ALEX

El petit Alex està assegut al menjador del pis. Ha vingut amb els seus pares a visitar a l’avi. Hi ha un llarg camí des de casa seva i no és només la distància hi ha també una carretera amb unes obres que no s’acaben mai, on hi ha una retenció rere l’altre, ja que per fer cinc quilometres hi ha dies que es triga quaranta minuts, tancat a dins del cotxe.

Sempre està content, a vegades fa careta de sorpresa, però els ulls se l’il•luminen quan a l’arribar veu la joguina que té al rebedor, a l’entrada del pis.

 Un cotxe ? - diu mirant-se els pares, com si demanés si pot agafar-lo. Li treuen l’embalatge i poc després, al menjador se sent. - Tut-Tut- I un petit vehicle, de color blau, s’arrossega per terra empès per la seva petita mà , que el condueix per tot arreu.

Després la família surt junts als carrer, cercant un lloc on menjar, se’ls ha fet molt tard, hi ha llocs que no els volem servir; però a la fi, troben un restaurant. Prop de la taula hi ha un patí amb plantes, on inquiet se’ls escapa per fer córrer el seu cotxe. I arrossega a l’avi, com si fossin nens de la mateixa edat. A la fi després de dinar fa una petita rabiola, perquè vol jugar molt més, i no l’importa el lloc, sinó el moment joiós de jugar.

Van a voltar pel passeig. Hi ha animalons: vaques, cavalls, i els seus ulls de nen de ciutat se’ls mira, per dibuixos sap que són, però no els coneix. També al parc infantil li criden l’atenció el tobogan i la màquina de tren: són el seus preferits, mentre els grans el vigilen per què no en faci una de grossa i es faci mal.

S’ha fet tard ha arribat el moment de la separació; un petit toc de llavis i una forta abraçada; una senyal d’adéu els ha separat.

Que agradable es viure sense pressions de diners, treball i temps, solament fent el que ens agrada, en el moment que ens agrada i gaudint-lo.


Berga, 31 octubre 2005.