s’hagués establert un pacte previ, surten del local.
Acompanya amb silenci a la Teresa fins el carro lligat a prop del bar. Ella assenyala el ruquet, també sense paraules. El Vicens lliga l’animal darrere i carrega els quatre mocadors de farcell que aquest transporta a dalt del carro.
Amb un arri suau i un cop de tralla dur, segurament molt més dur del que ha rebut mai el matxo, com si fos la sortida de la ràbia interna que domina al Vicens i una part de la seva vergonya arrenca el carro amb direcció al mas.
La roba bruta s’ha de rentar a casa, en la intimitat, no ha de ser un espectacle per enriolar als demés.
Berga, 28 de maig de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada