LA NINA DE DRAP

Estic mirant la Merlet, em cau la baba mirant aquella nena dolça i tendra, la meva petita, que juga amb la seva nina preferida, asseguda sobre la catifa de la saleta, em mig d’altres joguines escampades per l’entorn; com mima i acarona a la nina, amb aquella mirada feliç i innocent d’una nena de tres anys.

Sobtadament em ve a la memòria aquella altre nena, que també devia tenir uns tres anys, espigolada i múrria que jugava amb una vella nina, aquesta feta de draps, de roba, que havia fet la mare reunint retalls de diferents coses, algunes ja molt gastades, perquè a casa no hi havia diners per comprar nines; però l’enginy de la mare havia acabat fent-ne una de molt bonica amb aquells draps vells, que primerament havia estat de la germana gran i ara tenia la germana petita. A vegades les dues nenes se la disputàvem, les dues la volíem, però sovint hi jugaven plegades en aquell vell menjador, una mica atrotinat. Quan feia molta calor passaven moltes estones a l’eixida, les dues nenes, que a voltes es barallaven, altres s’estimaven i quan no estaven juntes s’enyoraven.

Recordo amb nostàlgia aquelles tardes d’estiu i a la mare tot preparant el cistell amb el berenar, pa sucat amb tomàquet, perquè no el trobéssim tant sec, i uns trossets de bull, llavors sortíem de passeig anàvem fins a les afores del poble on hi havia la vinya dels veïns, i podíem collir fruita, quan n’hi havia abundor ens donàvem permís per collir-ne una cistelleta. Quin goig feien aquells arbres acolorits amb els grocs i vermells de la fruita madurant. Encara puc sentir el suau perfum dels albercocs i préssecs al posar-los a la cistella, i la dolçor dels que menjàvem completant així el nostre berenar. A la tardor, després de la verema, eren les magranes, els codonys i les pomes les que omplien el cistell i que a casa fèiem durar tota la setmana.

Va ser un dia del mes de novembre quan totes les coses van canviar. La Núria es va posar malalta, tenia molta, molta febre, va venir un metge a casa, ( llavors per aquells indrets no hi havien hospitals) l’endemà en van venir dos, els dubtes que tenien aquells metges... la tristesa de la mare i el rostre sorrut del pare... que jo no entenia; a mi no em deixaven entrar a veure-la, per més que jo ho intentés, tenien por que no em contagiés. Aquelles paraules estranyes que escoltava i que una nena com jo no comprenia “meningitis” amb el temps vaig entendre el seu significat.
Llavors a mi se’m van emportar a casa d’uns tiets, on vaig estar dues setmanes, on m’hi trobava molt estranya.. Quan vaig tornar a casa, la Núria ja no hi era, ni tampoc la vella nina de drap. La mare sempre plorava, sobretot quan jo li demanava per ella... i el pare també estava molt trist i capficat i jo... jo, enyorava molt a la Núria i em va costar molt d’entendre que no la tornaria a veure mai més.

De cop es van sentir uns plors molt forts, que em van tornar a la realitat, la Merlet s’havia entrebancat i havia caigut, i la seva nina s’havia entaforat darrera el sofà. Després de treure-la, i de tornar-li vaig agafar ben fort a la nena entre els meus braços, l’acarono amb tendresa, suaument, mentre ella va estrenyent la nina amb els seus, i es va calmant, i tranquil•litzant, desprès de l’ensurt. Els meus ulls s’emplenen de llàgrimes pensant en la petita Núria, i en la seva i meva vella nina feta de draps.