Quan varem deixar el cotxe, en aquesta població eren poc mes de les set del mati, ens varem endinsar per un camí d’alzinars, feia un matí preciós, el cel era blau, lluent no es veia ni un sol núvol, es preveia que seria un dia calorós. Havíem previst caminar unes tres o quatre hores, i fer unes quantes parades per descansar, al migdia volíem ser a Aiguafreda, on havien deixat el cotxe i dinar a un restaurant que ens havien recomanat, en que la seva especialitat era la remolatxa amb cargols.
Varem travessar la riera de Martinet, i enfilant un corriol aviat arribarem al Gorg de la Sort, espectacular pas estret que encaixona la riera, després seguim per una pista forestal que puja cap a l’Afrau, abans però varem topar amb una gran i vella masia abandonada, voltada per uns camps erms, que donaven l’aspecte d’un lloc gairebé feréstec i desèrtic, abandonat, però seguidament va tornar a aparèixer el boscam i la vegetació verda al nostre davant .
Caminàvem per uns paisatges preciosos entre pinedes i alzinars, mentre anàvem pujant la vegetació anava canviant ara era la fageda la que predominava formant un bosc força ombrívol, era estrany que no és veies ningú enlloc, el silenci nomes era trencat pel xipolleig d’algunes aus i per la nostre xerrameca i les nostres rialles. Tres dones soles, grans, caminat per aquells paratges, en la nostre joventut, -comentàvem rient-, fins ens haurien tractat de prostitutes. Com canvien els temps.
En arribar a l’ermita de Sant Magdalena , allà varem menjar l’entrepà i una fruita, mentre bevíem aigua d’aquella font, que ara no recordo quin nom tenia.
Després de descansar una estona i contemplar el paisatge continuem carena amunt per arribar a la ermita de Sant Miquel de Canyelles, estava oberta, es veu que no se quina festa s’apropava i l’estaven netejant. El dintre era totalment blanc, immaculat, fins feia mal d’ulls, segur que al pintar havien tapat les pintures romàniques que adornaven aquelles esglesioles. Però segons ens van comentar unes dones, feia molts anys que estava pintada així, més de cent anys, i l’any passat la van repintar igual.
No gaire lluny d’allà es trobava el dolmen d’ Aiguafreda i en arribar-hi totes ja fèiem les corresponents fotos per deixar-ne constància. Encara per acabar d’arrodonir la caminada varen fer una petita volta fins el gran dolmen del Pla del Boix, la Dolors era l’encarregada de les explicacions, d’aquelles grans taules de pedra, de com vivien aquells homes del Neolític i els seus rituals funeraris.
Tot marxava com una seda, encara que estàvem cansades i el sol escalfava de valent, sobretot als llocs on no hi havia ombra, ja eren prop les dotze del migdia i fèiem el camí de baixada cap al poble, quan la Dolors va topar amb una arrel que sobresortia en el camí, i ja la tenim rodolant per un petit marge. Després d’ajudar-la a aixecar-se, va semblar que no s’havia fet gaire res, i encara fèiem broma . Però quan va començar a caminar li feia molt mal al turmell, aviat se li va inflar el peu i fins tenia les ungles una mica morades, li costava molt caminar, tot i l’ajuda d’un bastó que havíem fet amb un boix. Estàvem una mica amoïnades per veure com ho faríem per arribar al poble amb l’accidentada.
Varem deixar el corriol que seguíem al arribar a una pista forestal i en aquell moment es va sentir el soroll d’un tot-terreny que baixava per l’altre carena, quan li varem demanar ajuda, el cotxe va parar.
Hi anava una parella jove, un noi molt alt, acompanyat d’una noia rossa molt guapa, vestien esportivament i van ser molt atents amb nosaltres; es van oferir per portar-nos al hospital proper, però finalment ens van deixar al hostal d’Aiguafreda on teníem el cotxe. Allà ens van donar gel per posar al peu i la Dolors una mica més calmada va dir que millor dinar i al a tarda ja aniríem al hospital del poble, que així ja seriem a casa.
- Que maca la parelleta que ens ha ajudat –comentaven a la tornada
- Si, si molt macos, -diu la Dolors- i no se per què, però la fesomia del noi em semblava coneguda.
- Si, si, a mi la noia també em sona d’alguna cosa –vaig dir jo.-El que passa es que ja ens falla una mica la memòria
- Be, fossin qui fossin, han estat molt amables i educats, i em tingut sort d’ells.
A l’hospital li van posar un bandatge i li van recomanar una setmana de repòs, després de tot podíem estar contentes, només havia estat un esquinç.
L’endemà diumenge jo vaig anar a dinar a casa de la meva filla, el meu nét estava aficionat amb un àlbum de cromos del Barça, i em va venir a ensenyar els últims que li havien sortit, d’esma els vaig mirar, i de sobte un em va cridar l’atenció,
- Aquest és el xicot que ahir ens va socórrer al Montseny....
- Va àvia, prou de boles, no ens faràs creure que era aquest jugador del Barça qui et va dur en el seu cotxe.... i potser també anava amb la novia?
- Si, si ... es clar eren ells! .... Eren ells!!! ... Quan ho digui a les altres!!!
- Caram!!! Quines relacions que feu, mare –afegia la filla fent broma.
- I no els vas demanar una fotografia per mi –va afegir el nen- Avia, àvia, em sembla que t’hauràs d’acostumar a mirar el futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada